Tag Archives: 60′

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

Anuncis

105 “Farmer in The City”

(Noel Scott Engel)Tilt

SCOTT WALKER

“TILT”

1995

 

 

Melodia encadenada

 

Aquesta és la història de qui ha tastat les mels de l’èxit i en fuig, espavorit i embascat, com qui fuig de la pesta. No entraré en dades biogràfiques doncs la cosa s’allargaria massa i, a més, tot es trobar a la xarxa. Em centraré, això sí, en els detalls necessaris per entendre la metamorfosi musical i vital de Noel Scott Engel (Hamilton, Ohio, 1943), conegut artísticament amb el nom d’Scott Walker. Bé, potser només hauríem de dir musical ja que en lo vital el jove Scott ja era un noi tímid i esquerp, portant doncs a dins el germen lo que més tard esdevindria. A principis dels anys 60, i després de varis flirtejos, junt amb John Maus i Gary Leeds forment el grup The Walker Brothers. No deixa de ser curiós que ni són germans ni cap dels tres es diu Walker (coses del marxandatge…) Aviat emigren dels Estats Units per emprendre una exitossa  carrera al Regne Unit, aprofitant l’enorme efervescència musical que s’hi viu en aquell moment. De les seves cançons destaquen les harmonies vocals, i sobretot la veu de baríton de l’Scott. Amb el tema The sun ain’t gonna shine anymore aconsegueixen el número 1 de les llistes (aquest cop els seguidors del Cansongs estaran de sort doncs amb l’excusa de l’evolució artística seran 3 i no 1 els temes exposats)

L’èxit és aclaparador. Els “germans Walkers” fan furor entre les hiperventilades i histèriques adolescent anglesses (als Estats Units eren uns desconeguts). La cosa arriba al paroxisme de que als pocs minuts d’haver començat els concerts l’allau de seguidores fan que l’actuació es doni per finalitzada (lo mateix que passa amb els Sonotone, per citar un cas recent…) En una ocasió, els tres en discòrdia han de fugir de la multitud i es refugien dins una furgoneta. Les enfervorides fans acabaran bolcant-la amb els tres Walkers dins. Em fa l’efecte que aquest va ser un fet clau en la vida de l’Scott Walker. Un fet que el faria meditar sobre el sentit de tot allò i que marcaria definitivament el seu destí.

Però, ai, els tentacles de la industria són molt llargs. La discogràfica de torn ja havia llançat els seus tentacles sobre l’Scott i no deixarien escapar així com així una diamant com aquest. Sembla ser que les discogràfiques, com Déu, estrenyen però no ofeguen, no fos cas que se’ns quedés als dits… Així ho sembla si tenim en compte els propers treballs que, ja amb el nom d’Scott Walker empren en solitari. Malgrat aquesta pressió, o gràcies a ella, l’Scott edita quatre discos magnífics on, al marge de la seva prodigiosa veu hi trobem una gran capacitat compositiva, tant en la música com en les lletres. Combina temes propis amb els d’altres autors, com Jasques Brel, que l’influirà d’una manera decisiva. En aquestes peces, tot hi ser cançons bàsicament melòdiques, ja destilen una pàtina de romanticisme tenebrós i pertorbador, presagi de l’abisme que hauria de venir. L’escassa repercussió del seu quart disc i la davallada en les vendes afecten l’ànim de l’Scott, i em sembla que també en el plantejament de les discogràfiques. Sense fer massa soroll enregistra els treballs que li pertoca per contracte. Després vindria el silenci (Big Louise, tema de Scott 3, el tercer disc en solitari. Sense paraules…)

A partir la carrera de l’Scott anirà marcada per llargs silencis (alguns de 10 anys de durada) sols trencats per un tro ensordidor que es genera a cada nou treball, que cuida amb fins a l’ultim detall amb meticulositat d’orfebre. El fet de ser un autor inquebrantable, el seu bagatge i el beneplàcit de disfrutar del reconeixement d’artistes de primer ordre (David Bowie, Radiohead, Brian Eno…) han fet que les discogràfiques afluixin el seu abraç. El mateix Scott es pren el seu temps per realitzar cada nou lliurament. Endinsar-se de veritat en aquests discos és una experiència de la què no en pots sortir indemne. És com ser encadenat dins una caixa cuirassada i ser llançats amb estrèpit al mig del oceà. Clau i combinació s’han quedat a la superfície. No hem rebut cap lliçó del Houdini. Les atmosferes s’han tornat més opressives, més fosques. Les harmonies molts cops són d’una densitat opressiva, irrespirable. Sons i sorolls se sumen a aquest garbuix sònic. De tot això emergeix, encara, la veu poderosa de l’Scott Walker, encara que ara tot indici, tot suggeriment de melodia sembla voler ser ofegat, esborrada per complert. Un cantant melòdic que intenta destruïda la melodia. Sens dubte una lluita titànica. Una lluita interior que no té fi ni repòs. La melodia és amb nosaltres dins la caixa cuirassada.

(Pete Seeger)Pete Seeger

Pete Seeger

“The Rainbow Quest”

1960

 

Pete Seeger (3 de maig de 1919 – 27 de gener de 2014)

 “Què se n’ha fet d’aquelles flors”

Què se n’ha fet d’aquelles flors,
fa tants dies?
Què se n’ha fet d’aquelles flors,
fa tant de temps?
Què se n’ha fet d’aquelles flors,
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran.

De les noies que s’ha fet?
Fa tants dies…
…Van marxar a buscar els nois

D’aquells nois que se n’ha fet?
Fa tants dies…
Van marxar a ser soldats

Dels soldats que se n’ha fet?
Fa tants dies…
A la guerra els han portat.

A la guerra els han portat
Fa tants dies…
Les tombes els han cobert.
Ells ja mai més tornaran

Sobre les tombes hi ha flors
fa tants dies…
Les noies les han deixat.
Amics meus, quan n’aprendrem?

Adaptació al català de “Where Have All The Flowers Gone?” de Pete Seeger realitzada per Ramon Casajoana

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_The_Times_They_Are_a-Changin'

Bob Dylan

“The times they are a-changin´”

1964

 

Els temps estan canviant

Han passat poc més de tres dies des de la darrera entrada del Cansongs, i a la vegada aquest va sortir a la llum ben bé quinze dies després de l’anterior. I us preguntareu, a què ve aquest desgavell? En aquestes properes i, espero, breus ratlles, intentaré argumentar-ho. Com ja s’ha dit varis cops aquí, aquest blog es mou per pulsions, al compàs dels batecs d’un cor bàsicament, doncs, quines són les parts del cos que fa moure la música? En molts casos, les cames, però en tots, el cor. Intentar controlar, ordenar aquest cor melòman sembla empresa difícil, per no dir impossible. Presoner d’aquesta arrítmia, buscar-hi una seguida i veure’n l’estat vindria a ser com fer-li un electrocardiograma i treure’n un diagnòstic. Recordeu aquells mesuradors de nivell d’àudio analògics amb agulles dels amplificadors? Vu meters es deien. Allò no venia a ser una mena d’electrocardiograma, un mostreig sincronitzat de les palpitacions de la música amb les del cor?

Vumeter

I tot i així, aquest blog intenta establir-ne un d’ordre. El seu propi ordre intern. Com el d’aquell despatx atapeït de fato, a totes llums mal endreçat i caòtic, però on el propietari, i només ell, sap trobar-hi allò que busca. Un ordre desordenat, en diuen. D’aquesta manera doncs, intentaré justificar tant lo dels quinze dies com lo dels tres. Lo dels quinze no té misteri. En els darrers lliuraments haureu comprovat (alguns, patit) la considerable extensió dels escrits. La voràgine i el desenfrè de la vida moderna fa que molts cop la inspiració, que no saps mai quan trucarà a la porta, i el temps per plasmar-ho a la pantalla requereixi més d’una setmana. Com és evident, servidor creu avinent prioritzar els continguts que no pas la puntualitat. En altres paraules, arribar tard a la cita però fer-ho polit i endreçat. Lo dels tres dies també té explicació. Dins la història de la música es van produint esdeveniments, efemèrides, obituaris, aniversaris, en definitiva, fets que marquen aquesta Història i que el Cansongs no pot atendre com caldria. Aquesta tendència als escrits “elaborats” no lliga, xoca frontalment amb aquesta altra idea més periodística, testimonial, d’immediatesa que requereix el recull i record de tots aquests fets dels que parlàvem. Sense anar més lluny aquest mateix any ens han deixat músics importants, Ray Manzarek (The Doors), Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) o Germán Coppini  (Siniestro Total, Golpes Bajos) i hauria estat bé al seu dia fer-los un petit homenatge. És per això que a partir d’ara hi haurà sessió a part, una mena de Cansongs de Guàrdia (ja es va fer quan ens va deixar el Lou Reed) que estarà a l’aguait i serà qui s’encarregarà de retre tribut, de fer els honors que corresponguin a tots aquells artistes i fets que el transcurs de la vida ens vagui deparant. Anirem fent allò que bonament puguem i, tal com diu la dita, un o altre enterrarà al darrer.

En el cas d’avui poca cosa es pot afegir a la tinta vessada per lloar la figura amb status de llegenda com és en Robert Allen Zimmerman, conegut per tothom com Bob Dylan. Just aquesta setmana (la setmana dels barbuts), concretament El dia 13 de gener de 1964, just aquesta setmana fa 50 anys, es va publicar un dels discos emblemàtics de la dilatada i fructífera carrera del cantautor de Minnesota.

Aquests dies ha coincidit a les cartelleres Inside Llewyn Davis, magnífica pel·lícula dels germans Cohen que ens explica com el cantautor Llewyn Davis (figura inspirada en la figura real del músic folk Dave van Ronk) malviu, intenta sobreviure de la música en aquella època convulsa dels 60’. En una escena de la pel·lícula, Llewyn fa una prova als estudis de la Columbia (segell en que va enregistrar Dylan el seu Lp). Es mostra al responsable artístic de la companya discogràfica com una persona honesta. I tractant-se dels Cohen, segur que alguna cosa hi deuria haver. Per que si d’alguna cosa poden presumir el Cohen és de tenir una llengua bífida (molt encertat en aquest cas) i viperina, i de fer gala d’un humor negre corrosiu. Si aquest senyor de la Columbia (desconec fins a quin punt està basat en un personatge real) hagués tingut algun indici poc edificant, segur que els germans n’haguessin pres el degut compte. Cap al final de la pel·lícula, on veiem la silueta esquifida de Bob Dylan, se’n fa una breu però significativa referència.

Al margue d’aquesta anècdota, el que cal destacar de la pel·lícula és el retrat detallat i sensible d’una època en que la música vivia uns moments convulsos i que serien decisius pel futur de la música popular.

L’ombra de Dylan és allargada. The times they are a-changin´, tema que obre i dona nom al disc, s’ha convertit en tot un clàssic. Bob Dylan el va escriure per descriure l’esperit d’aquella època en que s’obria pas com artista. Avui en dia encara conserva tota la seva vigència. De fet els temps sempre estan canviat.

“Els temps estan canviant”

Veniu gent, reuniu-vos,
on sigui que estigueu
i admeteu que les aigües
han crescut al vostre voltant
i accepteu que aviat
estareu calats fins als ossos,
si creieu que esteu a temps
de salvar-vos
serà millor que comenceu a nedar
o us enfonsareu com pedres
perquè els temps estan canviant.

Veniu escriptors i crítics
que profetitzeu amb la vostra ploma
i mantingueu els ulls ben oberts,
l’ocasió no es repetirà,
i no parleu massa aviat
ja que la ruleta encara està girant
és l’escollit
perquè el perdedor ara
serà el guanyador més tard
perquè els temps estan canviant.

Veniu senadors, congressistes
si us plau escolteu la crida
i no us quedeu al llindar,
no bloquegeu l’entrada,
perquè resultarà ferit
el que s’oposi,
fora hi ha una batalla
furibunda
aviat copejarà les vostres finestres
i cruixiran els vostres murs
perquè els temps estan canviant.

Veniu pares i mares
voltant de la terra
i no crideu
el que no podeu entendre,
vostres fills i filles
estan fora del vostre control
vostre vell camí
està corcat
si us plau, deixeu pas al nou
si no podeu donar un cop de mà
perquè els temps estan canviant.

La línia està traçada
i marcat el destí
els lents ara,
seran ràpids més tard
com l’ara present
més tard serà passat
l’ordre
s’esvaeix ràpidament
i l’ara primer
més tard serà l’últim
perquè els temps estan canviant.