23 “1979”

“ 1979”                     
(Billy Corgan)
The Smashing Pumpkins
“Mellon Collie and the Infinite Sadness”
1995

Lo de la tecnologia em costa. És curiós com els mètodes per comunicar-nos han anat evolucionant amb poc temps. Internet, els correus electrònics, els chats, Twitter, Facebook i una llarga llista de xarxes socials ens permeten estar en contacte permanent. I sobretot la telefonia mòbil. Si fa uns anys era inconcebible endur-se el telefon de casa, (hauríem necessitat un fil molt llarg) ara practicament tothom el duu a sobre. En època dels meus pares havies d’anar a la centraleta del poble per poder trucar a Barcelona. Per parlar amb una altra persona per telefon sols ho podies fer si era a casa, a la feina, o en alguns casos, al bar. Ara el lloc és irrellevant,  pots parlar des de qualsevol lloc del món. Fins i tot pots dir que ets a casa mentre t’estàs prenent unes canyes al bar. La meva relació amb els telèfons sempre ha estat dolenta. Quan sona el telefon a casa jo me’n vaig cap a l’altra punta. Darrerament he aprés a aprofitar aquesta opció tant útil com és que surti escrit el número que et truca. Una bona pensada.

Lo de l’ordinador mereix capítol apart. El primer que em vaig comprar vaig estar un any a engegar-lo. Fins al moment em nego a pertànyer a qualsevol xarxa social. Per lo tant, pel que fa a aquest tema parlo “d’oïdes”. Un crea el seu perfil, indicant els gustos, aficions, manies, etc, en teoria per poder coneixer i interactuar amb gent amb qui tingui afinitats. Malgrat disposar de diferents nivells per filtrar i restringuir l’informació, Internet és tant gran que les seves escletxes són molt grosses i (això sí que ho he viscut) un dilluns al matí et pots trobar que un company de feina et digui on vas sopar dissabte perquè t’ha vist “penjat al Facebook”. Els més grans crec que no sabem util·litzar ben bé totes aquestes tecnologies. Venim del “pla antic” i hem fet una “adaptació” per anar fent i no quedar-nos endarrera. Els més joves, que ja han nascut han tot aquest “tinglado” són els que més o menys o fan anar tot. I mai millor dit lo de fer-ho anar tot. Per que de fet, no se si l’eficàcia o els resultats estan a l’alçada del mitjans. Em temo que molts cops els continguts són força pobres comparats amb l’esforç i desplegament que suposa aquest enrenou.
I la dependència que ens genera tot això? L’altre dia vaig actualitzar el sistema operatiu i (això és típic) de cop i volta em vaig trobar que no m’anava res. Sabeu l’engoixa que em va entrar? I és que la pròpia immediatesa i velocitat del medi ens arrossega i ens fa portar pressa. Us imagineu, en temps remots, a una persona que vol enviar una carta a un cosí d’Amèrica i s’angoixa perquè no troba el segell? Aquesta presa, aquest córerr no se spa ben bé peruqè, ens af esciruer d’una manrea poru pecluiar. Les paruales s’entorutlligne, lse llteres canvein de llco, de manrea com si pnesament i dist no anessin alhoar.

I ara que parlo de cartes, recordo que vaig anar a la llibreria Caselles de Lleida, ara ja fa uns quants anys, a buscar un llibre per regalar a un nen petit. Vaig tindre la sort que em va atendre una noia jove, molt atenta i carregada de paciència que, atenen les meves peticions em va ensenyar diferents contes adequats per l’edat del nen en qüestió. Hi havia un conte que hi tenia especial predilecció. El llibre era d’aquests amb pàgines gruixudes i que es despleguen tot de coses. Hi havia un sobre amb una carta que anaves introduint per uns forats i apareixia a la pàgina següent. Explicava tot el recorregut d’una carta, des de que un l’escriu fins que la rep el destinatari. La dependenta, amb una professionalitat intaxable anava fent tots els passos. Que si ara fiquem la carta dins el sobre i la tirem a la bústia de correus. Que si ara ve el carter i la recull. Que si ara la fica en una saca i la porta a l’estació… aquella noia no escatimava explicacions i jo no em perdia detall… que si el carter de l’altre poble agafa la bicicleta i porta la carta… aquella carta que en va donar de tombs!  Doncs la xicota no va parar fins que la carta va arribar al seu destinatari. Em va explicar el conte de pe a pa.

Doncs bé, tornant al tema que ens ocupa, no és que renegui de les noves tecnologies, tot al contrari. Els camins que ens han obert són fabulosos. Però sí que penso que lo més important són els continguts. I que una bona conversa de tu a tu (amb una cervesa fresca), una mirada fit a fit, encara no té parangó.

The Smashing Pumpkins, el grup de Chicago que s’han separat i tornat a ajuntar mil cops… Han aportat bons discos. En aquest doble LP, “Mellon Collie and the Infinite Sadness”, hi han molts i molts bons temes. Un dels meus preferits és aquest “1979” en que Bill Corgan, líder del grup, fa referència a aquesta estranya sensació de quan adolescència i avorriment coincideixen.

22 “Unfinished Sympathy”

“Unfinished Sympathy”                     
(Grantley Marshall / Andrew Vowles / Robert Del Naja / Jonathan Sharp / Shara Nelson)
Massive Attack
“Blue Lines”
1991

Durant ben bé un any, abans de dedicar-me definitivament a la l’ofici de paleta, vaig estar col·locant exclusivament finestres de PVC. En aquell moment encara no hi havia el boom immobiliari que tant de mal ens ha fet, però sí que hi havia certa alegria constructiva degut, en part, a l’imminent arribada dels Jocs olímpics de Barcelona ‘92. Curiosament, la celebració dels Jocs va donar pas a una devallada en el sector. Cal dir però, que basicament sols va ser a nivell de Barcelona i algunes grans ciutats, doncs als pobles practicament no es va notar. En pocs anys la cosa es va recuperar i es esvalotar fins als extrems que tots coneixem i patim. Personalment penso que la pròpia gent del sector vam devaluar l’ofici, menystenint als professionals de debò i donant les feines al primer que passava pel carrer, tot fos per avançar-ne. De la crisi actual, si bé el sector del totxo n’és en part responsable, no en té l’exclusivitat doncs la mala gestió de les entitats bancàries, amb el beneplàcit dels polítics de torn, hi han contribuït i molt a trinxar-ho tot. I encara ens diuent que hem viscut “per sobre de les nostres possibil·litat”…

… en fi. tornem als anys pre-olímpics. Com ja he dit, hi havia força feina. Junt amb el Josep de cal Parrata anavem a col·locar les finestres a diferents obres de pobles més o menys propers. Allà on anavem molt sovint era a Lleida capital. Basicament a fer reformes. És a dir, a canviar les finestres velles per unes de noves. En una altra ocasió explicaré algunes anècdotes que ens van passar. Ara però, voldria centrar-me en explicar el tema del dinar. Resulta que a Lleida hi treballava un altre amic d’Anglesola, el Ramon Casteras, que fa el manteniment en una empresa d’ascensors. A l’hora de dinar ens trobavem al restaurant Caribe, al carrer Alcalde Costa de Lleida. Era un restaurant on feien un menú de “batalla” i que n’avançaven. Era basicament un restaurant per a “currantes”. En un racó, sempre a la mateixa taula, hi dinaven dos senyors molt grans. Un d’ells era el famós escultor Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998). Resulta que tenia el seu taller molt aprop d’allí i junt amb el seu amic anaven cada dia a dinar al Caribe. El Leandre Cristòfol al Caribe… a l’escultor, com a bon surrealista que era, segur que l’hi hagués agradat aquest joc de paraules. Fins llavors jo no coneixia al Leandre Cristòfol, però arrel d’aquells dinars i de compartir restaurant, em vaig interessar per la seva obra, plena de peces de gran bellesa i sensibil·litat. Són com poemes materials.

Quan vaig deixar la feina de muntador de finestres també vaig deixar d’anar a dinar al Caribe. Al caps d’uns anys vaig saber per la premsa que el Leandre ens havia deixat. Em vaig imaginar aquella taula del racó, amb l’amic dinant sol. O potser ja no hi va tornar més. Suposo que ara n’hi han d’altres ocupant aquell espai. Recordo amb orgull haver coincidit amb el Leandre Cristòfol al Caribe. De fet, era com un “currante” més. Un bon professional, que feia bones obres perquè s’estimava l’ofici. Un bon exemple on emmirallar-nos.

Amb aquest primer treball, els Massive Attack fundarien lo que després s’anomenaria Trip hop, una barreja de diferents músiques com ara el hip hop, soul i dub. Acostuma a util·litzar l’electrònica i bases que recorden a les seccions de corda dels adagis clàssics. Bristol (Regne Unit), la seva ciutat natal, es convertiria amb el bressol d’aquest estil de música que ha estat de gran influència arreu. “Unfinished Sympathy” és el tema més famós de l’àlbum. Amb la seva cadència i harmonies crea un clima força interessant. La suggerent veu de Shara Nelson (a qui aquest tema va catapultar la seva carrera) acaba de donar-li el toc de gràcia.

En el vídeo oficial de la cançó, amb un sol i espectacular pla-sequència veiem a la cantant passejar amb pas decidit pels carrers de Bristol.
En la versió “en viu” podem apreciar al grup desplegant tots els seus recursos tecnològics.

21 “Gimme Shelter”

“Gimme Shelter”                     
(Jagger / Richards)
The Rolling Stones
“Let it bleed”
1969

A la quinta del 62

Enguany els del 62 hem fet 50 anys. A raó d’això i per organitzar un event per celebrar l’efemèrides l’altre dia ens vam retrobar amb alguns amics i amigues de l’infantesa amb qui feia anys i panys que no ens veiem. Vaig aprofitar l’ocasió per aconseguir l’adreça electrònica d’alguns i fer-los sabedors de l’existència d’aquest blog. L’altre dia, un d’aquests amics d’infantesa, el Ramon Cuñé, em va recordar que els Rollings Stones també feien 50 anys i per lo tant eren de la nostra quinta. Em va suggerir, amb molt bon criteri, de dedica’ls-hi una entrada en aquest àlbum. Em va recordar, i això sí que em va sorprendre, que els Rollings no eren sant de la meva devoció. I és cert. De fet, en aquells anys (estic parlant dels principis del 70) ni Rollings ni Beatles em feien el pes. El rock simfònic em va saber captivar més aviat. En vers aquelles exhibicions musicals lo dels Beatles i Rollings em semblaven peces menors. Ha estat al cap dels anys que tant als uns com als altres he aprés a valorar en la seva justa mesura, otorgan-los-hi el paper que es mereixen en l’evolució de la música popular. Tot i això, si fa uns anys m’haguessin fet la típica pregunta: Beatles o Rollings?, de ben segur hauria apostat per Lennon, McCarntey i companya. Avui en dia no sabria pas qui triar. I és que són dos exponents importants i necessaris. Els Beatles feien pop, mentre que els Stones feien rock. Mentres els pares d’un Beatle es dedicaven a les finances (ell) i a l’ensenyament (ella), un Stone tenia el pare a l’atur i borratxo i a la mare fregant escales.

Tots els membres dels Rolling són lletjos. Això és un fet constatable. Clar que ben mirat ja tenen edat de portar camisa ben planxada, cinturó i pantalons de tergal i estar-se al cafè fent lo dòmino. Però si vas i busques fotos de quan eren joves ja eren igual de lletjos. L’únic Stone guapo es va morir ofegat. Per mi que van ser ells mateixos, que el veien estrany i desentonava… A més, tots s’assemblen, com si al llarg del temps, com aquell gos que a base de conviure s’assembla a l’amo, s’hagi produït una simbiosi i tots tenen la mateixa fisonomia i xura.

La música dels Rollings Stones destil·la suor, fum i molt d’alcohol. És la versió més “macarra” del rock and roll. Un rock and roll però que va beure de les arrels, del rhythm and blues dels pioners nord-americans i el va saber assimilar i renovar donant-li un toc personal. En aquest sentit m’agrada recordar una anècdota de quan al principi de la seva carrera, els Stones aprofiten la seva primera gira per Estats Units per conèixer de primera mà aquells músics llegendaris del blues i rhythm and blues. Van directament a Chicago, seu de Chess Records, la prestigiosa casa discogràfica que compta entre les seves files a les grans figures del gènere. Un cop arriben a l’edifici de la companya lo primer que fan és preguntar pel Muddy Waters (els Rollings Stones es van anomenar d’aquesta manera per la cançó de Waters “Rollin’ Stone”, 1950) Van estar de sort per que el Muddy hi era. Estava pintant les parets a “rodillo”. Suposo que el deurien tindre en nòmina i li feien fer alguna feina per poder menjar calent.

És difícil escollir una sola cançó. Tenen molts i molts bons temes. Un cop més ens hem de basar en criteris i gustos personals. He descartat, per obvi, el “(I can’t get no) Satisfaction”, que no per popular deixar de ser un tema magnífic. M’he centrat en els discos que van del 1968 al 1972, en els que consoliden el seu estil i forgen la seva llegenda.
“Gimme shelter” transmet tot aquest ambient sòrdid de barri marginat en que la violència i el perill estan a flor de pell. 


“Dona’m refugi”

Oh, una tempesta està amenaçant avui la meva vida
si no aconsegueixo un refugi, oh si
duraré poc.
La guerra, nois, està sols a una bala de distància
està sols a una bala de distància

Veig que el foc està escombrant avui el nostre carrer
crema com una catifa roja de carbó
aquell brau rabiós va perdre la direcció
La guerra, nois, està sols a una bala de distància
està sols a una bala de distància

El saqueig, l’assessinat, està sols a una bala d’aquí
sols a una bala de distància

hmnmn el diluvi està amenaçant avui la meva vida
dona’m refugi
duraré poc
et dic
que l’amor, germana, està sols a un petó de distància
Sols a un petó de distància
sols a un petó de distància…
La versió d’estudi i la del concert celebrat a l’estadi Twickenham de Londres en motiu del 40è aniversari de la banda, ja veterana, amb un Mick Jagger dominant (com sempre) la situació. Haurà de bregar amb una lleona que provarà de menjar-se’l…

20 "Starless"

“Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974

Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a


http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

 

 

19 "Hope"

Bugge Wesseltoft
“New Conception of Jazz: Film Ing”
2004

Cada cop que passo per davant d’aquell edifici recordo l’episodi que em disposo a explicar. Com ja saben molts, fa molts anys que em dedico al món de la construcció, primer com a paleta i constructor, i des de fa uns anys, a la formació, basicament de nois joves. Entre un període i l’altre vaig passar una etapa on treballava a jornal per un empresari tot conservant la meva condició d’autònom. Estem a l’any 2004, o sigui, en plena especulació inmobiliaria. En uns terrenys propers al marge del riu Ondara, a Tàrrega, on tot eren horts i camps erms, la febre constructiva va canviant el paisatge. Hi ha el projecte de construir-hi un bloc de pisos. Primer però, un vell edifici, destartalat i fora de funcionament fa nosa. És curiós com, dins grans empreses hi han apartats que depenen d’un petit grupúscul de gent. És molt habitual en les pel·lícules bèl·liques, en que tota la sort d’una missió s’encomana a un petit “comando” de soldats, normalment tots afectats per traumes infantils, dubtes existencials i amb problemes psicològics importants. Doncs en aquest context ens trobem, el gran terreny, pagat a no-se-quants-milions-d’euros-lo-pam, en la que tota una flota de maquinària pesada ha d’entrar per començar a construir, però abans s’ha de desmuntar aquesta petita edificació obsoleta. I qui ho ha de fer? Quin serà aquest “comando” que netejarà la zona, que es jugaran la vida per a que l’empresa tingui el camp aclarit? Doncs aquest petit grup d’herois anònims estarà format per dues persones: l’Amadou Baldé, un xicot immigrant africà de Guinea-Bissau (un negre, vaja, com tocaria també en les pel·lícules i que acostuma a ser qui maten primer…) i un servidor. Anàvem armats amb un d’aquests vehicles amb cistella elevadora, per poder “atacar” des de qualsevol flanc.
 
Hi hauria dues maneres de fer desapareixer una construcció. La demolició o l’enderroc. La diferència entre les dues tècniques seria què, mentre en la demolició es fa caure l’edifici, bé amb mitjans mecànics (a patacades) o pirotècnics (dinamita), l’enderroc consistiria en desmuntar l’edifici en sentit invers en el que va ser construït, o sigui, es començaria per la teulada i aniríem baixant fins arribar als fonaments. La nostra missió era enderrocar l’edifici. L’estructura de la coberta era de lo més clàssic en el nostre entorn. Bigues de fusta ancorades a la paret. Sobre les bigues, unes llates de fusta on es recolzaven les teules àrabs. Des de dalt la cistella elevadora anàvem traient, primer les teules, que no estan fixades a les llates. Un cop tretes les teules vam anar treien les llates. Aquestes sí que estaven clavades a les bigues mitjançant uns claus d’enllatar (d’aquí el seu nom), un a cada extrem de cada llata. La mobilitat amb la cistella era limitada, i les mateixes parets impedient que ens poguessim col·locar molt endins de l’edifici. És per això que, com que ens anava molt justet d’arribar als trams centrals, util·litzavem una llata per fer palanca sobre la biga per poder desclavar les llates. La veritat és que estaven ben fixades i s’havia de fer força per desenganxar-les. En una d’aquestes, l’Amadou, que no havia tret el clau de la llata que feia servir de palanca (això va ser una errada), va com relliscar i el clau se li va clavar travessant-li tota la mà. La primera reacció va ser agafar-li la mà i estirar fort per arrancar-li el clau. Sols vaig tenir un intent i no deuria estirar prou fort perquè el clau no es va moure de lloc. Després ja no hi vaig poder tornar perquè l’Amadou, amb clars signes de dolors, no em va deixava. I allí estàvem tots dos, dalt de la cistella, espantats i un amb una llata de dos metres clavada a la mà. Era qüestió de baixar i d’anar corrents cap al CAP. Jo ja tenia la meva Renault Kangoo. Clar, l’Amadou, amb la llata incorporada no passava ni per la porta. Ho vam probar per la porta del darrera, però tampoc… Res, anem-hi a peu. En tot cas no erem gaire lluny del CAP. Doncs venga, ja ens veus a mi, l’Amadou i la llata, tots tres enfilant vorera avall pel costat del riu. Quan arribem a la passarel·la per travessar-lo, ens creuem amb el Jaume Oliveres, per cert, gran pianista. L’home però resulta que és una mica aprensiu. De moment em ve a saludar (és molt efusiu) “Hola, hola, Jordi! Com anem…?”, però a la que se’n adona de la situació es despedeix “… molt bé, molt bé. Que vagui bé, eh? Que vagui bé…”, i el perdem de vista. Finalment arribem al CAP i allí no ens saltem cap tràmit. Anem al taulell de recepció a exposar el cas i obrir expedient. El personal s’ho anava agafant amb certa sorna. D’allí passem al passadís on seiem per esperar que ens cridin. Ens criden i mentre jo em quedo assegut, ells dos, Amadou i llata, passen a la consulta. Després d’una estona i algun gemec surt una infermera amb la llata als dits i amb una sorneguera mitja rialla a la boca, em diu: “té, això és vostre…”.

I res, tornem sobre les nostres passes, ara amb l’Amadou amb la mà embenada i jo amb la llata a l’espatlla. Enfilem riu amunt per continuar la nostra missió.
Quan passo per davant d’aquell edifici recordo aquests fets, i penso que avui hi viuen confortablement tot de persones alienes a aquests fets, i gràcies a herois anònims com l’Amadou.

“Hope” (“Esperança”) és un magnífic exemple de com de la trobada de dos artistes provinents de dues cultures tant oposades i distants com són el noruec Bugge Wesseltoft i el tunisià Dhafer Youssef, pot sortir una música extraordinària.

Com ja és costum de la casa, la versió en estudi i la versió en directe.