Mes: Març de 2017

207 “Canción de Amor de San Sebastián”

(Niño de Elche)Exquirla

Exquirla (Niño de Elche & Toundra)

“Pájaro”

2016

 

Niño de Elche. El nou Morente?

Vostè va d’eclèctic però en realitat li va un sol pal. Té raó, com gairebé sempre, Mr Raons. El pal de la passió. Em deixo endur. No hi puc fer més. El Niño de Elche, un valor segur i en alça dins el camp musical. Recull el testimoni de l’Enrique Morente. Però no és limita ha seguir-ne l’estela sinó que mira d’obrir-se camí propi. Estic segur que farà grans coses. En aquest terreny la veu autoritzada és la seva. No es pensi. Responc als impulsos. No em mou el coneixement sinó la intuïció, l’instrument de mesura del cor. Ui, el veig molt tou… És que tinc uns dilemes… El 2015 Niño de Elche va publicar un disc trencador, Voces del extremo, millor àlbum nacional segons Rockdelux (346) A la crítica, signada per David Saavedra, diu (cito textualment) “Como Voces del Extremo se conoce a un movimiento relacionado con la denominada Poesía de la Conciencia (comprometida y crítica con la inercia capitalista, ejercida desde el materialismo dialéctico libertario) y que da nombre a un encuentro anual que se celebra desde 1999 en Palos de Moguer (Huelva)” Interessant… I com ho lliga tot això? És el que li deia. Lo més adient hagués estat triat algun tema d’aquest àlbum, on hi trobem al Niño de Elche més personal i transgressor. Lletres crítiques, punyents, plenes de sarcasme i mala baba, adobades amb pop electrònic, krautrock i altres estils alternatius. I un deix flamenc que ben segur que ha mamat de petit però que defugeix (com Morente) de l’ortodòxia. Temes com El comunista, o Que os follen són molt catxondos.

I doncs…? Doncs que enlloc d’això he ficat un tema en que el Niño de Elche ens recorda més que mai a Enrique Morente. Sobretot al de Omega, disc memorable on Morente compartia autoria amb Lagartija Nick, un grup de rock. Com en aquell Omega, aquí Francisco Contreras (veritable nom del Niño de Elche) uneix forces amb un altre grup de rock (Toundra) per signar plegats com Exquirla, un dels molts projectes de l’artista alicantí. Sí que sona a Morente, sí. Un tema molt místic… Ja li deia. La passió…

206 “Johnny B. Goode”

(Chuck Berry)Chuck_Berry_Is_on_Top_cover

Chuck Berry

“Chuck Berry Is On Top”

1959

 

Tot un clàssic

Era tant clàssic que semblava que portés dècades mort. Així ho pensava jo fins que fa ben poc s’anunciava l’imminent publicació d’un nou disc de l’artista de Saint Louis. No es tractava pas d’un recopilatori sinó d’un veritable treball amb material nou. Després de 38 anys de silenci en aquest sentit, la percepció que Chuck Berry era un artista d’un altre temps i que ja havia anat a sopar amb Sant Pere estava més que justificada. No ha estat pas així amb el seu llegat musical. Temes com Roll Over Beethoven, Maybellene, You Never Can Tell, Nadine, Carol i sobretot aquest Johnny B. Goode són versionats fins la sacietat sense que l’ús, l’abús ni el pas del temps els desgastin gens ni mica. Ho descriu molt bé Fernando Navarro aquest diumenge al seu article a El País, “Bajo una sutil y vibrante base de rhythm and blues, Berry desarrolló un idioma excitante y fresco que, allá por 1955 en la puritana Norteamérica de Eisenhower, sonaba como si viniese de otro planeta. Era enérgico, sexual, moderno, imparable. Era el rock’n’roll”.

Ara, quan aquesta matinada ens arribava la notícia de la seva mort tenim la sensació contraria. La de que Chuck Berry és immortal. Que no morirà mai.

Chuck Berry 
Com a curiositat dir que la cançó
Johnny b. Goode inerpretada per Chuck Berry forma part del Voyager Golden Records. Un disc de gramòfon que viatja a bord de la sonda espacial Voyager, que va ser llançada el 1977 i que tardarà 74.500 anys a arribar a les proximitats de l’estrella més pròxima al nostre sistema solar. L’esmentat disc conté una col·lecció de temes musicals escollits per la NASA destinats a una possible vida extraterrestre intel·ligent que sigui capaç de llegir, entendre i desxifrar el disc. En aquest enllaç podeu veure quin són els temes a “llegir, entendre i desxifrar”.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Disc_d%27or_de_les_Voyager

Voyager Golden Record

205 “Journey’s End”

(Mark Tranmer / Roger Quigley)AllMyBadThoughtsMontgolfier

The Montgolfier Brothers

“All My Bad Thoughts”

2005

 

La Marlon i l’Elviro (un conte per a nens… grans)

Els anomenarem pel seu nom artístic ja que ni el nostre alfabet ni els muscles facials donen per esmentar els seus veritables noms. La Marlon i l’Elviro són dos tenebriònids. Dos petits escarabats, vaja. Vivien placidament i en el silenci en la foscor d’una antiga sitja de cal Mònic. En aquell paradís obscur i florit sols arribaven, de tant en tant, apagats murmuris i lleus indicis de claror. Un bon dia però, de sobte, un estrany brunzit va pertorbar aquella pau que semblava eterna. L’aspiradora va xuclar les dues cuques, que es desplaçaven per dins del  llarguíssim tub ingràvides i a tomballons, com si d’un trajecte per muntanyes russes es tractés (Yujuuuu…!!!!) s’han capbussat en un mar de pols (puff…) Les cuirasses dels dos coleòpters, negres i enllustrades, ara semblaven dues croquetes enfarinades. El sostre es va obrir de cop i els dos petits escarabats es van quedar enlluernats. El Jaume els va col·locar en un pot de vidre que feia a la vegada d’habitacle i nau espacial. De cop tot era llum. En un tres i no res havien passat de la foscor d’una casa adossada a la lluminossitat d’un xalet amb vistes, de finestrals immensos, alts de dalt a baix i de 360 graus d’amplària. Per sort el Jaume els hi va suministrar unes ulleres de sol (tot un detall) que ha fet més agradable el trajecte. No han estat gaire més d’una dotzena de quilòmetres, però pels petits escarabats va ser com viatjar a anys llum. Van fer escala a cal Torrelles, on van fer nit. Varem ficat el pot habitacle/nau de vidre en un racó del cobert, entre unes caixes que el protegien i garantien la penombra. El Jaume, que està en tot, els hi va moblar l’estança amb uns quant terrossos per tal que es sentissin com a casa.

L’endemà ha arribat el gran dia. Després d’un matí llarg i incert, a la tarda el pot ha volat fins a cal Trepat. Un immens complex de naus que arriben més enllà d’on afigura la vista. Uns estudis cinematogràfics tant grans que enriu-te’n de la Metro, o la Paramunt… A la nau 18 concretament, els esperava tot l’equip amb el set de gravació. Tot era apunt. L’atrezzo, els focus, les càmeres, els tècnics… No hi havia temps a perdre. Al món del cinema el temps és or, i tant aviat han ficat les potes dins la nau (corre, corre…) que s’han hagut de ficar en marxa, com aquell que diu, sense temps ni per espolsar-se. El director els hi ha donat instruccions. La Marlon seria qui actuaria. L’Elviro es quedaria a la banqueta per si de cas algun contratemps. Tots dos eren un sac de nervis i a la pobra Marlon li tremolaven totes sis cames. Però en un tres i no res, que el director ha cridat “acció!”, que la Marlon, amb pas ferm i decidit ha fet tot el trajecte sense parpellejar. Mentre, l’Elviro s’ho mirava des de la penombra amb el dilema del cantant d’òpera suplent (que es sap tots els papers) que espera entre bambolines, neguitós (vol i dol) tan de bo si el titular no té cap percans, veiam si es torça un turmell. La Marlon ha fet un paperàs. Ha fet tot el recorregut amb tanta desenvoltura que semblava que ho hagués fet tota la vida. Rebia les felicitacions de tothom, i l’abraçada emocionada i sincera de l’Elviro. Aquella magnífica interpretació donaria la volta al món i quedaria immortalitzada per sempre.

La Marlon i l’Elviro s’han quedat a viure a cal Trepat. Amb el semblant encara emocionat, s’han endinsat sota el moll (negre sobre negre) dins el fossar fosc i confortable. Allà construiran la seva nova llar. Esperaran que la fama truqui a la porta. I passats els anys viuran feliços rememorant els dies de glòria. També enyoraran casa seva, l’antiga sitja. Hi faran arribar fotos i postals a la família (imatges d’ells dos sota les llums dels flaixos) perquè orgullosos, puguin presumir d’artistes. Els diumenges trauran dues cadires i s’asseuran a la fresca. Miraran els cotxes passar plens de gent atrafegada, ignorant que allí hi viuen dos veritables estrelles.

A partir d’aquell dia, quan passo per davant de cal Trepat, a l’alçada del fossar, aixeco el braç i saludo.

Mr Pesquises. Gina Sylton affaire és un fragment del vídeo que s’està gestant per celebrar els 200 Cansongs i en el que apareixeran els personatges més emblemàtics del blogs. Per raons mediàtiques i perquè sembla que aquest sense sentit té certa coherència per si sol, s’ha cregut adient penjar aquest avançament per calmar els espasmes dels seguidors.

Mr Pesquises – Gina Sylton affaire from Jordi Giribet on Vimeo.

També podeu veure la notícia de la gravació que Tàrrega Televisió ha publicat en aquest enllaç…

http://www.tarrega.tv/el-museu-trepat-professionalitzara-el-lloguer-despais-per-al-rodatge-de-produccions-audiovisuals/

204 “Sea Nature”

(Steve Hillage / Miquette Giraudy)Green

Esteve Hillage

“Green”

1978

 

Guitarra còsmica

Caram, em té desconcertat amb els seus horaris. El ritme del Cansongs està directament lligat al meu sistema nerviós. Molt neurològic el noto. Amb què em ve ara…? Steve Hillage. Un guitarrista londinenc que va pertànyer a l’anomenada Escena de Canterbury (o So Canterbury) un terme que serveix per anomenar una sèrie de músics i bandes de l’entorn de dita ciutat (no exclusivament) que barrejaven de manera curiosa rock i jazz amb unes gotes de psicodèlia. Amb aquest “mejunjes” no m’estranya que el seu sistema nerviós salti pels aires… Gong, Soft Machine, Caravan. Grups força interessants que haurem d’anar treien del celler. No, si de bons propòsits vostè n’està ple. Una altra és que després ho compleixi. Sigui benvolent… No es fiqui nerviós ara. I ara. Vostè sempre és raonable. I cregui’m, deixar-se endur per la música de Steve Hillage és tota una experiència plaent. Els seus solos de guitarra són “agilmourats”, però més incisius (anava a dir més nerviosós…) i que planegen sobre un entorn més còsmic. El so també és més processat. Ja sap que jo sóc més tainted love. Més terrenal. Bon viatge. Bon quedar. A reveure… si torna…