Tag Archives: Van Der Graaf Generator

242 “(On Tuesdays She Used To Do) Yoga”

(Peter Hammill)Peter_Hammill-Over

Peter Hammill                

“Over”

1977

 

Una no-carta oberta a PH

Feia molt temps que tenia aquest tema a la “nevera”. Sento tanta devoció per Peter Hammill que volia que aquesta entrada al blog fos especial. De fet vaig tindre la idea de convertir-la en una mena de carta oberta dirigida al mateix Peter Hammill. Una declaració de fan incondicional. Amb el Dani (el nostre traductor de capçalera) ja teniem un pla traçat. Un text contingut però sincer en que mostraria el meu respecte i consideració envers la seva obra, que m’ha acompanyat al llarg de tants anys. Un text degudament traduït a l’anglès i difós via xarxes. Ja estudiaríem la millor manera de fer-lo arribar a mans de Peter Hammill in person. Francament no m’hi veig en aquest paper. No el sabria fer. En el millor del casos, imaginant una hipotètica trobada amb Hammill, l’únic que l’hi podria transmetre seria una càlida abraçada de gratitud per tots els bons moments que m’ha dispensat la seva música.

Una cosa que, val a dir, no he fet mai i que sempre he qüestionat. És a dir, barrejar la vessant artística amb la personal. Que ens agradi molt l’obra d’un autor no significa que hi hagem de congeniar. Ni tant sols ens ha de caure bé. Hi ha tot un debat obert al respecte. La història n’està plena de casos en que al darrere d’obres intel·ligents s’hi amaga un veritable imbècil. No és el cas del Peter Hammill. Ans al contrari. La intuïció o el desig em fan pensar que és un bon paio. Una persona íntegra que ha sabut viure d’allò que més li agrada sense rendir-se a les exigències del mercat, passant de modes i tendències. Si és simpàtic, de tracte afable o un estirat no en tinc ni idea.

Abans d’emprendre-me-les amb l’esmentada carta oberta a PH i per tindre més coneixement de causa, vaig voler aprofundir en la seva biografia. Vaig comprar l’únic llibre que hi ha sobre ell en castellà. A les poques pàgines el meu projecte es va endur un cop mortal. Just quan vaig saber que PH detestava als grupies, fruit d’algunes males experiències durant la primera etapa de Van Der Graaf Generator, dels que PH ha estat l’alma mater i líder indiscutible. Això em va deixar tocat i desarmat. Em vaig oblidar de les pàgines biogràfiques per anar directament a les dedicades a l’obra. Concretament a les que analitzava els treballs i on es recollia algunes lletres traduïdes. M’oblidava de la vida i anava a l’obra. I abandonava definitivament la idea de la carta oberta.

Els millors discs de l’any. Els 200 millors discs de la dècada. Les 500 millors cançons de la història. Les 10.000 músiques de sempre més. Llista a llista, any darrere any anava veien com Peter Hammill no figurava en cap. Al principi m’indignava. Com podia ser que un músic de la seva talla ni tant sols se’l mencionés? Després ja m’ho prenia amb resignació. D’uns anys ençà però em sento alleugerit, content de constatar que el nom de Hammill no apareix per enlloc. Penso que és una manera de preservar la seva excepcionalitat. Fora del circuit convencional. De les jornades a temps patit. Dels convenis laborals. Del gremi. Perquè, parafrasejant al Toti Soler referint-se a la seva pròpia música, el que ell fa “és una altra cosa”. Perquè es percep que les seves cançons no són simplement el fruit del treball d’un bon artesà. Hammill s’hi deixa la pell. I l’ànima. S’hi deixa la vida. Per explicar-ho no trobo millors paraules que les de Julio Murillo:

  “Hammill es un poeta, un poeta que juega al juego de la desmitificación al intentar romper ese molde de maníaco depresivo en el que se ha visto confinado. Lo cierto es que la vida es una de sus manías favoritas y la muerte una de sus depresiones periódicas. Y con la vida y la muerte pinta cuadros que son canciones.”

live-peterhammill_26r-1

Ho vaig poder constatar la nit del 12 de novembre de 1986 a la sala Cibeles de Barcelona, l’únic cop que l’he escoltat en directe. Sol dalt l’escenari, alternant piano i acústica. I la veu. va anar desgranant tema darrera tema amb absoluta entrega. Va acabar el concert abatut i amb llàgrimes als ulls. Per parlar d’aquella nit torno a les paraules de Murillo:

 “Memorable, creedme. Al salir caminamos casi en silencio. Creo que interiormente dábamos las gracias por haber vivido aquellos lejanos tiempos, por conocer a Hammill y por haberle visto en estos turbulentos días. Hammill ha sido el faro, el destello, la referencia. Si él está ahí, nosotros también.”

La versió que fa Joan Francesc Dalmau (magnífica!) i la traducció del text al català són una adaptació lliure, no literal, però que respecta totalment l’esperit de la cançó. Sé que amb aquesta proposta al Joan Francesc el vaig ficar en un compromís doncs, per la tessitura de veu i el seu estil peculiar, Peter Hammill és inimitable. Amb ell sols valen les reinterpretacions ad libitum. Tot un repte que ha superat amb nota. Sens dubte aquestes versions que tant generosament ens dispensen la gent de per aquí és la millor aportació d’aquest blog. Mil gràcies!

100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta

5 “Refugees”

(Peter Hammill)VDGG-The Least

VAN DER GRAAF GENERATOR

“The Least We Can Do Is Wave to Each Other”

1970

 

 

 

Busco entre els llibres de la meva biblioteca… ha de ser en un llibre important… efectivament, dins a “Sobre héroes y tumbas”, de Ernesto Sábato hi ha el preuat tresor. Es tracta d’un petit retall de diari on surt la ressenya del concert que Peter Hammill va fer a la sala Cibeles de Barcelona el dia 11 de novembre de 1986, i al que un servidor va tindre l’honor d’assistir. Un tros de paper molt petit per a un artista tant gran.

I és que parlar de Van der Graaf Generator és, basicament, parlar de Peter Hammill (Londres, 1948), cantant i líder del grup, i compositor de gairebé tots els temes. Van der graaf és com una mena de maquinària perfectament greixada posada al servei del talen d´en Peter Hammill. La seva carrera va compaginant treballs en solitari amb altres realitzats junt amb la banda. Estem davant un gran poeta, sovint obscur i turmentat, preocupat, sobretot, per la incomunicació humana. Musicalment, té una gran capacitat d’unificar text i música.

El concert al que faig esment, segurament hagi estat el millor al que he assistit. Sala Cibeles, de Barcelona. Local petit, ple d’incondicionals que escoltem cada tema amb devoció. Comunió total entre intèrpret i públic. Peter Hammill sol, alternan guitarra acústica i piano, interpretant lo bo i millor del seu repertori. Després d’uns quants bisos, la darrera cançó. Aquesta “Refugees” que el Peter interpreta entre llàgrimes, amb una emoció que em va marcar per sempre. Inoblidable.

Refuguiats

El Nord era un lloc fred fa anys:
el gel tancava els cors de la gent i els envellia.
El Sud era l’origen de terres agradables, però seques:
vaig recorre les profunditats de les aigües i exercità  la ment.

L’Est era l’albada, naixent sota el sol daurat:
els vents arribaven suaus, uns quants caps es feien un
a l’estiu, encara que els agosters se’n reien…
vivíem en pau, contents.

Caminàvem junts, a vegades agafats de la mà,
entre les primes línies que separaven el mar de l’arena;
sonrèiem amb gran pau,
començavem a percebre que podiam ser lliures,
i llavors ens vam traslladar a l’Oest.

L’Oest és on tots els dies acabaran algun dia;
on els colors canvien de gris a or,
i pots estar amb els amics.
I la llum espellofa els núvols daurats:
el Oest és Mike i Susie,
l’Oest ´es on estimo.

Allí passarem els darrers dies de la nostra vida…
explicarem les mateixes històries de sempre: bé, al menys ho intentarem.
A l’Oest, amb el somriure al rostre, hi anirem;
oh! sí, i les nostres disculpes a aquells que mai coneixeran el Camí…

Som refugiats, deixant endarrere la vida que vam conèixer i estimar…
res que fer ni dir, cap lloc on quedar-nos; ara estem sols.
Som refugiats, portant tot lo que tenim en sacs,
lligats amb un cordill…
res que pensar, no importa, però serem feliços sols.

L’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és on estimo,
l’Oest és la llar dels refugiats.

En aquesta ocasió incloc dues versions. La primera, enregistrada en directe. La segona és la que apareix en el seu àlbum en estudi. Totes dues molt recomanables.