53 "Limit to your love"

“Limit to your love”                     
(Feist / Jason“Gonzales” Charles Beck)
Feist
“The reminder”
2007


La relativitat del temps sempre m’ha despertat una gran curiositat. Aquesta relació espai-temps, superar la velocitat de la llum, els viatges en el temps, tot això pertany a l’àmbit estrictament teòric ja que de cas pràctic encara no en coneixem cap. Aquest és un tema que ha despertat un gran interès per part del món del cinema. Recordo que de jovenet estava fascinat per aquella hipòtesis de l’astronauta que abandona la Terra rumb a l’espai exterior per fer un vol en alguna galàxia propera durant uns mesos. Quan torna, segons la drecera que agafa, sobretot si és per un forat de cuc, es trobarà que quan arribi a la Terra aquells pocs mesos s’hauran convertit en uns quant anys. Aquella idea de l’astronauta tornant a casa, que al marxar havia deixat al seu propi fill agafat del coll de sa mare xarrupant del biberó, ara es troba amb ella més gran i clavada a la tieta Engràcia, i al fill fet tot un matalot, xarrupant d’un “porro” i enganxat a l’ordinador. Per acabar-ho de rematar hi ha un paio escarxofat al seu sofà, mirant la tele i fotent-se les seves cerveses. Fa esgarrifó sols de pensar-hi. Suposo que faria la mateixa cara del Charles Heston al final de “El planeta de los símios”. Clar que ell, al haver passat més temps fora, es va estalviar l’escena del sofà i les cerveses, que això fa mal… mira, algo és algo.

Precisament estant escarxofat al sofà amb una cervesa ha estat com he tornat a pensar en la famosa “Teoria de la Relativitat”. Tot sovint m’encanto mirant els anuncis de la televisió. Realment n’hi han que són verdaderes lliçons de cinema. Aconsegueixen, primer atreure l’atenció de l’espectador, explicar-li una història i al mateix temps enviar-li un missatge subliminal (o no) amb el que et fan vindre ganes de beure un refresc, comprar-te un cotxe o rentar la roba amb uns polvos en concret. I tot això en 20 segons! Doncs el que deia, ha estat mirant un anunci d’uns coneguts preservatius en el que apareixen dos tocadiscos que van a diferents velocitats com he resolt que si bé la famosa teoria, en termes absoluts i calculada en grans paràmetres no ens acaba de quadrar, és en les petites distàncies, en les coses més quotidianes on realment l’enunciat de l’Albert Einstein es compleix al peu de la lletra. Sense anar més lluny, amb l’acte que l’esmentat anunci televisiu en vol fer metàfora. Ja ho diu aquella dita “… és més llarg que un dia sense pa”. O per ficar un altre exemple, passa més de pressa una tarda al bar amb els amics que no pas un moment en que et fotin un tacó, que és pot fer etern.

Hi ha un fet que vindria a confirmar tot això que dic quan em creuo amb segons qui. L’habitual d’un poble petit com el nostre, practicament tothom, a la que et creues pel carrer et saludes de manera més o menys efusiva, segons quin sigui el grau de relació que tinguis amb aquella persona. La situació és la següent: les dues persones van cadascuna en sentit contrari a l’altra. Quan es creuen es miren als ulls, es diuen “hola” “hola”, o “bon dia” “bon dia” (o “bona tarda” “bona tarda”, segons sigui el cas). Segueix una breu pausa i després es despedeixen amb un cordial “adéu” “adéu”, o “vagui bé” “igualment”. Tot això sense deixàs de mirar-se ni aminorar el pas. Entremig sempre s’hi pot afegir un “com estem?”, “bé, i tu?”, o comcloure amb un “a reveure” “a reveure, adéu”. Doncs de tant en tant coincideixo amb una veïna i està clar que ella i jo anem a diferents velocitats. Descric l’escena: passo pel carrer i davant de casa seva hi ha l’esmentada veïna. Lo de mirar-nos als ulls va més o menys al uníson, doncs el desajust que pot haver-hi no és significatiu. A la que sóc a la seva alçada “Hola. Bon dia” empeto de manera campetxana. La seva corresponent rèplica es fa esperar. Jo, si vull mantindre el protocol sense aturar-me gairebé tinc que torçar el cap com si fos el de la nena de l’Exorcista. I és que noi, aquí sí que hi ha desfase.“Hooolaaaaa. Booonnn diiiaaaaa” contesta finalment. Ja estic tant lluny que he de descartar el “que tal’”, el “com estem?”, o qualsevol altra formalitat. Que m’he de deixar de romanços, vaja, i dir cridant, per què em pugui sentir, “ADEU!!!” tot intentant retornar el coll a la seva postura original per no fotrem de lloros. De cua d’ull i parant l’orella em sembla que es queda allí dient “quuueeee taaaaaaallll…?”, “cooooommmm anneeeemmm…?”, i, suposo, per que ja no ho sento, “aaadeeeeeuuuuu”. Doncs si això passa amb jo anant a peu i ella aturada, la cosa s’accentua si tots dos ens creuem caminant. I ja no us dic res, tal com es dona el cas, si ella va amb bicicleta… el primer “hola” practicament ni el sento i la resta de la conversa suposo que la deu fer durant el trajecte, mentre desa la bicicleta i puja les escales de casa.

Si es pugués donar el cas, presentaria la veïna a l’astronauta. Segur que aquest agrairia que alguns cops la vida no transcorregués tant de pressa.

Si rumio per que he triat aquest tema de Feist i quina relació té amb el tema d’avui la resposta és: cap. Suposo que raó i cansong s’han desfasat en el temps i pertanyent a entrades diferents. El que passa és que, tal com diu la cançó, l’amor no té límits i superant totes les barreres dimensionals i temporals s’han pogut trobar.
Feist és una cantautora canadenca provinent d’un entorn familiar artístic (pare pintor i mare ceramista). “Limit to your love” el trobo un tema preciós, que espero serveixi per endolcir l’aspror que va poder provocar en alguns paladars refinats un plat tant fort de pair com el de l’entrada passada. La traducció de la lletra corre a càrrec del Daniel Giribet, creativa i sensible com és de rigor.
Podeu escoltar la versió en estudi i una altra en directe on Feist canta acompanyada al piano per Gonzales, coautor del tema. I per matar dos pardals d’un tret, incloc un tercer enllaç del James Blake, jove músic londinenc, que fa una reinterpretació del tema força personal i sorprenent.  

“El límit al teu amor”

Els núvols s’escampen
Només perquè veiem el sol

Hi ha un límit al teu amor
Com una cascada en camera lenta
Com un mapa sense oceà
Hi ha un límit al teu amor

Hi ha un límit a la teva preocupació
Allí sense preocupació
És el joc de ‘veritat o acció’?
Hi ha un límit a la teva preocupació

M’encanta m’encanta m’encanta
El somni d’anar a contracorrent
M’encanta m’encanta m’encanta
Els problemes que em dones
Ho sé ho sé ho sé
Que només jo em puc salvar
Aniré aniré aniré
Seguint el camí

Hi ha un límit al teu amor
Com una cascada en camera lenta
Com un mapa sense oceà
Hi ha un límit al teu amor
Al teu amor al teu amor al teu amor

No puc llegir el teu somriure
L’hauries de dur escrit a la cara
N’estic treient l’entrellat
Hi ha algo que no quadra
Oh

M’encanta m’encanta m’encanta
El somni d’anar a contracorrent
M’encanta m’encanta m’encanta
Els problemes que em dones
Ho sé ho sé ho sé
Que només jo em puc salvar
Aniré aniré aniré
Fora pel camí

Perquè no hi ha límit
No hi ha límit
No límit no límit
Límit al meu amor

 

52 "Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict"

“Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict”                    
(Roger Waters)
Pink Floyd
“Ummagumma”
1969

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: he d’escriure?
Rainer Maria Rilke
(“Cartes a un jove poeta”)

Les raons
Amb aquest número 52 just fa un any que varem iniciar aquesta aventura. Quan s’assoleixen fites com aquestes acostuma a ser hora de fer balanç de la feina feta. Arribar fins aquí no ha estat fàcil doncs el camí sovint ha estat un autèntic pedregal, costerut i ple de solcs. La pluja i el vent gèlid ens ha picat a la cara com agulles afilades. Ens hem perdut en la boira. Hem tingut que borejar esbalsos i barrancs. Ho se’ns ha fet de nit (això molts cops…). Algunes vegades hem passar per llocs on el camí estava esborrat, i l’hem hagut de dibuixar amb paraules. Creuar abismes per ponts traçats amb cançons. Clar que també hem tingut dies solejats, amb el camí fent baixada i el vent a favor. Et trobes a gent que t’esperona amb un somriure de complicitat. Altres que t’indiquen dreceres per fer via. Companys de viatge, com l’Enric i el Mel, amb les mateixes inquietuds i cabòries.

Davant l’esforç que suposa setmana darrera setmana escriure una nova entrada en aquest blog, intentant que el contingut tingui cert interès, que no avorreixi, que aporti alguna cosa al lector, un sempre es pregunta si continuar escrivint té o no sentit. Així com en l’entrega anterior, on els missatges entre persones es presentaven com quelcom inherent al home, també ho seria la necessitat narrar, d’expressar allò que sent i que el neguiteja o motiva, o també, escoltar, saber, conversar. En definitiva estem parlant de comunicar-se. Aquesta inquietud ve de lluny. Ja en l’època de les cavernes la dona demanava explicacions a l’home que arribava a les talúries, sense caçar res i amb la farmàcia oberta. Al llarg de la història s’ha anat evolucionant, des de la Xahrazad que parlava pels descosits per conservar la vida, fins als mítings dels polítics per adormir al personal. Amb el temps les dones han desenvolupat un cervell multitasca que els hi permet portar vàries converses alhora. L’home en canvi, ben just en pot seguir una. Seguim una mica a les cavernes…

París. Rilke a la seva habitació de l’hotel Bison.

Antonio Muñoz Molina va publicar un magnífic article titulat “Dificultad de la ficción” (Babelia 1091. El País 20-10-2012) en el que reflexiona sobre l’escriptura de ficció i que m’aniran molt bé per recolzar-m’hi alhora de plantejar algunes qüestions de les que voldria deixar constància aquí. Comença dient (i tradueixo del castellà) “Com s’explica lo que passa ara mateix. No lo filtrat pel record, no l’allunyat en els mons segurs de la fantasia o del passat històric, ni lo segregat per un jo narcisista que no es molesta en diferenciar entre les seves pròpies ocurrències i els fets reals”. I més endavant afegeix ”Literatura és explicar les coses com són, algunes vegades exercint la llibertat d’inventar i altres atenint-se en màxim grau possible a la realitat dels fets”. Queda prou clar com podem valdre’ns de la ficció, de coses inventades per explicar quelcom verdader. Per dir-ho amb paraules de l’escriptor i acadèmic de la RAE, “Necessitem les ficcions il·luminadores de l’art per ensinistrar-nos en desbaratar els simulacres que se’ns presenten com a testimonis de la realitat, les altres ficcions verinoses de la propaganda i de les ideologies”. Tot això es podria resumir amb la frase “el novel·lista és lliure. Mentir és la seva manera d’arribar a una certa veritat”. Queden aquí aquestes reflexions. Més o menys el que es pretenc fer aquí, això sí, d’una manera modesta, és sobretot escriure com a manera d’esbarjo i aprenentatge, amb un to divertit i buscant la complicitat dels que segueixen aquest blog.

Les cansongs
Quan “l’Àlbum de cançons” del Josep M. Oliva em va engrescar a engegar el meu propi àlbum, vaig fer un llistat previ amb unes 150 cançons per poder triar i remenar segons vingués a tomb amb un tema o altre. A mesura que el blog ha anat creixent també ho ha fet, i de manera exponencial, aquest llistat supera les 400 cançons. Al veure aquest desfase un se’n adona que una cançó per entrada sap a poc ja que són molts els músics que esperen neguitosos i en silenci poder aparèixer a “l’Àlbum de cansongs” i poder moder lluir amb tota la seva plenitud. Les discussions que tenim cada setmana són tremendes… Per altra banda cal aplicar allò de que “l’abundància mata la fam”. El fet de col·locar un tema setmanal fa que la gent realment se l’escolti i se’n faci capaç. A més, no hi ha cap tema que quedi descartat doncs un músic o artista pot repetir les vegades que facin falta. Dins el que cap el criteri en la tria de la música vol ser força variada i heterogènia, tant en els estils com en les dates. Una altra premissa és abastar un ventall ben ample en quan a interpretacions i concepcions doncs la bona música tant pot ser interpretada amb un Stradivarius com amb una canya, de l’instrument més rudimentari fins al sintetitzador més sofisticat. Així doncs, donarem per bona la fórmula i així la continuarem aplicant.  

“Ummagumma”
La cansong d’avui és força agosarada. Una pallissa per a molts però un baula imprescindible dins la meva història personal. És una qüestió de principis. Enllaça amb la primera entrada al blog i tanca el cercle. Pertany a aquells temps en la que encara no tenia tocadiscos i voltava d’aquí cap allà amb els Lp’s sota el braç demanant als amics de poder-los escoltar. Aquest tema, que al disc enllaça amb el final de la cançó anterior (qui coneguin el disc ho sabran) on apareixia el vol d’una mosca “collonera”, el vol de la qual es veia truncat pel cop certer d’una paleta. I d’aquí saltàvem dins aquesta caverna tant particular on s’hi organitza un gran esvalot, segurament en un intent de representar la comunicació entre tota mena d’éssers vius. Ja m’imagino que els seguidors de Pink Floyd em retrauran d’haver malbaratat les dues entrades del grup. Com no he escollit algun dels molts dels rhythm & blues amb puntejos de guitarra espectaculars, o alguna que altra peça d’atmòsferes i ambients espaterrants. Com a plec de descàrrec al meu favor puc afirmar que el fet de ser el primer grup que repeteix en aquest blog demostra sobradament la meva devoció pel grup de Cambridge. Per altra banda és una manera de donar a conèixer aquella besant més oculta de la seva música, la més juvenil i segurament la més honesta i alliberada de qualsevol afany de fer diners. Aquesta pretén ser la meva coartada i el meu humil tribut a Pink Floyd, que va fer volar a aquell jove inquiet i il·lusionat que crec que vaig ser.

https://www.youtube.com/watch?v=9nF1eX2TmjY

51 “¡Adelante!”

“¡Adelante!”
Lone Star
“Adelante. Rock en vivo”
1974

A la Carme,
membre de la legió esgrogueïda,
abnegada portadora de voluntats,
que aquesta setmana afegeix
un palet (felicitats…)

La necessitat de l’ésser humà per comunicar-se en la distància ve ja de temps immemorials i arribant fins als nostres dies, i tot fa pensar que de cara al futur no tindrà aturador. Farem aquí un breu recorregut, i a grans trets, de com s’ha anat desenvolupant al llarg de la història aquesta pràctica. Els missatges van lligats amb el llenguatge, i l’evolució d’un ha condicionat l’altre. Abans que la parla (estructurada, tal la coneixem avui en dia) suposo que deuria prevaldre el llenguatge dels signes, el no-verbal (fixem-nos que amb els SMS hi ha hagut una involució en aquest sentit) Si un volia dir-li a un altre mitjançant missatger, que anés en compte o li cauria un mastegot, el remitent li fotia una plantofada al missatger que aquest alhora havia de transmetre al receptor. No tinc massa clar com aquest rebia el “recado” i com se li feia saber la identitat del remitent. El mètode era poc discret doncs no hi res millor que una bona plantofada per que ressonin per les cavitats de les cavernes i comprovar-ne l’acústica. Crec que en aquells temps prevalia molt allò de “matar el missatger” doncs no hi havia sobres on poder mirar les dades de qui t’enviava “el present”.

Un cop el llenguatge comença a prendre peu la cosa canvia, i l’ofici de missatger passar a ser més ben vist. Suposo que els primers missatges eren de caràcter primari, que amb sons, gestos i ganyotes venien a dir una cosa així com, “nen, ves-li a dir al teu pare que el dinar està a punt”, o “diga-li a t’ha germana que l’espero aquesta tarda a la roca de la cantonada”. Tot això era més o menys així, de forma rudimentària i sempre per transmissió oral. No serà fins passat molt temps, durant l’Edat de bronze (finals del mil·lèni IV a. C.) que es comença a enviar missatges per escrit. L’ofici de missatger passa ha requerir una bona condició física, doncs les gruixudes lloses marcades a cop de sílex que han d’arrossegar no estan a l’abast de qualsevol. Devem a aquesta època la invenció dels jeroglífics i els mots encreuats. La figura del missatge es prou reconeguda i comparteix amb druides i guardians el dubtós honor que a tots tres els borden els gossos.

Fent un altre salt en el temps, a la batalla de Marató (any 490 a. C.) en la que un missatger, el soldat grec Filípides, va morir de fatiga després de recórrer aproximadament uns 42 Km, la distància que separa la ciutat de Marató d’Atenes per anunciar la victòria grega sobre l’exèrcit persa. Aquest fet ha passat a la història. El que no és tant conegut és que van ser dos i no un els missatgers enviats. Tersipo, el segon en discòrdia, va sortir minuts després amb el missatge per escrit sobre una gran llosa (a la manera clàssica, amb els honors que requeria aquella extraordinaria proesa) i que era més gran que tot el seu propi cos. Amb aquella baluerna al coll va córrer i córrer (en hi ha que diuen que va avançar al propi Filípides) Quan va arribar a l’entrada d’Atenes, al creuar per sota d’un edifici en obres, als paletes se’ls hi va desplomar un carrau de considerables dimensions, amb tanta mala sort que va anar a espetegar sobre la llosa i aquesta sobre el pobre Tersipo quedant inventada de cop l’impremta. Llàstima que en aquella època no hi va haver ningú que en sabés veure la utilitat. En fi, la història sempre està escrita pels guanyadors, i dintre d’aquests, els que no queden xafats.

“Filípides arribant a Atenas”, pintura de Luc-Olivier Merson (1869)

Un altre missatger il·lustre va ser Miquel Strogoff, el famós “correu del Tsar”. Els tàrtars envaeixen Rússia i tallent els cables telegràfics per impedir la comunicació entre el tsar i el seu germà. Al tsar sols li queda la solució d’enviar un missatger que creuï tot Sibèria per advertir de la invasió. Com que la missió és secreta el Miquel Strogoff haurà d’ocultar la seva verdadera identitat, fins i tot, per no ser descobert haurà de dissimulant els seus sentiments davant la seva pròpia mare, cosa que no li costarà gaire esforç doncs després de les penúries i estralls que ha de patir, quan arribarà al seu destí no el reconeixerà ni sa mare.

Una bona alternativa dins el sector van ser els coloms missatges, pel seu prodigiós sentit de l’orientació i la seva velocitat (poden arribar als 90 Km/h.) Com tot mètode també va tindre el seu antídot. La imitació dels sons de reclam d’aquestes aus van desorientar-ne moltes fent que molts missatges es perdessin o caiguessin en mans enemigues. Aquests imitadors eren molt buscats i s’organitzaven càstings per escollir-ne els millors.També hi ajudava que la punteria (aguditzada per la gana) d’algun caçador famèlic duia aquestes aus a la cassola agraint el detall que el suculent àpat anés acompanyat d’un bocí de paper per encendre el foc. Com a dada curiosa val a dir que l’exèrcit espanyol no ha abolit l’ús dels coloms missatgers fins fa ben poc, el març del 2010, i per ser més precisos el dilluns 29, concretament a les 7.15 de la tarda, quan el Teniente Castillo Jr, amb dificultats per arribar a fi de mes i fent quatre números va comprovar que sortia més a compte l’oferta de Movistar que el pinso dels coloms. A més en l’oferta hi anava inclòs el mòbil amb el “Mecharon survival” instal·lat de gràtis.

Per acabar aquest breu recorregut fem cap a l’organització dels correus a Espanya, que encara que venen de més antic, van ser els romans amb el que anomenaven cursus publicus que organitzen tota una xarxa de camins amb la que comuniquen tota la geografia de la península. Des de llavors fins als nostres dies, la seva legió de fidels carters que d’una punta a l’altra i fins als llocs més remots han dut els missatges que se’ls hi han encomanat. Un exèrcit groguenc que sense descans ni desmai han anat deixant una estela de mercaderies, bones noves i rebuts del banc. I com marca la tradició, el carter, junt amb el mossèn i la Guardia civil, segueixen se’n bordats pels gossos.

Les noves tecnologies estrenyen de valent, però tot i així, quan arribem a casa encara obrim la bústia amb l’esperança de trobar-hi alguna carta, publicació o requeriment judicial. I és que l’abnegació d’aquesta gent és colpidora. No importa el contingut del sobre sinó el compromís adquirit. El deure està per sobre del pracmatisme. Quants Miquels Strogoff’s, quants Filípides no hi han avui en dia que travessen cims i abismes, fan front tant als freds glacials com als àrids deserts? ¡Adelante!. Són inquebrantables. Res els fa defallir, ni tant sols quan, exhaust, un cop al seu destí, entreguen la carta al seu destinatari i aquest l’obre i en llegeix en veu alta el seu contingut:

hl
cm sts?
:-#
b7s

Aquest Lp de Lone Star està dins la tradició de gravacions “en viu” de l’època però que en realitat no ho són. De fet es tracta d’una gravació realitzada en estudi (alguns temes es van enregistrar varies vegades) en que tots els músics toquen alhora (com si es tractés d’un concert) i envoltats d’un grup d’amigatxos incondicionals i que segurament tenien el beure pagat. Dit això, que no vol ser cap critica sinò sols un aclariment, el disc té moments força interessants. De tots però aquest “¡Adelante!” perdura en la memòria aquesta història de redenció d’aquest rockero convençut. La passió amb que Pere Gené canta el tema, la manera amb que “el viu” i es d’esgargamella resulta impagable.

La primera versió és la que apareix al disc. La segona és una versió més curta, sense els “coros” finals, però val la pena recollir-la per veure al personal en acció.

50 “Moribund the Burgermeister ”

50
“Moribund the Burgermeister”                    
(Peter Gabriel)
Peter Gabriel
“Peter Gabriel”
1977

He tornat al despatx. A la bústia… cap “sobre”. Al telefon… cap trucada. Sí, bé, n’hi havia vint-i-tres. L’una d’algú que s’havia equivocat i les altres vint-i-dues d’Enciclopèdia Catalana (fan uns volums molt pesats…) Amb meticulositat i parsimònia he anat recollint les guirnaldes, les llums i el pessebre. El nen Jesús, Sant Josep i la Verge Maria, el bou i la mula, l’àngel i l’estrella, els Reis amb els camells, el foc i les olles, pastors, ovelles, el caganer, palmeres i casetes enfarinades, d’un en un tots a dins la capsa i cap a les esgolfes.
Del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre. Ni tant sols un “llámamequenotengosaldo”. Les esperances de tornar-lo a veure gairebé s’han esvaït. De cara al mes de febrer i en un últim intent per atreure al meu arxienemic felí he reconvertit el meu despatx de detectiu en un verdader taller de confecció. He arreplegat els vestits de les nines de la Núria (la meva reneboda) que ja no fa anar i els estic ajustant a les mides i xures de les meves gates. Caram noi, quins modelets que llueixen. Amb aquestes “picardies” i “saltos de cama” fan goig de veure. No hi haurà gat que es resisteixi. Per evitar conflictes consanguinis he tancat als meus gats mascles a les esgolfes a pany i forrellat. Com a maniobra de distracció els hi he muntat el pessebre, amb llums i tot, per veure si així es desorienten i es confonent de mes. Els més desorientats de tots han estat els Reis. Davant aquest desfase, la veritat és que no se quins fan més cara d’estupefactes, els gats o les figures del pessebre. El caganer s’ha quedat “cagat”.

Així doncs, ja em veus a les meves gates passejant-se pintades i extremades passejant-se amunt i avall de pati. Qui li havia de dir a la meva gata blanca, que ja cobra i tot, que a les seves velleses tindria tant d’èxit? La mesura ha causat estralls. Tots els gats del barri, de les rodalies i de més lluny i tot m’han omplert casa. Un remostré de por. Sort que ens hem cuidat de prendre precaucions. Això és un no parar. Molts, per les fesomies adivino de quina casa són. D’altres, els més joves, no els reconec. I ja no diguem al que vénen de fora vila. Ara, del gat en concret… res de res. Donem temps al temps. Aquest febrer pot ser el mes més llarg de l’any…

Està clar que el negoci de les investigacions no rutlla. Suposo que lo de la crisis també hi ajuda. La feina d’enfilar el fil a l’agulla no és el meu fort i sols es pot fer per un cas escepcional com aquest. Davant aquest panorama tant sols resta tancar portes o fer una fugida andavant. La revelació que se’n va fer fa uns dies no pot ser obviada. Les meves dots per afrontar affaires en mons paral·lels no poden caure en sac trencat. Abans d’afrontar empreses de màxima responsabil·litat he de resoldre una qüestió que des de la més llunyana joventut havia quedat pendent. En aquells anys d’iniciació i aprenentatge, durant una temporada la nostra colla (suposo que com totes en aquells temps) va tindre l’inquietut d’experimentar i de buscar respostes amb el més enllà.
La casa dels Tubella (antigament a can Real) era el nostre centre neuràlgic d’operacions. Allí hi practicavem el que en dèiem “sessions d’espiritisme”. Ens tancàvem dins d’una habitació a les fosques i al voltant d’una taula. Tots ficàvem les mans sobre la taula i ens concentravem de tal manera que amb el pensament aconseguíem que aquella taula, contradient la llei de la gravetat, es s’enlairés del terra i levités per l’habitació. Després hi havia una pràctica més sofisticada que consistia dibuixar sobre la taula un alfabet o respostes concretes, com “sí” o “no”. Al mig es ficava un vas boca avall i tots hi ficàvem un dit a sobre (això de fer anar el dit es propi d’aquestes edats. Avui en dia més que res es fa anar per manejar pantalles tàctils) Aquesta pràctica teòricament es feia per contactar amb un esperit o ànima en pena, que anava responent les preguntes que se li feien mitjançant el vas, segons aquest anava cap a una banda o altra de la taula. Recordo que un dia, a causa d’alguna pregunta inoportuna, l’esperit es deuria emprenyar i el vas va sortir volant i es va partir a l’aire. D’aquella feta ens vam espantar i les sessions es van acabar per sempre.

Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, ho recordo amb cert escepticisme. Penso que algú més espavilat que la majoria manipulava les sessions. Ara que ja és intrascendent, voldria saber qui coi aixecava la taula o movia el vas? M’ha vingut a l’esment que en algunes d’aquestes sessions venia a fer fotografies d’espectres i enregistrar sons (psicofonies) el Jaume Solé, que venia de Tàrrega a Anglesola amb moto. Quina millor manera d’analitzar el tema que amb proves gràfiques de l’event? Em fico gavardina i barret i em dirigeixo cap a la botiga del Jaume Solé. Durant el trajecte van cavil·lant de quina manera puc plantejar el tema i si el Jaume se’n recordarà d’aquests fets. Ves a saber que se’n han fet de les fotos. Només arribar i apuntar-li la qüestió, el Jaume fa “sí home! Això deu ser cap a l’any 77. Un moment…”, i desapareix cap al rerefons de la botiga per sortir al cap d’un minut amb una caixa d’arxivadors plens de negatius. Remena els arxivadors fins que en treu un i el desplega mirant els negatius a contrallum. “Aquí està…” Curiosament de totes les sessions sols hi ha una sola foto. Amb una càmara digital fa una foto del negatiu i el positivat en revel·la el contingut. “Mirate’l…però si és el meu consogre…recordo que vaig fer la foto just quan va entrar a l’habitació i va obrir el llum”.
El Jaume em va explicar que ell també va deixar aquella especialitat una nit, després d’una sessió i quan tornava cap a casa amb moto. En un moment donat va mirar pel retrovisor i va veure “algú” que era al seient del darrera. De l’ensurt va perdre el control i es va fotre de cap a la cuneta. “Em vaig salvar de miracle”. De cop es van acabar els esperits i els sorolls.

la foto en questió

És de matinada. Estic assegut al despatx-cosidor repassant en uns gruixuts volums l’inventariat del gats de la comarca. Defallit, mentre a l’horitzó apareixen les primeres clarors del dia faig una pausa i un cafè per refer-me de tant esgotadora tasca. Obro el calaix de la taula i trec la foto de la “sessió”. És l’únic testimoni gràfic i que enlloc d’aportar llum al cas sols ha fet que afegir-hi foscor. Si vull avançar en aquest cas no tinc cap més remei que anar a veure als protagonistes de d’aquelles sessions. Però de moment haurà d’esperar. Deso un altre cop la foto al calaix mentre d’un altre en trec el cosidor. Aquesta nit ha estat especialment mogudeta i tinc moltes peces de roba per refer. Encara hauré de buscar una Tricotosa de segona mà. De les esgarrinxades, a la pobra gata blanca li han deixat les mitges plenes de carreres.

                                                     (to be continued…)


Quan Peter Gabriel va deixar Genesis va ser tota una commoció doncs el grups es trobava en el zenit de la seva carrera i moltes van ser les elucubracions sobre el futur de la banda i del propi Peter Gabriel. Aquest primer disc en solitari musicalment parlant és un impàs entre l’aportació que feia al grup i la seva exitosa carrera en solitari. “Moribund the Burgermeister” reflecteix més que cap altre tema aquestes reminiscències del grup britànic, sobretot en l’aspecte teatral que tant li agradava subratllar al Peter durant les actuacions en directe, ajudant-se de màscares i disfresses vàries. Podria haver-ne triat qualsevol altre de tema, com ara la famosa “Salsbury Hill”, o embriagadora “Humdrum” o l’emotiva “Here Comes the Flood”. L’important en aquest cas és aquest àlbum valent i necessari. Valent per haver renunciat a acomodar-se i viure de les rentes d’un grup en plena fama. Necessari per obrir-nos la porta als magnífics discos del Peter Gabriel i amb els que hem pogut disfrutar molt.

Agraïments:
Al Jaume Solé, per la foto.
Al Daniel Giribet, per la traducció.

Moribund el Burgermeister

Atrapat en el caos del mercat
No sé el que, no sé perquè, però hi ha algo malament per allí
Els seus cossos es remouen i giravolten de mil maneres
Els ulls girant i girant mirant a l’horitzó
Ah, mira a la multitud!

Alguns salten ben amunt – dient “Ens ofeguem en un torrent de sang!”
Altres s’agenollen, han vist un salvador sortit del fang
Oh Mare! Se m’està menjant l’ànima

Què puc fer per aturar aquesta plaga, s’escampa per la vista
Només una fugaç mirada, un calfred i llavors tremolen fins al moll de l’os
Ah, mira com s’en van!

Bunderschaft, estàs boig? Tanca l’accés al castell
“Sóc Moribund, el Burgermeister, aturaré aquest monstre,
Algú va enviar l’elemeny subversiu, el faré fora d’aquí.”
Ningú dirà de què va tot això.
Però jo ho esbrinaré.
(Ho esbrinaré. Ho esbrinaré.)

Això és un escàndol, deixa’m que et digui
És tant contagiós que deu ser cosa del diable
Més val que t’en vagis, recull els gaiters, digue’ls que toquin
Sembla que la música els calma, no hi ha altra manera.
Ah, tanca les portes!

Hem triat pocions i figures de cera, però cap hem sabut trobar cap cura,
Mare siusplau, només és una malaltia, que els fa trencar les meves lleis,
Mira si pots desconnectar l’efecte que jo aniré per la causa
Ningú dirà de què va tot això
Però jo ho esbrinaré.
Ho sabré.