SEPULCRES BUITS.
Al cementiri, la diferència entre l’heroi i el covard només és una: un té la pedra dreta i l’altre ajaguda.
Frase lapidària familiar
Els Moragues tenim el do de fer-nos el mort. No es tracta de catalèpsia ni res de tot això. No és cap malaltia o disfunció que ens sobrevingui de manera sobtada. És una virtut que podem utilitzar a voluntat. Un do gràcies al qual la nostra família ha salvat la pell. I així generació rere generació. De portes endins, sense fer soroll, ens en vanagloriem. Portem aquest privilegi amb orgull. És cert que a vegades ha provocat suspicàcies, fins i tot retrets Però els Moragues tenim l’esquena molt ampla. Per nosaltres només hi ha un bàndol. El dels que ens aferrem a la vida i prou.
A les festes i reunions familiars sempre acaben sortint anècdotes dels nostres avantpassats. Són reals i n’estem molt satisfets. Mentre va arribant tothom, aprofitem per saludar-nos, fer broma i acaronar la canalla. L’oncle Llorenç fa ficar vermella la cosina Berta, demanant-li sempre si ja té novio.
Durant el dinar ens posem al dia de les ocupacions quotidianes. A la sobretaula, amb els dolços, cafès i licors, és quan apareixen les històries. La Berta i la Carla s’ocupen dels més menuts. La resta, petits i grans, ens disposem al voltant de la taula. Un petit amfiteatre. Al cap d’amunt L’oncle Lluís porta la veu cantant. A banda de saber fer-se el mort, té fusta d’actor (una cosa i l’altra vindrien a ser el mateix…). Secundat per la tieta Engràcia escenifica els fets, per a delit del personal. L’oncle Llorenç hi va ficant cullerada. Ell, com la majoria dels Moragues, se’n fot del mort i del qui el vetlla.
No negaré que, amb el pas del temps, les narracions s’han anat transformant. L’’eufòria del moment, i l’alcohol, segur que hi ajuden (som de vida, nosaltres). Han guanyat amb detalls i grandiloqüència, però els fets, per bé que reals, són sempre els mateixos. L’oncle Lluís, xocant de mena, té un veritable domini dels tempos. Tan aviat fa esclatar la parròquia amb grans escarafalls com no se sent ni una mosca, tots bocabadats, com si allò mil vegades explicat, fos revelat per primer cop.
Es fa el silenci. Fins i tot la il·luminació del menjador sembla haver-se atenuat, centrant el focus en l’escena. Estiu de 1815. Som a Waterloo. Fortor a pólvora i sang. Una esplanada sembrada de cadàvers i mosques. Entremig, en Pere Moragues, besavi del meu rebesavi, es fa el mort. Tot i haver acabat la batalla, el perill encara no ha passat. Ser descobert defugint el combat està penat amb la mort. En Pere Moragues, besavi del meu rebesavi, ha de lliurar altres batalles: contra el recompte de baixes (passa a engrossir la xifra dels morts), la recuperació dels tratjos (són molts cars i no és qüestió malbaratar), els rapinyaires (famèlics, atrets per la bacanal) i els altres rapinyaires (els dels llogarets propers, que rampinyen tot el que poden). Així aguanta dos dies i dues nits senceres. I al tercer dia ressuscità. S’alça entre els morts, tal com va vindre al món i es perd pels boscos del contorn. Brindem per ell, fa l’oncle Vicent. El menjador recobra la seva llum. Dringueig de gots mentre tothom recobra l’alè.
Entre l’enrenou i algun estossec, s’escolten les explosions dels projectils a les trinxeres. Hivern de 1916. Camps de batalla de Verdun. Sota la tempesta d’acer i foc, envoltat d’una boira tòxica, el nostre besavi Jaume es fa el mort, barrejat amb cadàvers dins aragalls de terra estripada. Pot passar setmanes així. Ha estat el primer a caure. L’únic a alçar-se. El besavi Jaume va sortir il·lès d’aquell infern. Però amb els pulmons ennegrits, idèntics als d’un fumador de cartró diari. Circumstància que no li va impedir passar dels cent. Una altra característica de la família: arribar als cent anys com si res.
A les celebracions no pot faltar-hi mai el relat de l’avi Quim, que va arribar a treballar ni més ni menys que a Hollywood. Algun assumpte tèrbol el va portar a enrolar-se a la Legió francesa. Sobreviu a la guerra d’Indoxina i fa cap a Amèrica. Els americans, llestos com la fam, aviat se n’adonen dels dots de l’avi Quim per passar com a difunt. Li donen un parell de papers en pel·lícules menors. Ell fa de mort, és clar. Ho broda. Fins que li arriba la gran oportunitat. El mateix Alfred Hitchcock està rodant La soga. A la pel·lícula, tota l’acció passa en un apartament amb un grup de personatges i un bagul amb un cadàver dins. Hitchcock, primmirat com és, i que està en tot, per tindre als actors en tensió, els fa creure que dins el bagul hi ha un mort de veritat. Per alguna cosa li diuen mestre del suspens. Aquest extrem, el del cadàver verdader, seria complicat de dur a la pràctica. L’avi Quim fa un paperàs. El mateix Hitchcock en persona el felicita dient-li que si mai necessites algun altre mort, comptaria amb ell. L’esquena de l’avi Quim va passar els seus últims anys predient tots els canvis de temps.
Com en totes les famílies, també tenim l’ovella negra: el tiet Enric. Quan es parla d’ell es fa un silenci sepulcral. De fet, es calla més que no es diu. La falta de concreció, les frases a mig dir i els silencis, només han fet que engreixar la llegenda. L’han convertit, sobretot entre els més joves, en un dels casos més enigmàtics de la nostra nissaga. I procliu a especulacions. Es comenta que estava ficat en un tema d’apostes il·legals. Negocis poc nets d’aquells que es posen on no toca. No era aigua clara. El van trobar en una fonda de mala mort. Mort jove per fer-se el viu.
Arriba el torn de l’àvia Encarnació. En aquest punt s’aprofita per oferir més cafè. Tot i no abandonar mai l’àmbit domèstic, les seves resurreccions han transcendit. Tota una artista en això de simular el traspàs. Enreda a propis i estranys. Una de les vegades, fins i tot superà el tràmit del metge. Ja havien avisat a familiars, amics i coneguts, que arribaven a la casa per donar el condol. L’àvia Encarnació va aparèixer al menjador com si res, mudada i apariada com si anés de festa. Em faig un plat de sopes amb un ou que em noto una mica esvaïda. Tothom quedà mort.
La seva darrera resurrecció va ser al cementiri. Ja era al clot, dins el taüt, a punt de ser enterrada. Trucs a la tapa de la caixa. A Maria! Sense amoïnar-se, com qui truca a la porta d’una casa. Mentre l’ajuden a sortir del clot han d’aturar al marit que, fora d’esme, no para de palejar terra sobre l’àvia Encarnació.
Va ser anys més tard que li va arribar la seva hora. Era un estiu sufocant. L’avi ja no hi era (ell no era de la sang i havia marxat quan tocava). L’àvia portava diverses setmanes ignorada al seu llit. A la casa, la vida quotidiana transcorria sense majors alteracions. Van haver de ser els veïns, incomodats per la fortor, qui alertaren les autoritats. L’enrenou va ser gros.
Aquest de l’àvia Encarnació acostuma a ser el número final. Mentre desparem taula, encara surt algun comentari o anècdota xocant que provoca rialles. La de les falses esqueles, que van voltar per casa molt de temps. Les fèiem anar per falcar la pota de la taula, de posavasos, o d’estalvis per a no cremar les estovalles.
Ens acomiadem amb abraçades i petons (som petoners nosaltres). I ens donem ànims. Es produeix l’enrenou de sempre a l’hora de recollir abrics i jaquetes. És habitual que hi hagi confusions i molts marxin amb la peça que no toca.
Actualment qui té tota la família preocupada és el meu germà Ramon. Fa unes setmanes, un accident en una central nuclear va causar una catàstrofe. L’explosió va devastar una àrea d’uns quants quilòmetres. Després de l’explosió hi va haver unes emissions radioactives d’efectes estranyíssims: els morts, que prèviament havia matat l’explosió, han revifat. Ha estat declarada Zona d’exclusió (també se l’anomena Zona morta) Fins i tot hi ha intervingut l’exèrcit. Casualment el Ramon hi ha quedat atrapat i no en sabem res. La família tenim raons més que fundades per pensar que no s’ha vist afectat (tret del confinament, és clar) La primera prova ve de les dades que ha facilitat l’empresa (és repartidor de refrescos) Sembla que hauria accedit al lloc dels fets hores després que es produís l’explosió. L’altra prova és un vídeo que circula per Internet on surt lo Ramon. Es tracta d’una gravació procedent d’una càmera de seguretat. S’hi veu un carrer buit, amb un parell de cotxes travessats, abandonats. De sobte, apareix a plano un grup d’homes i dones malgirbats i desmanegats. Són zombis. Morts vivents que caminen esmaperduts, amb la vista esbarriada, ensopegant entre ells. Enmig s’hi veu al Ramon. Fa el mateix posat que els altres, esparracat i despentinat (en aquest aspecte el temps juga al seu favor) El grup passa de llarg i surt de plano. Fi de la gravació. El Ramon només hi apareix uns segons. Si es mira amb atenció (aquest fragment l’hem aturat, rebobinat i alentit infinitat de vegades) es pot percebre un ràpid moviment dels seus ulls eixorivits analitzant la situació. Sens dubte és un digne successor dels herois familiars, un artista. Ha sabut fer una reinterpretació de la tècnica de fer-se el mort per adaptar-la als temps que corren. Estem segurs que se’n sortirà.
Recordo tot això, estirat al mig del carrer amb els ulls tancats. A la pell noto la tebior del sol de març que ja comença a escalfar. Una lleu baixada de temperatura em fa intuir els transeünts que, perplexos, s’arremolinen al meu voltant.
L’emocionant In the Neighborhood, de Tom Waits, en estudi i en directe. I una versió del Peter Gabriel a veu i piano. Tot un regal per aquests temps de confinament.
Mr Cansongs 