286 “If I Should Lose You”

(Ralph Rainger / Leo Robin)

Chet Baker & Paul Bley

“Diane”

1986

Autoficció-2

Els escrits d’aquest blog s’han nodrit bàsicament de temes relacionats amb el seu entorn o directament fan referència, interpel·len la seva pròpia condició. Estaríem parlant doncs d’autoficció. Aquest estil narratiu consisteix en una mena de variant de l’autobiografia. Però mentre en aquesta els fets explicats són verídics, a l’autoficció són versemblants (possibles), però sense compromís amb la veritat. Autor i narrador es confonent, però no es fa explícit que siguin la mateixa persona. Ha de passat per la història per explicar-la. Es crea així una ambigüitat, un joc metaliterari que el lector ha d’acceptar d’antuvi. El fet en si ha permès construir un nou punt de vista novel·lesc i per tant una nova forma de narrar menys subjecta a l’acció, més lliure, fins i tot morosa.
L’autoficció és un neologisme creat per l’escriptor i crític francés Serge Doubrovsky, qui va inaugurar el gènere amb l’obra “Fills” (1977). Després nombrosos autors s’han apuntat a la fórmula: J. M. Coetzee, Paul Auster, Esther Tusquets, Francisco Umbral, W. G. Sebald, Félix de Azúa, Javier Marías, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Soledad Puértolas, per citar-ne alguns.
Aquest estil, aplaudit al seu dia, ara sembla estar passat de moda, inclús mal vist pels erudits. Veiem només alguns a veure què en diuen. Al seu article “Contra la autoficción” Laura Freixas assenyala que “la autobiografía ha ido ganando protagonismo a lo largo del siglo XX está fuera de duda. ¿Por qué? Por varias causas: la ‘imposibilidad de inventar grandes tramas insólitas’ –todas están inventadas ya– que señalaba Ortega en sus Ideas sobre la novela (1925); porque la quiebra de los “grandes relatos” nos empuja a refugiarnos en nuestra propia experiencia como única fuente fiable de verdad y sentido; porque en el siglo XX coinciden experiencias colectivas traumáticas con una masiva alfabetización… Pero ese recurso a lo vivido, que parece una solución, abre a su vez nuevos problemas. El de la memoria, tan vacilante y engañosa. El de la ética: ¿tiene derecho quien escribe a entregar al público esas vidas ajenas inevitablemente trenzadas con la propia? Incluso el judicial: en España (¿todavía?) no ha sucedido, pero sí, por ejemplo, en Francia, donde Camille Laurens le ganó un juicio a su exmarido, que la había denunciado por publicar un relato de su separación…”
Julia Musitano al seu treball “La autoficción: una aproximación teórica. Entre la retórica de la memoria y la escritura de recuerdos” defineix l’autoficció com “género paradójico por excelencia, que vacila entre dos mundos, el de la autobiografía y el de la novela, y que no nos permite como lectores discernir entre verdad o invención. Viene a registrar una paradoja contemporánea: la espectacularización de la intimidad, la imbricación de los espacios, los límites laxos entre lo público y lo privado, entre la realidad y la ficción”.
Potser l’Anna Caballé, a “¿Cansada del yo?” potser és més benèvola “Al novelista ya no le fue necesario inventarse un mundo imaginario, unos personajes, un paisaje. Con la autoficción no requiere de un andamiaje. Le basta con recrearse a sí mismo (y a sus seres próximos, igualmente gentrificados) instalándose en el eje de la acción como único paisaje posible, halagando al mismo tiempo la inteligencia del lector que se complace en descubrir, o creer que descubre, los elementos no ficcionales depositados en la ficción para crear una ilusión de autenticidad que por supuesto es falsa”.
En fi. Podríem seguir i seguir. Però crec que queda clar en quin atzucac es troba avui en dia l’autoficció i per ende, aquest blog.

284 “Ducter”

(Geordie Greep / Morgan Simpson / Cameron Picton / Matt Kwasniewski-Kelvin)

Black Midi

“Schlagenheim”

2019

Autoficció-1

Tres lliuraments seguits… um… això ja no és normal. Alguna cosa s’està tramant. Esperaré una mica més però a desvetllar-ho.

Fa uns dies, el Sergi Pàmies, a la seva columna de La Vanguardia explicava com, en plena onada de calor, estava esperant l’autobús en una parada de Villarroel quan va veure a “Enrique Vila-Matas i la seva inseparable Paula de Parma en clara actitud d’estar buscant taxi”. Vila-Matas portava en una capsa un ventilador de torre per estrenar. La Paula de Parma, un test d’orquídies “delicadament embolicat”. En aquestes circumstàncies el Sergi Pàmies no va trobar oportú saludar a la parella i ho va posposar per un altre dia. Coneixent el seu tarannà i aquell curiós carregament, li va semblar que la parella en realitat estava assajant alguna escena per la seva pròxima novel·la.

Mentre llegia aquest article ja em veia baixant pel carrer del Carme i en passar per davant de cal Sauret, la xicota sortint de la llibreria al meu encontre amb un exemplar de l’últim llibre del Vila-Matas. En aquell moment jo recordaré l’article. Compraré el llibre delerós de trobar-hi algun passatge recreant l’escena del taxi amb el ventilador de torre i el test amb orquídies a les mans. Sense que el Vila-Matas ho esmenti sabré que allà al fons, desenfocat, en una parada de bus hi ha el Sergi Pàmies que se’ls guita. O potser havent també llegit l’article, el Vila-Matas farà sortir al Sergi Pàmies com un personatge amb un nom fictici. Vés a saber quin paper li farà fer. Així doncs, si mostrem tot l’espectre, traçant una línia recta que no respon a les traves del temps ni de l’espai, en un extrem hi sóc jo. Després, i per aquest ordre, la xicota de cal Sauret oferint-me el llibre, el Vila-Mata i la Paula de Parma buscant taxi carregats, i el Sergi Pàmies esperant el bus a l’altre extrem. Encara s’hi podria però, afegir un darrer personatge, tancant el cercle. Jo mateix, palplantat darrere el Sergi Pàmies mirant tota l’escena. Sent allí gràcies al poder de la literatura.

263 “Crazy Days”

(Brian Caffrey)

Brian Caffrey                

“Feed The Flame”

2003

 

El robatori de les rodes a la rotonda

El robatori de rodes de cotxe sembla ser un cas anacrònic. Doncs a mi en el decurs d’un mes me les han robat no una, sinó dues vegades, dins la rotonda que acostumo a aparcar, just davant de casa. El primer cop, era ben d’hora i encara era no s’hi veia. Després de pujar la Nica i jo al cotxe i ficar la marxa endarrere per fer maniobra el cotxe es va decantar sobtadament quedant tots dos, la Nica i jo, mirant al cel encara fosc. M’havien pres la roda del cantó dret del darrere. Els malfactors havien substituït la roda per quatre totxos. Havien tingut el detall de deixar els caragols a terra. La guàrdia urbana i els mossos en fer la pertinent denuncia van qualificar el fet d’insòlit i poc freqüent. Els mateixos arguments van donar uns i altres davant el segon robatori. Al mateix lloc i amb les mateixes circumstàncies. Aquesta vegada van ser dues rodes, i la descoberta a mig matí, a plena llum del dia. Un presagi del desvergonyiment de l’acte. Si allò era insòlit i poc freqüent, tant la urbana com els mossos no van trobar paraules per descriure que passés dos cops i al mateix cotxe.

És cap de setmana, i amb els tallers tancats i faltant dues rodes no es podrà traslladar el vehicle fins dilluns. A la comissaria el mosso que m’ha atès, en comprovar la coincidència dels dos fets m’ha preguntat si tenia problemes amb algú. Amb una frase, m’ha rebaixat de víctima a sospitós. Quan he intentat justificar que el possible culpable tenia el mateix cotxe que el meu ha matisat que en tot cas les mateixes rodes. Ho he deixat estar. He vist que qualsevol cosa que digui pot ser utilitzat en la meva contra i confirmar les seves sospites. Era la mena de persones que sempre han de dir l’última paraula. M’he adonat que en un moment com aquest, si jo fos de sang calenta, que no és el cas, potser hauria acabat passat la nit a la garjola. Per injúries a l’autoritat. Vet aquí si n’és de fina la línia que separa l’agressor de la víctima.

Des de la meva finestra veig el cotxe abandonat dins la rotonda. Més que un cotxe sembla el cadàver desmembrat d’un animal, reclam d’alimanyes i rapinyaires, enfosquit per un revol de voltors. No puc parar de donar-hi tombs. Si pels professionals del ram és insòlit i poc freqüent, qui em diu que això no pot passar una tercera vegada. Tot plegat encara els i falta una roda per completar el joc. Dues si volen la de recanvi. Considero diferents possibilitats per afrontar les dues nits que el vehicle hi ha de passat a la intempèrie, dins la rotonda. Les opcions passen per enviar el Pesquises a muntar guàrdia, armat amb gavardina, barret i mig cartó de tabac. O guarnir el cotxe amb les llums del pessebre i penjar una una fletxa ben gran amb un rètol que digui “les rodes són aquí”. Al final opto per no fer res. Que triï el destí.

De produir-se aquest tercer robatori el cas es convertiria en extraordinari. Ficats a imaginar faig un paral·lelisme amb Jack l’esbudellador. Amb tots els respectes per les víctimes, no recordem cap dels seus noms. En canvi el de l’assassí el coneix tothom. En el meu cas, seria el mateix però a la inversa. Com si Jack l’esbudellador s’hagués acarnissat amb una sola víctima. Que en lloc de compartir els cops de ganivet, els hagués tingut en exclusiva. Qui hauria estat recordat a les hores? Qui hauria passat a la història? Penses que et faries famós. Pel carrer, a l’entrar als llocs darrere teu aniries deixant un rastre de vísceres i sang, junt amb un reguitzell de comentaris en veu baixa, a saber si de pena, befa o admiració. Mira-te’l! És ell… el que li prenen les rodes a la rotonda…! La víctima de la rotonda. El robat de la rotonda… Ja hi hauria algú o que trauria algun nom ingeniós. Pobre…, dirien uns. Sí, sí, però vés-li al darrere exclamarien uns altres.

El lladre de les rodes, veient usurpat el seu protagonisme, relegat a un mer paper secundari, potser confessaria per reclamar el paper que li toca. El seu moment de glòria. En aquest supòsit ja faríem per manera que fos el mosso que em va atendre qui passes com qui descobreix i deté al malfactor. Per arrodonir la història (rodes, rotondes…) Tot plegat sempre n’hi ha que es pengen medalles sense merèixer-les.

Brian Caffrey ha actuat a les dues darreres edicions del McTrepat, al Museu Trepat de Tàrrega. Ho ha fet en format de trio, amb uns Txabi Ábrego (guitarres) i Àlex Gaspa (bateria) magnífics. Van anar desgranant clàssics de la música americana, i també algun tastet de collita pròpia. Com l’any passat vaig quedar prendat de la qualitat del concert i del bon rotllo que desprèn el Brian, afable i proper. Un excel·lent comunicador. Un veritable plaer.

262 “L’arbre que vol ser humà”

(Ernest Crusats / Jordi Casadesús / Jordi Torrents)

La Iaia                 

“On és la màgia?”

2014

 

D’aquesta se’n sortirà

A batzegades. A batzegades és com funciona aquest blog sense cap seguida, que no guarda cap disciplina ni mètode ni compromís ni res de tot això. I dins tantes mancances a vegades un es pregunta si potser no té ni solta ni volta.

Tota publicació o esdeveniment que es preui ve marcada per una periodicitat ben definida. Diari (el diari), setmanal (suplements, revistes del cor, la quiniela), mensual (revistes del cervell, la nòmina), trimestral (dossiers, publicacions per cervells retorçuts), semestral (per cervells obsessius), anual (almanacs, catàlegs, el calendari del pagès, la felicitació de Nadal), bianual (la felicitació de Nadal del desmemoriat), i així fins a l’infinit. El Cansongs, en aquest sentit fora de categoria, en qüestions de cadència temporal guardaria més afinitat, per incert i sobtat, amb esqueles, partides de naixement o pamflets electorals.

La falta de temps sembla no servir d’excusa quan hi ha qui afirma que el temps és un concepte que ens hem inventat. Altres en canvi, menys categòrics, admetent la seva existència, asseguren que sempre hi ha temps per tot. Del que es dedueix que si no el trobem (el temps) és que no en tenim proutes ganes (de fer allò que hem de fer). Del desajunt i l’arítmia ja me’n fa prouta memòria el lliurament setmanal del Josep M Oliva que, amb puntualitat britànica, amb un degoteig implacable com una gota malaia, cada divendres cau puntualment a l’hora convinguda.

Descartat el factor temporal, una altra raó podria ser no tenir-hi el cap, traslladant el problema a una qüestió espacial. Molts cops ens passa que a la feina, al cotxe, o enmig d’una conversa familiar tinguem el cap en un altre lloc. A mi em passa sovint. Conscient d’aquesta circumstància, m’aferro al bon criteri dels qui m’envolten i segueixo, sense xistar ni fer preguntes, el pas que toca amb estricta disciplina militar.

Per postres aquests darrers dies el Cansongs ha rebut un altre cop mortal. La proclamada autoficció, de la que aquest blog tant en presumia i vantava, ara resulta que no existeix. La mà executora ha estat la del Sergi Pàmies que, arran de la publicació del seu darrer llibre, en una entrevista molt didàctica a l’Ara, afirmava sense embuts que “l’autoficció no existeix”. Ho argumenta dient que “l’autoficció és una impostura basada en la ignorància. Determinats alquimistes de les etiquetes van decidir que a una cosa que tota la vida havia existit li posarien un altre nom (…) hi ha una mirada cap a un mateix des de la ficció i prou”. I ho il·lustra d’una manera molt gràfica “La masturbació està inclosa dins el sexe, no és una categoria a part!”. Afirmació que, afegeixo jo, farà feliç a molta gent que resulta que tenen més sexe del que es pensaven.

Em pregunto com seria un encontre fortuït entre el Pàmies i Vila-Matas (paladí de l’autoficció) per parlar d’aquest tema (ignoro si es coneixen…) Clar que coneixen el caràcter esquiu del Vila-Matas, fugiria d’estudi al·ludint que dels seus llibres, el text de la contracoberta i les ressenyes no són de la seva incumbència.

Per cert, “L’art de portar gavardina”, del Sergi Pàmies el trobo magnífic. Tant de forma com de contingut. He pensat que de gran jo vull saber escriure així. El volum, petit però sucós, és un recull de contes en què l’autor fa autèntic striptease emocional. Un valent i arriscat exercici d’exhibicionisme que per cert, la gavardina és la peça que més escaient per aquesta mena de pràctiques. Em pregunto si el Sergi Pàmies guarda alguna mena de parentel·la amb cal Pàmies. Ho haurem d’esbrinar…

Fet aquest incís tornem a la consulta mèdica per analitzar l’estat al malalt. És a dir, el Cansongs.

Els símptomes. Ens mostren un blog sense continuïtat i arítmies. Amb disfuncions temporals i temàtiques. Que tendeix a la desídia i la narcolèpsia.

El diagnòstic. El pacient presenta un quadre clarament tipificat. Agrafia aguda, acompanyada de ciclotímia de grau tres, amb desplaçament del seu marc teòric a causa de la pèrdua d’autoficció, afectant-li l’autoestima.

Tractament. L’equip facultatiu ha optat per una via conservadora. No saltàs cap menjada, exercici físic i mental i dormir les hores que toquen. Llegir, conversar, escoltar. Fer noves amistats i conservar les velles. Practicar força sexe, ni que sigui a base d’autoficció. I nodrir-se dels tres ingredients bàsics per recobrar les ganes d’escriure (el mateix Pàmies reconeix aplicar-se-les…) La realitat, la imaginació i la memòria.

Sembla que d’aquesta el Cansongs se’n sortirà. Almenys li hauran fet un pedaç per aguantar una temporada.

Aprofitant que aquests dies s’ha celebrat el 30è Mercat de Música Viva de Vic, incloem a la basta llista del Cansongs a La Iaia, un grup de casa. Psicodèlia autòctona amb trempera.

 

 

 

226 “Mearcstapa”

(Robin Pecknold)

Fleet Foxes                 

“Crack-Up”

2017

 

Hiat

Darrerament passen coses molt estranyes. Tan estranyes que un pondria començar a sospitar. No sé ben bé que, però a sospitar. L’altre dia, per exemple. Al diari hi venien dues entrevistes que ben bé sembraren destinades a quebrantar la meva moral. Venien les dues dins una mateixa pàgina, quan, lo lògic i habitual fora que haguessin dedicat una pàgina per cadascuna, amb abundants destacats, espaiats generosos, i fotografia que llueixi.

Doncs no. Totes dues en una pàgina, compartint estretor. Era com qui s’ho juga tot a una carta. Tot o res. Acumulant tota la dinamita en un sol lloc, enlloc d’escampar-la, per fer tot el mal possible si l’enxampo. Al fullejar el diari potser passa de llarg, però si s’atura en aquesta pàgina, està llest. La casella del pou.

Les dues entrevistes eren breus, com fetes a desgana, pròpies de l’estiu, i poc dignes del que els personatges haguessin merescut. La primera entrevista, la de la dreta, era al Javier Marias a raó de l’imminent publicació de la seva darrera novel·la, Verta Isla. Entre altres consideracions, l’escriptor madrileny assegurava, amb sorna i un clar despreci que “ara tothom es creia escriptor”, amb una concreció cap alguns personatges mediàtics que acabaven publicant la seva novel·la o les seves memòries de torn. Tot i aquesta aclaració, la frase ja estava dita, i com que jo escric (aquest blog n’és una evidència, el mal ja estava fet.

Passo a l’altra entrevista, aquesta dedicada a Jordi Puntí. Allí afirma que “l’autoficció era una mostra de poca imaginació”. Tocat com estava pel Marias, trontollant, va el Pun tí amb aquesta frase i em fica la traveta. Perquè, vaig pensar, de què es nodreix aquest blog sinó d’autoficció? Serà veritat això que diu? O és que l’autoficció, que durant un temps va estar tant de moda, ara ja no es porta?

Als senyors Marias i Puntí, dos escriptors que respecto i pels qui sento veritable admiració (sobretot pel primer) els dispenso de totes totes. Tinc per segur que no hi ha cap connexió entre ells respecte a aquesta conxorxa ni amb els autors de la mateixa per soscavar el Cansongs. Aclarir que jo no sóc pas escriptor sinó una persona que escriu. En el sentit del qui canvia una bombilla no ha de ser pas forçosament electricista. En quan a l’autoficció, els límits de la literatura són difusos. Crec que tot escriptor s’alimenta de la seva realitat. Encara que només sigui en els detalls més minsos. En molts casos, segurament l’escriptor ha re recorrer a la ficció per arreglar un fet verídic. Per fer-lo versemblant. Fent un símil, no sé si encertat, i salvant les distàncies, l’agent George Smiley de John Le Carré es mou en un món d’espies heretat de les pròpies vivències de l’autor. El Pesquises juga a moures en un món, també d’espies, del que només en té referència per pel·lícules i novel·les, o sigui, que és mou en un món del què no en té ni idea.

Han passat els dies i, ja estic refet dels retrets col·locats estratègica i maliciosament per tal de demolir les estructures d’aquest blog. Reemprenc doncs l’activitat habitual. Això sí, enviant complida còpia d’aquest text, per correu ordinari, i directament al despatx de Mr Pesquises, per que aquest obri diligències i investigacions sobre aquest cas. De ben segur que ell sabrà estirar del fil que el porti fins la mà que ha ordit aquest pla malèfic i acabar d’una vegada per totes amb els malfactors que l’han perpetrat.

Fleet Foxes em va sorprendre gratament amb el llançament del seu primer àlbum homònim, allà l’any 2008. Un disc amb molt bona acollida per part de la crítica que destacava pel un folk rock lluminós i unes harmonies vocals amb un cert aire a lo Crosby, Stills, Nash & Young ficats al dia. Aclaparats per la repercussió d’aquest treball la banda de Seattle es va trencar les banyes per aconseguir un disc a l’alçada de les expectatives. La gravació de Helplessness Blues (2011) va suposar un esforç tant descomunal que es va convertir en un malson i va esgotar al grup, sumint-lo en un hiat de silenci. Ara apareix aquest Crack-Up, amb uns Fleet Foxes refets i amb plena forma. La cosa promet.
https://youtu.be/j5WFpUVY61U