“Corrido de la rotonda de Sant Martí” (Albert Sala) La Terrasseta de Preixens “El gran desgraciat ” 2011 Aquesta setmana el tema escollit sorprendrà a propis i estranys. Pocs es podien imaginar que caigués sucumbit per un tema tant festiu com aquest “corrido”, però és que tinc raons poderoses que justifiquen la tria. Ja el mateix tema és un bàlsam refrescant per creuar la travessia pel desert que ha estat aquest estiu sufocant. Una mena de protector solar que, combinat amb els barrets que llueixen els terrassetos, ens guarden de qualsevol insolació.
La raó definitiva però, és que a la realització del videoclip, amb el David Giribet al capdavant, hi ha participat mitja família. I clar, no podia deixar passar una ocasió com aquesta per promocionar els productes “de casa” (fins i tot les gallines).
Darrerament tot passa a Sant Martí de Maldà, que a causa dels moviments galàctics s’ha ubicat en el mateix centre de l’univers, desplaçant d’aquesta privilegiada posició grans capitals com ara París, Londres o Reus. D’aquí també l’oportú d’aquesta cançó que ens recorda, d’esquitllada, el bon moment pel que passa aquesta vila de la Vall del Corb. En dates properes s’aniran produint tot una sèrie de fets que corroboraran la meva argumentació. I sinó, al temps…
Pel que fa a la Terrasseta de Preixens, amb lo poc que els he tractat ja es veu de seguida que són uns xicots força trempats i catxondos. Mestres esperem que treguin els seu imminent segon disc anirem disfrutant d’aquest “El gran desgraciat” on hi podem comprovar l’aire festiu i desenfadat de la banda.
Mister Raons i jo (Mister Cansongs) estem assentats en una taula del bar Foment, de Sant Martí de Maldà. En una altra taula que hi ha al fons, fan la botifarra. La llum de la tarda se’n ha anat poc a poc, sense adonar-nos-en. Hi hem reparat quan han encès les llums del local, que han acabat d’enfosquir de cop l’exterior. Pel reflex del vidre veig Mr. Raons apropar-se a la barra. Ja hem perdut el conte dels cafès quan Mr. Raons s’ha aixecat a demanar-ne un parell més, aquest cop acompanyats d’un donuts. – Així què deies, Mr. Cansongs? Que al blog vols ficar no se què de piano? – Sí. Cada ics entrades, ficar-hi una peça de piano. A manera d’interludi. Hi han uns quants pianistes que m’agraden molt i seria la manera d’introduir-los, d’una forma argumentada, en el blog. També servirà perquè el personal s’esbargeixi, ja que al no haver-hi lletra per entendre, no cal trencar-se el cap. – Que vols que et digui. Jo preferiría que hi fesis sortir al Loquillo i los Trogloditas cantant allò de “llevar el pecho tatuado, escupir a los urbanos…”. – Bona peça deuries ser tu de jove… – No ho saps prou… (apunta la mestressa, que porta els cafès i els donuts) A Mr. Raons se li escapa una mitja rialla còmplice. Mentres ens deixa lo fato aixeco la vista i me’n adono que la partida de botifarra s’ha acabat. Deuen ser tots a sopar, penso. – Per on anàvem? – No me’n recordo… ah, sí! Lo del piano. A més puc introduir-hi una conversa entre tu i jo. Que et sembla? En aquestes entra per la porta de servei el Chick Corea, impecablement vestit amb camisa i pantaló blancs i mocador al coll. Ens fa una breu salutació amb la mirada i s’asseu al piano de cua que hi ha en un racó. – És el Chick Corea, l’hi confirmo amb veu baixa a Mr. Raons. – Ni Chick Corretja ni hòsties amb vinagre. Quan un pobre menja lluç, és que un dels dos està fotut. On hi hagui els Ronaldos ja poden cantar missa. Amb posat cerimoniós el Chick comença a tocar… – “Noon song”… és la peça que obre el seu disc “Piano Improvisations, vol. 1”. Aquest i el Vol. 2, tots dos els va gravar en tant sols dos dies, a Oslo. -En van avançar. Hi deuría fer un fred que pelava. La gata del local me s’asseu a la falda i comença a ronronejar. – De la manera que fa anar els dits (l’hi dic), aniria bé per excavar algun jaciment. – O per gratar l’esquena… Riem la broma i després ens quedem callats escoltant les notes del piano mentre apurem els cafès. Faig volar l’imaginació i deixo anar: – En aquesta escena podríem ben bé ser dins d’un quadre de l’Eduard Hopper. – Lo que a vint anys son pardals, a quaranta son trons (m’espetega Mr. Raons) Ja veig que t’ha abduït l’esperit del Cecil B. DeMille. Mr. Raons em se queda mirant tot seriós i em diu: – Cecil, vols dir que aquest escrit s’entendrà?
Després de 25 entregues setmanals en aquest “àlbum” es produiran, espero, dues coincidències. L’una, que ens trobarem per sopar amb el Josep M. Oliva, inspirador d’aquest àlbum i a qui dec la idea de fer-lo. El podré conèixer després que la Teresa me’n hagi parlat tant i tant bé. Els darrers esdeveniments en fan sospitar d’una segona coincidència (aquí confio amb l’atzar. Estic formulant una hipòtesi) Podria ser que en tots dos àlbums (en el seu i en el meu) hi figuri la mateixa artista. La mort aquesta setmana de Chavela Vargas pot ser una bona raó. Serà un doble encontre, en el temps i en l’espai. De sopars potser n’hi haurà més, però de coincidències en els àlbums serà menys provable. Serà aquest un fet insignificant, un encontre fugaç, tant valuós com qualsevol altre, tant és si dura un instant com tot una vida, que per l’inabastable del temps tots dos són ben poca cosa. Però aquest encontre serà simbolicament important per aquest blog. En fi, són d’aquelles coses senzilles però importants pel qui les fa. Són d’aquelles coses simples que les devora el temps.
Després el Josep M. se’n anirà a rondinar i a canviar el món amb els seus cantautors de camisa a quadres, americana de pana i guitarra al coll. Amb italians enclenxinats amb traje blau cel. Jo m’allunyaré junt amb personatges estrafolaris, peluts, pelats, pintats, malfargats i amb qui per norma general no ens entendrem ni paraula.
De Chavela Vargas s’ha escrit moltíssim. Sols voldria apuntar una frase de l’escriptor mexicà Carlos Monsiváis que defineix molt bé quin era el seu estil. “Chavela Vargas ha sabido expresar la desolación de las rancheras con la radical desnudez del blues”
(Juan Bautista) Los Chunguitos “Pa ti pa tu primo” 1980 No he vist mai una cosa tan inútil i alhora imprescindible com la música. Sempre he sentit a parlar que abans, als trossos i eres, els pagesos es feien un far de cantar. I jo em pregunto, quines cançons cantaven? A Catalunya tenim un ric i extens repertori de cançons. Ja a l’any 1922 l’Orfeó Català va patrocinant “l’Obra del cançoner popular de Catalunya” amb que es va posar en marxa un seguit d’accions per tal de recollir el màxim de tonades possibles. Basicament hi havia tres fronts d’acció: la donació de documents per part d’entitats o particulars, la convocatòria de concursos per estimular noves composicions, i finalment, unes missions de recerca per tot el territori de cançons i danses populars. Aquestes recerques es van durar catorze anys seguits, sense interrupció, en època estival, fins que l’esclat de la guerra civil, al 36, ho va estroncar. Es van arribar a recollir 40.000 tonades. Potser no totes eren “autèntiques”, tal com va parodiar Dagoll Dagom a la sèrie “La memòria dels Cargols”, en que els pagesos i menestrals, remunerats per cada nova cançó, se’n inventaven per poder cobrar més diners. Actualment crec que poca gent canta. Més per falta de ganes que no pas de repertori. Al carrer per descomptat que no. La majoria ben just obre la boca per saludar, si és que ho fa. Els pagesos, tampoc canten. Les tasques que abans es realitzaven manualment, ara s’han mecanitzat, i això, junt amb els mals temps que corren pel sector no conviden gens a refilar. De la resta d’oficis no en tenim notícies melòmanes. Fins fa poc, quan hi havia personal a les obres, la gent d’alguns sectors relacionats a la construcció encara feien el seus “pinitos”. Referent a això de les obres, l’altre dia una xicota mostrava la seva preocupació per que quan passava per davant d’una obra “ja no la xiulaven…”. Després d’uns dies de reflexió (aquí vaig estar lent), al retrobar-me amb la xicota en qüestió, la vaig tranquil·litzar dient-li que “si no la xiulaven no era culpa seva. Era perquè a les obres no hi havia ningú…”. Tornant al tema del cant, ràdios i transistors són els que ambienten i donen peu a que els operaris s’arranquin. Estem parlan d’un sector més aviat jove, doncs els paletes i altres operaris més veterans, generalment ja no estan de romanços. Podríem fer un inventari, a la manera de “Cançoner popular a l’obra”? El manobre jove fica “Flaix FM”. Això vol dir que més que cantar lo que fa és un moviment de cop de coll afirmatiu tot el matí (el dilluns aprofitant l’inèrcia del cap de setmana). Paletes, “xispes” i fusters acostumen a escoltar “Los 40 principales” o, si predominen els de parla castellana, “Cadena Dial”. Tots aquests, de cantar, poca cosa. En tot cas, taral·lejar alguna tonada. Enguixadors i “Radio Teletaxi” sempre han anat de la mà (junt amb el Justo Molinero). Aquestos encara són els més agosarats alhora d’entonar les melodies. Tot plegat, un repertori ben pobre, sobretot si tenim en conte que aquestes emisores van esgotar el pressupost per nous discos fa uns quants anys. En una propera entrega podríem aprofundir en quins temes són els temes en concret que s’escolten (que s’escoltaven…) a l’obra. Ara voldria aprofitar per proclamar que soc dels que han cantat i encara canten a l’obra. Aquest darrer curs he tingut la sort de compartir l’ofici de paleta i el de cantant amb dos nois magnífics. Em refereixo al Christian i a l’Alpha, dos alumnes avantatjats que han ficat tantes ganes en aprendre que m’han fet disfrutar de l’ofici, tant del de paleta com el de cantant. Val a dir que el nostre repertori en el cant ha estat més aviat limitat, però hi hem ficat tota la voluntat i sentiment del món. Un dels temes “estrella” ha estat aquest “Me quedo contigo”, de Los Chunguitos, que ja en el seu dia em va impactar quan el Carlos Saura el va escollir, amb molt bon criteri, per la seva magnífica pel·lícula “Deprisa, deprisa” (Ós d’or al Festival de cinema de Berlín, a la millor pel·lícula, 1981) En aquest film social, encara vigent avui en dia, s’explica la història d’uns adolescents on la manca d’espectatives es substituïda pel diner fàcil i les drogues.
