Mes: Agost de 2013

74 “Cims i abismes”

(Pep Laguarda)Pep Laguarda

Pep Laguarda & Tapineria

“Brossa d’ahir”

1977

Desitjos

Es veu que ja fa anys que Ipcena (entitat ecologista de les terres de Lleida) organitza el “Camp ambiental i de treball. Montsec”, que consisteix, i cito textualment de la seva pàgina web:

“Que millor que passar 10 dies, en els paratges del Montsec, lluny del caos humà, de la telebassura, dels neguits d’arribar tard… a prop dels banys naturals, dels aromes de la vegetació, dels sorolls dels animals i vent, de la convivència, cooperació, de la producció manual i ecològica, del autoconsum, del estalvi i ús d’energies renovables, del confort amb un mateix i com a grup per la tasca per una millora social i ambiental…”

Dins les diferents activitats programades per l’edició d’enguany estava previst de rehabilitar un antic corral de bestiar per reconvertir-lo en aixopluc. Ja que s’havia de refer la teulada, que està en mal estat, i com que era una mica baixa, s’aprofitaria per allargar els pilars de pedra i així guanyar alçada i fer-ho més accessible per la gent. El Joan Vàzquez, secretaria general d’Ipcena i alma mater de l’organització, ens va convidar al Natx i a mi a executar i dirigir aquesta tasca. El Natx és un picapedrer fill d’Agramunt, que treballa a Les Ventoses i s’esbargeix a Preixens. Jo faig de monitor de paleta en un centre de formació. Així doncs, hi anem en condició de picapedrer i paleta respectivament. Amb el Natx hem coincidit en varis cursets de restauració de margues (veure l’entrada 56 del Cansongs) i la veritat és que formem un bon equip.

Així arriba el dia senyalat. Quedem amb el Natx a Agramunt a dos quarts de set del matí. Encara no s’hi veu. Mentre carreguem a la seva furgoneta les eines m’explica que a darrera hora hi ha hagut canvi de plans i que finalment no aixecarem els pilars de pedra del corral per desacord amb els propietaris. En lloc d’això refarem algun marge de la zona. D’alguna manera això simplificarà les coses i no caldrà massa infraestructura, ni bastides, ni morters ni res de tot això. Res doncs, venga els dos, amb la furgoneta i els trastets carrereta amunt. El trajecte és molt maco. Anem vorejant el Noguera Pallaresa. El pas pel congost de Terradets sempre impressiona, i més a aquelles hores en que comença a clarejar el dia. Albirem davant nostre la silueta de l’Hostal del Llac, de Cellers (de gran record, per cert) i l’embassament. Amb el Natx anem xerrant i al veure l’Hostal comentem lo bé que s’hi menja enmig d’aquest entorn magnífic.

– Ostres, t’imagines que després vinguèssim a dinar aquí? (diu el Natx, una mica innocent)

Jo, com que tinc referències del tarannà del Joan Vàzquez per part del meu germà, amb qui són molt amics, sóc una mica més escèptic. A més, ja porto el bagatge d’una altra experiència d’un dinar a peu dret i caminant i d’unes pedres on no vam seure que em fan ser prudent en aquest aspecte (però bé, això seria una altra història)

– Home, la veritat és que estaria bé (vaig contestar jo, amb l’intenció de no desil·lusionar-lo)

Abans de les vuit ja som a dins de la cafeteria de l’Hostal prenent uns cafès amb llet i unes pastes. Tots dos ens encantem mirant la pissarra amb el menú: que si mig conill a la brasa, que si una espatlla de cabrit al forn, que si caragols remenats amb all i farigola, que si… caram, la boca ja sens fa aigua només de pensar-hi.

A les vuit arriben en dos tot terrenys el Joan i un grup de nous expedicionaris abnegats i amb ganes de marxa. El Joan fa les presentacions pertinents. El grup el forment gent jove, bàsicament nois i noies de entre 20 i 35 anys i de diferents procedències i professions. Tal com resa l’anunciat de la web, són gent que busquen passar uns dies en contacte amb la natura, conèixer altra gent i fer activitats allunyats de la civilització i del mundanal soroll. El Joan fa gala d’un fi sentit de l’humor, lo qual genera en el grup un bon rotllo i un to distés. Agafem els tres vehicles i ens apropem al lloc en qüestió, Montsec endins. Després de pocs kms hi ha un tram on el camí està més malmès. Deixem la furgoneta del Natx i continuem amb els tot terrenys. A cap d’uns quants kms més hem de deixar els vehicles i continuar a peu. El Joan ens explica el pla de treball: pujarem per un seder que en diuen de les cent corbes, que duu fins a dalt del cim on hi ha el santuari de Sant Salvador de Montsec (o del Bosc). És un lloc de pelegrinatge i concorregut per molts creients que fan alguna prometença o que demanen algun desig. Segons la tradició, si fas tot el trajecte i arribes a l’ermita, el desig et se concedeix. La nostra missió consistirà en arribar més o menys a la meitat del trajecte, i mentre el Natx i jo reparem uns marges tombats, la resta del grup es dividirà en dos. Uns aniran cap a munt i els altres cap avall reparant els desaigües del sender. Es veu que el seu bon estat i conservació depèn en gran mesura d’aquests desaigües. Ens repartim les eines i amunt va, que fa pujada. Eus aquí que tots anem carregats de pics, pales, aixolets, rastells, mall. Jo duc una caixa d’eines metàl·liques, d’aquestes de tota la vida, de color blau tant característiques dels lampistes. Si ja la caixa sola pesa lo seu, imagineu-vos plena de macetes, punxons i escarpes. La caixa és l’objectiu de la major part de les bromes. Durant el trajecte anem fent parades en les que el Joan aprofita per alliçonar-nos de la flora i la fauna de la zona. Després d’una pista bastant planera i d’un petit tram de bosc molt humit a causa de les boires i de característiques força especials, enfilem les famoses Cent corbes. Renoi, això es comença a empebrar. El ferm és força irregular i el desnivell a superar, considerable. No falten el comentaris sobre el tema dels desitjos, gairebé tots orientats a l’obtenció de diners i riqueses. Cada ics corbes es troba una petita construcció de pedra amb la imatge d’un sant. A la cinquena o sisena corba trobem a sant Antoni. Unes quantes corbes més amunt, a sant Jaume. Quant sembla que les forces t’abandonen, apareix sant Sebastià amb el reguitzell de fletxes clavades. Allò és un cop psicològic. Un senyal en dirien altres. Et ve a dir: comparat amb això lo teu és no res. I no et queda més remei que enfilar cap amunt amb la caixa d’eines al coll.  Per sort, amb el Joan ens anem passant la maleïda caixa i l’ascensió és fa més lleguera. El Joan es mostra com una autèntica bèstia, una força de la natura. No sols precedeix l’expedició marcant el pas, alhora que compagina erudició botànica i humor joanvazquenià. Carrega la caixa i lo que faci falta. Podrà caure més bé o més malament però no se li poden negar les dots de lideratge i una energia a proba de bomba. Els espartans estaven fets de la mateixa fusta. És d’aquells personatges que si desapareixen, les entitats desapareix amb ells.

Amb la caixa d’eines a l’esquena m’ha vingut al cap aquella anècdota que havia sentit explicar a casa: els fets van passar durant la guerra a un del poble que va combatre al bàndol roig. El front era relativament a prop del poble camp a través i va aprofitar una nit per abandonar el seu lloc i anar a veure la família i, suposo, menjar calent. Un cop refet va tornar al front carregat amb un sac ple de melons (deuria ser el temps) Quan havia caminat una estona va treure del sac un parell de melons. Al cap d’una estona més de travessia, en va treure uns quants més. I així fins arribar a lloc sense cap meló i sense res, doncs conto que va llançar el sac i tot.

Fa dues hores que caminem, després d’haver-nos repartit les eines de la caixa entre tots (una variant dels melons però menys dràstica) i vàries temptatives de tirar-la barranc avall, per fi arribem al nostre destí, al punt on hi ha el margue tombat. Allí fem una pausa, i per restablir forces tenim una poma i uns glops d’aigua. Tot refent-nos repassem les tasques encomanades i la temporalització. Són quarts d’onze i el Joan ens assegura que a les tres ja serem a baix assentats dinant amb aigua fresca (o una cervesa, qui ho prefereixi) Això encoratja el grup i ens fiquem mans a l’obra. El Natx i jo obrim el foc davant la mirada encuriosida de tots, expectants. En encarem al marge tombat i el desmuntem fins a trobar fort per tenir una base sòlida. Després comencem a refer-lo, primer amb passos dubitatius, després ja desvergonyits i amb desimboltura. Refer un marge no té secrets. El tipus de pedra és el que et mana. Sols has d’escoltar-la i deixar-te portar. Vista la cosa,  sols es queda amb nosaltres el Juanma, un noi colombià, el més jove de la colla i que de seguit ha mostrar certa traça per col·locar les pedres. La resta desapareix, amunt i avall, per refer els desaigües. El marge, amb aquesta pedra tant irregular i feréstega, queda preciós. Una mica més apunt arreglem un parell de trossos de margues que estan ensulsiats. La feina de marjaire és dura però si hi estàs avesat aguantes sense cap problema. La mateix feina engresca i no notes el cansament. És ara, un cop enllestida la feina, i quan toca desfer el camí de les corbes quan un comença a notar l’esforç acumulat. El descens es fa dur i exigent. És ara també quan un se’n recorda del tema dels desitjos. En aquest moment qualsevol ve material deixa de tenir cap valor i el que un realment desitjaria és poder ser a baix en un obrir i tancar de ulls. Potser seran veritat els poders miraculosos de les corbes. Sols haver-ne transitat un tram i aquells anhels mundans i superflus es veuen substituïts per uns altres de ben modestos i senzills. Es com si amb poques hores fossi’m una altra persona, més humil i que valora allò realment important. Vet aquí la mística d’aquest lloc.

DSCN4370

El descens es fa dur. La caixa d’eines la continuem transportant, ara l’un, ara l’altre. Les cames fan figa i el cor batega a tot drap. La promesa de la cervesa fresca fa treure les poques forces que queden. Finalment arribem on hi han els tot terreny. Poques vegades havia sentit tanta alegria al veure un vehicle. Sota un cel mig ennuvolat, la lluentor mat del metall em va semblar la d’un tresor. El Joan ens dona les darreres instruccions:

– Abans de dinar ens hem d’hidratar. Anirem a per l’aigua fresca (o la cervesa). No patiu que no ens l’acabarem.

Això promet. Com un dibuix asimètric, repetim tots els passos però a l’inrevés. Al arribar a la carretera però, en lloc de tornar cap al nord i encarar-nos a l’Hostal del Llac, ens encarem cap al sud i anem a para a la famosa Font de les Bagasses (nom poc engrescador, la veritat, en les circumstàncies en què ens trobem) És un lloc on s’atura molta gent per proveir d’aigua natural. Allí hi han tres sortidors, i jo, en to sarcàstic demano al Joan:

– De quin dels tres surt la cervesa?

I el Joan, tot irònic, fa:

– Mira, aquesta és d’aigua natural, l’altra, d’aigua amb gas, i aquesta altra és la de la cervesa.

Entès. La cosa no pinta bé, i menys quan el personal es comença a instal·lar als bancs que hi han al voltant dels sortidors. Una xicota (la Montse, crec que es diu) comença a treure entrepans de la motxilla. El Natx i jo ens afegim resignats a la cua dels entrepans i anem a seure en un dels bancs. Desembolico el tovalló de paper i a sota hi han dues llesques d’un pa negre i espès. Entre les dues llesques una truita a la francesa. De mal no ens en farà, a no ser que ens caigui als peus doncs aquell pa pesa com un plom. A cops de coll i (molts) tragos d’aigua em vaig empassant lo que serà el plat fort del dia. Mentre intento xafar aquella argamassa penso: adéu mig conill a la brasa. Adéu espatlla de cabrit al forn, caragols remenats amb all i farigola… i els veig marxar a tots, mig conill, espatlla, caragols, alls i farigola, Montsec endins.

El Natx i jo hem marxat tant aviat hem acabat de dinar. Bé, jo no me’l he pogut acabar i mig entrepà és al darrere de la furgoneta. Volta barrejat amb les eines dins la caixa metàl·lica. Ja ens hem acomiadat del Joan i del grup. Per ells el dinar ha estat estupendo i no estopenc. Encara els hi queden uns quants dies d’activitats i estan encantats (en hi ha que els hi va la marxa…) Ara mateix, a pocs kms d’allí el Natx i jo som asseguts en un bareto a peu de carretera fotent-nos dues cerveses ben fresques (amb copa gelada i tot). Mentre assaborim aquest plaer inigualable penso entre mi que potser sí que lo de les corbes és veritat. I que encara que no hagem arribat fins dalt a l’ermita d’alguna manera el tram recorregut no s’ha fet endebades. I potser no pot complir-se un gran desig però sí un de petit (també hi deu ajudar que hem fet una bona obra) Això sí, ha de ser un desig de debò. Que vingui des de l’interior del nostre cor. I deu ser així per que aquestes cerveses ens baixen del cel.

Lletres 74

72 “The End”

(Jim Morrison / Robby Krieger / Ray Manzarek / John Densmore)

The Doors

“The Doors”

1967

Fidelitats

Hi han coses, amics, animals, ideals, tabacs, equips de futbol, principis, perfums, conceptes als que un no pot deixar de ser-hi fidel. Un dia per l’altre no se’ls pot deixar a l’estacada i anar-te’n com aquell que no ha passat res. Jo sóc d’aquells que són clients de tota la vida. Aquesta postura sembla atorgar una condició de confiança mútua entre les dues parts. Que bonic que és convidar a algú a prendre alguna cosa al teu bar habitual. Allò que encara no t’has assegut i ja tens el cafè a taula (això que aquell dia tens relligament d’estómac i volies una camamilla), però pel que fa al cas t’aguantes. Que bé quedes amb el convidat quan reps un tracte de client preferencial. Aquella complicitat amb el cafeté. És impagable (“em perdonareu un moment que he d’anar a l’excusat…”) Per aquesta regla de tres a un dels que li dec fidelitat eterna és al barber. Els cabells sempre me’ls ha tallat el mateix i em miro les altres barberies com si fossin la dona del meu millor amic. O sigui, que mai em diria el cor d’entrar-hi.
A la pel·lícula “Cosmòpolis” (1) l’argument va d’un alt executiu multimilionari que ha de creuar tot Manhattan amb una enorme limusina per anar a tallar-se els cabells. Aquesta travessia, encara que llarga, aparentment banal i rutinària, es converteix en tot una odissea degut als embussos provocats per la visita a la ciutat aquell mateix dia del President dels Estats Units, la comitiva fúnebre per la mort d’un músic famós, el rodatge d’una pel·lícula i una violenta manifestació política. I tant bé, cal dir-ho, degut a la tossuderia i fidelitat del protagonista envers el seu barber. Donades les circumstàncies bé podria haver triat un altre dia o anar a una altra barberia que tingués més a prop. Doncs més o menys el mateix em va passar l’altre dia, un dilluns, més concretament el 5 d’agost, quant vaig creuar tot el mercat per anar-me’n al barber. Les darreres setmanes, capficat amb el cas de “l’esperitisme i la taula voladora” havia descuidat la meva imatge. Volia anar a veure a la Mercè a Cal Real (el lloc del crim…) i volia estar presentable. Ara portava un cap i una barba que no podia passar per més i em calia una bona xurracada. De fet anava a comprovar si eren certes les meves sospites (del barber parlo). Abans d’anar-hi sempre truco per demanar-li hora, i després d’un parell d’intens frustrats sense que m’agafés el telefon em vaig témer el pitjor: que se’n havia anat de vacances. El meu barber (després de tants anys crec que ja puc parlar amb propietat) és sistemàtic i endreçat, i sempre, cada estiu, ja sigui la segona quinzena de juliol o la primera d’agost, setmana amunt, setmana avall, se’n va a fer algun viatge organitzat per l’estranger. Un home fidel també, ves per on.


Doncs veieu-me aquí, a Tàrrega un dilluns al matí, i després de bordejar i observar el terreny i agafar aire, m’endinso dins la voràgine del mercat com aquell que s’endinsa a la selva. On allí, a la selva, em trobaria amb immensos arbres, frondosa vegetació i una autèntica plaga d’insectes, aus i rèptils, aquí, al mercat he de vorejar grans moles, extenses parades repletes de fato. Olors, colors i formes que a mesura que avançant et vas trobant disposades sense ordre ni concert: melons, síndries, pollastres a l’ast, sandàlies, abadejo, carabassons, cebes, bledes, faldilles, olives, tebeos, bates, betes, galetes, fils, pals, pels, peus, plats, pams, poms, pots, pans, pams, pipes, pins, pits, pens, ponts, punts, punys… mentre intentes processar tot aquest estímul de formes, colors i olors no et pots encantar.  Una riuada de gent de tota mena, mida i xura, sers vertebrats que es mou a un ritme i amb una pauta ben bé indesxifrable. Van, venen, s’aturen, acceleren en una cadència impossible de predir. Si t’atures t’atropellen, si acceleres, ensopegues. Has de deixar-te endur pel flux de la multitud, acceptar el ritme que t’’imposa …encenedors, ràdios, cassettes, cigrons, panses, figues, nous i olives. Formatges, carteres de pell, cinturons, kit de platja amb galleda, pala i rampill, joc de fogons i cuines en miniatura, celiandre i matafaluga. Enciams, taronges, pomelos, pebrots, préssecs, cargols, arengades, sardines, culleres, forquilles, ganivets, girapeixos, cassoles, paelles, regadores, cossis, gibrells, gibrelles, galledes… aquest pas inconexe, arrítmic, va acompanyat pel contracant de veus que criden, aquí i allà, consignes i lemes publicitaris. Reclams sonors i musicals …rams, rames, raïms, monederos, sivelles, cordons, sabates, espardenyes, aumostes, albergínies, ametlles, bledes, penques, xorissos, unguents, cansalada viada, bròquils, prunes, panses, nous, pinyons, grapats, caramels, mel i mató. Olis, alls, caps, ceps, taps, naps, cols, tomates, jerseis, bambes, mitjons, calces, cullerots, pebrots, codonys, ales, olles, hules, ulls, ous, aus, eus, vins, nius, sacs, sucs, cucs, culs…


Al mig del fregat he vislumbrat una xicota que, tallada de meló en mà, convida als transeünts a tastar tant dolça i sucosa fruita. A la que he volgut fer una maniobra felina per tal de desempellegar-me del tast, oblidant la norma més elemental que ja he esmentat, que no és altra que no pots alterar el ritme natural del mercat. El meu moviment ha resultat ser una maniobra en falç, i la cama se m’ha quedat entrebancada entremig de les rodes d’un cotxet que encara no se de on carall ha sortit. El sotrag ha espantat a la criatura que s’ha ficat a plorar. La mare, indignada, no parava de llançar-me improperis i cops de cistella. La xicota del meló, molt hàbilment, tot s’ha de dir, ha aprofitat per ficar-me el dau de meló a la boca. De sucós ja ho era, ja. Una llàstima no haver-lo tastat amb als circumstàncies. Ja sols faltava aquest incident per fer-me perdre el pas. I entre una cosa i l’altra resulta que al empassar-me el deliciós suc, m’he equivocat de forat, i el troç de meló ha quedat travessat al garganxó, amb la sensació de ofeg que això m’ha provocat. Es veu que deuria canviar de color per que aquella mare ha aturat el seu atac. Fins i tot el nen ha deixat de plorar. La xicota del meló no sabia on ficàs. Ja em veia mort quan de sobte un paio alt i ample (compto que era el més alt i ample de tot el mercat) ha agafant embranzida i amb un cop precís i contundent de sandàlia al mig de l’esquena ha fet sortir disparat el tros de meló. L’objecte estrany ha anat a parar a la parada de les joguines, més concretament ha quedat incrustat en un bateria de cuina en miniatura.


Finalment, refet del tràngol, he arribat davant la barberia. Efectivament, un cartell ben gros presidia la porta: “Tancat fins el 18 d’agost”.  Caram, tot just som a dia 5. Això vol dir que practicament acaba de marxar. Resignat, m’he deixat endur per la marea humana, mercat avall. Fins llavors hauré de vagar irremissiblement amb els meus cabells ufanosos que semblen créixer i créixer sense parar i cada cop més de pressa. Ni em se passa pel cap anar-me’n a una altra barberia. No puc imaginar-me, un cop arribada la tardor, tornar a la barberia habitual com aquell que no passa res. Només al entrar ja se’n adonaria que havia estat amb un altre (un professional com ell ho notaria a l’acte). El perruquer, que em rebria amb aquells bata blanca impol·luta i la millor de les rialles, lego un ombra recorreria el seu rostre per convertir aquella expressió cordial en un rictus d’enuig. Al seure a la butaca regulable, mentre em trossaria el coll de paper i el pentinador amb més energia de lo comú, no podria escapar de la seva mirada interrogadora, que la notaria al clatell i la veuria reflectida al gran mirall de davant. Aniria tallant amb desdeny i una vegada descobrís la prova definitiva d’un cop maldestre d’estisores estranyes, acabaria la feina amb sorprenent calma i aire acadèmic. Espolsaria el pentinador i em passaria el raspall amb to cerimoniós, amb una mà em col·locaria un mirall petit al clatell, confrontaria els dos miralls, per a que pogués donar el vist i plau a la feina feta. Una petita lluentor em fa adonar que a l’altra mà hi duu una navalla, que aixeca enlaire mentre em diu amb tot l’odi i sarcàme dels que és capaç:
 
– Què et sembla el nou tall a navalla?

I el full de la navalla fa brunzir l’aire i un glop de sang escatxiga el gran mirall, que confrontat amb l’altre, es converteix en un joc de miralls on l’escena es repeteix fins a l’infinit. La sang baixa per la butaca, regalima pel reposapeus. Al terra es forma un gran toll vermell que va corrent per sobre el blanc i negre de l’enrajolat. Surt per sota la porta del carrer i forma un rierol per la vorera. La gent (avui també és dilluns de mercat) la va trepitjant sense adonar-se’n, escampant el meu ADN per tota la comarca.


No. Definitivament no hi vull pensar. No li puc fer una cosa així. Hauré de conviure tots aquest dies amb la meva mata de pel. Quan vagui al Caprabo, patir la mirada inquisitiva del pidolaire (el de les patates…) i de veure com s’aferra al seu lloc de treball temerós que jo no sigui de la competència. Al hora de pagar amb targeta, aguantar l’ironia de la caixera suggerint-me que actualitzi la foto del DNI. Resignar-me a que em bordin els gossos. És lo que té això de la fidelitat. No us cregueu però que tot siguin desavantatges. Aquests dies amb un mínim de vestuari podré fer algun seguiment o incursió en terreny enemic sense por a ser reconegut. Cada nit per sopar, jo que sóc de cullera i de plat de calent, menjo un bon plat de pasta de cabell d’àngel sense gastar-me un duro.
Epíleg
Als miralls de la barberia infinitat de perruquers reculen encara atordits per la situació. Sense apartar la vista dels cadàvers busquen amb mans insegures draps nets per netejar les navalles. Els seus dits tremolosos topen amb les ràdios que accidentalment engegen i canvien del dial la sintonia habitual de Radio Tàrrega per una altra totalment desconeguda. Sona The End, de The Doors, donant un to dramàtic i premonitori a l’escena. A fora és mercat.


                    (to be continued…)
 
 
 
(1) “Cosmòpolis” (2012), darrera pel·lícula del director canadenc David Cronenberg inspirada en el llibre homònim de l’escriptor Don DeLillo (Nova York, 1936) (nota de l’editor)
 

71 “Who”ll Stop The Rain”

“Who”ll Stop The Rain”

(John Fogerty)
Creedence Clearwater Revival
“Cosmo’s Factory”

1970

 
 

Lo Guateque


Ja fa cinc anys que al cor de l’estiu a ca l’Emília i lo Francesc, a Sant Julià de Vilatorta, a la comarca d’Osona, terra on el catalanisme ni es qüestiona, s’hi celebra lo famós Guateque. L’origen d’aquest aconteixament l’hem d’anar a buscar fa qui sap-los anys, quan lo Pere i lo Francesc compartien amistat i les inquietuds de la joventut, entre elles, la passió per la música del moment, amb los Beatles, los Stones, los Shadows i un futimé de grups. Lo Pere i lo Francesc intenten formar la seva pròpia banda de rock’n’roll per emular als seus ídols però la cosa no qualla i queda tot destarotat.

 

L’amistat entre ells ha perdurat tots aquest temps, i allavòrens, ara fa pocs anys, arribada l’època de la madurés i estabilitat es van determinar a tornar a reprendre aquell vell projecte de tocar junts. Des d’allavòrens van a estudi on fan classes de música i al projecte lego s’hi van anar afegint altra gent aficionada a la música. En principi, lo Genís, que toca la bateria. Lo Francesc presumeix que pel grup va passar un cantant americà que ho feia molt bé. “Però clar, era americà i se’n va anar a Amèrica”, afegeix lo Francesc amb resignació. Després van vindre lo Josep M. (veu i guitarra) i lo Johnny (guitarra). Finalment s’incorpora l’Aurora (teclats i veu), la filla d’un amic del Francesc. La formació la completen lo Enric, professor de contrabaix del Pere i que assessora i encarrila al grup, i lo Jaume Boguñà, professor de guitarra del Francesc i que col·labora sempre que cal.


Ansagen a cal Francesc i l’Emília cada dijous, i d’aquí neix el nom de la banda, The Thursday Band (la Banda dels dijous). El seu repertori abraça del rock’n’roll més primerenc fins a practicament tota la música pop de la dècada dels 60. Arriba l’hora de la veritat i com a repte el grup es proposa mostrar el seu treball en públic. Com que encara no se’ls coneix, decideixen muntar un guateque a casa del Francesc i l’Emília i convidar a familiars, amics i coneguts (així tenen la claca garantida…) I així durant aquests darrers cinc anys en que l’aconteixament ha anat creixent i creixent i ja s’ha convertit en cita obligada a la zona.


I com és aquest guateque? Dons si ens remetem a la definició del terme pel diccionari de la RAE:

Guateque: (veu del carib) m. Festa amb menjar i ball que es fa en una casa.

Doncs afededéu que en aquest esdeveniment que ens ocupa s’hi compleixen tots i cadascun dels requisits al·ludits en la definició. No us cregueu pas que és un passacantado. Una faraó de gent acudeix en massa per gaudir del jardí amb un tot un parament de taules ben parades, plenes de fato i primorosaments presentades. Aquí es nota la bona mà i el bon gust de l’Emília amb l’ajut de tota una troupe de col·laboradors i col·laboradores que no paren de trafiquejar i treure gènero. Un futimé de menjars de tota mena, i barrejes de beure a manta que a dins la cuina en tenen un bucoi. Ah, i un reguitzell de postres de tota mena que porten els convidats i que en hi ha per xupar-se els dits. Un any haurem de portar aurelletes.
  
Al porxo de la casa ja hi han instal·lats els instruments de la banda que un cop degustat el tiberi i la tertúlia de rigor, anceben al personal tocant amb un desfici de cal padre mui senyor mio les notes dels Creedence’s, los Rollings, los Sirex, Chuck Berry i Ray Charles. La veritat és que any rere any es van superant. Per fer més amena la vetllada aquestes darreres edicions han convidat algun músic o grup a contribuir a amenitzar la festa. Artistes de la talla de la Glòria Terricabras i el Jaume Boguñà, que si pot arreplegar la guitarra va a pinyo ficso amb un desaspero de po, fins ansetàs, vetaquí. Aquesta darrera edició han actuat The Scarbeats, uns autèntics especialistes en música dels Beatles i que donava gust de sinti’ls. I el personal, grans i petits, jóvens i ganassots, sinyors i padrins, tots anregonent, ascolten, ballen, canten i s’ho passen bé.

 

Naltros, els de les Terres de Ponent, aprofitant el vincle que té la Teresa amb tota aquesta gent, que semblen de família,  sempre acostumem a anar-hi una petita comitiva (més o menys nodrida, segons l’ocasió i les circumstàncies), a compartir el dia i a disfrutar de la festa. “Els de Lleida”, ens diuen. Sempre, tant els amfitrions com tota la resta de la gent ens fan sentir com a casa. Sisquere l’any que ve puguem anar-hi tota la colla.

Ancabat d’aquesta intensa tarda-nit, boranit i némoni tothom a acomiadas i quedar per l’any que ve, donant per fet que l’edició d’enguany no serà pas l’última, i que una cosa tant bona no es pot deixar perdre. Entre encaixades de mans, abraçades i petons, anmig d’aquest moimén, entreveig la cara de satisfacció de l’Emília i lo Francesc en veure la felicitat de la gent. I penso que la seva immensa generositat s’ha vist recompensada, i que per això sol aquest Guateque ja ha valgut la pena.

 
Ah, ia que hi estem posats, m’he dit, calla que aprofitaré per afegir un enllaç on es reivindica la paraula popes, aquest terme tant lleidatà i que a la gent d’Osona els hi fa tanta gràcia…
 

 

Al Creedence Clearwater Revival (els Creedence pels amics) els escoltava cap allà al finals dels anys 70, sobretot durant sis mesos que vaig treballar en una fàbrica de llibretes i on tenien ficat tot el sant dia d’aquests radiocassettes que posaves una cinta i girava de cara tot sol. O sigui, que sonaven totes dues cares de l cinta de cassette, una darrera l’atra sense necessitat de tocar res (òstic, quin adelanto en aquells temps!) El repertori era més aviat escàs però sisquere encara hi havia bona música. Una de les poques cintes que donaven tombs i tombs era una dels Creedence, suposo que una recopilació, i la cançó que més recordo i que em va foradar el cervell va ser aquella que fa “Mo-li-i-i-i-na, na, na, na, naaa” En honor a aquest guateque i a l’excel·lent versió que en fa The Thursday Band el tema escollit pel Cansongs d’avui serà aquest “Who”ll Stop The Rain”. En el primer enllaç, la versió en estudi. En el segon, un videoclip amb la nostra banda osonenca preferida en acció. Les imatges van ser enregistrades en l’edició de l’any passat (per cert, que ens va fer un xàfec de pronòstic) i que volen ser un resum de d’aquest peculiar guateque.