Mes: gener de 2013

49 "L’horizon"

“L’horizon”                    
(Dominique Ané)
Dominique A
“L’horizon”
2006

En els nostres esporàdics viatges per aquests mons de Déu, amb el bon amic Josep Guardia ens vam fer l’obstinat propòsit de veure de primera mà les tres representacions de “La batalla de Sant Romano”, que Paolo Uccello va pintar entre els anys 1450 i 1456 i que estan esbarriades per tres museus diferents, en concret, la Galeria dels Uffizi (Florència), la National Gallery (Londres) i el Louvre (París). Nosaltres les anomenem “Les tres batalles”.

Al tríptic “La batalla de Sant Romano” (tremp a l’ou sobre taula, 1456), de Paolo Uccello, a cadascun d’ells hi han representats tres moments de la batalla que van tindre lloc l’1 de juny de 1432 a Sant Romano (prop de Lucca) entre les tropes sieneses i florentines, obtenint aquestes últimes la victòria. Uns anys més tard Paolo Uccello va rebre l’encàrreg de representar aquest esdeveniment històric en tres pintures de gran format. Meticulós i perfeccionista, el Paolo acostumava a passar la nit al seu estudi intentant situar els punts de fuga de la perspectiva. Durant el dia se’l veia al corral de casa, empaitant el gall, doncs estresava les gallines i no hi havia manera d’aconseguir ous frescos per la pintura al tremp. Tot això davant la mirada resignada de la seva dona, farta d’esperar-lo, veia com allò de “a la taula i al llit al primer crit” no anava amb el seu atribolat marit. Mentre la soferta muller intentava agafar el son, el Paolo s’esbarallava amb els cavalls, armadures i llances. Després dels esbossos i estudis preliminars va vindre l’execució de les obres. Durant el dia, el Paolo disposava d’alguns “maxaques” que molien els pigments, preparaven les superfícies i els aglutinants (a base d’ou separant els rovells de les clares) i donaven primeres capes de color. Desvetllat, el Paolo es passava la nit treballant en algun escorç enrevessat. En aquella lluita frenètica, el Paolo i els seus ajudants sols es donaven un respir quan la seva dona, amb les clares d’ou sobrants, els hi preparava uns merengues per berenar (encara que discutida, aquesta podria ser una hipòtesi de l’origen del famós dolç) Un cop també, amb l’obra ja ben avançada, van fer una cassola (sembla que a dins hi va fer cap el gall…) Durant tot el procés, al taller del Paolo es va lliurar una autèntica batalla. Envellit i extenuat, es veu que d’aquella feta el Paolo poca cosa va pintar més, dedicant-se a fer hort, a cuidar les gallines i a donar llargues passejades. Cada dia del món, per esmorzar, la seva dona li prepara un parell d’ous ferrats.

L’any 2005 vam descobrir el que el Josep anomena “els viatges de pobre”, és a dir, vols low cost i allotjaments econòmics. Sota la neu que queia i emblanquinava Florència, a la Galeria dels Uffizi van veure “Bernardino della Ciarda, derrocat del seu cavall”, la “1a batalla”. Al quadre, soroll. A fora, silenci.

Al 2008, tres anys mes tard, a la National Gallery de Londres hi vam veure “Niccolo da Tolentino, al capdavant dels florentins”, la “2a batalla”.

A París, en una sala del Louvre ens espera “Intervenció de Micheletto de Cotignola”, la “3a batalla”. Dins el llenç, acers, fustes, bèsties i homes resten immòbils, suspesos en l’aire en el moment just abans del terrabastall. Esperen tenir-nos davant per escoltar-lo. Tenim una batalla pendent a l’horitzó. Ens veiem al camp de batalla.


Dominique Ané (Provins, 1968) és un cantant i compositor francès, de grans inquietuds experimentals i estètiques per renovar el gènere i trobar un so propi. En els seus treballs està molt acurada la producció, afegint a la clàssica formació de rock, seccions de vent o de corda. En altres, en canvi, està més dominat per l’electrònica (“La musique”, 2009) La música de Dominique A és d’una gran força emocional i lirisme. “L’horitzon”, una peça èpica i aclaparadora, n’és una bona mostra.


Agrair a la Teresa Domingo la traducció de la lletra (aquest jovent sols sap anglès…) que ha lliurat i guanyat una batalla amb la llengua romànica.

“L’horitzó”

“ No anirem massa lluny” et diu el capità.
Avui, massa obstacles per guanyar l’horitzó.
Balenes estirades gemeguen sobre la sorra.
La seva sang cobreix unes boques plenes d’hams.

Tants cims ocultant l’horitzó.
Carenes insensibles a la lentitud de les planes.
“ Estic totalment afligit” et diu el capità.
I tu sents que diu la veritat, que ho diu de cor.

Al moment, la boca vermella d’una dona amb arpó
que travessa els murs i sagna les balenes.
Durant mesos et fa menysprear l’horitzó i quan
tu el creues enaltir el capità

A l’ entrar a casa teva et dius que fa bo.
La mentida envaeix les teves venes.
T’agrada tant la sang de les balenes,
que desborda els llavis de la dona amb arpó.

Però un dia, el capità, amb  ulls exorbitants,
et diu:“ tornem-nos-en“.
És temps de sortir del somni de les reines,
ja que ningú no t’espera tant com l’horitzó.

És Lob Nor qui t’espera, l’Inlandsis qui et crida.
La Sierra Nevada qui a la nit crida el teu nom.
I és la Gran Blavor qui realça el cel.
Cadascun d’ells et reclama i t’ofereix l’horitzó.

Però aquest se t’escapa i es deté davant del seu impuls,
pels cims agrestos i valls atrapades.
Pobles amb cor de pedra de formes extravagants.
Mira, la barba t’empeny i el teu pas es fa lent.

I tu, de lluny sents els gemecs de les balenes
que abans de morir a la sorra, sens dubte,
han conegut l’horitzó on el capità,
espera que tu creuis el camí.

Però un dia, en el silenci que s’eleva pels voltants,
els teus ulls aterren. Tu saps que t’han deixat sol
amb el teu somni, del qual, l’ombra és un voltor.
Qui sota els teus parracs sent com s’asseca la carn.

I encerclant-te lentament, ell et reprèn.
La situació canvia i les corbes es desfan.
Sí, tot esclata. Sens dubte l’has d’esperar.
És ell qui ve a tu. Ell hi és: l’horitzó.



Dominique A va actuar el passat 19 de gener al Cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida, dins la gira de promoció de “Vers les leures” (2012), el seu darrer disc. La segona versió (en directe) que podeu escoltar pertany a aquesta gira.
La primera recull la versió en estudi que apareix a l’àlbum.



48 “Love will tear us apart”

“Love will tear us apart”                    
(Ian Curtis / Peter Hook / Stephen Morris / Bernard Sumner)
Joy division
1980

“Nemo dat quod non habent”
(Ningú pot donar el que no té)

Les grans superfícies s’han convertit en llocs de pelegrinatge. Atrets per les ofertes, la plebe hi acudeix amb joia i delit. Han passat a ser els nous temples, un altra cop, plens de mercaders. Amb “segurata” i tot, per si ve algun Jesús a importunar o a aixurriar al personal. Fins i tot els captaires han canviat el seu emplaçament. Han abandonat els pòrtics de pedra treballada per les estructures de vidre i metall. On abans estaven sota l’empara dels apòstols ara ho fan baix alguna oferta 2×1 d’assortit d’embotits.

Jo també sóc un “fidel devot” que acut (al menys) un cop per setmana al Caprabo a proveir d’aliments i potingues vàries. Normalment acostumo a anar-hi amb presses. Les aglomeracions i aquell enrenou m’atabalen i intento avançar-ne. Aquest dia, que anava amb l’hora justa per que estava a punt de començar el bàsquet, les meves ganes d’enllestir eren encara més grans. Després d’estacionar el cotxe vaig agafar el carro i cap dins. A l’entrada, és clar, ja hi havia un captaire amb una mena de senalla al terra on dipositar les monedes. Vaig passar pel seu davant com un llamp i sense mirar-lo. Ens hem tornat molt inhumans amb aquest aspecte. En lloc d’aturar-nos i preguntar-li a aquell bon home què li convé (que seria lo més natural), en fugim com si de la lepra. Durant els meus anys mossos, quan anava a Barcelona, quan veia algun pidolaire acostumava sempre a deixar-li alguna moneda. Però per densitat, sols que n’hi hagi tants com aquí, amb la mà de gent que hi ha a Barcelona, els captaires són multitud i en trobes a cada cantonada. Vaig fer un càlcul aproximat per abastir totes aquelles boques i els resultats eren esfereïdors. Després de vendrem casa i propietats, de demanar un crèdit al banc (en aquells temps encara te’l donaven), un cop repartits tots els diners en parts proporcionals, els captaires continuarien en la mateixa situació i contarien amb un membre més dins les seves files: és a dir, jo mateix. A partir d’aquell dia que vaig arribar a aquesta trista conclusió vaig desistir en l’intent i he carregat el mort a l’administració. Una manera com una altra de tindre la consciència tranquil·la. Així doncs, tal com deia. Vaig passar de llarg i sense mira’l.

Un cop dins del Caprabo, llista en mà, vaig seguir el recorregut rutinari. Esquivant gent, carros, palets i altres obstacles en moviment, vaig omplint el carro. Quan passo per caixa em demanen si vull bosses. Com que sempre les escatiment (pel tema de la sostenibilitat), les aprofito al màxim omplint-les de gom a gom. Passat el tortuós tràmit, enfilo passadís avall amb el carro treien espurnes (l’hora del bàsquet apreta…) El xassís del carro no està preparar per velocitats tant vertiginoses i trontolla tot. Les bosses van d’aquí cap allà. D’una d’elles emergeix una bossa de patates fregides que amb prou feines es manté al lloc. A l’alçada de la porta de sortida, just uns metres del captaire, la roda davantera del carro arreplega un solc que fa que la bossa de patates fregides surti volant i cau dins la senalla del captaire. El cap m’ha anat als mil. Que farem ara?, he pensat. Quina situació més violenta. Aturar-me i recuperar la bossa de patates fregides queda lleix. Per contra, hi ha la possibilitat que davant aquest inesperat present, em foti les patates pel cap. Total, que no m’he aturat ni per dir-li que eren “al punto de sal” i, amb el partit de bàsquet rondant pel subconscient, sense aminorar la marxa sols he atinat a dir: “bàsquet!!!”
I he ficat el posat de quedar-me tant ample. Ni tant sols he mirar endarrere per veure quina cara feia… ni si li agradaven les patates.

Això seria un exemple de lo que en podríem dir-ne un ajut involuntari. En el fons crec que estic d’acord amb el Fernando Savater (a qui últimament se li ha anat la pinça però realment té propostes molt vàlides), que veia l’altruisme com una mera forma d’amor propi.

Joy division va ser una banda post-punk formada el 1976 a Salford, ciutat situada dins l’area metropolitana de Manchester. Van tindre una carrera curta però intensa, truncada per la mort prematura d’Ian Curtis, que es va suicidar. Aquest fet va convertir Joy division en un grup maleït i elevat a la categoria de llegenda. Després de la mort de l’emblemàtic cantant, la resta de membres de la banda va formar New Order, que encar està en actiu. Aquesta formació s’ha encaminat per sendes més hedonistes, i al meu parer inferiors als de Joy division, aquestos, això sí, molt més tortuoses i agrestes.

“Love will tear us apart” va ser publicada com a senzill l’abril del 1980, un mes abans del suicidi de l’Ian Curtis, l’autor de la lletra, i tot hi haver-hi discrepàncies al respecte,
sembla que tots els indicis apunten a que sugui un tema amb tints autobiogràfics.


Ara que ho penso no se quina relació tenen les grans superfícies, els captaires i les patates fregides amb Joy division, però mira, una mala tarda la té qualsevol…

“l’amor ens destrossarà un altre cop”

Quan la rutina apreta
i les ambicions están per terra
i el resentiment cavalca fort
les emocions no creixen

I al canviar els nostres camins
agafem carreteres diferents

L’amor,
l’amor ens destrossarà un altre cop

Per què el llit està tant fred
al costat on estas?
Sóc jo qui no està a l’alçada?
Hem perdut el respecte mutu?

Encara queda alguna atracció,
que hem mantingut
al llarg de les nostres vides.

L’amor,
l’amor ens destrossarà un altre cop

Crides tots els meus errors
quan estas dormint?
Tinc un gust a la boca.

Mentre la dessesperació aguanta
És això alguna cosa bona?
No podrà funcionar mai més?

Quan l’amor…
l’amor, l’amor ens destrossarà un altre cop.


Dues versions. La primera, el single original del grup. La segona, una versió de les moltes que s’han fet d’aquest tema a càrreg de Atoms for peace, amb Thom Yorke (Radiohead) al capdavant.

https://www.youtube.com/v/_xhON-JjCn0&fs=1&source=uds

47 "Close cover"


“Close cover”                    
(Wim Mertens)
Soft Verdict
“Usura”
1982

Fa una tarda freda a Sant Martí. Avui al bar Foment hi ha un esdeveniment de “alto copete” i ja es caldeja l’ambient. Dins d’aquest peculiar cicle de repertoris, en aquesta ocasió ens visita Wim Mertens, compositor, multiinstrumentista i musicòleg belga i que és tota una institució musical i cultural al seu país.
Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs), com és costum, ens estem cruspint uns donuts amb cafè. En una taula contigua, Sòcrates, Aristòtil i Plató deliberen tot fent unes camamilles. Al fons, per no perdre el costum, la colla habitual fan la botifarra. A costat el gran piano de cua espera calladament, tot flamant i lluent per l’ocasió, mans destres. De tant en tant la gata va amunt i avall tota neguitosa. Mr. Raons, tot apurant el cafè, em diu:
– Has vist aquets tres paios barbuts? El que tenim de cara és el Sòcrates.
– El futbolista?
– No home. El filòsof. Es veu que el llegir li va fer perdre l’escriure.
– Crec que va de rastre.
– Qui? El Sòcrates?
– No, la gata…
-Ah… (va sospirar tranquil Mr. Raons) I el del costat és l’Aristòtil. El qui no se qui és l’altre. No li he pogut veure la cara.
– Està prou clar (vaig afirmar amb seguretat) És el Plató. Per l’esquena que fot no pot ser altre.
En aquestes ha irrumpit al local el Wim Mertens amb abric i bufanda i les mans a les butxaques. Tot i l’informalitat de l’indumentària camina amb un porte d’elegància i distinció, gairebé amb majestat. Darrera seu el segueix un sèquit de quatre persones, també abrigats i embufandats, i carregats de grans maletes. Mentre deixen les maletes al costat del piano, el Wim Mertens dona una ullada passant els dits amb suavitat acaronant el teclat. S’han després de tota aquella roberiada i han anat cap a la barra a demanar alguna cosa calenta.


Amb l’enrenou no ens hem adonat que els tres barbuts seient al voltant de la taula de la botifarra mirant de desxifrar els mecanismes i buscar la lògica d’aquell joc matemàtic. Primer ho han fet en silenci i amb gran fixació (semblaven tres xuts) Després, algun dels tres, més que res el Plató, en mig d’una partida gosa a fer algun comentari, fet que algun jugador li retreu dient-li que aquell “és un joc per a muts”. Però el Plató no se’n pot estar i insisteix. “Els mirons, de pedra”, li empelten. O “els de fora, mirar, callar i pagar el beure”.

A fora ja es fosc. Els músics, que estaven vaups i gelats, ara s’havien refet i ja treien els seus instruments de metall llampants de les maletes. A la taula de joc ja s’han intercanviat els papers. Els que jugaven han passat a ser els “mirons”, i Sòcrates, Aristòtil i Plató són els que fan (o desfan) la botifarra, ells tres sols, fent càbales, hipòtesis i disquisicions, deixant-se d’infusions i atacant directament al “carajillo”.

El concert s’ha endarrerit gairebé una hora de l’horari previst doncs no hi hagut manera de que aquells paios deixessin de jugar. S’han aferrar a la taula i d’allí no els treia ningú. La mestressa ha deixat de servir-los beure (ja portaven unes quantes rondes…).  Quan semblava que tot estava disposat per començar, els tres filòsofs van tornar a la grenya fent-se retrets: que si “havies de vindre a la meva”, que “estava prou clar que havies d’arrastrar”, que si “feia la botifarra de sang i ceba”. Se’ls hi ha hagut de cridar l’atenció.

Ara sí, amb els músics a punt, aquell piano negre, el Wim Mertens amb cos de camisa blanca i pantalons negres. Els quatre acompanyants amb camisa i pantalons foscos. Els instruments de metall brillen en la penombra de la sala. Mr Raons, jo i tota la claca estem espectants. Comencen a afinar…
– Aquest Wim Mertens, li dic “sotto voce”a Mr Raons, pertany al moviment anomenat música minimalista. També se li diu música repetitiva.
– Com?
– Que aquest Wim Mertens pertany al moviment anomenat música minimalista. També se li diu música repetitiva.
– M’ho pots repetir?
– Que aquest Wim Mertens pertany al moviment anomenat música minimalista. També se li diu música repetitiva.
– Que?
– Coca!
– Ah…
– Aquest gènere musical va néixer als anys 60 als Estats Units, basat en l’harmonia consonant i la repetició de frases, en la que les harmonies, que normalment fan d’acompanyament, passen a tenir un paper melòdic.  
De sobte, un enrenou de por trenca l’armonia del moment. Són un altre cop “els pensadors grecs”. Aristòtil i Plató s’agafen per les barbes llançant-se improperis (“això no m’ho dius al carrer”) mentre Sòcrates intenta separar-los. Finalment se’ls ha fet fora. Mr. Raons deixa anar irònic:
– Ja ho deia Descartes: no hi ha res més ben repartit en aquest món que la raó. Tothom en va carregat…

Hi ha una quietud que esglaia. Tothom és concient que alguna cosa important està a punt de passar. Fins i tot la gata, moguda com va la pobra, s’ha assossegat i para l’orella. Sonen els primers acords del piano… entren els metalls… i el local s’impregna d’una màgia especial.

A fora fa una nit freda. Pels carrers mal il·luminats de Sant Martí tres paios van abraçats ballant i tararejant un hasápiko.


46 “Some girls are bigger than others”

Some girls are bigger than others”                     
(Johnny Marr / Morrissey)
The Smiths
The Queen is dead”
1985


Recordo que els anys recentment posteriors a la mili van ser de veritable confusió. Sense cap dubte les peripècies paramilitars i el règim castrense van alterar algunes neurones i van voltar esvalotades una bona temporada. Alguns cops “se m’acusa” de no explicar res d’aquell any i un mes. És molt típic entre els homes explicar batalletes i proeses. I en hi han de realment divertides (especialment les del Teniente Castillo, que alguns d’aquí el poble que van fer la mili a Lleida van tindre el privilegi de viure-les en primera persona. Algun dia les explicaré aquí)

Però no són els fets de la mili del que vull parlar aquí, sinó de les seves conseqüències. Suposo que en un intent de sortir-me’n de tot aquell enrenou i situació precària, vaig buscar remei, com aquell que amb el ferm propòsit de deixar de fumar, s’agafa als mètodes més inversemblants, vaig cercar respostes en la filosofia. I realment és un camp que et deixa més atordit del que estaves. Per tenir nocions d’aquesta noble disciplina les vaig emprendre amb una “Història de la Filosofia” ben ressenyada. Realment no hi res que et deixi tant confós. En hi ha per començar a fumar. Quan t’endinses en algun filòsof, quedes estorat i et sembla que amb els plantejaments que proposa aquell bon home està carregat de raó. Ve un altre saberut i ho fot potes enlaire, aportant les seves pròpies teories, també raonables (valgui la redundància) i que a la vegada es veuran refutades per unes altres teories i raons. Total, que això sols ho pot superar un debat entre polítics.

Durant la joventut, un cop acabada l’educació bàsica i l’època de l’Institut, el personal es dividia en dos grups. Els que es van quedar al poble i els que se’n van anar a estudiar fora. Realment hi ha un comportament clarament diferencial entre aquests dos especímens. El fet d’anar a fora, estudiar (o no), compartir pis, viure una altra realitat com és la de la ciutat, etc, dona un bagatge que els que ens vam quedar al poble no vam experimentar. Jo vaig poder entreveure una mica de biaix aquest tarannà quan feia alguna escapada a Barcelona sota l’empar del Jaume i la Pilar. El Jaume Benet era (i és) un amic del poble que havia estudiat psicologia (me’n adono que el pobre també va passar lo seu…). Crec que llavors encara no estaven casats però ja feien (una altra de les avantatges) vida marítima (com diu aquell acudit) M’acollien al seu pis, primer a Floridablanca i més tard a Poble sec, com si fos el germà petit. El del carrer Floridablanca (Sant Antoni) era compartit amb el José Luís, un bon amic de facultat del Jaume (psicologia també, el pobre…) Em xocava molt veure com, podies estant tranquil·lament assegut en mig d’una conversa, de sobte podia sortir d’una habitació algú que no sabies ni que hi fos, s’encarés a la nevera i tornés cap a l’habitació refrigeri en mà, sense que ningú s’immutés. El que dèiem, diferents mentalitats…

Va ser llavors que durant uns dies (i aquí enllaço amb l’introducció filosòfica) vaig anar a Barcelona a fer una mena de seminari sobre Nietzsche i la seva teoria de “l’Etern retorn”. Com a ponents hi havia “primeres espases”, com l’Eugeni Trias, l’Antonio Saura o l’Andrés Sánchez Pascual entre altres. El que va aixecar més espectació va ser el Fernando Arrabal, havent-hi un gran revol mediàtic el dia de la seva intervenció. Finalment no va passar res d’extraordinari (decepció general pel qui s’esperaven alguna excentricitat de les seves…)

Un parell d’anys més tard el Jaume i la Pilar es van traslladar a un pis Poble Sec, just al Paral·lel (aquest cop sols) on també m’hi vaig instal·lar a tota pensió algunes vegades. Una anècdota molt sonada va ser quan a mig matí, la Pilar em va deixar al comandament dels fogons. Bé, les instruccions eren clares. Ficar l’olla al foc, amb l’aigua i tot de fato per fer caldo. Quan hagués bullit treure-ho del foc i passar-ho per un colador. Tot va anar bé fins al moment del colador que, en lloc d’abocar el caldo en una altra olla, el vaig aviar aigüera avall, quedant com a entrant, un suculent primer plat de pedrers, carcanades, colls i potes. Aquell dia ens vam quedar sense plat de calent.

I així vaig passar uns quants dies d’aquest procés de recuperació neuronal. Passejos per Barcelona, xerrades i deliberacions sobre “l’Etern retorn” i vida en pis compartit, on escoltava els Lp’s (també compartits) que hi havia per allí. Al pis de Floridablanca, Entre aquests discos (a Floridablanca) el que més recordo és “The Queen is dead”, dels Smiths (és com si aquí hi hagués un grup que es digués “Els Garcia” o “Els Fernández”), grup format a Manchester (Anglaterra) i que va estar en actiu del 1982 al 1987. La veu del Morrissey és inconfusible. Em feia un fart d’escoltar-lo. Tenen una pila de bons temes, molts d’ells força coneguts. He escollit aquest menys conegut on l’afilada pluma de Morrissey (molt valorat per les seves lletres), amb molta ironia i una mica de mala llet ens fa partíceps d’una revelació transcendental i de caire filosòfic, molt escaient amb la “filosofia per a desorientats” de la que hem fet esment en aquesta entrada, i fins i tot amb el que fora el to en general del blog.
Les neurones? S’han quedat com s’han quedat…


“Algunes noies són més gran que altres”

Des de l’època glacial
a la de l’atur
Hi ha una cosa
que em concerneix
ho acabo de descobrir:

Algunes noies són més gran que altres
Algunes noies són més gran que altres
Algunes mares de noies són més grans
que altres mares de noies.

Com Antoni va dir
a Cleòpatra
mentre ell obria
una caixa de cervesa

Oh, et dic:
Algunes noies són més gran que altres
Algunes noies són més gran que altres
Algunes mares de noies són més grans
que altres mares de noies.

Envia’m el coixí, aquell sobre el que somies
Envia’m el coixí, aquell sobre el que somies
I jo t’enviaré el meu.



I com que hem parlat de pisos compartits i tot això, aquesta setmana s’ha produït un fet important dins lo que és la curta vida d’aquest “Àlbum de Cansongs”. L’Enric Valls, que aquestes darreres setmanes hem tingut l’honor i el plaer de comptar periodicament amb els seus comentaris i d’alguna manera hem compartit blog, doncs doncs ara ja té blog propi. Us recomano efusivament que el visiteu i disfruteu de la torrencial escriptura de l’Enric, que combina temes universals i del terme amb un vocabulari molt d’aquí, molt nostre. Brutal!

http://enricvallsdiu.blogspot.com.es/


45 “Invisible limits”

Invisible limits”                     
(Franke / Froese / Baumann)
Tangerine Dream
Stratosfear”
1976

Acabem de passar l’any. Ja hem superat gairebé totes les festes de Nadal i tots els excessos culinaris que això suposa. Són dies per passar-los en família, de retrobar-se amb vells amics, de bons desitjos i esperança per l’any nou que acaba de començar. Aquest clima assossegat, junt amb els rostits, torrons, caves i licors fan baixar la guàrdia. El malparit de gat, siamès, lleig i guenyo ha estat elegant en aquest cas i ha respecta la treva que tàcitament, hem establer. Com que no l’he vist ni en pampa ni pols, fins hi tot em fa patir una mica, no fos cas que li hagués passat alguna cosa. Ho deu fer l’esperit nadalenc…

Al despatx hi he penjat unes guirnaldes del sostre i tot just a l’entrar, al costat de la porta, hi he fet el pessebre. Clar que tot plegat és ben estrany si tenim en conte que al costat de fora de la porta hi he penjat un cartell que hi fica “Tancat per vacances”. Però mira, tot sigui per col·locar el bou i la mula (per portar la contraria al Papa), o per veure a través del vidre glaçat de la porta aquella claror intermitent de les llums de colors al fons del fosc passadís.  
He deixat al contestador unes frases amb to desenfadat convidant als possibles clients que s’oblidin aquests dies dels problemes i que en tot cas ja m’hi ficaria en contacte passat aquest lapsus festiu.

M’he abocat a recorre els carrers deslliurat de la necessitat de fixar-me ni pensar en res. A la que he passat per davant del Local poliesportiu he vist que feien activitats per “La Marató de TV3” i en un rampell de solidaritat m’he decidit a treure-hi el cap pagant la voluntat i fent una consumició a la barra.

Hi havia força ambient. Mentre feia una cervesa i malgrat establir alguna que altra conversa de cordialitat amb vells coneguts que no em deixaven estar massa al cas, he pogut entreveure com a l’escenari actuava un paio que ballava acrobàticament imitant, molt bé per cert, al John Mo (hi havia algun il·lús que afirmava que era l’autèntic). Després un nombrós grup de gospel format per gent del poble ha cantat en directe. Des de la distància no n’he pogut reconèixer a cap. I per rematar-ho, quan estava a la barra per demanar una altra cervesa, he sentit aquella vella i entranyable melodia

Vell pescador, que se’n va anar
a viure molt lluny del seu mar,
sentat al sol, d’un vell carrer,
cantava un vell vals mariner

caram, però si semblen els de Pa torrat en persona. Això ja era massa. Vaig començar a sospitar que alguna cosa extranya hi havia a la beguda. He deixat la cervesa intacta a la barra i a l’interlocutor amb la paraula a la boca. He fugit d’allí atordit i confús tot cantant

El mar és bo, el mar és blau,
el mar és calma i és temporal


He vagat pels carrers sense rumb. L’aire fred de la nit del carrer ha estat reparador. Al meu interior el temporal ha anat amainant i les aigües s’han calmat. Els núvols s’han esvaït per donar pas a una idea que treia el cap per l’horitzó i cada cop s’apropava més i més per mostrar-se amb claredat. I si lo que acabava de veure no era cap desvarieig propi de l’edat? Ni cap al·lucinació fruit de l’ingestió d’alguna substància psicotròpica? Ni tants sols un lapsus mental transitori provocat per un nervi encavallat? I si no fos res de tot això? Ans al contrari. I si en realitat es tractés que sense ser-ne conscient, i que d’una manera o altra, no se qui ni com, se m’hagués atorgat, com el que cura de gràcia, certes habilitats o facultats per poder traspassar la barrera del temps i poder anar del present al passat i a l’inrevés, com el que volta per casa? I ves a saber si també cap al futur? Això explicaria moltes coses, com els objectes canviats de lloc (sempre ho fem pagar a la Fita), o les continues pèrdues de la bufanda (i ara la Fita no hi és…)

M’ha vingut un esglai al cos al recordat aquella famosa frase que li va dir l’oncle Ben al seu nebot Peter Parker (l’Spiderman): “Un gran poder comporta una gran responsabil·litat”. No serà que les pesquises mundanes d’aquest món i del dia a dia s’hem queden petites i les meves dots sobrenaturals, per dir-ne d’alguna manera, reclamen més alts designis? Potser podria ingressar a la divisió Fringe? En tot cas, el nou any comença amb bones perspectives. Però fem les coses bé. De moment enllestiré els possibles casos que m’hagin encomanat aquests dies. S’ha de quedar bé amb la clientela. Mai se sap. Ara potser només han de buscar un desaigüe o baixar un gat d’un arbre. Qui sap si en un futur no haurà de fer operacions més importants en algun món paral·lel?

Mentre tornava cap al despatx, encara tararejant allò de

i si Déu vol, petit infant,
un jorn jo hi tornaré,
menjant la pols del vell camí
sempre mirant l’est, mirant al mar,
on vaig passar amb il-lusió, tants anys

i un pensament m’ha vingut al cap: aquest Ben Parker potser era família amb els dels bolígrafs? O potser amb el del vi?

(to be continued…)



A la dècada del 70, la música electrònica va experimentar avanços molt importants. La proliferació d’aparells com el sintetitzador (MiniMoog) i el mellotron, van ajudar a fer-ho possible. En aquest context va néixer l’anomenat rock alemany, moviment musical en que nombrosos grups d’aquell país tenien aquests instruments electrònics com a base de la seva música, més aviat de caire còsmic o ambiental (germen de lo que després derivaria cap a la New Age)
Tangerine Dream és un dels grups més importants del rock alemany, i que va ser fundat l’any 1967 per Edgar Froese, únic membre que ha sobreviscut a les múltiples formacions i a la longeva i prolífica trajectòria d’aquest grup que encara avui en dia està en actiu.
La millor època del grup coincideix amb els treballs que va editar amb Virgin, sent potser “Phaedra”(1974) el seu disc culminant i “Stratosfear” (1976) el seu treball més comercial i el que els hi va donar més popularitat entre el públic en general.
No he trobat a la xarxa cap versió de “Invisible limits” en directe. Encara que sembli estrany i pugui pensar-se que es traca d’una música exclusivament d’estudi, el grup interpretava impecablement els seus temes en viu. Per les característiques dels instruments no sols calien bons músics sinó autèntics inginyers de so.
La música de Tangerine Dream ens transporta lluny, molt lluny, fins a “límits invisibles”.

PD: Anna, si la setmana passada et van saltar les llàgrimes amb l’Alberto Cortez, em temo que aquesta píndola d’avui sigui massa gran i difícil d’empassar i les llàgrimes et saltin per un altre motiu. Així doncs, la meva recomanació és: acluca els ulls, relaxat i disfruta.