(David Haskins / Kevin Haskins / Peter Murphy / Daniel Ash)
Bauhaus
“Bela Lugosi’s Dead”
1979
Joc de miralls
El vampir va entrar amb urgències al lavabos del restaurant. Alguna cosa se li havia ficat malament. Quan va empènyer la porta va topar amb un home que en sortia. “Disculpi”, va dir el vampir sense mira’l, mentre pensava, “surt del mig, imbècil”. “Tranquil, no ha estat res” va contestar l’home sense aturàs, murmurant “mira per on vas, tros d’ase”. De fet era un caçavampirs, però no es van reconèixer.
El vampir, un cop alleujat, va sortir del compartiment. Va ser llavors que es va adonar que a la paret del davant hi havia tot de piques. I un gran mirall de cap a cap. I la presència d’un home que en entrar, amb les presses, n’havia passat de llarg. El tenia d’esquena. Al vampir li entra una esglai. El lloc que ocupava, dins el mirall estava buit. Es va ficar al seu costat a rentar-se les mans. L’home intentava rentar-se la cara. Anava borratxo com una cep. Es girar cap al vampir amb la cara humida i va dibuixar un somriure, convençut que la frescor de l’aigua l’havia refet. Ara hi veia correctament. Al que tenia davant i el seu reflex. No com l’altre amb qui havia coincidit just un moment abans, a qui davant del mirall veia per quadruplicat. “Company. Jo puc llegir els teus pensaments”, li va dir tot seriós al vampir mirant-lo als ulls. “Sé exactament el que hi ha dins aquest cap”. Va haver-hi un silenci tens. El hematòfag va estar temptat de clavar-li els seus ullals a la jugular. L’home va continuar “Tu necessites una trago. Et convido a una copa”, va sentenciar trontollant, mentre pensava “tu necessites un trago. Et convido a una copa”. “No, gràcies. Jo no bec…”, es va escapolir convençut que les barreges no eren bones.
Aquesta vegada el tema tractat i l’elecció musical van de la mà. Hem triat Bela Lugosi’s Dead de Bauhaus per acompanyar aquest vampir que poca cosa conserva dels bons modals propis de la seva condició.
Una versió en directe, subtitulada, amb un Peter Murphy ficat totalment en el paper. La versió d’estudi del EP original.
Són les sis de la matinada. Un dia més em disposo a sortir de casa per anar a treballar. En silenci i a les fosques. La Maria sempre em diu que faig una sorollada de por.
El nostre pis, un primer segona, és acollidor i lluminós. Segons entres et trobes amb el rebedor. El menjador i la cuina a banda i banda. Al front, el passadís, que duu a la resta d’estances. A l’esquerra l’habitació de les nenes i el lavabo. A la dreta, el despatx. I al fons, la nostra habitació. A la nit, la Maria és de tenir totes les persianes abaixades. Tot tancat hermètic. Perquè aquestes finestres no ajusten bé, diu. Que hi passa aire i gastem molta calefacció. I les nenes es constipen. La Maria és bona i té bon caràcter, però quan s’enfada, s’enfada. I si li trenques el son es fica d’una mala llet… i ui, si li despertes les nenes. Llavors es converteix en una fera. A la nit la nostra habitació i la de les nenes són obertes. Hem de poder sentir-les, és clar.Doncs bé, aquell pis confortable i lluminós, a les sis de la matinada, si has de sortir-ne en silenci i a les fosques, es converteix en un lloc inhòspit i fosc. Un panteó, amb una reina i dos princeses adormides per algun encanteri. Un regne de silenci i foscor. I un borinot, que sóc jo, que dóna tombs, a les palpentes, maldestre i encara mig endormiscat. Per sort sé que a l’alba despertaran totes tres com un miracle que es repeteix cada dia.
Però jo he de creuar aquella casa sense trencar-ne l’ordre. Per aquesta travessia compto amb l’únic l’ajut de la claror del mòbil. Aprofito el petits intervals de llum que el dispositiu dispensa entre pitjada i pitjada. No faix anar la llanterna perquè consumeix molt i tinc la bateria fotuda. Me l’hauria de canviar però la Maria ja m’ha ficat la mala consciència al cos dient que per fabricar-les extreuen no sé quin mineral de no sé quin país aprofitant l’explotació infantil.
Mòbil en mà començo el meu periple. Entro al lavabo. Aquí és l’únic punt on puc gaudir de l’enllumenat. L’interruptor però és a la part de fora. Això m’obliga a realitzar una maniobra de veritable precisió. Entrar al lavabo i, amb la porta ajustada, deixar l’espai just per treure el braç, prémer l’interruptor per acte seguit, arronsant-lo cap a dins, tancar la porta sense fer soroll i vèncer la velocitat de la llum que, entremaliada, intenta propagar-se per tot el passadís i colar-se dins les habitacions. Un cop enllestit i endreçat he de repetir l’operació però de manera inversa. Surto a la foscor de nou. Ara entro al despatx on ja tinc disposada la roba que m’he de ficar. No puc donar la llum perquè la porta s’ha despenjat i, per tancar-la del tot cal una empenta que, en aquestes cinscumstàncies causaria un terrabastall de proporcions descomunals. En aquest punt recordo que he de trucar al fuster. Un cop vestit entro a la cuina. Tres quarts del mateix. La porta rasca al terra i el frec produeix grima. Primer la llum de la nevera. Després la intermitència del mòbil m’ajuden a escalfar i beure’m el cafè amb llet. El microones fa un soroll esgarrifós.
Ja gairebé ho he aconseguit. Sols queda salvar l’últim escull. El més perillós. A aquella mateixa hora el veí del davant treu el seu gos a passejar. I mira que a mi m’agraden els animals. Però no sé perquè aquell gos no em pot ni veure. Em quedo al rebedor, a les fosques i en silenci escoltant com veí i gos surten de casa i es perdent escales avall. Altres vegades, després d’una estona sense resposta, intuint que ja han marxat o encara tardaran a fer-ho, agafo aire, obro la porta i m’aventuro a sortir sigilós i sense ser vist ni sentit. Alguns cops però, hem coincidit. El veí ja fa prou de contenir aquella bèstia que s’abraona amb els ulls fora de si i traient escuma pels queixals. Es provoca un escàndol monumental que travessa el passadís i s’escampa per tot casa. S’encén la llum, i de l’habitació del fons en surt veloç una mare que va a apaivagar els plors de les filles. Abans de desapareixer em dispensa una fugaç però intensa mirada de ràbia. Sé que més tard hauré de rendir comptes.
Reproduïnt les paraules que Gerardo Sanz dedica a Thelonious Monk descriu la música al pianista de Rocky Mount, Carolina del Nord com “Demiurgo de un universo que jamás obedeció a otra lógica que la propia, Thelonious Monk (1917-1982) consagró su carrera a la conquista del espacio. Mientras sus coetáneos confundian la expresión con la acumulación de notas, el perfilaba estructuras a partir de lo estrictamente necesario descubriendo para el jazz la conmovedora belleza de la simplicidad y convirtiendose, involuntariamente, en el primer minimalista de la historia de la música popular”. (Rockdelux. Los 200 mejores discos del siglo XX. 2002)
Round About Midnight és ideal per il·lustrar el pelegrinatge del personatge del nostre personatge, encara que la “ronda nocturna” a la que fa referència la cançó faci referència a un altre tipus de ronda, molt més etílica.
Convertit en un standard, es troben infinitat de versions. N’he escollit un parell del propi Thelonious Monk, per quartet i piano sol. La Sara Vaughan fica veu a una versió que posterior s’hi va afegir lletra.
El Marc és pagès de de tota la vida. Fill d’un llogaret de la Segarra, de ben jovenet va deixar l’escola per anar al poble a viure amb el tiet i la tieta, dos concos que ja s’havien fet grans. Els aniria bé algú com el Marc per treballar les terres i no estar tant sols. El Marc no és ni prim ni gras. Ni baix ni alt. És de la mida que n’hi ha més, com diria la tieta. Encara que duu rellotge, les jornades no les marca pas les hores sinó el sol. De sol a sol, junt amb el tiet, entre sembrats, oliveres i ametllers, segons la temporada. A migdia i a la nit, puntual, la tieta ja els hi té el plat a taula. L’escena, mal il·luminada, suggereix un cenacle, versió reduïda d’aquell Sant Sopar que penja de la paret.
De caràcter apocat, el Marc sempre ha dut una vida abnegada, consagrada al treball i als preceptes de bon veí inculcats per la família i les Sagrades Escriptures. No ha faltat mai a missa de dotze ni a les festes de guardar. De casa sempre surt clenxat, afaitat, encoloniat, net i polit. Modest i clàssic en el vestir, sempre sembla dur una peça de més de la que pertoca per l’època que som. I no ha abandonat mai l’advertència maternal d’anar cordat fins dalt.
Reservat i poc donat a la tertúlia, els diumenges a la tarda acostuma a anar al cafè (una tallat a l’hivern, una sense alcohol a l’estiu) Seu sol a fullejar el diari. És el mirón a les partides de cartes. El figurant en els debats. El prudent en els partits de futbol. El que assenteix a les reunions. El convidat de pedra en els convits.
Amb qui més confiança té el Marc és amb el Pau, el seu veí, també pagès, encara que aquest d’un tarannà diferent. Ell, diguéssim, està més al dia. L’església ni la trepitja. I freqüenta altra mena de temples nocturns.
Han passat els anys. El Marc és a un pas de la jubilació. Els tiets són morts. Els pares són morts. El Pau també. S’ha quedat sol en una casa buida, només plena de records. I del Sant Sopar. Ara els seus sopars són un cenacle d’un sol membre. Una versió mínima. Abstracta. Com una reducció d’aquesta cuina moderna que tant es porta avui en dia. Un plat ben gran amb un petit escatxic al mig.
Vaig escoltar una frase que podria definir la música de Fred Viola. Vindria a dir més o menys que “lo més modern és una cosa tant antiga que ja se’ns havia oblidat”.
A trenc d’alba deixo l’hospital. Surto a la fresca del carrer destemperat, mal dormit i sense haver aclucat l’ull. Em fan mal tots els ossos. He passat la nit com he pogut, en una d’aquelles butaques infames que, a mesura que van passant les hores es va convertint en un veritable poltre de tortura. Només tinc ganes d’arribar a casa, fer-me una dutxar i dormir una estona. Tenim el Ramon, el meu cunyat, ingressat de fa tres dies. Per sort està fora de perill. Però vam tindre un bon ensurt. Pensàvem que s’hi quedava. Al pobre li va agafar un patatús en un curs d’alemany. “Insuficiència respiratòria” segons els metges. Es veu que va ser intentant conjugar algun verb. Segur que enrevessat, afegeixo jo. I ves a saber de quin temps. I sort que el curs era presencial, que sinó, si arriba a ser on-line, com ha fet altres vegades, i l’enganxa sol a casa, llavors si que no se’n surt. Un cop en va fer un de llengües mortes. Ja m’explicareu… El meu cunyat fa anys que no treballa. Era un oficial de primera dels bons. Un manetes. Però amb lo de la bombolla se’n va anar tot a noris. Ja fa anys i panys que se li va acabar l’atur, les prestacions i els ajuts. Sort de la meva germana, la Cristina, que està ben col·locada i ha pogut pujar la canalla.
El Ramon, com a aportació més notòria, treu el gos a passejar. Ara mateix, que ja sóc dins del cotxe, camí de casa, en vaig trobant algun que també el passeja. Quan veus a segons quin i de segons quina edat, que surt al matí a passejar el gos, meu. Mala senyal. Al meu cunyat li ha donat per això dels idiomes. Mira que la meva germana i jo li hem mirat de treure del cap. Que es busqui algun “remiendo”. Segur que tindria feina i guanyaria algun duro. L’altre dia mateix, la veïna del tercer li va dir per canviar les rajoles del lavabo. Va dir que no. Que ara el que cal és formar-se. I que és millor estudiar que no estar-se tot lo sant dia al bar. Que saber idiomes obre moltes portes. Les llengües mortes…? No sé com a la Cristina no li agafa alguna cosa. Sempre ha estat de paciència ella. I enamorada, suposo. Mira que el Ramon està fet un bon “saldo”. Però ens l’estimem.
Demà ja s’hi quedarà la Cristina a l’hospital. Ha pogut col·locar la canalla amb els padrins. A la canalla no els hi hem dit res. Jo m’hi he pogut quedar aquesta nit perquè avui és dissabte i no he d’anar a treballar.
Entro a casa a les fosques. No vull fer soroll per no despertar ningú. M’he assegut al sofà. He donat la tele sense veu. Un xicot i una xicota ben plantats fan demostracions de les bondats d’un aparell per aprimar. L’he apagat. Ajagut al sofà recordava la nit d’hospital al costat del Ramon. Estirats, un al costat de l’altre, insomnes tots dos, no badàvem boca. Ell, per ordre facultativa, ha de guardar silenci absolut uns dies. Jo tampoc deia res per no incitar-lo a la conversa. Pobre Ramon, tant xerraire com és. Tant partidari del diàleg i de la comunicació. Només, de tant en tant, ens miràvem als ulls, petits punts foscos que brillaven en la penombra sota el dèbil fulgor de màquines i aparells hospitalaris. M’he embaltit. Per les escletxes d’una persiana que no acabava d’ajustar es colaven les primeres clarors del dia. Començaven a revelar el món.
Jay Hawkins és un personatge esperpèntic i pintoresc. Una barreja de Salvador Dalí i Jerry Lewis. La cançó proposada avui, tot i la gresca que hi fica el Hawkins, és un autèntic temàs. Per lluir-se de valent. Així ho demostren la infinitat de versions que se’n han fet. N’he triat dues de potents. Amb veus femenines totes dues. L’Annie Lennox la resolt amb classe, mentre la Joss Stone (podeu anar directament al minut 1:00 i saltar-vos la llarga introducció de xarrameca) es marca una versió rhythm & blues de lo més arrabassada.
Al llibre de poemes Quatre Quartets, de T. S. Eliot, amb traducció al català d’Àlex Susanna, al pròleg Jaime Gil de Biedma ens diu que (cito de memòria, imprecisa i dolenta per cert…) “la traducció d’un poema és lo que perdem, però també és allò que guanyem”.
Amb aquesta entrada recuperem una de les aportacions més valuoses d’aquest blog i que ara feia molts temps no en gaudíem. Són les traduccions que ens fa el Dani Giribet de lletres de cançons en angles al català. Aquestes traduccions d’aquestes lletres tenen un doble valor. Primer, de ser inèdites. Mai, que jo sàpiga, s’han passat abans al català. Al menys jo no les he trobat enlloc. I segon, de ser creatives. Al tractar-se de textos poètics, i per lo tant amb clara vocació literària, amb joc de paraules i expressions pròpies de l’idioma, girs gramaticals, dobles sentits, metàfores, etc, no és gens fàcil extreure’n el significat i bolcar-lo en un altre idioma, com en aquest cas el català.
En les seves propostes el Dani sempre fuig de la literalitat per apropar-se a una traducció més creativa. Una traducció que, encara que pugui trair la lletra, en respecta l’esperit. És per això que valoro tant les seves aportacions i m’enorgulleix tindre-les en aquest blog. I li agraeixo profundament l’esforç i el privilegi. Són com un petit tresor per compartir amb vosaltres.
PD: per cert, referent a aquest text, que d’entrada he trobat força críptic, el Dani m’aclareix que fa referència a les pastilles i els seus diferents efectes. Crec que aquesta dada pot ajudar a entendre’n el significat.
Encara Et Destruiré
És fàcil engegar Les molècules i les pastilles Tenen totes alguna cosa en contra meu Res que faci em fa sentir diferent
Aquesta és com les millors amigues de la teva germana que em criden cap al llit No puc dir que no Aquesta és com els braços de la teva mare quan era jove i morena als 80 És per sempre
Com més centrat em tenen Menys em suporto Tinc amistats perdudes I malt gust en begudes
Aquesta és com els boscos, sense el món enyoraré aquelles nits llargues, les finestres obertes Acabo rellegint els mateixos versos despert a les cinc del matí Com un nen
És com les llums que s’encenen És com les llums que s’encenen
No em posiciono Sense un punt de vista o visió Intento mantenir el contacte amb lo que sigui que estic en contacte
El cel es fa més blanc No puc trobar droga enlloc, estic embogint No estic boig Posta els tacons contra la paret
Et juro que ets més alta que l’últim cop que et vaig veure, encara et destruiré
És com les llums que s’encenen
És com les llums que s’encenen
