Mes: Desembre de 2012

44 “Castillos en el aire”

Castillos en el aire”                     
(Alberto Cortez)
Alberto Cortez
“Castillos en el aire
1980

Breu història amb metàfora (o no…)

Aquest passat diumenge al matí, uns quants expedicionaris abnegats ens vam obstinar en el ferm propòsit de recórrer el castell i l’antiga muralla del nostre poble, Anglesola (segles XII-XIII). Res a dir a tant noble i instructiva gesta si s’hagués tractat d’un altre lloc (“haver anat a Montblanc” em va dir un al comentar-li el fet). Agosarat o ingenu si tenim en conte que a Anglesola del castell i de la muralla ben poca cosa en queda. Practicament res tret d’uns minsos vestigis, alguna pedra a la que hi volem veure certa encaració, i munts de runa que amb molta fe i imaginació podríem dir-ne que al seu dia formaven part de l’antiga muralla.
Així doncs, el gruix del grup estava format majoritariament per personal de la generació del 62 i allegats, als que d’un bon començament s’hi va afegir el Josep M. Duró, gran aficionat al tema i que no sent de la mateixa quinta és com si ho fos. La Pilar Rovira, historiadora, fent honor al seu pare, va impartir una classe magistral, fen-nos reviure el naixement de la nostra vila. Durant unes hores, les paraules de la Pilar i la nostra predisposició i entusiasme van aixecar de nou aquells murs. Jo, com a home de l’ofici, ja veia als paletes de l’època com mitjançant soges, troncs i molts braços, anaven aixecant la construcció. Cotxes, asfalt, senyals, contenidors, fanals, tot va desaparèixer per donar pas al antics vilatans que amb esforç i tenacitat es preparaven per defensar-se dels possibles atacs sarraïns. La fortalesa encara es mantenia en peu quan vam arribar a cal Marina, lloc on, segons alguna hipòtesi (poc contrastada), acabava la muralla (i que comença a cal Pàmies). La fortalesa encara va aguantar els embats dels vermuths fruit de l’encesa conversa que la descoberta generava. Després, quan cadascú se’n va anar cap a casa, els murs van trontollar i, al cap de no res, es van desmoronar.

A la tarda vaig sortir a fer un vol. Del castell i de la muralla sols en quedaven uns minsos vestigis, alguna pedra a la que hi volem veure certa encaració, munts de runa. Per un moment, aquí i allà, torno a aixecar murs, arcades i contraforts. Però aviat s’esvaeixen. És una feina massa titànica per un home sol. Cal l’esforç de tot un poble.


Alberto Cortez és un cantautor d’origen argentí (Racul, La Pampa, 1940) afincat des de fa molts anys a Espanya. Cantant de veu poderosa i escriptor de tall clàssic. És un dels meus autors preferits al Karaoke. “Castillos en el aire” va com anell al dit per il·lustrar i fer créixer davant els nostres ulls la desapareguda muralla d’Anglesola.



Bon Nadal a tothom





43 “Turn of the Century”

Turn of the Century
(Anderson / Howe / White)
Yes
Going for the one”
1977

Confesso que  he pecat. L’eminent arribada de la fi del món em va fer abandonar la nau. Per un moment, les trompetes de l’Apocalipsi van ofegar la música de les nostres estimades “Cansongs”.  Tota la fe posada en aquest àlbum se’n va anar a norris envers el vici i la luxúria. La carn és dèbil. Però ara he tornat, amb la cua entre les cames, avergonyit, empassant-me l’orgull, al lloc que em pertoca. Torno ha menar el timó de la nau (apropiant-me de les metàfores maríneres d’en Mas). Amb il·lusió…

No se com un escèptic com jo va poder sucumbir a un pla tant excecrable. Sigui com sigui, vaig caure en el parany. De sobte, el calendari Maya, 21-12-12, fins llavors motiu de befa i d’escarni, es va revelar com a signe inequívoc del desastre. De bon matí, amb un equipatge lleuger, tots els (escassos) estalvis de “La Caixa”, i el dipòsit ple de benzina, vaig sortir a satisfer el meu instints més bàsics. Sota la vella consigna “folleu, que el món s’acaba”, em vaig abandonar a les més baixes passions. Com a acte iniciàtic i mostra de fe, vaig estripar els números de la Loteria de Nadal. De moment em va semblar imprescindible un canvi de look. Vaig anar-me’n a comprar un traje completíssim, i al barber a fer-me un pentinat de lo més modern. Amb tots aquests tràmits es va fer l’hora de dinar. De moment vaig escollir el plat més car de la carta. Mentre em cruspia unes patates braves, recordant lo que m’havia costat el traje, vaig decantar-me per un plat de preu més mòdic, no fos cas que no m’arribéssim a fi de món. Això sí, una bona guarnició amb força patates. Vaig rematar-ho amb unes bones postres, acompanyades de cafè, copa i puro. Al sortir del restaurant, carretera i manta a fer kilòmetres.

Em vaig perdre. Clar que això no era pas preocupant. El fet d’anar sense rom, sense cap destí fixat, feia que la sensació de llibertat fos més gran. Finalment, ja negra nit i després de molts kilòmetres sense rastre de civilització,  vaig arribar a una àrea de servei.  Quan vaig aturar el cotxe, el ventilador brunzia com una mala cosa. De sopar no vaig poder escollir: entrepà de truita de patates. Vaig quedar ben embussat. Per fer baixar aquella bola vaig demanar un cubalibre. El sortit de licors tampoc donava per massa: Dyc amb Coca-Cola. Entre l’embús i el cubata em va entrar la morrinya.

Tots els intents d’engegar el cotxe van ser en va. A la que vaig insistir una mica, un fum sospitós que sortia del motor en va fer desistir. La nit va transcórrer entre trucades, grues i tallers mecànics. Vaig arribar a casa a trenc d’alba. Vaig poder entrar sense fer soroll i ficar-me al llit com aquell que no ha trencat mai cap plat.   

Aquell mateix dia vaig ingressar els diners que em quedaven. No fos cas que als de la reparació tingués que afegir-n’hi dels recàrrecs del banc. Vaig passar per la barberia a tallar-me els cabells (“ben curt…”). I per netejar-me la consciència, el traje el vaig donar, de forma altruista, a “La Troballa” de Càritas.

Aquest blog, tot i lo jove que és, i que té més coneixement que jo, ja m’ha perdonat.

Ja deixat de banda el tema de la fi del món, en conformarem amb un “Turn of the Century” (“Canvi de segle”), com el que ens proposen Yes en aquest preciós tema. Yes havia de sortir sí o sí en aquest àlbum. Aquest grup britànic és un dels grans grups del rock simfònic (dinosaures del rock en diuen) i que va tindre el seu màxim esplendor durant la dècada dels 70. Treballs com “Close to the edge”(1972) o “Relayer”(1974) van marcar tot un estil i una manera de fer molt personals. Arrelats a la música clàssica, en concret a la simfònica. El fet de començar els seus concerts amb un fragment de “l’Ocell de foc”, d’Igor Stravinsky, ja era tota una declaració de principis. Com a tret diferencial cal destacar el seu estil barroc i vistuòs, i sobretot, aquesta veu angelical i inconfundible de Jon Anderson. Amb “Going for the one” (l’àlbum del que parlem avui), Yes enceta una nova etapa, també força brillant, però amb temes i plantejaments menys radicals.


“Canvi de segle”
Creant una forma d’una pedra
Mou les mans
Roan va canviar el seu cor
Amb les seves mans
Treballant per modelar la passió en argila
Com fa el sol

En la seva habitació, la seva dona
Ella ballaria i cantaria totalment
O sigui estiguis quiet, ara ell plora
Tinc temps, que l’argila et transformi

En el fred per la nit
L’hivern em crida, ell diu, no em neguis
Per la seva dona, profundament malalta
El temps l’ha atrapat
I per totes les raons se l’emportarà

En la llum de l’alba, ella es mor
L’ànima revelada per mans indefenses

Com fulles toquem, aprenem
Una vegada sabíem la història
L’hivern s’acosta i tindrem gana
Fins que no veiem la pedra pendre vida

Ara Roan no ploris més
Posa’t a treballar la seva força
Que tant el va transformar
Surt una forma de la pedra, la seva obra
Que l’absorbia tant
Ella el podia sentir?
El podia veure?
La seva habitació era plena d’aquesta llum
Ell la tocaria
L’abraçaria
Rient tal com ballaven
Els colors més brillants tocant-ne d’altres

Els seus ulls al final del segle
Em deien clarament?
Quan ens trobem, com ens estimarem, oh que la vida em transformi

Com fulles ens tocavem, ballavem
Aquells dies en sabíem la història
Tal com la tardor cridava i els dos
Recordàvem tots aquells anys
Estic segur que ho sabem

Era la senyal que amb un toc
Mentres petonejo els teus dits?
Caminem al sol i ens agafem les mans
Recordant els nostres dies de joventut
L’amor perdura així.

Eren els rajos de sol travessant la boira
Que ens feiem semblar
Tant càlids com la llum de lluna?
Com una perla en els teus ulls
Les llàgrimes han marxat
Sota la mateixa llum

Els seus ulls al final del segle
Em deien clarament?
Quan ens trobem com ens veurem
Tal com riem el temps m’abandonarà

Com fulles ens toquem, veiem
Coneixerem la història
Tal com crida la tardor recordarem
Tots aquells anys


(Traducció: Daniel Giribet)


42 “Cosmic Concerto. Life is people”

42
Cosmic Concerto. Life is people
(Bill Fay)
Bill Fay
Life is people”
2012

Anem a Aguilar de Segarra, al Bages, terra de pessebres vivents. Tenim un sopar en ple advent de Nadal. Tot està primorosament col·locat. El camí, els arbres, la casa. A fora sols hi faltaria enfarinar-lo una mica. Es veu que no lliga però, amb el lleuger aire fred que bufa (fixeu-vos quins detalls…)
Dins, en un espai diàfan, tot està al seu lloc. Els mobles, els prestatges, les peces de porcellana. Miralls, plantes, el cavall de cartró. Està ple d’autèntiques filigranes d’orfebre. A la taula, parada amb gust exquisit, no hi falta detall. Un pom de vesc presideix cada plat, desitjant bona sort. Sols falta col·locar-hi les figures al voltant de la taula, assegudes amb la simetria perfecta dels escacs. Les nostres rèpliques van fent la seva a l’altre costat de mirall. En aquest cantó de mirall, a un costat de taula, la Glòria, periodista de vocació primerenca, doncs ja de ben petita llegia el diari d’embolicar l’entrepà. Està flanquejada pel Josep M. Oliva, mentor d’aquest blog i gran conversador. I pel Pere Alié, home de poques paraules però que si no hi fos es produiria un silenci atronador. A l’altre costat (de taula), la Teresa, nexe d’unió dels que som allí, a una banda el Manel que, observador com és, aviat se’n adona que està en “territori amic”. I jo a l’altra banda. A l’un cap de taula, la Neus, mestra i mestressa de la casa, artífex de tot aquell bé de Déu. i I a l’altre, el Francesc Comellas, mestre també, i dels clàssics (amb el millor sentit del terme), que fa amics sense voler. A la pissarra hi ha escrit amb guix, blanc sobre verd, el menú d’avui.

Van discorrent aliments i viandes, olors, colors i sabors, líquids i xarops, al compàs del rellotge de paret (tic) que lentament va marcant el transcurs del temps (tac). Es van succeint les converses i les bromes. Es parla de receptes, de diaques i preveres, de pobres a taula, de Florència, de periodisme i impressions, de principis i conviccions, d’educació i esforç, de les cinc del matí (es veu que aquí, al Bages, s’aixequen ben d’hora, ben d’hora). Del nen Jesús dins una capsa de cartró. De respecte i de fum. A fora una família de porcs senglars truca a la porta. De tant en tant, i per torns, un o altre (al “dispensat”) fa de caganer. Dono una volta per l’estança. A cada racó s’hi pot badar. En un espai ocult de l’habitacle hi ha una finestra secreta que et permet l’accés a una altra galàxia. Els del mirall van fent.

Havent sopat retornem cap a casa. A fora tot està al seu lloc. Encara bufa el vent. He entès que el detall de l’enfarinat no era pas per deixadesa sinó per convicció. En un acte discret però solemne, el Josep M. m’ha donat un sobre (conté un petit tresor secret) i he notat al tacte, en mig del vent gelat, l’escalfor de la veritable amistat.

Avui, de bon matí, el record d’aquest sopar d’advent m’ha desvetllat. He imaginat a la Neus i al Francesc sense mandra com anaven endreçant tot dins de capses amb encenalls. Plegaran la casa com aquells contes desplegables. Tot quedarà meticulosament guardat i endreçat fins una altra ocasió. No és un restaurant (però ho podria ser), és una casa particular (amb el sentit menys urbanístic i més benèvol del terme). Si passeu per allí, aneu-hi. Hi trobareu uns amics.



Bill Fay (1943) és un cantant, pianista i compositor anglès. Als anys 1970 i 1971 va editar un parell de Lp’s que van passar desapercebuts per la major part dels aficionats. Autor de tall dylanià, edita després de 30 anys de silenci aquest nou disc “Life is people”, títol extret de “la vida és la gent”, frase que repetia el pare de Bill per vacances observant des d’una terrassa el passeig marítim. Aquesta peça, amb un cert aire místic i existencial, es força adequada per acompanyar aquesta mena de “miracle” que descric a l’escrit d’avui.


“Concert còsmic. La vida és la gent”
Hi ha miracles,
En els llocs més estranys
Hi ha miracles,
Allà on vagis
Veig pares,
Sostenint la mà d’un nen petit
Veig les mares,
Sostenint la mà d’un nen petit
Veig arbres, arbres,
Bufant en el vent
Veig llavors,
En ser sembrada pel vent
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
Veig àvies,
Bufant petons en un cotxet de nen
Veig als avis,
Gratar-se el cap amb sorpresa
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
Igual que el meu vell pare va dir:
La vida és la gent, la vida és la gent
A l’espai d’un rostre humà,
Hi ha infinites variacions
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
Igual que el meu vell pare va dir:
La vida és la gent, la vida és la gent
A l’espai d’un rostre humà,
Hi ha infinites variacions
La vida és la gent, la vida és la gent, la vida és la gent
La vida és la gent, la vida és la gent, la vida és la gent
La vida és la gent



41 “The Rip”

The Rip
(Geoff Barrow / Beth Gibbons / Adrian Utley)
Portishead
Third”
2008

“Quan un ha de ser de mort
tot sol se’n hi va”

El fet que em disposo a relatar va ser tant rocambolesc que en aquella en que va passar, als anys 50, (“va sortir al diari i tot”) segur que va ser tema de conversa per la gent del poble durant molt de temps. En aquestes alçades, i vist tot el que s’ha dit en aquest blog, en que s’han barrejat records i invencions, memòria i desmemòria, posicionaments i impostures, fets fidedignes i engaltades pel broc gros, demanar credibil·litat és agosarat. Aquest cop crec que per molta salsa que hi afegeixi, serà difícil apropar-se a la magnitud de la tragèdia.

Tinc la sort de poder contar amb el testimoni de primera mà, el de la meva mare, l’Angelina, que sent molt jove, en va ser protagonista. Durant el transcurs d’aquell calorós estiu, de llargues jornades de batre i nits de tertúlies i passejades, es va veure trasbalsat per una tràgic succés. Un noia jove, de vint anys mal contats, es va morir de sobte. A la meva mare aquest fet la va colpir. El dia abans l’havia vist anar amunt i avall del passeig i ara, poques hores després, era morta. I tant jove, “quin greu…”.

“Mai a la vida havia anat a veure un mort”, diu l’Angelina, però l’escepcionalitat del cas la va dur aquella nit a la casa de la difunta. L’entrada i les escales estaven atestades. Formaven una currua de gent fins a dalt del menjador, també ple, i l’habitació, molt petita, plena també, on estava el fèretre. A dalt, passaven el rosari que, com si fos “la ola” del futbol, baixava per les escales, passava per l’entrada i arribava al carrer. L’ascenció al cadafal va ser tortuosa.

De mals de tota mena
     Deslliureu-nos Trinitat Santísssima

Als baixos, al costat de l’entrada hi havia l’estable. Una mula rosegava uns brins de palla mentre parava l’orella a tota aquella remor

A nosaltres pecadors
     Feu-nos la gràcia, Senyor
Sota el sostre de l’estable, entre biga i revoltó, dins la foscor s’hi podia divisar petits punts de llum provinents dels ullets de les orenetes que aclofades dins el niu miraven expectants. Entre misteri i misteri, l’Angelina s’obria pas lentament i s’anava enfilant escales amunt.       

De tota mena de pecats
De vostres ires i càstigs
De mort sobtada i en mala hora
Dels paranys de l’esperit maligne

Quan era a mitja escala es va fixar que a la paret “hi havia una senyora esquerda”. Per un moment va tindre un mal pensament… “ves que penso ara!”, i va continuar cap amunt.

Kyrie, eléison. Kyrie, eléison
Christe, eléison. Christe, eléison

Arriba a dalt al menjador. El capellà, enfilall de boles en mà, voltat de ploraires vestides de dol, li donaven a les lletanies. Per fi arriba a l’habitació. Es va ficar al costat del llit. Algú volia passar entre ella i la paret i era tant estret que va haver d’empènyer cap endarrera per no tocar la noia morta. Al seu costat s’hi va ficar l’Antonia, una nena molt joveneta, (“ves què hi feia allà?”). Es va fixar amb les mans, amb unes taques estranyes (“un atac de cor, diuen…”)

Sancta María. Ora pro nobis
Sancta Dei Génetrix. Ora pro nobis

“Igual que m’hi hagués portat el dimoni”, de sobte “vaig notar els peus buits, que tiraven avall”. Estava tant atapeït aquell menjador… Entre la morta, els vius, verges, àngels, arcàngels i tots els sants invocats, el trebol no va poder aguantar (aquella esquerda…) i es va desplomar en pes.

Salus infirmórum. Ora pro nobis
Refúgium peccatórum. Ora pro
                                                       no
                                                          bis
                                                            is
                                                            is
                                                              s
                                                             s
                                                             s

Bigues i revoltons van espetegar. El fils de la llum es van esquinçar i tot va quedar a les fosques en mig d’un gran terrabestall. Tots van fer cap avall barrejats amb la runa: l’Antonia i l’Angelina, el llit amb la morta, el capellà i les boles, les ploraires, les verges, els àngels, els arcàngels i tots els sants. Ah, i la mula (aquella part de trebol no es va ensorrar), que es veu que era de bona pasta (o sorda…) i encara rosegava tant tranquil·la. Es veu (bé, de fet no s’hi veia ni per renegar, com deia aquell) que es va enfondrar la part central del trebol, com un gran cràter, i les parts properes a les parets van aguantar. Alguns es van quedar allí, si caic o no caic. Les orenetes voletejaven d’aquí cap allà desconcertades.

A baix, l’Angelina va anar per sortir però tenia el peu atrapat, “m’agafava la morta (el llit). Si s’hi arriba a veure em moro. Tenia 
la morta a un pam!”. Es notava com li queien gotes de la front, “s’han degut rebentar les canyeries”. Resulta que s’havia fet un trau a la cella (“encara es veu ara”) i les gotes eren de sang. “Jo anava negra (es devia morir lo padrí o la padrina) i la sang no se’m veia, que sinó, surto tota ensangrentada”. Es va abraçar amb força a l’Antonia i li deia “calla i resa, que aquí ens morirem (ves quin consol li donava…). S’havia de resar ˝Jo pecadora˝, però jo deia ˝De vos salve, Reina i Mare. De vos salve, Reina i Mare…˝, i d’aquí no en sortia”.

De sobte s’obre una porta i un rajos de llum revelen la gran polseguera que hi regna. A la porta s’hi enmarca una figura alta i esvelta (recorda la famosa escena que obra i tanca “Centaures del desert” (1956), la magnífica pel·lícula de John Ford) Amb els braços oberts “com si fos Nostre Senyor”, deia:
– Fillets meus, no patiu, que us salvarem a tots.

A l’Angelina la van estirar i com tenia el peu atrapat no hi havia forma que seguís. Finalment el llit va cedir. Aquell peu “menys trencàs va fer de tot. Del turmell en avall va quedar tot negre una bona temporada”.

Ambulàncies, civils, bombers, gent (“- Ja n’hi havia de bombers? – No ho se”), un enrenou de por. “A l’Antonia ja no la vaig veure més”. Després vindria l’episodi dels dos bessons que agafen a la meva mare per banda, del Sr. Salvador (lo de la vitamina C…) amb les grapes. El Dr. Domingo a l’hospital, etc. Ara m’allargaria massa i això ja ho explicaré en una altra ocasió. El cas és que després d’aquest fet mai més es va passar el rosari a les cases. Hi anava massa gent i pesaven massa.

Per acabar, una petita pregària. Ja que tots hem de marxar, fem-ho de forma assossegada i en rigorós ordre d’aparició.
Ah, i sense enfondraments.

Amén

Els supervivents, dies més tard, a la sortida de l’hospital

Portishead és una banda britànica de Trip Hop, que agafa el nom de la localitat natal de Geoff Barrow, un dels seus membres, situada a 15 Km. de Bristol, ciutat bresol del Trip hop. ”Third”, el seu tercer i fins al moment darrer disc en estudi,  el grup continua desenvolupant el seu estil. Com moltes altres bandes, defugen del terme Trip hop al·legant que és una mera invenció mediàtica per catalogar la seva música inclassificable.
M’ha costat triar una cançó per il·lustrar el tema d’aquesta entrada. He triat “The Rip”, que en qualsevol cas, és un gran tema.
A les habituals versions en estudi i una en directe, n’hi afeguim una tercera de “casolana” tocada pel Thom Yorke i el Jonny Greenwood, de Radiohead. Com diu un comentari penjat porahi… “no cal anar ben pentinat per fer bona música…” 

La traducció, maquíssima, a càrreg del Daniel Giribet, el nostre traductor preferit…

“El trencament”

Tal com entra per la porta, alta i perfumada
Dubtant un cop més
I tal com m’ho poso a l’esquena i amb l’amargor que sentia
M’adono que l’amor flueix

Cavalls blancs salvatges, se m’emportaran
I la tendresa que sentia
S’emportarà la foscor
Els seguiré?

A través de la glòria de la vida m’escamparé per terra
Decebut i adolorit
I en els meus pensaments he sagnat pels misteris que m’han dit
Una altra mentida més

Cavalls blancs salvatges, se m’emportaran
I la tendresa que sentia
S’emportarà la foscor
Els seguiré?

Cavalls blancs salvatges, se m’emportaran
I la tendresa que sentia
S’emportarà la foscor
Els seguiré?