Tag Archives: Cambrils

88 “Bring a little lovin´”

(Harry Vanda / George Young)Los Bravos

Los Bravos

“Bring a little lovin´”

1968

Peces

En aquesta ocasió torno a recuperar un apartat d’aquest blog que feia temps  no visitàvem. Es tracta d’aquell pis “al poble” on vam viure fins que vaig tenir 9 o 10 anys, fins que el vam deixar i ens vam quedar de forma definitiva a cal Torrelles, la casa dels padrins. Tot això va ser uns anys després de la recomanació del senyor Salvador, el farmacèutic del poble, de fer un canvi d’aires, cosa que ens va dur cada estiu a endinsar-nos en les aigües balsàmiques del Mediterrani, a l’alçada de Cambrils. La relació d’aquell pis amb aquest blog (els més incondicionals ja ho sabran…) és que allí vaig estar envoltat d’una petita però sucosa discografía amb la que vaig començar a aprendre a estimar la música. Els discos suposo que eren una tria feta a mitges entre el meu pare i el meu germà. Elepés i singles de lo més variat, i que anaven de la 5a Sinfonia de Beethoven al darrer hit de rabiosa actualitat, com ara el Black is black de Los Bravos, l’Opening jam, del Jimi Hendrix, o La fera ferotge, de l’Ovili Montllor.

Intento fer memòria del context i l’entorn. Em venen al cap imatges inconnexes, moments, breus escenes, sensacions. Algunes de molt nítides, d’altres en prou feines un esbós. És una casa entre mitgeres, de dues plantes d’alçària. Nosaltres estàvem al segon pis. Hi havia una sala d’estar on hi fèiem vida. En una vora hi havia el tocadiscos i  un parell de fluorescents de colors a cada punta, un de groc i un de vermell. Les nits d’estiu, quan la gent sortia a la fresca i no retirava fins molt tard, a través de les finestres obertes, de la plaça arribaven clarament els diàlegs de la pel·lícula que fan a la televisió del bar. Escales amunt hi ha un terrat que permet gaudir d’una vista esplèndida del passeig. És diumenge al matí. És Diumenge de Rams. La Primavera de Praga és aprop. El meu germà i jo som al terrat. Jo servo la palma. Encara fa fresca però el sol és calent. Ho noto a les cuixes que deixen al descobert els pantalons curts que duc. Vaig portar pantalons curts molts anys. La meva mare ens fa una foto amb una càmera de la xocolata. La instantània rau barrejada amb moltes altres dins una capsa de camises. Un altre dia, la meva mare trafiqueja per la cuina. Mentre al tocadiscos sona el primer moviment Allegro con brio de la 5a Sinfonia de Beethoven jo m’encaro a una orquestra imaginària i m’erigeixo en el millor director del món. Sóc en Herbert von Karajan.

Una tarda, el Josep, el meu germà (que té 9 anys més que jo) fa quadres de dibuixos geomètrics complicadíssims de tinta negra sobre fons blanc. Em fa anar a cal Sastre, la merceria de baix, a buscar-li una cartolina blanca. Baixo les escales i passo per davant de la porta del primer pis. Allí hi viuen el Ramon i la Maria el Torra, els propietaris de l’edifici. El Ramon, banquer, persona educada i discreta. La Maria el Torra, xerraire i extravertida. Despatxa en una botiga de queviures, també de la seva propietat. Té una biografia digna dels millors melodrames de Hollywood. Llueix tot l’any un moreno espectacular. Aparenta menys anys dels que té, i entre els que s’amaga i els que dissimula, aneu comptant. De riure fàcil i escandalós, que fa tremolar els vidres. La meva mare explica una anècdota digna de ser recordada. En un sopar de Cap d’Any, hi havia tot de parelles, entre elles el Ramon i la Maria el Torra. També hi eren els meus pares. Després de sopar, la meva mare, que sempre ha estat xocant de mena, surt i es fica a imitar, un per un, a tots els comensals. Es veu que les paròdies van ser memorables. I el personal, venga a riure. I la Maria el Torra, no cal dir-ho, amb el sistema límbic desbocat fent trontollar tot els vidres, finestrals i la vaixella sencera. I la meva mare, que com més reien més s’engrescava. Va amunt i avall d’aquella sala fent tots els plans. Les riallasades van arribar a tal punt que en un moment donat la Maria el Torra va quedar fulminada, com morta, blanca afinada, amb els ulls ben oberts i els cabells de punta i de color blanc. Curiosament és com si la Maria el Torra hagués recobrar l’aspecte de la seva verdadera edat. Com el vampir al clavar-li l’estaca, que es queda en els ossos deixant al descobert tots els anys que ha viscut de propina xupant del bote. L’ha van haver de treure, allò que es diu. L’ensurt va ser de por doncs es pensaven que s’hi havia quedat. Que s’havia mort d’un tip de riure. Mal m’està dir-ho però això és un punt a favor de la meva mare i les seves dots  interpretatives.

Arribo a baix i surto al carrer. A la planta baixa hi ha el Peret del Baster, posseïdor d’un ofici ancestral. Ara és al carrer amb un munt de llana estesa que desembulla fent brunzir dos bastons amb una maestria inigualable creant una cadència hipnòtica. Una música primitiva i penetrant.

Veig el voltant de manera fragmentada, com peces d’un puzzle a mig fer i on, curiosament, sols el cel està complert. A l’esquerra hi ha la plaça, amb Ca la Maria, la Creu i la font. Carrer avall hi ha el passeig, allà on petits i grans es passejaven amunt i avall les tardes de diumenge esperant l’hora del cine a Cal Marina, que és al capdavall. A la dreta, just al costat del nostre pis, hi ha la pastisseria de cal Puigfel. A l’hora del recreo hi compro les coques, els Bony’s, Bucanero’s i Tigreton’s. Al darrera el forn i l’obrador. Algun estiu la Montse de cal Puigfel em dona classes de repàs. Serà aquí mateix on anys més tard una colla d’amics, al sortir d’estudi anirem a fer magdalenes per poder pagar les 7.500 ptes. que ens costarà el nostre flamant tocadiscos Phillips stereo. Miro al voltant i veig peces separades, indesxifrable, de colors plans, insuficients per lligar cap història. Entro a cal Sastre. La germana del Joan de Sastre (no recordo el seu nom) em dona la cartolina que caragola parant compte de no fer-hi un sec. Surto de la botiga. Amb la cartolina a les mans enfilo escales a munt. A dalt espera la tinta xina amb infinitat de formes. A Praga ja ha arribat la Primavera (sembla l’anunci de El Corte Inglés…)

cibernètica-3

Originariament un tema de la banda australiana The Easybeats, Bring a little lovin´ m’agrada molt més en la versió de Los Bravos. Té més marxa. Més trempera. Quan he buscat la caràtula del disc no he tingut cap dubte que és la mateixa que encapçala aquesta entrada. M’ha deixat però, un dubte, doncs donava per fet que a la cara A del single hi havia el famós Black is black, i que Bring a little lovin´ocupava la cara B. No és el que diu a la portada del disc. Han passat molts anys i potser estava equivocat. En realitat deuríen ser dos singles diferents. El que és segur és que Los Bravos, amb els dos temes, em van donar moltes estones agradables.

Anuncis

85 “Song for Zula”

(Matthew Houck)Muchacho_album_cover

Phosphorescent

“Muchacho”

2013

“D’un mal novici i un bon mestre, no en pot sortir un bon monjo. D’un bon novici i un mal mestre en pot sortir un bon monjo”

     Transcripció lliure i imprecisa d’una màxima dels monjos de Montserrat.

 

Curs de Noves Tecnologies tardor-hivern 2013

El curs

Aquest darrer trimestre vam posar en pràctica a La Solana un nou curs dedicat a diverses matèries digitals i que vam anomenar “Noves Tecnologies” (“TNT” en la meva agenda i apunts, doncs la inexperiència en aquest terreny, i la incertesa dels resultats feien que fos una autèntica bomba de rellotgeria. Realment era tot una satisfacció ser objecte de tanta confiança. Això no treia l’acolloniment, doncs després de tant esperonament, afalagaments i copets a l’espatlla, ets tu qui ha de trepitjar l’arena, i escometre a la bèstia, un toro, un lleó o un paio de dos metres emprenyat i armat amb una forca, segons programa i dia. En un altre símil ocurrent, era com enfrontar una partida amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Tenia però, algun as guardat a la mànega, amb el risc que això comporta de que et fotin una cara de mans. Com deia el meu pare, per ser bon jugador has de tenir “el cap fred i els peus calents”. D’aquí ve que anés a comprar una estufa. No explicaré aquí els detalls de curs, que com qualsevol altre, va discorre dins l’àmbit habitual d’interrelació entre professor que ensenya, alumnes que aprenen. Em centraré només, en algunes particularitats del curs (suposo que tots tenen les seves. Atendre al manual de forma meticulosa i estricta produeix una cosa neutra i amorfa i, per lo tant, morta)

Els alumnes

Si cada curs és diferent, sigui de la matèria que sigui, és degut als alumnes. Són la variant, el factor que fa alterar el producte. La constant és el professor i les seves circumstàncies. Així doncs, atenent aquest precepte, la incògnita sobre cada curs es mantindrà mentre no s’hagi establer contacte amb els alumnes i se’n coneguin els poders. Per que cada alumne duu dins seu un poder (aquells estius a Cambrils, les aigües i els tebeos de la Marvel van causar danys irreparables…) Un poder que cal treure i donar-li un bon us. Cal saber però, que en aquest terreny, quan les coses es torcen, tornant al símil de bregar a l’arena, a vegades pot arribar a ser més perillosa una mosca collonera que el brau més impetuós. Per sort, la collita d’alumnes d’enguany ha estat excel·lent. De seguit doncs, es van esvair els dubtes de la incertesa per deixar pas a unes plàcides classes bon ambient amb harmonia.

Les aules

El nostre espai de treball (la nostra arena), un cop s’ha obert una gran portalada, s’accedeix a una mena de distribuidor que dona accés, entre altres, a dues aules que han estat el nostre espai de treball (la nostra arena…) Aquests dues aules estan ubicades als baixos de l’Hospital, una residència per a gent gran. Una de les aules, o hi ha una pissarra, projector i taules i cadires disposades a la manera clàssica, podríem dir. És gran i confortable, en la que s’hi estava força calent sense tindre, aparentment, cap font de calor. Aquesta aula està situada justament sota les habitacions dels residents, el que ens feia pensar que tenien la calefacció “a tope”, i d’aquesta manera en gaudíem els de baix i anar en cos de camisa, malgrat les boires i el fred que va fer aquells dies. M’agrada imaginar, dins l’àmbit de la residència, amb les parets blanques, llençols blancs, infermeres amb bates blanques, gent gran, blancs afinats, en un habitacle apart, una nau immensa, de sostre i parets altíssimes, temps endarrere també blanques, ara negres, al mig, una muntanya de carbó negre, uns paios amb samarreta imperi, emmascarats de dalt a baix, i que amb abnegació inquebrantable omplen de carbó una caldera que crema a tot drap dia i nit. Vet aquí que a l’aula gran hi estiguéssim tant calents. A l’altra, l’aula petita, la sala de màquines, hi ha un taulell que abasta tres de les quatre parets, hi han disposats els ordinadors, tots ells entrellaçats per una munió de cables. En un extrem del taulell, connectat a tota aquesta xarxa, hi ha el router ADSL (encaminador), que a la vegada està connectat a la línia telefònica que ve de l’exterior. Aquesta aula és més aviat petita, i tot i ser contigua de l’altra, i que aparentment hauria d’estar també sota el flux de les calòriques de dalt, hi fa un fred que pela. Aquest misteri climàtic va ser acceptar per tots amb un resignat escepticisme. Una petita estufa elèctrica (petita però matona) va solventar el tema. Això sí, primer van haver passar uns dies de penúries que no els hi desitjo a ningú.

L’Infern

En un principi no n’era un sinó tres els cursos: edició de vídeo, disseny gràfic i retoc d’imatge. Per diferents circumstàncies i sobretot, pel fet que hi havia alumnes que feien dos i fins i tot tots tres cursos, la cosa es va convertir en una mena de pack, un tres en un. En aquells moments previs, quan encara es desconeixien el nivell i els recursos de l’alumnat, es va plantejar d’encarar el curs (sobretot el d’edició de vídeo) amb recursos i mitjans  modestos i que estiguessin a l’abast de tothom, com ara enregistrar amb telèfons mòbils i editar amb programes gratuïts, ja sigui on-line o instal·lats. El calvari que varem passar aquells primers dies en aquella aula petita només ho sap qui s’hi troba. Editar vídeo amb aquella connexió nefasta era un suplici. Ordinadors carrinclons. Programes que no anaven. Ens descarregavem versions de proba per 30 dies que exigien registre al cap d’una setmana. Les cookies (galetes), com a nenes entremaliades i maleducades, anaven al seu aire, aquí i allà, fent-nos la guitza. Els spams per tot arreu i a l’ordre del dia. Se’ns instal·laven utilitats alternatives de manera sistemàtica. Propaganda i ofertes a dojo. Tot plegat, governat per Mr. Microsoft i Mr. Google, ens tenien a mercè dels seus capricis. En una paraula, allò era com treballar a l’infern. Més ben dit (i amb el temps ho vam esbrinar) allò ERA l’Infern.

El Mal

“El gat no treu les urpes fins que les ha de menester”. Aquesta dita que sento dir tot sovint a la meva mare és molt adient per explicar lo que va passar un cop les cartes van ser boca amunt. Una vegada sabuda la naturalesa de qui ens enfrontàvem, que no era altre que el mateix Dimoni, tothom va ficar de la seua part. Van treure “el poder” que duien a dins. Així, amb el temps, l’aula gran va passar a ser el nostre lloc de treball habitual, d’una tebiesa confortadora, fruit de tasca dels abnegats fogoners. A l’aula petita sols hi entràvem per estricta necessitat. Allí hi regnava una fredor estricta, que gelava l’alè. Lluny de la imatge clàssica de flames i calderes, el nostre Infern era com un blog de gel que gelava els ossos i esmorteïa els muscles. Per completar el mapa, suposo que el vestíbul deuria ser el purgatori, un lloc neutre, i on, en altres èpoques hauria fet sortir als alumnes entremaliats o poc aplicats a purgar les penes.

Guillem_the_barbarian

Els poders

A l’Infern s’hi anava, bàsicament, a connectar el router. A invocar al Dimoni, amb qui havíem de combatre tots els dies, tant si volíem com si no. Per sort, com ja he dit, comptàvem a els nostres poders. Les nostres armes per combatre el Mal. Passo a enumerar-ne només algunes.

El Guillem i el seu flamant MacBook.

Una escut que duia la poma mossegada, símbol del pecat a les Sagrades Escriptures, tot un emblema protector per a nosaltres. Aquella poma tenia les propietats i virtuts d’un crucifix, era aigua beneïda, un cabeça d’alls, un amulet que plantava cara a les hosts malignes i feia rabiar a Mr. Microsoft.

El Tarsici i el seu codi encriptat

.docba un blasem gleGoo Mr. matesis questa Amb .rillPe cap rrercó sesen tilhos rrate en nos-sardinen emdípo xíai i bes·lasíl les de drel’or tintverin ,tatcripen geguatllen un amb llocs rentsfedi als nos-trargisre de sarpopro va qui ser va Ell. raguse mafor de xaxar la per garvena i PC’s els zarlittiu per bé molt drevin va ens cisiTar el com tantcons i çatdreen meho Un

 Xavier l’exorcista

L’únic que podria entrar a l’Infern gelat i romandre-hi hores i hores era el Xavier, l’informàtic de l’Ajuntament. És una mena d’exorcista que té un ple domini de la situació. D’aquelles llargues sessions en sortia desfet, ple de caramells, però amb el semblant impertorbable.

 La connexió peruana

La Yolanda i el Demetrio, amb la seva senzillesa i innocència, resultaven una protecció infranquejable. Quan la Yolanda invocava les seves filles, “las gemelas”, desarma a la bèstia més ferotge. La seva candidesa fon l’iceberg més compacte.

L’estufa

Si alguna cosa mitigava la fredor d’aquell lloc maligne, era aquella petita estufa, que ens protegia de quedar-nos glaçats a l’acte. Fa pocs dies, un quan ja s’havia acabat el curs, vaig mirar el dors de l’estufa i va confirmar les meves sospites: Estufes Gabriel. No podia ser d’altra.

La música

La música, sempre la música, que amansa les feres. Sempre balsàmica i reparadora de l’esperit. Aquesta “Song for Zula”,  és una d’aquestes cançons que ens protegit aquest mesos. Pertany al grup Phosphorescent, nom sota el qual s’amaga l’artista Matthew Houck, originari d’Alabama.

I així ha anat discorregut el curs. I tots hem gaudit i aprés de les Noves Tecnologies.

Aquest escrit, sols apte per a iniciats, està dedicat als alumnes del curs: Yolanda, Madior, Àngel, Roger, Miquel, Guillem, Tarsici, Demetrio, Trini, Juan José, Josep.

A tots ells, gràcies!

“Cançó per la Zula”

Alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Oh, però jo sé que l’amor s’esvaeix
Tant fràgil com una pluma en un riu
Veus, carinyo, vaig veure amor. Mira, va venir a mi
Es va encarar cap a mi per que veiés
Sí, llavors vaig veure com l’amor em desfigurava
Cap a una cosa que no reconec

Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més
Ni posaré la cara contra el terra, ni les dents a la sorra
No em quedaré així estirat dies i dies
No em veuràs caure, ni lluitar per mantenir-me dret
Que em reconegui amb les seves mans retorçades 
Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més.

Mira, la lluna està replendent sobre els arbres nocturns
Jo veig les ombres que projecten amb la seva blanca llum
Els meus peus són daurats, el meu cor és blanc
I correm junts pel desert tota la nit
Veus, carinyo, no sóc una cosa trencada
No em quedo estirat a les fosques esperant a vós
No, el meu cor és daurat, els peus lleugers
I corro pel desert tota la nit

Així que alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Tot el que sé és que l’amor és una presó
Un assassí que ve d’un malson
I tots vosaltres, veniu a veure
Us quedeu allí drets darrera el vidre mirant-me
Però el meu cor és salvatge, i els ossos vapor
I et podria matar només amb les mans si fos lliure
Com sempre, com sempre, com sempre, com sempre

(Traducció: Daniel Giribet)

 

39 “Take a pebble”

Take a pebble”                     
(Greg Lake)
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer
1970


És veu que a les primeres hores de nàixer, no se que em va passar que gairebé no ho explico. Tret d’aquest episodi vaig créixer sent un nen fort i sa. Recordo haver pres durant una bona temporada unes pastilles de vitamina C. Eren rodones, planes i de color taronja i anaven dins un tub allargassat. Crec que no era pas per cap causa greu, doncs em fa l’efecte que d’aquelles pastilles al poble els nens en preníem arreu arreu. Vaig heretar del meu pare uns estranys episodis de febre amb uns atacs terribles.  El meu pare els va patir durant l’infantesa i van desaparèixer així que es va fer gran. El seu cas el solventaven ficant-lo dins l’abeurador dels animals. El meu cas, amb un mètode similar però menys “animal”. El senyor Salvador era el farmacèutic de l’època, gran amant de la vitamina C. Tenia tant o més prestigi que el senyor metge i comptava amb la confiança dels de casa. Ens va aconsellar:
– El que li convé a aquest nen és un canvi d’aigües.
El senyor Salvador, potser ficat en antecedents i coneixedor dels mètodes emprats amb el meu pare, ho deia en sentit literal i el que volia dir era:
– Fiqueu-lo dins de l’aigua però que no sigui la de l’abeurador…
Dit i fet. Els meus pares, agafant-se la metàfora al peu de la lletra, em van portar a la platja. Quan anaven a la platja, el lloc escollit per la gent de l’entorn era Cambrils. Suposo perquè era un lloc tranquil (llavors ho eren gairebé tots de tranquils), avinent i, suposo, la zona de la costa més propera en línia recta. Era una bona elecció doncs d’aigua ja n’hi havia, ja.

Ens instal·làvem en una caseta d’una família de pescadors que aprofitaven l’estiu per llogar-la mentre anaven a viure amb els pares. Passats dos o tres dies, explorat el terreny, valorades les possibil·litats, doncs fins llavors tot encara era nou i incert, establíem una rutina que repetíem amb solemnitat. Per a molts la rutina és sinònim d’aborriment. En canvi per mi, disfrutar de la cotidianitat em transmet seguretat i serenor. Aixecar-nos al matí, esmorzar i endreçar la casa. Anar al mercat a comprar per fer el dinar. Deixàvem el gènero a la casa i cap a platja. Durant el trajecte sempre acostumava a caure algun “Spiderman” o “Dan Defensor”. A la platja discorria la resta del matí entre aigua salada, castells de sorra i ganyotes al sol. Sols l’anar i venir de les onades marcava el ritme d’un temps que passava plàcidament. Quan la panxa començava a fer soroll, cap a dinar. Peix, amanides i paelles eren els àpats habituals. Hi ha una anècdota al respecte en que abans d’anar a comprar, la meva mare diu:
– No ens descuidem de comprar el pebrot verd, que és lo que dona gust a la paella.
Tornant del mercat i revisant la compra, se’n adonen que se l’han descuidat:
– Ara ens hem deixat el pebrot. A la paella no n’hi pot faltar.
I venga, cap al mercat a buscar el pebrot verd. Quan vam acabar de dinar, algun va dir:
– Oh, t’has descuidat de ficar-hi el pebrot verd.


A lo que la meva mare va contestar:
– És que mi el pebrot verd no m’hi agrada.

Coses que passen…

A la tarda, gelat, passeig i orxata. Anàvem al pòsit de pescadors. Era tot un espectacle. Allí es subhastava el peix fresc recent pescat aquell mateix dia. Un senyor començava a mormolar paraules inintel·ligibles a tot drap i que sols els interessats entenien, mentre la resta de mortals no plegàvem res. Sols veiem com de tant en tant, el millor postor anava retirant les caixes plenes de peix. A la nit, després de sopar, anàvem al port a veure sortir les barquetes dels pescadors. Era molt bonic veure aquelles cuquetes de llum endinsar-se dins del mar. Algun vespre hi havia sessió de cinema a la fresca. La pel·lícula que més recordo és “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959), amb el John Wayne com a principal protagonista. Feia respecte veure al bo del John Wayne, amb aquella catxassa, plantar cara a les adversitats.
– Ward Bond: Amb quants homes compte?
– John Wayne: Amb un vell coix, un nen i un borratxo.

Després van haver-hi altres anys, amb dinars a cal Macarrilla, sardanes i ball de nit quan ensopegàvem amb la Festa Major, estades a tota pensió a cal Garrofa. En definitiva, uns estius dels que guardo molts bons records.

De nit, després de tant tràfec, anava al llit rendit. Abans d’adormir-me segur que feia una última repassada al Dan Defensor, que sortia per la finestra i s’enfilava cap a les teulades de Manhattan.

Mai he estat un gran fan d’Emerson, Lake & Palmer. La seva música em sembla pretensiosa, presonera, probablement, del virtuosisme dels seus components, prodigiosos tots tres, cadascú en el seu instrument. Comparteixen també tots tres que van a la mateixa perruqueria. És tal la facilitat que tenen, que sovint fa que se’n vaguin per les branques. És el que passa en molts casos amb els concerts clàssics per a violí o piano, posem pel cas, i orquestra. Aquesta queda relegada a ser mera comparsa, mentre la partitura va destinada al lluïment personal del solista, desgranant notes i notes, deixant de banda la coherència i profunditat de l’obra. Clar que davant d’aquesta afirmació molts s’esquinçaran les vestidures. Ho sento però no els hi quedarà més remei que comprar-se un vestit nou o enfilar l’agulla.
S’ha de reconèixer però, que quan apareix la deessa inspiració i tot el talen dels músics es fica al seu servei, poden sorgir perles com aquesta que tenim el plaer d’escoltar avui. “Take a pebble” és un tresor d’incalculable valor. Tot hi ser un tema partit per la meitat, i on s’hi han inserit fragments d’altres temes acústics varis, la música no deixa de discórrer amb una naturalitat pasmosa. Sense cap dubte, un clàssic, ja que a cada nova escolta el tema no deixa de créixer i créixer.
La portada del disc que surt aquí no és l’oficial. Es tracta d’una edició especial que es va editada aquí pel Círculo de Lectores. He escollit aquesta portada (la foto és del LP original, malmés i ratllat, que va comprar el meu germà en aquell temps) perquè és amb la que associo la cançó i mantinc una relació afectiva.

“Agafa un còdol”
Sols agafa un còdol i llença’l al mar,
després observa veure el que les ones em descobreixen,
el meu rostre es revela tan gentilment sobre els teus ulls,
pertorbant les aigües de les nostres vides.

Les tires dels nostres records estan esteses sobre la gespa;
Les paraules mortals del riure, són les tombes del passat,
les fotografies estan grises i esquinçades, disperses pels teus camps
les cartes dels teus records no són reals.

La tristesa a les teves espatlles, com un impermeable desgastat
de les butxaques arrugades i esparracades pengen els parracs de la nostra esperança
La matinada és la teva mitjanit; tots els colors han mort
pertorbant les aigües de les nostres vides
vides,
vides, vides…
De les nostres vides.


Al primer enllaç s’hi pot escoltar la versió de l’àlbum en estudi. Al segon, podreu disfrutar d’una versió en directe en un concert enregistrat l’any següent a Bèlgica. S’hi pot apreciar el domini escènic que tenien aquest tres monstres.


https://youtu.be/SrYbfQRlfwQ

https://youtu.be/CBPbG1a6EP8