173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

105 “Farmer in The City”

(Noel Scott Engel)

SCOTT WALKER

“TILT”

1995

 

 

Melodia encadenada

 

Aquesta és la història de qui ha tastat les mels de l’èxit i en fuig, espavorit i embascat, com qui fuig de la pesta. No entraré en dades biogràfiques doncs la cosa s’allargaria massa i, a més, tot es trobar a la xarxa. Em centraré, això sí, en els detalls necessaris per entendre la metamorfosi musical i vital de Noel Scott Engel (Hamilton, Ohio, 1943), conegut artísticament amb el nom d’Scott Walker. Bé, potser només hauríem de dir musical ja que en lo vital el jove Scott ja era un noi tímid i esquerp, portant doncs a dins el germen lo que més tard esdevindria. A principis dels anys 60, i després de varis flirtejos, junt amb John Maus i Gary Leeds forment el grup The Walker Brothers. No deixa de ser curiós que ni són germans ni cap dels tres es diu Walker (coses del marxandatge…) Aviat emigren dels Estats Units per emprendre una exitossa  carrera al Regne Unit, aprofitant l’enorme efervescència musical que s’hi viu en aquell moment. De les seves cançons destaquen les harmonies vocals, i sobretot la veu de baríton de l’Scott. Amb el tema The sun ain’t gonna shine anymore aconsegueixen el número 1 de les llistes (aquest cop els seguidors del Cansongs estaran de sort doncs amb l’excusa de l’evolució artística seran 3 i no 1 els temes exposats)

L’èxit és aclaparador. Els “germans Walkers” fan furor entre les hiperventilades i histèriques adolescent anglesses (als Estats Units eren uns desconeguts). La cosa arriba al paroxisme de que als pocs minuts d’haver començat els concerts l’allau de seguidores fan que l’actuació es doni per finalitzada (lo mateix que passa amb els Sonotone, per citar un cas recent…) En una ocasió, els tres en discòrdia han de fugir de la multitud i es refugien dins una furgoneta. Les enfervorides fans acabaran bolcant-la amb els tres Walkers dins. Em fa l’efecte que aquest va ser un fet clau en la vida de l’Scott Walker. Un fet que el faria meditar sobre el sentit de tot allò i que marcaria definitivament el seu destí.

Però, ai, els tentacles de la industria són molt llargs. La discogràfica de torn ja havia llançat els seus tentacles sobre l’Scott i no deixarien escapar així com així una diamant com aquest. Sembla ser que les discogràfiques, com Déu, estrenyen però no ofeguen, no fos cas que se’ns quedés als dits… Així ho sembla si tenim en compte els propers treballs que, ja amb el nom d’Scott Walker empren en solitari. Malgrat aquesta pressió, o gràcies a ella, l’Scott edita quatre discos magnífics on, al marge de la seva prodigiosa veu hi trobem una gran capacitat compositiva, tant en la música com en les lletres. Combina temes propis amb els d’altres autors, com Jasques Brel, que l’influirà d’una manera decisiva. En aquestes peces, tot hi ser cançons bàsicament melòdiques, ja destilen una pàtina de romanticisme tenebrós i pertorbador, presagi de l’abisme que hauria de venir. L’escassa repercussió del seu quart disc i la davallada en les vendes afecten l’ànim de l’Scott, i em sembla que també en el plantejament de les discogràfiques. Sense fer massa soroll enregistra els treballs que li pertoca per contracte. Després vindria el silenci (Big Louise, tema de Scott 3, el tercer disc en solitari. Sense paraules…)

A partir la carrera de l’Scott anirà marcada per llargs silencis (alguns de 10 anys de durada) sols trencats per un tro ensordidor que es genera a cada nou treball, que cuida amb fins a l’ultim detall amb meticulositat d’orfebre. El fet de ser un autor inquebrantable, el seu bagatge i el beneplàcit de disfrutar del reconeixement d’artistes de primer ordre (David Bowie, Radiohead, Brian Eno…) han fet que les discogràfiques afluixin el seu abraç. El mateix Scott es pren el seu temps per realitzar cada nou lliurament. Endinsar-se de veritat en aquests discos és una experiència de la què no en pots sortir indemne. És com ser encadenat dins una caixa cuirassada i ser llançats amb estrèpit al mig del oceà. Clau i combinació s’han quedat a la superfície. No hem rebut cap lliçó del Houdini. Les atmosferes s’han tornat més opressives, més fosques. Les harmonies molts cops són d’una densitat opressiva, irrespirable. Sons i sorolls se sumen a aquest garbuix sònic. De tot això emergeix, encara, la veu poderosa de l’Scott Walker, encara que ara tot indici, tot suggeriment de melodia sembla voler ser ofegat, esborrada per complert. Un cantant melòdic que intenta destruïda la melodia. Sens dubte una lluita titànica. Una lluita interior que no té fi ni repòs. La melodia és amb nosaltres dins la caixa cuirassada.