Mes: Març de 2016

169 “Dina Lam”

(Richard Bona)Richard_Bona_Munia_The_Tale

Richard Bona

“Munia (The Tale)”

2003

 

Desencontres

En un barri poc transitat de la urb, a banda i banda de carrer, en dos pisos confrontats, han anat a viure la senyora A i el senyor B. Després de setmanes de fugaços i tímids intents, avui, per fi, la senyora A i el senyor B han coincidit mentre s’espiaven un a l’altre amb sengles prismàtics. Cadascú veu en l’altre el seu viu reflex, la veritat, d’escàs interès. Es miren mirar.

Pocs carrers més enllà, en idèntica simetria, el senyor C i el senyor D, a través de les finestres, tots els atributs al sol, s’exhibeixen l’un a l’altre. Es mostren sense ser vistos. Goig sense alegria.

A quatre passes d’allí, en una pensió de mala mort, E i F comparteixen habitació. Ambdós resten enfundats en cuir i làtex, armats amb fuets, manilles i altres estris de picar, esperant en va qui tira la primera pedra. Quan tots dos són de repartir fa de mal fer. Llàstima. En el mateix hotel, just una planta per sota, en una altra habitació trobem G i H, de carns terces i submises esperant ser humiliades pel fuet. Als dos els hi agrada rebre i es queden amb les ganes.

En un bar un grup de dones en edat fèrtil parlen d’esmalt d’ungles. Prop d’allí, un grup d’homes (que sempre estan en edat fèrtil) discuteixen de motos.

En els fastuosos i emmirallats lavabos d’un luxós complext, dos vampirs es miren perplexos al mirall sense trobar-hi resposta. Clar que es podrien queixalar l’un a l’altre, però seria un sense sentit, un absurd joc de vasos comunicants en circuit tancat. El que donarien per un reflex! Tots dos preferirien clavar els ullals en una vena ben marcada, inflada per l’ansietat i la por, en un asimètric reflex al mirall.

A J el seu oncle d’Amèrica li va regalat una aixada. Disortadament poc abans el pare de J havia fet amporlanar tot el pati de casa (s’han acabat les males herbes!) Sap greu quan, a uns quants centenar de metres hi ha terra campa verge desitjant ser conreada.

En un pis d’estudiants, el noi K i la noia L passen la nit jugant a cartes. En un altre pis d’estudiants, no gaire lluny d’allí, al noi M i la noia N els hi agradaria jugar a cartes, però no en tenen. Miren documentals d’hipopòtams a la tele.

Un paio explica acudits a la paret. Estaria bé coincidir amb la xicota que busca paret per enganxar cartell mentre algú li explica algun acudit.

En un banc d’un parc dos monologistes estableixen amistat. Naturalment, no hi ha manera d’entendres (caldria un moderador…) Pel mateix parc passegen dos que només s’escolten. La conversa és poc sucosa (no sé si tornaran a quedar…)

La vida és així. El món està ple de tafaners desencisats. Exhibicionistes sense públic. Oferta sense demanda. Demanda sense oferta. Donants de sangs fustrats. Vampirs conformats amb sang de bossa. Dones esmaltades. Motoristes sense moto. Aixades per estrenar. Passos que no s’avenen. Pols oposats que no s’atreuen. Soliloquis i silencis.

Els encontres semblen capritxosos. Però podria haver estat pitjor. Coincidir el vampir, per exemple, amb els paios del làtex i quedar-se sense dents. Tant bonic que és quan es troben tap i carbassa. Pany i clau. El pa i la gana. Cul i merda.

 

Richard Bona és un extraordinari cantant, compositor i multiinstrumentista camerunés. I si al món musical hi ha algú amb qui és bo trobar-se aquest és Bobby McFerrin, veritable home-orquestra. Sempre en surt bones, suculentes i divertides experiències. Una autèntica delícia.

168 “Words Underlined”

(Jesse Marchant)Jesse Marchant

Jesse Marchant

“Jesse Marchant”

2014

 

Amor a la feina

Per A. i per R, que em guardaran el secret…

Repeteix el mateix recorregut de cada dia. Ningú trobaria res d’estrany sinó fos que és diumenge a la tarda i avui no es treballa. L’interior del magatzem, ple d’activitat i bullici en dies feiners, avui està buit i en silenci. La incertesa guia els seus passos, però petites pistes (la porta entreoberta, objectes fora de lloc…) li atorguen la confiança de que l’estan esperant. Amb una barreja de temor i deliri travessa l’espai que dona a la gran nau. Immensos estants replets i alts fins al sostre formen passadissos que ben bé semblen un laberint. Un, dos, tres! Qui no està pararà…! ressona per les parets. Silenci per resposta. Els ulls s’esforcen per adaptar-se a la llum esmorteïda que es filtra per les ennegrides claraboies. Avança tremolós entre estructures, entarimats, entoldats i baluernes. Entre caixes, eines i embornies. Voreja màquines, vehicles i ferralla. Una lleu remor. Un ombra fugaç que tomba la cantonada. Finalment el contacte visual. És allà al final del passadís, descobert i paralitzat. Es miren i,com un fuet tots dos corren com a bojos cap a la porta per passadissos paral·lels, en una carrera d’esbufecs i rialles. El cor a punt d’esclatar. Gairebé arriben alhora. Un, dos, tres, salvat! crida apressat allargant el braç mentre l’altre se li abalança al damunt i cauen pel terra rodolant enriolats i enjogassats.

S’abracen tant fort que les esquenes gairebé es espeteguen. Els cossos s’estremeixen. Despullats fan l’amor fins a l’extenuació. Duen les espatlles i les natges amerades en suor, arrebossades amb pols i llimadures, però amb la mateixa dignitat com si es tractés de sorra de la mateixa illa de Naxos. Es besen les paraules i les rialles. I així passen la tarda de diumenge mentre la resta ofegen les frustracions amb futbol i alcohol. I així, abraçats, arraulits i en silenci passen tota la nit.

La primera llum del dia neix a través dels finestrals de vidre armat. Quan els treballadors més matiners entren per la porta l’amant secret ja ha marxat per la porta del darrera, emparat per les ombres i la quietud de la matinada. Ell ja és assegut al magatzem, amb roba de treball, pentinat i diligent, preparat per rebre les ordres pertinents. Dilluns al matí i el primer de tots, pensen. D’això sí que se’n diu amor a la feina.

Agrair al Josep M Santesmasses la descoberta d’aquesta magnífica trilogia de pop melancòlic i aires de road movie.  I al Daniel Giribet, una vegada més, per la seva traducció experta i lliure.

 

Paraules subratllades

Passat l’estrès, la febre baixa
Sons humans em van despertar
Un carrer desert
Soledat, un foc que s’apaga
Em sento estrany
De la resta del món
El sentiment creix
Crec que m’estic deixant anar

Baixant pel carrer
De sobre on xoquen els mons
I la llum està sola
Amb un gran esforç
Em vaig aturar per trobar el vers
Amb que millor acaba el poema
On eres tu
Quan tot se’n va anar a la merda
I es va torçar?
Aquelles paraules que vaig subratllar

La teva part, estàs fet pols
Amb un peu enrere
Estudiant i valorant les possibilitats
Que t’equivoquessis amor
Hi havia alguna cosa
Ara fosa a negre
Amb els actes equivocats
De la teva meitat agradable
No et recolzis en mi
Per ajudar-te

Ara el pes
De tot allò ha cedit
Només és per mi
Veig el camí
Mira per on vas
Troba la llar de la ceguesa
Conec molt bé aquell canvi
De les coses a millor
El que es coneix
És deixar anar les coses

I en el desastre del comiat
Ets un anyell ferit
No podies guanyar la juguesca
Tot el teu melancòlic amor
S’esvaeix en l’aire
Era lluny per les illes
Amb els peus inquiets
En un dia assolellat
Vaig veure una llum en tu
Però es va apagar

167 “The Barbarian”

(Béla Bartók / arranjaments: Keith Emerson /Greg Lake / Carl Palmer)44e32-elp

Emerson, Lake & Palmer

“Emerson, Lake & Palmer”

1970

 

Keith Emerson

Aquests darrers dies han estat especialment luctuosos pel que fa al món musical. S’han produït diverses pèrdues rellevants. Una d’elles va ser la de George Martin, productor musical i figura cabdal en la trajectoria de The Beatles. Per això se’l coneixia amb el sobrenom de “el cinquè beatle”. També ens va deixar Naná Vasconcelos, extraordinari percusionista brasiler que va col·laborar amb innumerables músics de la talla de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Milton Nascimento, David Byrne, Jack DeJohnette, B. B. King o Pat Metheny per citar-ne només alguns.

Però avui una pèrdua més propera a la meva, diguem-ne, discografia personal, ha fet que no pugués deixar-la passar per alt sense donar-ne constància en aquest blog. Es tracta de Keith Emerson, el famós teclista de Emerson, Lake & Palmer, un dels grups més influents de la dècada dels 70 i un dels grans dinosaures del rock simfònic. Teclista de formació clàssica, va formar part de diverses bandes però va ser amb el trio Emerson, Lake & Palmer (tres autèntics virtuosos) que va assolir el seu màxim esplendor i reconeixament unànime internacional. Avui Keith Emerson s’ha llevat la vida (tothom és lliure i té dret a anar-se’n quan vulgui) i ens hem quedat orfes d’un teclista excepcional.

El meu germà presumeix orgullós d’haver-los vist. Emerson, Lake & Palmer en concert, a Bèlgica, durant aquells convulsos anys 70’. Explica, encara fascinat, com Keith Emerson, en ple show, es contorsionava embolcallat amb el teclat com si aquest fos una gran serp amb la que mantenia un combat mortal, i a la que acabava assestant diverses punyalades, extraient aterradors gemecs mortals. La seva relació amb la música era així. Excessiva, convulsa, apassionada.