Mes: Mai de 2018

255 “The Rhythm Changes”

(Patrice Quinn / Kamasi Washington)kamasi_mike_park

Kamasi Washington

“The Epic”

2015

Jazz amb majúscules

Kamasi Washington ha inscrit el seu nom a la nòmina de grans intèrprets i compositors del jazz per engrandir la llegenda d’aquesta música de l’instant. Amb 32 anys, aquest saxofonista californià s’ha forjat un sòlid present i un esplendorós futur pel davant. L’any 2015 va publicar el triple àlbum “The Epic”. Un treball en forma de triple àlbum mastodòntic. Èpic, tal com resa el seu títol, i que desborda talent, inspiració i energia a dojo.

 

 

 

 

 

 

 

254 “Tubular Bells”

(Mike Oldfield)Mike_oldfield_tubular_bells_album_cover

 

Mike Oldfield

“Tubular Bells”

1973

Campanes tubulars

L’any 1973 el panorama musical va quedar sacsejat per la publicació de Tubular Bells. El disc contenia una única peça, bàsicament instrumental, que s’entenia al llarg de les dues cares de l´elapé. Fins aquí res extraordinari si ens atenim als costums de l’època, on aquests temes mastodòntics i de llarga durada eren freqüents entre les gravacions dels grups de rock simfònic o progressiu. El que realment cridava l’atenció era que Mike Oldfield tocava pràcticament tota la llarga nòmina d’instrument emprats en el disc. L’altre punt rellevant era que Oldfield tot just tenia vint anys. Tubullar Bells és una obra molt madura per un treball de debut d’algú tant jove. Més sorprenent encara si atenem als rumors que indiquen que la peça va ser concebuda uns anys abans, quan el jove Mike era encara un adolescent. El disc va ser el primer llançament de Virgin Records. Richard Branson, el seu propietari i fundador va encertar apostant pel jove talent. Els redits d’aquest dins van assegurar l’estabilitat de la discogràfica.

Uns mesos més tard de la seva publicació va arribar la seva popularitat indiscutible. Tubular Bells va ser escollir per formar part de la banda sonora de l’Exorcista. De fet, s’associa més amb aquesta pel·lícula de terror que no pas amb el recés bucòlic que originàriament en realitat és aquesta mena de cànon in crescendo. Molt lluny de les possessions diabòliques. Particularment em sap greu aquesta dicotomia sensorial en què s’ha convertit Tubular Bells. Suposo que a Mike Oldfield també. Greuge mitigat, en part, pels moviments al conte corrent. Tal com deia Dorothy Parker, “les dues paraules més importants de la llengua anglesa són xec adjunt”.

Als qui no conegueu la peça us suggereixo no quedar-vos als primers compassos. Només hi trobareu dimonis lletjos, bruts i maleducats. Si continueu avançant descobrireu el paradís.

 

 

 

 

 

 

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.

 

 

 

 

 

 

252 “I’m In I’m Out And I’m Gone”

(Ben Harper / Jason Mozersky)Ben_Harper_Get_Up!

 

Ben Harper, Charlie Musselwhite

“Get Up!”

2013

El Blues i el Diable

Ben Harper, segons paraules seves diu que “als vint anys ja buscava el blues. Però no el vaig trobar”. N’hi ha que per per aconseguir-ho han venut la seva ànima al diable. Es diu que Robert Johnson va fer un pacte amb Lucífer en una cruïlla de camins de Clarksdale, un poble de Mississipí. La llegenda es fonamenta en el fet que Robert era un guitarrista mediocre. Cap a l’any 1930 es retira. Un any més tard reapareix tocant la guitarra com un mestre. En aquest fet molts s’hi van ensumar fortor de sofre.

Amb els pas dels anys Ben Harper ha acabat trobant el blues. No sabem si entregant la seva ànima al diable. O en el seu cas però potser ha optat per altres vies. Una és freqüentar les males companyies. Un grup que s’autoanomeni The Innocent Criminals no poden ser de fiar. Segur que hi ha el bo i millor de cada casa. I sobretot la companyia de Charlie Musselwhite, un vell diable que toca l’harmònica de manera endimoniada. Hi ha qui diu que “no et fiïs d’un home que duu segell i anells al dit petit…”

Ens veiem a l’Infern!