Tag Archives: Robert Fripp

202 “Larks’ Tongues in Aspic, Part One”

(D. Cross / R. Fripp / J. Wetton / B. Bruford / J. Muir)king-crimson-larks-tongues-in-aspic

King Crimson

“Larks’ Tongues in Aspic”

1973

 

John Wetton

Una altra necrològica? Això en lloc de ressenyes semblen esqueles. Malauradament així és. Darrerament la producció d’aquest bloc ve marcada pel toc a difunts. Sap greu però hi han cites i esdeveniments que no es poden passar per alt. John Wetton ens va deixar l’altre dia. Un més que se’n va. El crepuscle dels deus. Si busquem a la Wikipedia John Wetton va estar en un fotimer de grups. I tant! Sols coneixia la seva trajectòria a grans trets. Només sabia que després de King Crimson havia format part d’Asia, una d’aquelles superbandes que en diuen. Per cert, això de les superbandes seria el resultat de reunir a destacats músics de diferents grups en un de sol. És una fórmula que se sol perdre en malabarismes o estirabots. Ai si el senten… Déu hi faci més que nosaltres.

john-wettonEn tot cas aquella etapa de John Wetton amb King Crimson va ser gloriosa. (1973-74) La banda, liderada per Robert Fripp, es nodria d’excel·lents músics que rarament repetien més enllà de dos o tres àlbums. Això va permetre a la formació evolucionar constantment sense caure en l’estancament. Pel que diu King Crimson és una superbanda. No ben bé. En la cort del Rey Carmesí Robert Fripp regnava. Una mena de tirà dinamitzador. Això no és un oxímoron…? Que sabia donar veta. De fet en dona. Després de tants anys encara estan en actiu. El secret? Disciplina crec que en diu el Fripp. Per frippar…

Anuncis

196 “Still… You Turn Me On”

(Greg Lake)elp_-_brain_salad_surgery

Emerson, Lake & Palmer

“Brain Salad Surgery”

1973

 

Greg Lake

Un altre que ens ha deixat (quina feina més desagraïda aquesta de recopilar morts…) Greg Lake, va ser cofundador junt amb Robert Fripp de King Crimson, una de les bandes fonamentals del rock progressiu. La forta personalitat de Fripp va fer que aviat deixés la banda ben embarcar-se en nous projectes. El més immediat i ambiciós va ser va Emerson, Lake & Palmer (junt amb Keith Emerson i Carl Palmer) un trio que van assolir la màxima expressió del rock simfònic. la formació va viure els seus moments de glòria durant la dècada dels 70. Després diferents projectes personals sense la repercussió d’aquells Emerson, Lake & Palmer superdotats, pretensiosos i excessius.

Greg Lake però, semblava ficar-hi la pausa. Els temes que firmava en solitari acostumaven a desmarcar-se de la resta pel seu intimisme i modèstia. Per retre tribut a la seva figura hi havia diferents opcions. Lucky man, cançó que va compondre Greg Lake de ben jovenet seria una bona tria. Pertany al primer disc homònim de E,L &P. Disc que, cosa insòlita, ja ha aparegut dos cops al Cansongs! 21st Century Schizoid Man, tema debastador que enceta l’obra de King Crimson estaria un bon epitafi. M’he decantat per Still…You Turn Me On, aquesta bonica balada de l’any 1973. Una petita joia amagada entre piles de teclats i percussions abrumadores.

154 “Ulaani”

(Kimmo Pohjonen)Kimmo+Pohjonen_Kluster_4249

Kimmo Pohjonen

“Kluster”

2002

 

Kimmo Pohjonen

En anteriors comentaris realitzats en aquest blog vaig reiterar al Vicent Loscos que li tenia reservada una sorpresa musical. Per fi la tenim aquí. Es tracta, a més, d’un artista no anglosaxó, detall que sé que el Vicent també agrairàs. Sent com és un enamorat de la música d’acordió aquesta és una entrada que no es pot deixar perdre. Es tracta de Kimmo Pohjonen, músic finlandès. Als vuit anys el seu pare li va regalar el seu primer acordió, aprenent a tocar-lo amb l’orquestra de ball de la família. Va créixer tocant música popular finlandesa. Va estudiar folk i música clàssica a l’Acadèmia Sibelius. Més tard es va interessar per maneres altres maneres de tocar l’instrument en diversos indrets. A Texas i Cajun, de Lousiana, amb Flaco Jimenez i Queen Ida, i a Buenos Aires amb el bandoneonista Astor Piazzolla  com a referents. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb diverses formacions i grups de diferents àmbits musicals. Tan el poden escoltar acompanyat del quartet de corda Kronos Quartet, com desmelenant-se amb Trey Gunn i Pat Mastelotto, dos músics vinculats a King Crimson i que segueixen els postulats de Sant Robert Fripp. Com podem veure, tots gent de nivell més que contrastat.

Està clar que estem davant d’un virtuós. Més que tocar l’acordió, el que fa Pohjonen és torturar-lo. Una mena de Jimi Hendrix de l’acordió. Resulta prodigiós els sons que n’extreu. Espero les consideracions del Vicent, home que coneix l’instrument, per constatar-ho. Pohjonen és com una esponja. Ho absorbeix tot sense renunciar a res. Des de aires folklòrics a harmonies de la música contemporània. Tradició i modernitat es donen la mà.

L’acordió sempre ha estat un instrument relegat a tavernes i xerinoles. A taulells llantiats i serrells onejats per la marinada. A conviure entre feres i acròbates sota carpes eventuals. Kimmo Pohjonen l’ha rescatat de la clandestinitat dels antros per dur-lo a l’exhibicionisme dels auditoris. No sabem si per quedar-se, naturalment gràcies al mestratge de Kimmo Pohjonen.Kimmo Pohjonen

Ulaani és el tema que obre el seu disc Kluster, editat d’any 2002. És un tema que a la seva època va sonar moltíssims cops a Diálogos 3, l’entranyable programa que presentava Ramon Trecet a Radio 3. Al segón enllaç podem disfrutar del concert sencer que Kimmo Pohjonen va realitzar l’any 2001 al festival Jazz Baltica. Realment val la pena.  

90 “Bicycling to Afghanistan”

(Curt Golden)robert-fripp-show-of-hands-20120926161557

Robert Fripp & the League of Crafty Guitarists

“Show of Hands”

1991

Escacs

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic del Marcel Bonet on em demanava de dedicar una entrada d’aquest blog a alguna peça musical que estigués relacionada amb el noble joc dels escacs. Del Marcel guardo amistat de quan vam jugar a bàsquet plegats els darrers anys de la meva accidentada carrera basquetbolística. Em consta que la seva també ho ha estat, d’accidentada, o al menys intermitent, doncs ha alternat, en diferents etapes, el bàsquet amb els escacs. Ha combinat, un home llarguerut com ell, estirar els braços per arreplegar els rebots amb arronsar les cames per encabir-les sota les sempre diminutes taules on s’allotgen els taulers d’escacs, parant compte de que en aixecar-se, en un acte involuntari, no fotre totes les peces enlaire. Actualment el Marcel es troba en aquesta fase, la de les cames arronsades, i em consta que és un bon jugador d’escacs. De tant en tant publica un article sobre aquest noble joc a La Mañana, i d’aquí la seva petició de l’entrada al Cansongs, doncs voldria fer-ne referència en un proper article i aprofitar la possibilitat que ofereix un blog de poder escoltar una de les peces musicals que ell citaria en l’esmentat article.

D’entrada la proposta del Marcel em va sorprendre, però aviat vaig contestar el seu correu electrònic amb una resposta afirmativa. En un blog d’aquestes característiques la relació entre número de destinataris que reben la notificació de cada entrada i el número de lectors registrats és d’una asimetria descoratjadora. És per això que es valora tant rebre un comentari. Un lector és un tresor. Per això quan reps una petició del Marcel penses: ah, has estat tu…? Has estat tu qui ha llegit la darrera entrada. I clar, un no pot negar el pa ni la sal a qui ens dóna menjar, bloggísticament parlant, cada setmana.

Un cop compromès calia trobar la cançó i el tema de l’escrit, que naturalment, haurien d’estar relacionats amb els escacs. Referent a la cançó ja en aquell primer mail el Marcel em proposava de ficar-hi “Mind Games”, un tema del John Lennon que no coneixia. La veritat és que no està gens malament.

Pel que fa a l’escrit, aviat vaig buscar i rebuscar un argument potent que tingués com a protagonista algun gran mestre dels escacs o que guardés alguna relació amb aquest joc mental. Realment els escacs és un camp minat de històries, anècdotes i proeses de lo més inversemblants. L’allau de idees era de lo més variat. Podria convertir en protagonista del meu relat a José Raul Capablanca, el gran mestre cubà, campió del món els anys 1921-1927, famós per la seva intuïció en el joc, i que sols la seva despreocupació i  un excés de confiança van apartar del títol davant un Alexander Alekhine ultrapreparat. La xarxa està trufada de solucions i aportacions enginyoses que li són atribuïdes, segurament moltes inventades, però que donen fe de l’admiració que se li guarda al gran mestre. M’ha agradat especialment aquesta de La llegenda de Capablanca i el marciano

Podria parlar, està clar, del gran enfrontament de la història. L’anomenada Partida del segle. El que va enfrontar a Fischer Spassky amb el campionat del món en joc. Allò era més que un simple campionat d’escacs. La càrrega simbòlica d’aquell duel traspassava lo purament esportiu. Érem al 1972, en plena Guerra freda i aquell títol era un EEUU contra la URSS. Cada moviment de les peces semblava activar una onada de míssils disparats cap a un i altre bàndol. El capitalisme contra el comunisme. El Bé contra el Mal.

Un episodi inversemblant dins la història dels escacs és la partida que van disputar l’any 1982 Víktor Korchnoi amb Géza Maróczy, Gran Mestre hongarès mort l’any 1951, o sigui, 31 anys abans. Per poder dur a terme aquesta partida es va comptar amb la col·laboració d’un medium. És desternillant coneixer els detalls que envolten aquest fet sense precedents. Els podeu llegir en aquest enllaç

Korchnoi-Maroczy

La voluntat d’aquesta partida era aconseguir l’enfrontament (improvable per raons obvies) de dos grans jugadors de diferents èpoques. Sembla que Maróczy no era la única opció. Sels hi va proposar als també desapareguts José Raúl Capablanca i Paul Keres, però es veu que ni l’un ni l’altre estaven disponibles.

Un bon tema també seria parlar del Test de Turing, aquesta mètode que consisteix en ficar una computadora i un humà en una habitació, i un jutge en una altra habitació aïllada. Aquest, mitjançant una sèrie de preguntes, ha de discernir quin dels dos és l’humà i quin és la màquina.

i ja que entrem en el terreny de la intel·ligència artificial, com no recordar l’apasionant enfrontament entre el gran mestre Garri Kaspàrov i la supercomputadora d’IBM Deep Blue. L’home contra la màquina. El representant del gènere humà contra els monstre de silici. El temps de HAL 9000 s’apropa…

Kasparov-Deep Blue

I mentre meditava per quin tema em decidiria, el Marcel em va enviar el seu magnífic article. Em va sorprendre que alhora d’analitzar un partida, en lloc de triar-ne una de famosa de tantes que hi han, n’ha escollit una de seva. Això em va fer veure que lo més adient per la meva part era explicar la meva relació personal amb els escacs.

I aquesta relació passa inexorablement per la figura d’Aurélio Chesa. Deuria ser l’any 1972, si no em fallen els càlculs. El Sr. Chesa, com li dèiem llavors, va arribar al poble en condició de mestre per impartir a l’escola del poble els cursos de 5è i 6è d’EGB. Procedia d’un poble d’Osca anomenat Ballobar. Al costat de l’encarcarament de senyoretes Natólies i Companys senyors Ricardos era una bocanada d’aire fresc per l’escola. Quan s’apropaven festes o en dates senyalades duia la guitarra i ens cantava cançons del José Feliciano. Era jove i campatxano. I una dada important i definitiva: va arribar amb el títol de campió d’escacs de la província de Lleida sota el braç. Penso que com a mentre d’escola era un bon mentre. Ara, com a mestre d’escacs era superlatiu. Era un apassionat dels escacs, i això es notava. Es notava i ho transmetia a la resta. En poc temps tots els nens de l’escola vam aprendre a jugar a escacs. Es va organitzar un torneig escolar a la comarca. Anglesola era l’únic poble que tenia dos equips, l’A i el B. Jo vaig tindre el privilegi de formar part del primer equip. No cal dir que varem guanyar el campionat. Realment l’Aurèlio Chesa era un mag del tauler. Jugava simultànies com aquell que res. Era capaç de jugar a cegues, d’esquena al tauler. I a sobre, et guanyava. Era com si disposes de superpoders que el dotaven d’una capacitat superlativa per memoritzar la situació de les peces. Allò era paranormal. Ben aviat aquell interès i entusiasme pels escacs es va transmetre i escampar pel poble forjant grans jugadors. Encara avui en dia, després de tants anys, es conserva un cert nivell fruit d’aquells anys d’aprenentatge assolit gràcies a l’empenta i dedicació de l’Aurèlio Chesa. Es van organitzar més tornejos i els campionats federats, que es disputaven normalment els diumenges al matí a ca la Maria, el bar de la plaça. El dilluns ja ens trobàvem per analitzar les partides d’aquell cap de setmana. Entre setmana no hi havia dia que no hi hagués algun que altre aficionat jugant a escacs, habitualment envoltats d’altres aficionats que seguien la partida amb verdader interès.

L’Aurèlio Chesa era un home respectat i estimat al poble. Un cop es va organitzar una sortida a Ballobar amb autocar, per disputar un partit de futbol entre els equips de les dues poblacions. Jo em vaig ficar malalt i no vaig poder anar-hi. Crec que aquell dia va ploure a bots i barrals i no se si aquell partit es va arribar a jugar. L’Aurèlio Chesa encara va ser-hi uns quants anys a Anglesola, impartint classes a l’escola i jugant amb l’equip local. Finalment va marxar, crec que a Fraga, per poder ser a prop de casa. Un dia, després d’uns anys que hagués marxat, el meu pare, el meu germà i jo vam aprofitar que van anar a collir regalèssia vora del  riu Cinca per anar a visitar a l’Aurèlio a casa seva, al poble de Ballobar. Allí vam conèixer la seva família.

Pel que fa a la meva relació amb els escacs, vaig deixar de jugar-hi, fins i tot quan encara l’Aurèlio era a Anglesola. És un joc fascinant, on no s’amaga res. Tot està a la vista i les jugades per venir són dins la ment del jugador. Va arribar un moment però, que m’absorbia massa. Vaig arribar a tenir somnis arlequinats, amb vertiginoses columnes i diagonals. Combinacions, estratègies, posicions angoixants, rellotges. A més, era un jugador mandrós, poc donat a memoritzar obertures o estudiar jugades. Sempre havia confiat (d’aquí la meva admiració per Capablanca) amb la meva intuïció. A mesura que passava el temps però, me’n adonava de l’importància d’aquests coneixements teòrics i vaig abandonar.

Definitivament reservaré al Lennon per una millor ocasió. Aprofito l’oportunitat per introduir un tema del Robert Fripp, que prepara els seus temes amb el rigor i la disciplina d’un veritables Gran Mestre d’escacs. Igual com aquest, la seva música combina intel·lecte i genialitat a parts iguals. En nous lliuraments espero fer justícia a la seva prolífica i magnífica obra. Un dels grans creadors de la música del nostre temps.

(nota: un detall important. Aquesta música no prové d’instruments electrònics. No està feta amb sintetitzadors, seqüènciadors ni res per l’estil. Es tracta de guitarres acústiques!).

La versió original i una altra que es va publicar uns anys més tard, aquest cop amb el Robert Fripp tocant la guitarra elèctrica.

20 "Starless"

Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974


Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a



http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica