Tag Archives: a cappella

234 “The Sad Song”

(Fredo Viola)Fredo Viola-the-turn

Fredo Viola                 

“The Turn”

2008

 

De sol a sol

El Marc és pagès de de tota la vida. Fill d’un llogaret de la Segarra, de ben jovenet va deixar l’escola per anar al poble a viure amb el tiet i la tieta, dos concos que ja s’havien fet grans. Els aniria bé algú com el Marc per treballar les terres i no estar tant sols. El Marc no és ni prim ni gras. Ni baix ni alt. És de la mida que n’hi ha més, com diria la tieta. Encara que duu rellotge, les jornades no les marca pas les hores sinó el sol. De sol a sol, junt amb el tiet, entre sembrats, oliveres i ametllers, segons la temporada. A migdia i a la nit, puntual, la tieta ja els hi té el plat a taula. L’escena, mal il·luminada, suggereix un cenacle, versió reduïda d’aquell Sant Sopar que penja de la paret.

De caràcter apocat, el Marc sempre ha dut una vida abnegada, consagrada al treball i als preceptes de bon veí inculcats per la família i les Sagrades Escriptures. No ha faltat mai a missa de dotze ni a les festes de guardar. De casa sempre surt clenxat, afaitat,  encoloniat, net i polit. Modest i clàssic en el vestir, sempre sembla dur una peça de més de la que pertoca per l’època que som. I no ha abandonat mai l’advertència maternal d’anar cordat fins dalt.

Reservat i poc donat a la tertúlia, els diumenges a la tarda acostuma a anar al cafè  (una tallat a l’hivern, una sense alcohol a l’estiu) Seu sol a fullejar el diari. És el mirón a les partides de cartes. El figurant en els debats. El prudent en els partits de futbol. El que assenteix a les reunions. El convidat de pedra en els convits.

Amb qui més confiança té el Marc és amb el Pau, el seu veí, també pagès, encara que aquest d’un tarannà diferent. Ell, diguéssim, està més al dia. L’església ni la trepitja. I freqüenta altra mena de temples nocturns.

Han passat els anys. El Marc és a un pas de la jubilació. Els tiets són morts. Els pares són morts. El Pau també. S’ha quedat sol en una casa buida, només plena de records. I del Sant Sopar. Ara els seus sopars són un cenacle d’un sol membre. Una versió mínima. Abstracta. Com una reducció d’aquesta cuina moderna que tant es porta avui en dia. Un plat ben gran amb un petit escatxic al mig.

Vaig escoltar una frase que podria definir la música de Fred Viola. Vindria a dir més o menys que “lo més modern és una cosa tant antiga que ja se’ns havia oblidat”.

111 “God Only Knows”

(Brian Wilson / Tony Asher)The Beach Boys "Pet Sounds" high res cover art 002

The Beach Boys

“Pet sounds”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (2a part)

 

Els dos treballs tenen bastantes coses en comú. Una, potser la més rellevant és el caràcter experimental de les obres (pensem que estem a 1966…) L’altra, també obvia, i que vindria a ser un tret característic de les dues formacions, és que les cançons es sustentaven en gran mesura, en un acurat treball de les harmonies vocals. És per això que hem demanat al Narcís Cercós, actual director de la coral Joia de Maig, i tot un expert en músical vocal que ens analitzés les diferències i similituds entre aquest dos grans grups de la música popular. Tot i declarar-se no ser especialista en aquest estil musical crec que ens presenta un treball rigorós i força revelador, que barreja la part tècnica amb la part més emocional. Crec que l’harmonia vocal té un paper important dins aquest tipus de música i valdrà la pena dedicar propers lliuraments al tema. Aprofito l’avinentesa per agrair al Narcís s’hagi brindat a dedicar-nos part del seu valuós temps. Moltes gràcies. Us deixo amb les seves paraules…

 

THE BEACH BOYS vs THE BEATLES

QUI ÉS MILLOR?

En primer lloc, deixar molt però molt clar que no sóc cap persona especialista en el camp de la música moderna. Per tant, les meves paraules seran una mera opinió sorgida a través de l’escolta d’aquests dos grups musicals.

Les comparacions, tal i com diu la saviesa popular, sempre són odioses. Com tot en la vida, trobarem partidaris d’un grup i partidaris de l’altre, i més en aquest cas quan estem tocant dos dels grups més emblemàtics de la seva època i els quals tenen i tindran sempre un dels principals capítols de la història de la música moderna i de la música del segle XX.

Sumat a això apareix encara una altra problemàtica summament important des de l’apartat político-geogràfic. Aquí es presenta l’enfrontament entre dues de les principals potències del nostre món: els Estats Units representat per The Beach Boys contra Anglaterra (Regne Unit) representat per The Beatles.

Per tant, resoldre la pregunta “Qui és millor?” es fa realment difícil. No només cal fer una valoració musical, sinó també tenir en compte el context que envolta les dues formacions.

Musicalment parlant són dos grups realment molt semblants. Els dos grups van donar una importància cabdal a la veu. Les seves peces, són ja des dels seus inicis molt riques a nivell vocal.

Fins aquest moment la música moderna seguia sempre un mateix estil i un mateix patró. Les seves estructures perduren fins a l’actualitat ESTROFA – TORNADA – ESTROFA – TORNADA – Improvisació amb solos – TORNADA …. i harmònicament seguint les seqüències basades en els graus I – IV – V o graus semblants I – II – VI – V,… jugant amb les dominants secundàries i incloent modulacions a tonalitats veïnes. Aquests patrons es repeteixen al 90% dels temes d’aquests grups i dels de la seva època, però també als grups actuals.

Però com dèiem, els dos grups presenten un tret fonamental: la seva qualitat a nivell vocal. Els dos grups inclouen als seus temes unes riques harmonies vocals, fet que aporta un plus de qualitat als seus discs. Fins aleshores la resta de grups no presentaven aquesta característica, d’un manera tan brillant o tan marcada, fet que els dota d’un segell de qualitat.

Els dos grups presenten aquestes veus prodigioses. Particularment, i deixant de banda el meu treball com a director de cors, crec que els grups que aporten unes riques harmonies vocals fan que la seva música sigui molt més atractiva per als oïents i per tant, genera un magnetisme molt més gran a l’hora de captar nous adeptes, qua al fi i al cap, seran els futurs compradors de discs.

Crec que a partir d’aquí i d’aquest anàlisi refermo i confirmo que per mi el millor grup de la història, i fins ara sense cap mena de rival que els faci ombra ha estat QUEEN (l’altre gran grup britànic).

Tornant al tema que ens ocupa (i perdó per anar-me desviant per les rames… però d’aquesta manera em refermo en els meus raonaments), apareix un moment clau en aquests dos grups. The Beach Boys, pràcticament era un grup vocal familiar, germans i cosins sota la severa tutela de Murry Wilson, onejant com a bandera l’esperit de la Califòrnia, el surf, la platja, els cotxes i les noies…. Tant ells com The Beatles van ser els més llestos de la classe, i segurament han passat a la història ja que van fer de les seves sales d’assaig i dels seus estudis de gravació uns excel·lents laboratoris. Amb això vull dir que van ser els pioners de la seva època i van experimentar molt els diferents registres, estils, instrumentació, harmonització instrumental i vocal, sonoritats, ritmes, … i el més important: van saber importar els resultats d’aquesta experimentació als seus temes.

Entrant a la seva obra discogràfica, arriba un moment clau. The Beach Boys, capitanejats per Brian Wilson, aconsegueixen crear l’”obra d’art”, la millor de les seves obres, el disc Pet Sounds. Un disc que va recoliar el bo i millor dels seus experiments, de les melodies i harmonies vocals i instrumentals, del ritmes…, en definitiva, una obra mestra. Obra que en el seu moment no va a ser tant valorada com ho hauria d’haver estat. Només va assolir el número 10 a les llistes de vendes dels Estats Units. Però en canvi, a Europa on els Beatles semblaven no tenir cap mena de rivalitat el Pet Sounds va arribar al número 2, fet que va fer posar les piles als de Liverpool, els quals van contraatacar amb una altra obra mestra Sgt. Pepper’s. El més probable és que el grup de Liverpool mai haguessin creat aquest excel·lent disc si no hagués estat per la pressió que els va generar l’èxit dels Beach Boys.

Després, ja sigui per tema econòmic, tècnic, o a nivell de creativitat els camins dels dos grups es va tornar a distanciar de manera definitiva. Tots els grups van tenir les seves problemàtiques a nivell intern, però el que sí que va afectar molt els americans va ser el distanciament de la seva ànima mater Brian Wilson. Wilson, a nivell individual, va seguir experimentant i treballant amb noves instrumentacions però la seva implantació als temes potser no va obtenir el rendiment que tots esperàvem.

Sabem que en el món de la música, per obtenir la fama i mantenir-se en un alt nivell, és essencial disposar d’un bon calaix econòmic. Poder gravar als millors estudis, amb els millors especialistes, els millors tècnics de so, els millors mescladors, tocar amb els millors músics, i un llarg etcètera implica invertir molts diners. I potser això va ser el que finalment va fer distanciar més els dos grups. The Beatles van poder continuar experimentant a més alt nivell i va acabar assolint més èxit que els seus homòlegs americans, els quals es van quedar més estancats en el seu estil. Però això, ja són suposicions meves…

En fi, cada persona és un món, i cada oient té la seva opinió i la seva predilecció a nivell musical. Em de ser conscients i tenir molt clar que la música (sigui de l’estil que sigui, i de l’època que sigui) és una font de coneixement, és un element transmissor de sensacions que cadascú les rep i les viu de manera diferent a l’altre. Per tant, cada persona escoltant The Beach Boys o The Beatles rebrà un bombardeig d’informació a través de les notes, dels acords, de les veus, dels instruments… que assimilarà d’una determinada manera i, segurament, el farà emocionar-se de manera diferent a la persona que tindrà al costat.

Per aquest motiu, respondre a la pregunta que ens plantejàvem a l’inici Qui és millor?, no sóc capaç de respondre. Només us aconsello un exercici. Que cadascú escolti els grups, i es deixi endur… que s’emocioni. I el grup que més l’haurà emocionat o que més de punta li haurà sabut posar tots els pèls: aquell serà el millor (però per a ell).

En conclusió, la resposta a la pregunta no existeix perquè la música és emoció.

Jo només us puc dir, i em refermo amb l’inici d’aquest humil article d’opinió, que a mi qui m’emociona és QUEEN. Per tant, ni The Beach Boys ni The Beatles.

Narcís Cercós


A banda del tema original podem gaudir d’una versió a cappella dels propis The Beach Boys. L’altra és la que va enregistrar David Bowie l’any 1984 i que forma part del seu àlbum Tonight. A lo crooner Bowie mostra en aquest tema les seves dots vocals i la seva prodigiosa veu. Aquesta és una de les versions que més m’agraden i que intento, precariament, cantar sota la dutxa.

16 "The cinema show"

                   

(Tony Banks / Phil Collins / Peter Gabriel /
Steve Hackett / Mike Rutherford)

Genesis

“Selling England by the pound”

1973

Al David Casamitjana, mag del so.

Aquesta setmana, per trencar una mica i marxar dels 70’, volia incloure algun tema més actual. Parlant amb el David Casamitjana, i sabent que ha passat pel mal tràngol de la pèrdua del seu pare, he volgut tindre una petita deferència cap a ell.
Aquest disc és un dels que més m’estimo. És un petit tresor. Recordo que el vaig comprar a Andorra, en un d’aquells viatges homèrics (vegeu l’entrada número 6 d’aquest blog) Només arribar, ja negra nit, pujo a les esgolfes, on havia reconvertit una habitació feta de nou, en el meu centre d’operacions. Tota una taula feta amb aquells angles i caragols metàl·lics arramblada a tot el voltant de la paret en forma de “u”, plena de discos, còmics, cartolines i estris per dibuixar (en aquell temps hi estava molt aficionat a dibuixar. Algun dia potser reprengui aquesta afició que ja ens ve de família…) A la part central, el plat i l’amplificador, amb els dos altaveus a cada extrem. i al mig de l’habitació, una cadira de bova, on em sentava exclusivament a escoltar música. Aquella habitació era un autèntic auditori. Malauradament aquesta activitat ja no la practico, i és estrany no escoltar música mentre faig altres coses, com ara escriure aquest article a l’ordinador. Alló sí que era escoltar de veritat, posant-hi els cinc sentits. Tal com deia, aquella nit, esgotat del viatge, no me’n vaig poder estar d’anar cap dalt a l’habitació i ficar un fragment d’aquest disc. Renoi quan sento els primers compassos, amb el Peter Gabriel cantant a cappella

“Can you tell me where my country lies?
said the unifaun to his true love’s eyes.”

(“Em pot dir on es troba el meu país?
va dir el unifaun als ulls del seu gran amor”)

… a veure, una miqueta com sona el segon tema… s’havia de tenir punteria per col·locar l’agulla al solc més fosc, que era on hi havia la pausa entre cançó i cançó…
Ostres noi, aquella introducció de piano era demolidora. Crec que ja en vaig tindre prou. Vaig anar a dormir amb la tranquil·litat que donava saber que havia fet una gran adquisició. I així va ser. És lo que sent diu un disc redó (valgui la redundància) Sobre bases de fórmules rítmiques canviants, unes harmonies i arpegis fastuosos i imaginatius, s’hi van creuant melodies que van i venen. Ple de detalls i matisos. Al tema final tot conflueix amb una naturalitat sorprenent, tot lliga. És d’aquells punts en què un grup aconsegueix el seu estat de màxima maduresa. Reconec que ha estat difícil escollir un sol tema, tots són molt bons! Però clar, no puc pas col·locar tot el disc… en tot cas espero engrescar al personal perquè l’escolti pel seu conte.

Després va vindre “The lamb lies down Broadway”, un doble Lp irregular, on ja es denoten les tensions entre els membres del grup i que van desembocar amb la sortida del grup del Peter Gabriel, que ja tenia el cap en altres coses. Malgrat haver fet algun treball de mèrit, sense ell, Genesis ja no va ser mai el mateix. Peter Gabriel era l’autèntic líder i engrescador del grup. Les regnes les va agafar el Phil Collins, que ja em perdonareu, tot i tenir un gran talent, al Peter Gabriel no li arriba ni a la sola de la sabata (algú ho havia de dir…)

Alguna vegada hem comentat amb el David que cada cop que tornes a escoltar aquestos discos tenen absoluta vigència, i és perquè grups com Genesis estaven formats per músics de veritat.