(Richard Bona)
Richard Bona
“Munia (The Tale)”
2003
Desencontres
En un barri poc transitat de la urb, a banda i banda de carrer, en dos pisos confrontats, han anat a viure la senyora A i el senyor B. Després de setmanes de fugaços i tímids intents, avui, per fi, la senyora A i el senyor B han coincidit mentre s’espiaven un a l’altre amb sengles prismàtics. Cadascú veu en l’altre el seu viu reflex, la veritat, d’escàs interès. Es miren mirar.
Pocs carrers més enllà, en idèntica simetria, el senyor C i el senyor D, a través de les finestres, tots els atributs al sol, s’exhibeixen l’un a l’altre. Es mostren sense ser vistos. Goig sense alegria.
A quatre passes d’allí, en una pensió de mala mort, E i F comparteixen habitació. Ambdós resten enfundats en cuir i làtex, armats amb fuets, manilles i altres estris de picar, esperant en va qui tira la primera pedra. Quan tots dos són de repartir fa de mal fer. Llàstima. En el mateix hotel, just una planta per sota, en una altra habitació trobem G i H, de carns terces i submises esperant ser humiliades pel fuet. Als dos els hi agrada rebre i es queden amb les ganes.
En un bar un grup de dones en edat fèrtil parlen d’esmalt d’ungles. Prop d’allí, un grup d’homes (que sempre estan en edat fèrtil) discuteixen de motos.
En els fastuosos i emmirallats lavabos d’un luxós complext, dos vampirs es miren perplexos al mirall sense trobar-hi resposta. Clar que es podrien queixalar l’un a l’altre, però seria un sense sentit, un absurd joc de vasos comunicants en circuit tancat. El que donarien per un reflex! Tots dos preferirien clavar els ullals en una vena ben marcada, inflada per l’ansietat i la por, en un asimètric reflex al mirall.
A J el seu oncle d’Amèrica li va regalat una aixada. Disortadament poc abans el pare de J havia fet amporlanar tot el pati de casa (s’han acabat les males herbes!) Sap greu quan, a uns quants centenar de metres hi ha terra campa verge desitjant ser conreada.
En un pis d’estudiants, el noi K i la noia L passen la nit jugant a cartes. En un altre pis d’estudiants, no gaire lluny d’allí, al noi M i la noia N els hi agradaria jugar a cartes, però no en tenen. Miren documentals d’hipopòtams a la tele.
Un paio explica acudits a la paret. Estaria bé coincidir amb la xicota que busca paret per enganxar cartell mentre algú li explica algun acudit.
En un banc d’un parc dos monologistes estableixen amistat. Naturalment, no hi ha manera d’entendres (caldria un moderador…) Pel mateix parc passegen dos que només s’escolten. La conversa és poc sucosa (no sé si tornaran a quedar…)
La vida és així. El món està ple de tafaners desencisats. Exhibicionistes sense públic. Oferta sense demanda. Demanda sense oferta. Donants de sangs fustrats. Vampirs conformats amb sang de bossa. Dones esmaltades. Motoristes sense moto. Aixades per estrenar. Passos que no s’avenen. Pols oposats que no s’atreuen. Soliloquis i silencis.
Els encontres semblen capritxosos. Però podria haver estat pitjor. Coincidir el vampir, per exemple, amb els paios del làtex i quedar-se sense dents. Tant bonic que és quan es troben tap i carbassa. Pany i clau. El pa i la gana. Cul i merda.
Richard Bona és un extraordinari cantant, compositor i multiinstrumentista camerunés. I si al món musical hi ha algú amb qui és bo trobar-se aquest és Bobby McFerrin, veritable home-orquestra. Sempre en surt bones, suculentes i divertides experiències. Una autèntica delícia.
