Us comuniquem que el dia 8 de març de 2021 ens ha deixat Guiu Sanfeliu i Rochet, a l’edat de 83 anys; membre fundador del Grup de Recerques, conjuntament amb mossèn Joan Camps i Ramon Boleda Cases.
Guiu Sanfeliu, “Guido”, sempre ha estat un home molt carismàtic dins el Grup de Recerques. Pel seu tarannà, per la seva amabilitat, pel bon fer i la seva gràcia. Hom pot pensar que era un home de la terra, de soca i arrel, però no era així. Quan era jove, aviat va tenir clar que volia ser mariner. Segurament, influenciat pel seu pare que era capità de vaixells. Va passar la joventut a Verdú, a casa del seu oncle, i quan va poder es presentà voluntari a la marina. Va fer la instrucció a la base de Porto Pi, a Palma de Mallorca; i, posteriorment, des de Sóller, en la motonau Ciudad de Sevilla, van dirigir-se a l’illa espanyola de Fernando Poo, al Golf de Guinea. Entre moltes aventures, i acabada la “mili” va dubtar entre fer-se mariner o fer de pagès a casa de l’oncle de Verdú. L’any 2015, va remoure tota aquesta història viscuda a la marina i en va fer un dossier-recordatori per a la família. Entre bromes, li dèiem que ell era el protagonista de la pel·lícula: Palmeras en la nieve.
Per sort per al Grup de Recerques, va escollir la terra i el terròs; suposem que la Teresa en va tenir alguna cosa a dir. Va ser dels primers a fer-se soci del Grup i sempre des del primer moment va formar part de la Junta. Es va especialitzar en cartografia i mapes, i la seva recerca el va portar a escriure el primer llibre que edità el Grup de Recerques: Els imprecisos límits de la Segarra (1976). El tema de la Segarra històrica va ser el que li va donar prestigi en el món de la historiografia, i, durant molt temps, en va ser un referent indiscutible. Per aquest motiu, i per aquest encert, va treballar en l’actualització d’aquesta temàtica i l’amplià en l’estudi cartogràfic de les comarques: Origen Històric de les comarques catalanes (2012), llibre amb el qual iniciava el Grup de Recerques una nova col·lecció: CUM LAUDE, de la qual, ell n’era promotor, juntament amb el dissenyador i editor del Grup.
En l’àmbit de Verdú, va participar activament amb la revista local Xercavins, amb escrits crítics i, moltes vegades, encertats. Tenia una manera d’escriure que no deixava indiferent a ningú. Fou un gran defensor dels documents de l’Arxiu Parroquial de Verdú, i del rector, Ramon Roca, amb qui va cultivar una molt bona amistat. La historiografia de Verdú de la segona meitat del segle XX ha de parlar de dues persones en concret: del Guido Sanfeliu i del Ramon Boleda; tots dos a la una, al capdavant del Grup de Recerques i en la recerca història de Verdú. Va participar en la Història Comarcal de Catalunya i la Història Gràfica de l’Urgell, així com a la Història Gràfica de Verdú. També cal recordar que va experimentar l’art de la ceràmica, amb formes molt suggeneris que s’inspiraven en cultures africanes. Aquesta activitat va tenir força ressò en la crítica comarcal i li va donar peu a donar classes a un Institut de Ceràmica de Barcelona.
Per aquest motiu i molts altres més, quan el Grup de Recerques va complir 40 anys, li va lliurar el Premi Athanàgia, el dia 23 de desembre de 2015, perquè ell és l’únic membre del GRTP que ha estat quaranta anys seguits, ininterrompudament, com a membre de la Junta. La seva dedicació ha estat exemplar i en la segona etapa de recuperació del Grup, n’ha estat un puntal excel·lent i irrepetible.
Que la terra i l’aigua et sigui lleu, amic i company.
Miquel Torres i Benet
President del Grup de Recerques de les Terres de Ponent
Inspirat en el relat “Finals feliços”, de Magaret Atwood.
A
El Pere i la Berta s’enamoren i es casen. Viuen en un 4t, en un extrem de la ciutat. El Joan i la Laia també s’enamoren i es casen. Viuen en un 4t, a l’altre extrem de la ciutat. Els quatre són amics des que anaven a la universitat. Passa el temps i l’amor canvia de niu. El Pere i la Laia s’enamoren. Es fan amants. Enganyen al Joan i la Berta, que també s’enamoren, i es veuen en secret. Quan cadascú està a punt de confessar a la seva parella els seus veritables sentiments, apareix una plaga de zombis. Es declara l’estat de setge. El Pere i la Berta estan aïllats. El Joan i la Laia també estan aïllats. Res de telèfons. Res d’Internet. Sols tenen contacte amb l’exterior via televisió, que només dona males notícies, anuncis d’aparells de gimnàs i prediccions meteorològiques. Un cop al mes passen els assistents socials. En realitat ho gestiona Fraternity Associats, una empresa concertada pel govern. Corrupta, és clar. Els subministren cigrons i armament. Dreta llei pertoca a cadascú pistola i capsa de munició detonadora de fogueig. Pagant un “petit suplement” els hi poden oferir un fusell d’assalt AK-47 automàtic i tres carregadors. Mal que mal, sabates grosses.
Passa el temps. Una setmana. Tres mesos. Set anys. Cada parella viu el seu desencís a la seva manera. Els tiroteigs es fan més freqüents. Primer dijous de mes: Fraternity Associats al seu servei. Cigrons i munició. Ja fa temps que la munició assignada és del tot insuficient. Els carregadors extres es cobren de la peça. Tant el Pere com la Berta passen pel tub. Els funcionaris fan anar els cartutxos amb el mateix despreniment que els Reis mags els caramels. El veritable negoci el fan amb els cigrons.
Passen un parell d’anys més. Un dia el Pere i la Berta, mirant per la finestra (cosa poc aconsellable) veuen un grup de zombis passant pel carrer. Tot i el seu mal aspecte, reconeixen la Laia. El Pere surt escales avall, embogit darrere la Laia i es perd. No sabem si ha pres la decisió empès per l’amor o la desesperació. En tot cas un amor desesperat.
Fa dies que la Berta està sola. La visió de la Laia li fa pensar que potser el Joan és sol al seu pis. Primer dijous de mes. Els dos funcionaris de Fraternity Associats arriben il·lusionats per repartir la felicitat a aquella casa. Al primer, tal com entra a l’habitació, la Berta el rep AK-47 en mà, i li estampa el cervell al sostre. El segon cervell surt per la finestra i va a parar a la teulada del davant. El tercer queda escampat per la cabina del furgó blindat. El vehicle duu un veritable arsenal. Bombes de mà, llançamíssils, etc. La Berta prem l’accelerador fins al fons. Creua la ciutat deixant un rastre de zombis extraplans. Arriba fins al pis amb l’esperança que hi trobarà el Joan. Puja les escales. La porta del pis és oberta. Merda! Al pis el Joan es desempallega d’un zombi a trets. De manera instintiva, quan la Berta entra per la porta, el Joan li envia una ràfega que la deixa seca. Quan el Joan s’adona que ha mort a Berta, es llança per la finestra.
Aquí s’acaba la història.
Hi ha altres finals.
B
Quan la Berta baixa al carrer es retroba amb el Joan. A part de tenir l’esquena partida i anar polsegós, està intacte. Ella va feta un colador, però no serà res. S’abracen. Pugen a la furgoneta i surten de la ciutat. Van a la recerca de nous horitzons, on compartir el seu amor etern.
C
Estem més enllà de l’eternitat. Malgrats totes les hecatombes el Mon segueix en peu. L’espècie humana trepitjat la mateixa pedra. El Joan i la Berta viuen en un llar confortable. Han tingut dos criatures amb uns rínxols preciosos (quines coses què té la genètica!) Ell treballa. Ella s’ocupa dels nens i la casa. Al vespre miren Supervivientes asseguts al sofà.
D
Quan ha tornat del lavabo la Berta sorprèn al Joan canviant de canal. No havia passat mai. La Berta està preocupada. A TV3 el Molina anuncia mal temps.
E
Un dia en un centre comercial la Berta troba la Laia. Aquesta li explica que ella i el Pere són molt feliços. Tenen un apartament a Cambrils. Aquesta revelació serà el detonant perquè la vida de la Berta i el Joan acabi sent un infern.
“Season of The Witch” és un tema força versionat. Junt amb la gravació original de 1966, compartim dues revisions més: la misteriosa i rhythm and blues de Dr. John, i la sinuosa i sofisticada de Lana del Rey (amb subtítols amb español).
Al cementiri, la diferència entre l’heroi i el covard només és una: un té la pedra dreta i l’altre ajaguda.
Frase lapidària familiar
Els Moragues tenim el do de fer-nos el mort. No es tracta de catalèpsia ni res de tot això. No és cap malaltia o disfunció que ens sobrevingui de manera sobtada. És una virtut que podem utilitzar a voluntat. Un do gràcies al qual la nostra família ha salvat la pell. I així generació rere generació. De portes endins, sense fer soroll, ens en vanagloriem. Portem aquest privilegi amb orgull. És cert que a vegades ha provocat suspicàcies, fins i tot retrets Però els Moragues tenim l’esquena molt ampla. Per nosaltres només hi ha un bàndol. El dels que ens aferrem a la vida i prou.
A les festes i reunions familiars sempre acaben sortint anècdotes dels nostres avantpassats. Són reals i n’estem molt satisfets. Mentre va arribant tothom, aprofitem per saludar-nos, fer broma i acaronar la canalla. L’oncle Llorenç fa ficar vermella la cosina Berta, demanant-li sempre si ja té novio.
Durant el dinar ens posem al dia de les ocupacions quotidianes. A la sobretaula, amb els dolços, cafès i licors, és quan apareixen les històries. La Berta i la Carla s’ocupen dels més menuts. La resta, petits i grans, ens disposem al voltant de la taula. Un petit amfiteatre. Al cap d’amunt L’oncle Lluís porta la veu cantant. A banda de saber fer-se el mort, té fusta d’actor (una cosa i l’altra vindrien a ser el mateix…). Secundat per la tieta Engràcia escenificaels fets, per a delit del personal. L’oncle Llorenç hi va ficant cullerada. Ell, com la majoria dels Moragues, se’n fot del mort i del qui el vetlla.
No negaré que, amb el pas del temps, les narracions s’han anat transformant. L’’eufòria del moment, i l’alcohol, segur que hi ajuden (som de vida, nosaltres). Han guanyat amb detalls i grandiloqüència, però els fets, per bé que reals, són sempre els mateixos. L’oncle Lluís, xocant de mena, té un veritable domini dels tempos. Tan aviat fa esclatar la parròquia amb grans escarafalls com no se sent ni una mosca, tots bocabadats, com si allò mil vegades explicat, fos revelat per primer cop.
Es fa el silenci. Fins i tot la il·luminació del menjador sembla haver-se atenuat, centrant el focus en l’escena. Estiu de 1815. Som a Waterloo. Fortor a pólvora i sang. Una esplanada sembrada de cadàvers i mosques. Entremig, en Pere Moragues, besavi del meu rebesavi, es fa el mort. Tot i haver acabat la batalla, el perill encara no ha passat. Ser descobert defugint el combat està penat amb la mort. En Pere Moragues, besavi del meu rebesavi, ha de lliurar altres batalles: contra el recompte de baixes (passa a engrossir la xifra dels morts), la recuperació dels tratjos (són molts cars i no és qüestió malbaratar), els rapinyaires (famèlics, atrets per la bacanal) i els altres rapinyaires (els dels llogarets propers, que rampinyen tot el que poden). Així aguanta dos dies i dues nits senceres. I al tercer dia ressuscità. S’alça entre els morts, tal com va vindre al món i es perd pels boscos del contorn. Brindem per ell, fa l’oncle Vicent. El menjador recobra la seva llum. Dringueig de gots mentre tothom recobra l’alè.
Entre l’enrenou i algun estossec, s’escolten les explosions dels projectils a les trinxeres. Hivern de 1916. Camps de batalla de Verdun. Sota la tempesta d’acer i foc, envoltat d’una boira tòxica, el nostre besavi Jaume es fa el mort, barrejat amb cadàvers dins aragalls de terra estripada. Pot passar setmanes així. Ha estat el primer a caure. L’únic a alçar-se. El besavi Jaume va sortir il·lès d’aquell infern. Però amb els pulmons ennegrits, idèntics als d’un fumador de cartró diari. Circumstància que no li va impedir passar dels cent. Una altra característica de la família: arribar als cent anys com si res.
A les celebracions no pot faltar-hi mai el relat de l’avi Quim, que va arribar a treballar ni més ni menys que a Hollywood. Algun assumpte tèrbol el va portar a enrolar-se a la Legió francesa. Sobreviu a la guerra d’Indoxina i fa cap a Amèrica. Els americans, llestos com la fam, aviat se n’adonen dels dots de l’avi Quim per passar com a difunt. Li donen un parell de papers en pel·lícules menors. Ell fa de mort, és clar. Ho broda. Fins que li arriba la gran oportunitat. El mateix Alfred Hitchcock està rodant La soga. A la pel·lícula, tota l’acció passa en un apartament amb un grup de personatges i un bagul amb un cadàver dins. Hitchcock, primmirat com és, i que està en tot, per tindre als actors en tensió, els fa creure que dins el bagul hi ha un mort de veritat. Per alguna cosa li diuen mestre del suspens. Aquest extrem, el del cadàver verdader, seria complicat de dur a la pràctica. L’avi Quim fa un paperàs. El mateix Hitchcock en persona el felicita dient-li que si mai necessites algun altre mort, comptaria amb ell. L’esquena de l’avi Quim va passar els seus últims anys predient tots els canvis de temps.
Com en totes les famílies, també tenim l’ovella negra: el tiet Enric. Quan es parla d’ell es fa un silenci sepulcral. De fet, es calla més que no es diu. La falta de concreció, les frases a mig dir i els silencis, només han fet que engreixar la llegenda. L’han convertit, sobretot entre els més joves, en un dels casos més enigmàtics de la nostra nissaga. I procliu a especulacions. Es comenta que estava ficat en un tema d’apostes il·legals. Negocis poc nets d’aquells que es posen on no toca. No era aigua clara. El van trobar en una fonda de mala mort. Mort jove per fer-se el viu.
Arriba el torn de l’àvia Encarnació. En aquest punt s’aprofita per oferir més cafè. Tot i no abandonar mai l’àmbit domèstic, les seves resurreccions han transcendit. Tota una artista en això de simular el traspàs. Enreda a propis i estranys. Una de les vegades, fins i tot superà el tràmit del metge. Ja havien avisat a familiars, amics i coneguts, que arribaven a la casa per donar el condol. L’àvia Encarnació va aparèixer al menjador com si res, mudada i apariada com si anés de festa. Em faig un plat de sopes amb un ou que em noto una mica esvaïda. Tothom quedà mort.
La seva darrera resurrecció va ser al cementiri. Ja era al clot, dins el taüt, a punt de ser enterrada. Trucs a la tapa de la caixa. A Maria! Sense amoïnar-se, com qui truca a la porta d’una casa. Mentre l’ajuden a sortir del clot han d’aturar al marit que, fora d’esme, no para de palejar terra sobre l’àvia Encarnació.
Va ser anys més tard que li va arribar la seva hora. Era un estiu sufocant. L’avi ja no hi era (ell no era de la sang i havia marxat quan tocava). L’àvia portava diverses setmanes ignorada al seu llit. A la casa, la vida quotidiana transcorria sense majors alteracions. Van haver de ser els veïns, incomodats per la fortor, qui alertaren les autoritats. L’enrenou va ser gros.
Aquest de l’àvia Encarnació acostuma a ser el número final. Mentre desparem taula, encara surt algun comentari o anècdota xocant que provoca rialles. La de les falses esqueles, que van voltar per casa molt de temps. Les fèiem anar per falcar la pota de la taula, de posavasos, o d’estalvis per a no cremar les estovalles.
Ens acomiadem amb abraçades i petons (som petoners nosaltres). I ens donem ànims. Es produeix l’enrenou de sempre a l’hora de recollir abrics i jaquetes. És habitual que hi hagi confusions i molts marxin amb la peça que no toca.
Actualment qui té tota la família preocupada és el meu germà Ramon. Fa unes setmanes, un accident en una central nuclear va causar una catàstrofe. L’explosió va devastar una àrea d’uns quants quilòmetres. Després de l’explosió hi va haver unes emissions radioactives d’efectes estranyíssims: els morts, que prèviament havia matat l’explosió, han revifat. Ha estat declarada Zona d’exclusió (també se l’anomena Zona morta) Fins i tot hi ha intervingut l’exèrcit. Casualment el Ramon hi ha quedat atrapat i no en sabem res. La família tenim raons més que fundades per pensar que no s’ha vist afectat (tret del confinament, és clar) La primera prova ve de les dades que ha facilitat l’empresa (és repartidor de refrescos) Sembla que hauria accedit al lloc dels fets hores després que es produís l’explosió. L’altra prova és un vídeo que circula per Internet on surt lo Ramon. Es tracta d’una gravació procedent d’una càmera de seguretat. S’hi veu un carrer buit, amb un parell de cotxes travessats, abandonats. De sobte, apareix a plano un grup d’homes i dones malgirbats i desmanegats. Són zombis. Morts vivents que caminen esmaperduts, amb la vista esbarriada, ensopegant entre ells. Enmig s’hi veu al Ramon. Fa el mateix posat que els altres, esparracat i despentinat (en aquest aspecte el temps juga al seu favor) El grup passa de llarg i surt de plano. Fi de la gravació. El Ramon només hi apareix uns segons. Si es mira amb atenció (aquest fragment l’hem aturat, rebobinat i alentit infinitat de vegades) es pot percebre un ràpid moviment dels seus ulls eixorivits analitzant la situació. Sens dubte és un digne successor dels herois familiars, un artista. Ha sabut fer una reinterpretació de la tècnica de fer-se el mort per adaptar-la als temps que corren. Estem segurs que se’n sortirà.
Recordo tot això, estirat al mig del carrer amb els ulls tancats. A la pell noto la tebior del sol de març que ja comença a escalfar. Una lleu baixada de temperatura em fa intuir els transeünts que, perplexos, s’arremolinen al meu voltant.
L’emocionant In the Neighborhood, de Tom Waits, en estudi i en directe. I una versió del Peter Gabriel a veu i piano. Tot un regal per aquests temps de confinament.
Ahir no vaig sortir. Ja fa temps que no surto. De fet la meva cançó seria “Ayer no salí”. Així i tot faig vindre a tomb aquest tema de León Benavente, amb qui tenia un petit equívoc. Originàriament pensava que era el nom d’un artista que es deia o es feia dir així (més concretament el paio amb ulleres i barba que canta als vídeos…). Després he descobert que es tracta d’un grup i que els seus membres eren músics provinents de diferents formacions ja veteranes en l’àmbit Indie espanyol com són Tachenko, Nacho Vegas o Schwarz. El nom tampoc correspon a cap persona sinó al tram de carretera entre León i Benavente, força transitat per la banda. Un joc de paraules ben buscat i que m’ha fet entrar en el joc.
Sembla estrany que a hores d’ara encara no hagués escoltat mai Nebraska, el mític disc de Bruce Springsteen. Aquest sisè treball recull gravacions casolanes que el mateix Springsteen va enregistrar en una gravadora de quatre pistes a la seva casa de Colts Neck, Nova Jersey. Aquestes gravacions, en principi destinades a ser tocades junt amb la E Street Band, van acabar conformant el seu nou disc tal qual les havia gravat el Bruce. Aquest fet va suposar tot un desafiament per Columbia. El resultat és un treball fosc i auster, despullat de tot artifici. Les lletres ens parlen de criminals i rodamons sense futur. Un cop publicat el disc va rebre els elogis unànimes de públic i crítica.
Nebraska, la cançó que dóna títol a l’àlbum narra en primera persona la vida real de l’assassí Charlie Starkweather i el reguitzell de víctimes que va deixar al seu pas.
“I tot el que acabem de deixar es converteix en un bodegó, en una natura morta que capta el moment precís en que sortim de l’escena. Aquesta és la sensació. Hi acabem d’estar. En queda encara la tebior en l’espai, com en una flassada, una llum de presència que es volatilitza”.
“Tocat i enfonsat”
–Ramon Cardona
Dissabte al matí. Amb el Jaume i el Josep M quedem a Les Pallargues per fer una ruta pel terme. El Josep M, coneixedor de la zona, ens fa de guia. Transitem pel llindar de la boira i un sol de febrer. Admirem la pleta de cal Solà, una veritable catedral d’arcs i voltes. S’alternen el paisatge agrest amb camps de conreu delimitats per marges de pedra magnífics. Caminem sobre grans lloses de pedra. Sota voltes de pedra a punt d’enfonsar. Camins argilosos, aragalls enfangats pels darrers temporals. Basses d’aigua on abeuren senglars i teixons. Veiem una de les columnes de pedra que fa el Josep M. En té cinc escampades pel terme. Una construcció que supera els dos metres que s’alça majestuosa desafiant la gravetat. Efímeres, tenen la inutilitat de l’art. Un rastre de gestos destinats a desaparèixer en el temps. Com les cabanes de volta, altra hora aixopluc del pagesos, que acabaran sepultades sota un munt de pedres.
Tornem cap a casa. Ens queda la sensació d’haver estat en un món ja extingit.
La ruta que ens va preparar el Josep M va ser un veritable regal. Espero correspondre’l amb aquest Cymbal Rush, de Thom Yorke, que tanca The Eraser, l’excel·lent primer treball en solitari del líder de Radiohead.
A la versió d’estudi li segueix una de desmelenada d’Atoms For Peace, superbanda creada pel propi Thom Yorke, amb el baixista Flea (Red Hot Chili Peppers) com a membre destacat. Tanca la llista Thom York al piano a lo Juan Palomo.
Variació lliure del conte “El diario a diario”, de Julio Cortázar.
Un senyor arriba a casa amb una barra de pa sota el braç. Al vespre es disposa a preparar l’entrepà de l’endemà. A l’hora de tallar la barra per definir-ne la mida, dubta. Si l’home ja ha sopat, mitja barra li semblarà massa gran. En canvi, si va esvaït, serà petit. L’endemà al matí, mig adormit i desganat, hagi tallat per on hagi tallat, aquell entrepà serà immens. A l’hora d’esmorzar, si la feina ha estat dura, l’entrepà se li farà curt. Si ha fet poca activitat, serà grandiós. A migdia, quan s’apropi l’hora de dinar l’estómac li revelarà si la mida era l’encertada.
El senyor arriba a casa amb una barra de quart sota el braç. Al vespre, amb el ganivet als dits, dubta.
Tres-centes entrades del Cansongs ja comencen a ser entrades (res a fer amb les quatre-centes quaranta-quatre de l’Àlbum de cançons del Josep M. Oliva, en el que aquest blog s’emmiralla) Tot i que no som de números rodons, ja que tots els números mereixen tindre el seu valor, sí que el tres-cents, com a fita, requereix ser farcit amb una cançó prou significativa o prou important dins aquest àlbum sonor personal i amb voluntat de ser transferible. Durant l’època heroica, quan els elapés els esperàvem amb candeletes. De quan no ens veiem l’hora d’anar-lo a comprar. De córrer cap a casa per seguir una veritable litúrgia. El ritual de la consagració d’aquella hòstia negra. Aquell pa d’àngel de vinil. Treure’l de la caràtula. Netejar-lo. Col·locar-lo al plat del tocadiscs. Accionar el braç activant un mantra circular. Encertar l’agulla sobre la trajectòria del solc. Sempre la mateixa il·lusionada sorpresa del primer cop. La transsubstanciació de la matèria en música. Aliment per l’ànima.
Genesis forma part d’aquell imaginari. Apareixia l’arcàngel Gabriel per anunciar-nos que “el sopar està a punt”. Supper’s Ready, obra mestra del rock simfònic. M’imagino l’estranyesa que poden sentir les noves generacions davant un tema com aquest, àvides de brevetat i urgències. Fa uns mesos, en una conferència sobre cinema es va dir que a les escoles de cinema “ja no s’estudia als Fellini, Coppola o Godard. Ja queden molt lluny. Formen part del passat”. Afirmació que em va doldre en l’ànima. Suposo que tots tenim els nostres referents. Tots hem trepitjat, conreat la terra on ha germinat el nostre cultiu cultural. La música no s’escapa d’aquest paradigma. És per això que si Supper’s Ready em sona a música celestial, per un altre pot resultar un artefacte soporífer. És el què hi ha.
En un altre ordre de coses, anunciar que Mr Pesquises, el nostre detectiu preferit de casos prescrits se’ns ha independitzat. Ara té casa pròpia. Podeu seguir les seves desventures i tribulacions en aquest enllaç:
Cada nou lliurament també el tindrem al Cansongs, així com conservarem els anteriors tal com van ser publicats originàriament. Al blog de Mr Pesquises, en canvi, els lliuraments poden ser revisats, corregits i augmentats. Fins i tot, negats o contradits. Aquestes coses estranyes pròpies d’una ment capaç de desdoblar-se com la de Mr Pesquises. Vés que hi farem.
Aquí va un manat de versions. Steve Hackett ha anat desenvolupant la seva pròpia carrera en solitari, i al mateix temps, en un acte o bé purament nostàlgic o purament crematístic (o les dues coses a l’hora) ha anat recuperant els vells temes del seu antic grup. I ho fa reproduint fil per randa la peça original. Fins i tot el cantant guarda el timbre de veu i les ínfules teatrals del mateix Peter Gabriel. A la part final Steve Hackett es marca un solo magistral. En segon lloc una gravació històrica de l’època on podem veure al Peter Gabriel amb tot el seu repertori de disfresses. Una curiosa tercera versió, un còmic musical obra de l’il·lustrador Nathaniel Barlam, amb la traducció de les lletres. Finalment la versió que apareix al Seconds Out, doble disc en directe publicat l’any 1977. Peter Gabriel havia deixat el grup i és Phil Collins qui s’encarrega de la veu solista.
Comencem l’any amb una descoberta ben recent. Calenta, calenta… He quedat encisat per la guitarra d’Estas Tonne. El músic ucraïnès té un particular tècnica per tocar la guitarra. Multitud d’estils, influències i nacionalitats, reflex del seu pelegrinatge. Nascut a Ucraïna (1975), als 6 anys amb la seva família es trasllada a Israel. L’any 2001 arribarà a Nova York buscant fer-se un camí en l’àmbit musical. A partir d’aquí ell i la seva guitarra recorreran mig món. Estas Tonner diu ser posseïdor d’una “nacionalitat del món”:
Segurament hi ha una gran rellevància sobre on cert individu ha nascut i quina cultura es va convertir en l’ambient de la seva primera llet. I jo en veritat amo i estima el país anomenat Ucraïna per alletar les primeres passes de la meva ànima en aquest món. Però ara al mateix temps no li donaré més importància. Nosaltres no som les nostres nacionalitats, la nostra pertinença a determinada cultura o tradició. Cadascú de nosaltres és especial i únic, i tots nosaltres estem inclosos en el desenvolupament de les nostres vides en aquest planeta.
La seva música desprèn una amalgama d’aromes provinents de diferents llocs d’arreu del món. La barreja és molt suggestiva.
En el món, la música és la resposta a allò que no en té.
–James Rhodes
Balanços.
S’acaba l’any. Un cop més, com és propi d’aquestes dates, sembla temps de balanços, valoracions, exàmens de consciència. Pel que fa al Cansongs, i amb tot en general, el temps ens passa per sobre com una exhalació. El Temps ens desborda. Ens aclapara. No hi ha lloc a la reflexió. Sense saber si tot plegat té sentit. Sols ens queda allò d'”anar fent” i tirar endavant. Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant i mirar com estan les coses (la situació política, sense anar més lluny…) Sembla que anem viatjant en bucle. Que som on som sense haver-ho premeditat gaire. Que sols ens movem per inèrcia. Amb l’instint com a única brúixola. Com sempre, l’art se’ns presenta com l’única vàlua d’escap. L’únic que ens dóna respostes a allò que no en té.
Propòsits.
Ens plau presentar en primícia una nova cançó del Joan Francesc Dalmau. “No són els de Bonanza”, que estaria emmarcada dins la col·lecció de “Cançons Satíriques”, que ja són tot un clàssic en aquest blog. Ens ensumem que això pot acabar en disc (si el temps i la justícia ho permeten…) La millor manera de tancar l’any és amb un tema original interpretat pel teu propi autor. Insistirem en aquesta línia: gravacions pròpies, siguin de temes originals o versions, fetes per músics de proximitat.
Aquí, al Cansongs, “anirem fent”. Continuarem buscant respostes.
Mr Cansongs 