Mes: Novembre de 2012

40 “Private investigations”

Private investigations”                     
(Mark Knopfler)
Dire Straits
Love over gold”
1982



– De què està fet [el falcó]?
– Del material amb què es construeixen els somnis.
                       Sam Spade a “El falcó maltès”

Després de moltes nits en vetlla sembla que els enfrontaments més encarnissats amb el gat, siamès, lleig i guenyo han quedat endarrere. Els nostres mètodes han estat dissuasoris i l’enemic ha desistit en els seus intents d’atac. Ens hem relaxat. Fins i tot al meu gat li he donat festa els darrers caps de setmana. Cal no baixar la guàrdia, doncs ja veurem que passa quan arribin els mesos de zel i la raó cedeix davant l’instint. Jo, per alleugerir aquestes llargues nits de tardor he emprats diferents mètodes. Des dels sudokus als haikús, de fer punt de mitja, a punta al coixí. Al final, malgrat l’apassionant del temes, tot m’ha acabat avorrint. Una bona nit, sense cap dubte encara tocat per aquell esperit juvenil insuflat la nit de Tot Sants, vaig pensar que la millor manera d’aprofitar el temps era fer algun curs per Internet d’alguna cosa que em motivés. A la tele feien “El falcó maltès” (John Houston, 1941) i vaig lligar caps. El que més m’agradaria era ser un detectiu privat com el Sam Spade, al qui desfilen pel seu despatx dones fatals (i despampanants) reclamant els seus serveis. El curs no va respondre a les expectatives. Hi havia les següents assignatures:

Curs preparatori
Inglès

Informàtica
Aritmètica i geometria
Física i química
Història natural
Mecanografia i taquigrafia

Curs elemental
Constitució espanyola
Dret polític administratiu, civil i penal
Procediments judicials
Telegrafia y Fotografia
Investigació i pesquises teórico-pràctiques

Curs d’ampliació
Análisis físico-químic
Antropometria i Dactiloscopia
Narcologia y Toxicologia
Manual del detectiu
Gimnàstica (voluntària)

Em vaig autojustificar amb la feina per saltar-me la gimnàstica. Van passar moltes nits, cafès i cigarros, abatut amb tantes dades i lleis. Gairebé a punt de desistir, em va arribar un correu electrònic on se m’indicaven les instruccions per accedir a les proves finals del curs. Omplint el formulari i prèvia transferència bancaria, sense fer res més, als pocs dies vaig rebre a casa el diploma i “El manual del detective”, un llibre molt maco, amb “250 ilustraciones a todo color, encuadernado en cartoné y lomo de piel”. El llibre resta a l’estanteria i el diploma, pulcrament emmarcat, penja d’una paret del menjador.

Escric el meu nom a la porta del despatx. Agafo del “mundo” de l’eslgolfa un barret i una gabardina del meu pare. D’arma ja tinc la Norica Marvic 4,5 mm. Fico un anunci al “Segre” i espero als futurs clients. Molts cafès i cigarros. Per distraurem, de tant en tant vaig a fer un vol. Veig detectius i espies a cada cantonada. Passa allò que quan fas la mili hi han militars per tot arreu. O quan la dona està embarassada i has de parar compte que no t’atropellin els cotxets de tants que en hi ha. En pic s’acaba la mili els militars desapareixen. Lo mateix passa amb els cotxets quan resulta que és una falsa alarma i la parenta s’havia descontat.

Per fi, un bon dia entra al meu despatx un empresari emprenyat que m’encomana d’investigar una baixa laboral suposadament falsa. Per més inri, segons l’empresari, el seu empleat “no sols no es presenta a la feina sinó que a més treballa per la competència”. Finalment l’empresari em paga els meus honoraris de mala gana quan li presento unes fotos (retocades amb Photoshop) del seu empleat amb les dues cames enguixades i llegint el “Bon dia”. A canvi del favor, l’empleat em pinta el despatx de franc (s’ha d’arribar a fi de mes i un bon investigador no pot tindre manies. D’una manera o altra m’he d’anar forjant un passat tèrbol i que més endavant em durà a la beguda).

A partir d’aquí, gràcies al boca a boca, suposo (no si de la boca de l’empresari o de l’empleat) van caient nous encàrrecs. La llista de clients i feines, pulcrament anotades a la meva agenda, no desperten massa entusiasme:

– Vídua desesperada ha perdut al seu gos pequinès.
– Senyora gran, lloga el pis del costat a un grup antisistema, diu que de nit “sent sorolls”.
– Nou inquilí de casa unifamiliar vol localitzar tuberies enterrades.

Cap dels casos s’han resolt amb èxit, tret de l’affaire de les tuberies, que entre el saurí i aixecar tot el terra de la casa, ha costat més el suc que la sardina.

El gat es llepa els bigotis mentre jo, recolzat a la cadira del despatx, amb les cames sobre la taula, vaig perfeccionant les meves habilitats en papiroflèxia. S’apropen nits de fred i boira. La nostra tasca (del gat i meva) serà més cruenta. Poc podem sospitar dels apassionants casos que el futur ens depara.


(to be continued…)

 
“Investigacions privades”

És un misteri per a mi,
el joc comença
el preu habitual
més les despesses.

“Informació confidencial”
escriu un diari
Aquesta és la meva investigació!
No un informe públic

Vaig revisant els informes,
furgant en la brutícia,
n’hi han de totes classes
en aquesta mena de feina.

Alevosía i traïció
sempre hi ha una excusa per tot.
I quan trobo un motiu
em costa creure’l.

I, què és el que et queda al final del dia?
Què és el que portes?
Una ampolla de whisky i un altre reguitzell de mentides,
les persianes abaixades i el dolor darrera els ulls.

Cicatrius de per vida
sense compensació.
Investigacions privades.


Com en l’anterior entrega, faig servir un grup que no he estat pas un gran seguidor. Malgrat això, he de reconèixer que Dire Straits conta amb grans temes dins el seu repertori, com aquesta “Private investigations”, que a més, per temàtica va com anell al dit a l’escrit d’avui. Cal destacar la manera tant personal que té Mark Knopfler de tocar la guitarra, líder indiscutible d’aquest grup que va deixar petjada a la dècada dels 80.



39 “Take a pebble”

Take a pebble”                     
(Greg Lake)
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer
1970


És veu que a les primeres hores de nàixer, no se que em va passar que gairebé no ho explico. Tret d’aquest episodi vaig créixer sent un nen fort i sa. Recordo haver pres durant una bona temporada unes pastilles de vitamina C. Eren rodones, planes i de color taronja i anaven dins un tub allargassat. Crec que no era pas per cap causa greu, doncs em fa l’efecte que d’aquelles pastilles al poble els nens en preníem arreu arreu. Vaig heretar del meu pare uns estranys episodis de febre amb uns atacs terribles.  El meu pare els va patir durant l’infantesa i van desaparèixer així que es va fer gran. El seu cas el solventaven ficant-lo dins l’abeurador dels animals. El meu cas, amb un mètode similar però menys “animal”. El senyor Salvador era el farmacèutic de l’època, gran amant de la vitamina C. Tenia tant o més prestigi que el senyor metge i comptava amb la confiança dels de casa. Ens va aconsellar:
– El que li convé a aquest nen és un canvi d’aigües.
El senyor Salvador, potser ficat en antecedents i coneixedor dels mètodes emprats amb el meu pare, ho deia en sentit literal i el que volia dir era:
– Fiqueu-lo dins de l’aigua però que no sigui la de l’abeurador…
Dit i fet. Els meus pares, agafant-se la metàfora al peu de la lletra, em van portar a la platja. Quan anaven a la platja, el lloc escollit per la gent de l’entorn era Cambrils. Suposo perquè era un lloc tranquil (llavors ho eren gairebé tots de tranquils), avinent i, suposo, la zona de la costa més propera en línia recta. Era una bona elecció doncs d’aigua ja n’hi havia, ja.

Ens instal·làvem en una caseta d’una família de pescadors que aprofitaven l’estiu per llogar-la mentre anaven a viure amb els pares. Passats dos o tres dies, explorat el terreny, valorades les possibil·litats, doncs fins llavors tot encara era nou i incert, establíem una rutina que repetíem amb solemnitat. Per a molts la rutina és sinònim d’aborriment. En canvi per mi, disfrutar de la cotidianitat em transmet seguretat i serenor. Aixecar-nos al matí, esmorzar i endreçar la casa. Anar al mercat a comprar per fer el dinar. Deixàvem el gènero a la casa i cap a platja. Durant el trajecte sempre acostumava a caure algun “Spiderman” o “Dan Defensor”. A la platja discorria la resta del matí entre aigua salada, castells de sorra i ganyotes al sol. Sols l’anar i venir de les onades marcava el ritme d’un temps que passava plàcidament. Quan la panxa començava a fer soroll, cap a dinar. Peix, amanides i paelles eren els àpats habituals. Hi ha una anècdota al respecte en que abans d’anar a comprar, la meva mare diu:
– No ens descuidem de comprar el pebrot verd, que és lo que dona gust a la paella.
Tornant del mercat i revisant la compra, se’n adonen que se l’han descuidat:
– Ara ens hem deixat el pebrot. A la paella no n’hi pot faltar.
I venga, cap al mercat a buscar el pebrot verd. Quan vam acabar de dinar, algun va dir:
– Oh, t’has descuidat de ficar-hi el pebrot verd.


A lo que la meva mare va contestar:
– És que mi el pebrot verd no m’hi agrada.

Coses que passen…

A la tarda, gelat, passeig i orxata. Anàvem al pòsit de pescadors. Era tot un espectacle. Allí es subhastava el peix fresc recent pescat aquell mateix dia. Un senyor començava a mormolar paraules inintel·ligibles a tot drap i que sols els interessats entenien, mentre la resta de mortals no plegàvem res. Sols veiem com de tant en tant, el millor postor anava retirant les caixes plenes de peix. A la nit, després de sopar, anàvem al port a veure sortir les barquetes dels pescadors. Era molt bonic veure aquelles cuquetes de llum endinsar-se dins del mar. Algun vespre hi havia sessió de cinema a la fresca. La pel·lícula que més recordo és “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959), amb el John Wayne com a principal protagonista. Feia respecte veure al bo del John Wayne, amb aquella catxassa, plantar cara a les adversitats.
– Ward Bond: Amb quants homes compte?
– John Wayne: Amb un vell coix, un nen i un borratxo.

Després van haver-hi altres anys, amb dinars a cal Macarrilla, sardanes i ball de nit quan ensopegàvem amb la Festa Major, estades a tota pensió a cal Garrofa. En definitiva, uns estius dels que guardo molts bons records.

De nit, després de tant tràfec, anava al llit rendit. Abans d’adormir-me segur que feia una última repassada al Dan Defensor, que sortia per la finestra i s’enfilava cap a les teulades de Manhattan.

Mai he estat un gran fan d’Emerson, Lake & Palmer. La seva música em sembla pretensiosa, presonera, probablement, del virtuosisme dels seus components, prodigiosos tots tres, cadascú en el seu instrument. Comparteixen també tots tres que van a la mateixa perruqueria. És tal la facilitat que tenen, que sovint fa que se’n vaguin per les branques. És el que passa en molts casos amb els concerts clàssics per a violí o piano, posem pel cas, i orquestra. Aquesta queda relegada a ser mera comparsa, mentre la partitura va destinada al lluïment personal del solista, desgranant notes i notes, deixant de banda la coherència i profunditat de l’obra. Clar que davant d’aquesta afirmació molts s’esquinçaran les vestidures. Ho sento però no els hi quedarà més remei que comprar-se un vestit nou o enfilar l’agulla.
S’ha de reconèixer però, que quan apareix la deessa inspiració i tot el talen dels músics es fica al seu servei, poden sorgir perles com aquesta que tenim el plaer d’escoltar avui. “Take a pebble” és un tresor d’incalculable valor. Tot hi ser un tema partit per la meitat, i on s’hi han inserit fragments d’altres temes acústics varis, la música no deixa de discórrer amb una naturalitat pasmosa. Sense cap dubte, un clàssic, ja que a cada nova escolta el tema no deixa de créixer i créixer.
La portada del disc que surt aquí no és l’oficial. Es tracta d’una edició especial que es va editada aquí pel Círculo de Lectores. He escollit aquesta portada (la foto és del LP original, malmés i ratllat, que va comprar el meu germà en aquell temps) perquè és amb la que associo la cançó i mantinc una relació afectiva.

“Agafa un còdol”
Sols agafa un còdol i llença’l al mar,
després observa veure el que les ones em descobreixen,
el meu rostre es revela tan gentilment sobre els teus ulls,
pertorbant les aigües de les nostres vides.

Les tires dels nostres records estan esteses sobre la gespa;
Les paraules mortals del riure, són les tombes del passat,
les fotografies estan grises i esquinçades, disperses pels teus camps
les cartes dels teus records no són reals.

La tristesa a les teves espatlles, com un impermeable desgastat
de les butxaques arrugades i esparracades pengen els parracs de la nostra esperança
La matinada és la teva mitjanit; tots els colors han mort
pertorbant les aigües de les nostres vides
vides,
vides, vides…
De les nostres vides.


Al primer enllaç s’hi pot escoltar la versió de l’àlbum en estudi. Al segon, podreu disfrutar d’una versió en directe en un concert enregistrat l’any següent a Bèlgica. S’hi pot apreciar el domini escènic que tenien aquest tres monstres.


https://youtu.be/SrYbfQRlfwQ

https://youtu.be/CBPbG1a6EP8

38 “Time”

Time”                     
(Hans Zimmer)
Hans Zimmer
Inception”
2011


Estic en una de tantes illes paradisíaques que hi han a les Fiji, aquest arxipièleg perdut en mig del Pacífic. Estic estirat  sobre una tumbona en una platja amb palmeres i banyada amb aigües turqueses poblades per milers de peixets de colors. El suau balanceig de les onades han dut fins a la sorra unes espardenyes d’un tal Jesús. l’escalfor del sol em té mig endormiscat. Aquesta sensació contrasta amb la frescor que produeix aquest beuratge que hi ha dins la concavitat de mig coco que, mitjançant succió, puja a través d’una palla i baixa per l’esòfag per finalment, allotjar-se a l’estòmac, ja temperat. Enlluernat, adivino una silueta que emergeix de l’aigua i camina cap a mi. És una noia d’esquelet gràcil en bikini que va cantant “Underneath the mango tree”
http://www.youtube.com/watch?v=mj7rZRKrJ-c
Sembla ben bé Ursula Andress sortint del mar en aquella famosa escena de “Agent 007 contra el Dr No”.
http://www.youtube.com/watch?v=m3lAjyUUS1g
Quan arriba al meu costat, estupefacte veig que és la Dominika N, agent doble del MI6. Abans que pugui articular paraula em diu (amb el seu bonic accent de l’est):
-Hola Mr. Cansongs. He vingut a despertar-te…

… desperta’t. Desperta’t”
Totalment desorientat veig que estic en un lloc petit que de la platja, les palmeres, el coco i la Dominika no en queda ni rastre.
– Has fotut una bona becaina” – em diu Mr Raons.
És de nit i estem dins d’un cotxe aturat en mig d’oliveres.
– Que hi fem aquí, Mr Raons?
– Sí home. Estem vigilant per si apareixen licàntrops. Avui és lluna plena. Ja veig que t’has quedat ben adormit, Mr Cansongs.
– He somiat que estava…
– Sí, val. Ja m’ho explicaras. Però estiguem a l’aguait, que em sembla veure alguna cosa que es belluga.
D’entre les oliveres ens apareix el Guido, amb semblant rúfol i esgarriat.
– Ep, nois! Menys mal que us trobo. Des del dia que vam acabar la reunió de junta del Grup de Recerques que dono tombs. Es veu que deuria sortir desorientat del bar Foment i ja fa una setmana que volto pel terme a viam si puc arribar a Verdú.
-Ah, doncs mira, -li diu Mr. Raons – van quedar un parell de punts per toca i podríem aprofitar ara per…
– Un moment – els hi dic – no sentiu com una música?
– Jo no sento res. Noi, quina oïda! – aclareix el Guido – De la meva orella no se’n pot fer calendari.
Parant atenció i portant-se el dit índex als llàvis instant-nos a callar, Mr Raons observa:
– Sí que sembla sentir-se com una ramor…

… Mr. Raons. No t’he m’adormis. Ja veig que vas apurat de son però avui el concert promet.
– …
– No pateixis que acabo de demanar dos cafès més. Això d’anar de mal reu…
Mr. raons i jo (Mr Cansongs) som al bar Foment. Als jugadors de butifarra, com que avui hi havia molt personal, els han fet anar a la zona de fumadors (al carrer, vaja). Comença l’actuació. El Hans Zimmer al piano acompanyat per tota una orquestra. Ni que fos la Festa Major!
La gata s’ha ficat a jugar amb la baldufa, element simbòlic que serveix als personatges de la pel·lícula saber si estan dins al món real o dins un somni.
– Aquest paio de la guitarra elèctrica és el Johnny Marr, el que va formar part junts amb el Morrissey de la famosa banda britànica The Smiths.
– Ja veig que estas instruit amb això de la música, Mr Cansongs.
– Aquest tema és “Time”, el que tanca la banda sonora de “Inception” (“Origen”), la ambiciosa però, al meu entendre, fallida pel·lícula de Christopher Nolan.
Aquest director ja ens va sorprendre amb “Memento”, una original proposta en que la història estava explicada al revés, de davant cap a darrere. També ha dirigit els darrers Batman’s, donant-lo-hi un bon tractament. Un dels encerts de “Inception” és la seva banda sonora, obra del compositor nord-americà d’origen alemany, Hans Zimmer.
Tots dos, Mr. Raons i jo, acluquem els ulls i ens deixem emportar per les notes lànguides i solemnes de “Time”… noto com si algú em toqués l’espatlla…

… tot està a les foques. Allargo el braç i apitxo la llum del despertador. La meva gata blanca, que és a sobre la tauleta de nit, queda il·luminada. Ella se’n cuida, com cada dia que m’adormo, de desperta’m tocant-me l’espatlla amb la pota. Un dia més, gràcies a la gata no faré tard a la feina.

Mentre estic treballant, entre paletada i paletada, per un moment m’ha vingut a l’esment que la bella Dominika haurà quedat atrapada en algun lloc remot, amb el coco i les espardenyes, entre les palmeres i les aigües turqueses de les illes Fiji.



37 “Los dias raros”

Los dias raros”                     
(Galván / Vetusta Morla)
Vetusta Morla
Mapas”
2011

Un relat molt vilamatià…

Són les quatre de la matinada. Escric des de la meva posició de vigia a la que estic confinat aquest dies. Aquestes darreres setmanes em sento envaït per un esperit juvenil. Potser pel fet d’anar armat i muntant guàrdia, com quan feia la mili.

Com molts sabreu, a casa tenim molts gats. Més ben dit, estem envaïts de gats. És natural doncs, que durant les èpoques de zel, vinguin tot de mascles per festejar. Ronda pel barri un malparit de gat, siamès, lleig i guenyo, que no ve ni a festejar ni res. No sols se les empren amb els mascles de casa que, amenaçats, defensen el territori (el blanc i gris és qui s’hi enfronta més) sinó que ataca a tot allò que es mou. Fins i tot es va encarar a la nostra gata blanca, esterilitzada i retirada des de fa molts anys de l’alterne i que passa de tot. Si no és per la meva mare, que se’n va adonar i el va aixurriar, l’hauria pelat. El “parte” mèdic va ser: una queixalada fonda al coll, esgarranpades varies i esplumissades disperses. La queixalada va requerir d’antibiòtic. Segons la Maria, la cunyada, haurien calgut també antidepressius, doncs, segons ella, la gata va caure en una depressió. Aquest fet, i les reiterades aparicions del gat malparit, siamès, lleig i guenyo em van dur a prendre solucions dràstiques.

Abans de seguir amb aquest relat, cal fer-vos coneixedors d’uns altres fets esdevinguts la vigília de Tots Sants, la nit de la castanyada, i que vindrien a corroborar lo de l’esperit juvenil. Estanva jo a casa tranquil·lament, quan van tocar al timbre de la porta en una ràfega que anunciava alguna urgència o, més aviat, l’arribada d’algun familiar o conegut. Vaig sortir i no vaig veure a ningú. Aviat em vaig adonar que es tractava d’una quintada. Lo més normal era que, sense fer-ne massa calendari, com ja havia fet altres cops, girés cua i entrés a casa. Aquell dia però, ja que era nit d’invocar esperits, vaig sortir impulsat per algun, segurament per un esperit de vell carrincló, que em va fer anar fins a la cantonada a veure si sorprenia als bromistes de torn. Dit i fet. Al girar la cantonada vaig veure un grup de cinc o sis xicots que anaven carrer avall. Amb pas decidit però sense presa vaig seguir aquell grup que, al veure’m van engegar a córrer fins aturar-se als pocs metres al adonar-se que jo no alterava per res la meva marxa. Van fer un comentari, suposo, que no era el propietari de la casa. Que deuria ser un vianant nocturn despistat i per lo tant, ignorant de la seva trapelleria. I jo, cap endavant. A mesura que m’hi apropava vaig poder veure que deurien tindre entre 12 i 14 anys, i que dins el grup hi havia una xicota. En aquestes que s’encaren a la porta d’una casa i, amb tot el descaro repeteixen la broma, aquest cop aprofitant el joc que els ofereix l’intèrfon. Se sent clarament la veu de la senyora: “qui demana?”. Quan s’encén la llum de l’entrada aquella colla arrenca a córrer. I jo al darrera, sense canviar el pas ni immutar-me. Avançava sense saber massa ben bé amb quin propòsit. Suposo que tant sols per saber qui eren, encara que a tot aquest jovent no en conec la mitat. Després de trencar un parell de cantonades el grup s’atura davant una altra entrada. Toquen el timbre i, davant la meva sorpresa, els obren la porta i entren tots cap a dins. A l’arribar a l’alçada de la casa vaig sentir tot de corredisses com pujaven escales amunt, vaig sentir com un impuls, aquest cop un impuls d’esperit juvenil, que m’empenyia a tocar el timbre. Va ser una bona ràfega. Amb acarnissament i amb afany d’emprenyar. I, amb un esperit més juvenil em vaig ficar a córrer. Aquell esperit juvenil em va posseir de dalt a baix. Sentía com l’aire fred de la nit em picava a la cara i m’eixamplava els pulmons. Aprofitant el meu coneixement del terreny, passant per dreceres i carrerons mal il·luminats vaig arribar a casa. Quan vaig tancar la porta estava suat amerat i panteixava.

Ja havia corregut, sense èxit, darrere el gat malparit, siamès, lleig i guenyo unes quantes vegades. Així doncs, calia disposar de mètodes més dissuasoris. El meu amic Richi em va deixar una escopeta de balins. Una Norica Marvic 4,5 mm, que causa més impacte. Després de dormir algunes nits amb recel hem acordat amb el gat blanc i gris de partir-nos les guàrdies. De moment sols hem tingut alguna escaramussa, corredisses i algun tret. Cal afinar la punteria. El conflicte pot ser llarg i no és qüestió de malgastar munició.

Us ha informat, el soldat Jordi, des de la seva posició de vigia.


(to be continued…)

Vetusta Morla és un grup madrileny jove i força prometedor. Fins a dia d’avui ha tret dos discos i tots els temes estan arranjats amb molta cura. Bona música i bones lletres. Veurem que ens depara aquest grup en un futur.