302 “Cymbal Rush”

ABSÊNCIES.

“I tot el que acabem de deixar es converteix en un bodegó, en una natura morta que capta el moment precís en que sortim de l’escena. Aquesta és la sensació. Hi acabem d’estar. En queda encara la tebior en l’espai, com en una flassada, una llum de presència que es volatilitza”.

“Tocat i enfonsat”

–Ramon Cardona

Dissabte al matí. Amb el Jaume i el Josep M quedem a Les Pallargues per fer una ruta pel terme. El Josep M, coneixedor de la zona, ens fa de guia. Transitem pel llindar de la boira i un sol de febrer. Admirem la pleta de cal Solà, una veritable catedral d’arcs i voltes. S’alternen el paisatge agrest amb camps de conreu delimitats per marges de pedra magnífics. Caminem sobre grans lloses de pedra. Sota voltes de pedra a punt d’enfonsar. Camins argilosos, aragalls enfangats pels darrers temporals. Basses d’aigua on abeuren senglars i teixons. Veiem una de les columnes de pedra que fa el Josep M. En té cinc escampades pel terme. Una construcció que supera els dos metres que s’alça majestuosa desafiant la gravetat. Efímeres, tenen la inutilitat de l’art. Un rastre de gestos destinats a desaparèixer en el temps. Com les cabanes de volta, altra hora aixopluc del pagesos, que acabaran sepultades sota un munt de pedres.

Tornem cap a casa. Ens queda la sensació d’haver estat en un món ja extingit.

La ruta que ens va preparar el Josep M va ser un veritable regal. Espero correspondre’l amb aquest Cymbal Rush, de Thom Yorke, que tanca The Eraser, l’excel·lent primer treball en solitari del líder de Radiohead.

A la versió d’estudi li segueix una de desmelenada d’Atoms For Peace, superbanda creada pel propi Thom Yorke, amb el baixista Flea (Red Hot Chili Peppers) com a membre destacat. Tanca la llista Thom York al piano a lo Juan Palomo.

268 “Soirée de Poche #25”

(Nails Frahm)nilsfrahm-creditdavidharris

Nails Frahm                

2011

 

Tradició i modernitat

Nils Frahm (Hamburg, 1982) recull la rica tradició de música electrònica alemanya dels anys 70’ per fer-ne una relectura afegint-hi elements de molts diverses fonts: minimalisme, ambient, música clàssica contemporània, techno… De tot això en surt una proposta interessant.

Nils Frahm, que és capaç de reproduir amb extrema exactitud les seves composicions, també es mostra alhora com un gran improvisador. Prova d’això és aquesta interpretació,  totalment improvisada, enregistrada a París el 16 de setembre del 2011, on ens transporta a espais molt llunyans. Sembla emular aquests aquell The Köln Concert de Keith Jarrett (Cansongs 31) que de ben segur ha influït aquest jove talent, amb molta carrera a l’esquena i molt futur per davant.

 

 

 

251 “Arabesque No 1”

(Claude Debussy / Isao Tomita)Tomita

Isao Tomita

“Snowflakes Are Dancing”

1974

 

El somni és vida

És quan dormo que hi veig clar”

J. V. Foix

De dia. El senyor Maties viu sol. Ja no li queda família propera. Hom diria que és un home gris. Rutinari. Per esmorzar sopes amb un ou cada dia del món. Mentre s’aparia intenta retenir les imatges d’ahir a la nit. Com cada matí surt del petit pis de parets empaperades heretat dels pares. Vesteix clàssic i discret. Correcte i esquiu en el tracte. Les paraules justes. Quaranta anys a la mateixa empresa. Un magatzem a l’engròs. Ha passat d’aprenent a encarregat gairebé sense voler. Per inèrcia. Allí es refugia en l’aritmètica i la memòria. Ja no hi queda ningú més vell. No se li coneixen aficions. No té vida social. Simplificada ara en la impersonalitat de les grans superfícies. Els àpats són pura necessitat. La tele fa companyia.

De nit. En pijama. Net i polit. Pulcrament afaitat. Com si se n’anés de viatge. La bossa d’aigua calenta per tot equipatge. La col·loca amb cura dins el llit. Just al lloc dels peus. Deixa que s’escalfi mentre enllesteix els darrers detalls. Tanca llums, portes i finestres. Deixa a punt la muda per demà. Revisa el despertador. Es fica al llit com si pugés en un tren. S’acomoda entre els llençols blancs i nets i es disposa a gaudir del trajecte. Cada nit emprèn un viatge amb destí incert. Nous indrets, aventures, emocions. Nous colors que el salven de la grisor quotidiana. Una breu oració apresa de petit. Se senya. Tanca el llum. Aviat arribarà el son.

Els discs d’Isao Tomita (Suginami, 1932- Tokio, 2016) apareix en plena eclosió de la música electrònica. La seva obra consisteix bàsicament en reinterpretacions de peces clàssiques interpretades amb sintetitzador. El teclista i compositor japonès no es limitava a reproduir les peces fil per randa, sinó que infon la seva empremta personal. “Arabesque N0 1” forma part d’un àlbum dedicat íntegrament a la música de Claude Debussy publicat l’any 1974.

Aquesta peça es va utilitzar com a sintonia de Planeta Imaginari, un programa infantil-juvenil de televisió produït per TVE Catalunya, als estudis de Sant Cugat del Vallès, dirigit per Miquel Obiols que es va començar a emetre per primera vegada els dissabtes de matí el 1983, al circuit català de TVE.

Per últim, el tema original de Debussy en versió del pianista Jean-Efflam Bavouzet.

218 “La Femme d’Argent”

(Nicolas Godin / Jean-Benoît Dunckel)Air-Moon Safari

Air                  

“Moon Safari”

1998

 

Electrònica sumptuosa

Amb que em surt vostè ara, Mr Cansongs? Electrònica sumptuosa… Mr Raons. Molt apalancat, no li sembla? Això és en plan chill-out. Estirat sobre una catifa i quatre coixins en un antro d’Eivissa… No va mal encaminat. Jo és que si no és a certes hores i amb un refrigeri als dits segons quines músiques no m’he les empasso. Ja sé que vostè és més de Pets Shop Boys… Per exemple. No pateixi, que qualsevol dia el sorprenc amb un estirabot.  A veure… S’hi ha fixat que la música d’Air té un aire modern i retro al mateix temps? Crec que és una de les característiques d’aquest duo francès. Ara que ho diu… Clar que ha plogut molt. És curiós com tota aquesta fornada de músics/alquimistes beuen de moltes fons. Per exemple, en La Femme d’Argent hi han elements més que evidents de Runnin, d’Edwin Starr

https://youtu.be/C-LjPfVv-eQ

No se’n diria plagi d’això? La cosa va més de cameo, ja m’entén. No deixa de ser un joc. De moment deixis encisar per aquesta Femme d’Agent. Relaxis… Això, Relax Ja sé per on va. Tot arribarà…

 

147 “‘88 Aka Come Down On Me”

(Fred Deakin / Nick Franglen

samples The Blue Garden de Masters of Reality)LemonJelly-'64-'95

Lemon Jelly

’64-’95

2005

 

Sampler de llimona.

Avui la cosa va de samplers. Com tots ja sabreu el sampler, en català, mostrejador (vaig a la Wikipedia) “és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d’una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres; els sons així emmagatzemats poden reproduir-se posteriorment, per exemple, mitjançant un teclat o un seqüenciador”.

Ens trobem amb un aparell doncs, que ens pot portar a una doble moral.  Aquests artilugis són perfectes per un copiar-pegar. Una base per aquí, uns efectes per allà… i llestos! Ja tenim la versió remix inacabable. I venga, que passi la següent. També, en el pitjor del casos darrera els samplers directament s’hi amaga el plagi. Són molts els casos que, afegint una petita variació, o una sola nota de més o de menys, i taxant! De sobte d’un gamarús n’hem fet un geni de la composició.

N’hi ha però que saben utilitzar els samplers de manera creativa, com una eina més que com una finalitat, i sempre citant les fonts, sense amagar-se de res. És el cas de Lemon Jelly, un duo londinenc de música electrònica. L’any 2005 va publicar 64-’95” , un recull de peces samplejades i inspirades en temes composats entre 1964 i 1995, període de temps al que fa referència el títol. El que fan els Lemon Jelly és reordenar i reinterpretar aquests sons donant-los-hi una nova dimensió. Paral·lelament al llançament de l’àlbum es va publica un DVD on els temes estan il·lustren amb treballs gràfics en 2D i 3D magnífics i molt estimulants (els trobareu practicament tots penjats al YouTube) Tant estimulants com les peces de Lemon Jelly, música de veritat. Comparar les peces originals amb els resultats alternatius resulta un exercici interessant.

‘88 Aka Come Down On Me, de Lemon Jelly, i la peça original, The Blue Garden de Masters of Reality de la qual s’inspira i n’extreu el sons per fer una altra cosa. Com sempre en aquest casos, es recomana uns bons bafles i un volum que ens despentini.

142 “Born Slippy (Nuxx)”

(Rick Smith, Karl Hyde, Darren Emerson)Underworld

Underworld

Second Toughest in the Infants

1996

 

Amor a primera vista.

Un no es pot refiar de l’amor a primera vista. Va haver-hi un temps, quan jo era més jove i més neòfit amb això de la música, que dubtava de les cançons que m’agradaven a la primera escolta. Pensava que no eren de fiar. Per altra banda n’hi havia de lletges i que no m’agradaven gens. A aquestes, encara que a contracor, sabia que calia donar-los-hi una segona oportunitat.

En un elepé acostumava ha haver-hi el tema més comercial. Lo que seria el single i que estava fet precisament per agradar desseguit i així promocionar el disc. En canvi, aquella cançó en la que no acabaves d’entrar pensaves: paciència. Segur que és la millor i, a base d’insistir, com la tònica, acabarà agradant-te. Com si fossin tresors enterrats que calgués descobrir. Per ficar un exemple, recordo que al seu dia Starless & Bible Black, de King Crimson em semblava un disc caòtic, estrany, sense cap ni peus. En canvi ara el trobo un treball magnífic. Un dels més elepé preferits del Fripp i companyia. Un disc per a tota la vida.

Més tard va vindre una altra temporada en que cada cap de setmana havia de conviure amb aquestes músiques… diguem-ne, vulgars. I no parlo de quan érem jovenets i més vulnerables. No parlo de quan les hormones estaven esvalotades i freqüentàvem les discoteques com qui transita un espai més dins la permanent disjuntiva que sempre resulta ser l’adolescència. No. ja érem més ganàpies i això agreujava la situació doncs no podia al·legar ignorància. No teníem quartada. Era l’època en que semblàvem estaquirots a la discoteca, fent el plan de l’orni, jugant a seduir i a ser seduïts mitjançant no sé quina mena de llenguatge no verbal de ves a saber quin carall de psicòleg es va inventar. Ara que faig memòria em sembla recordar que dins el mateix estil hi havien dues modalitats. La modalitat barra, que no consistia en altra cosa que servar la barra del local practicant aixecament de vidre i consumint tabac a punta pala (llavors es podia fumar dins els locals) L’altra modalitat era el de palplantat al llindar de la pista (la pista era el lloc habilitat per que ballés el personal) Allí s’havia de servar el vidre a pols i naturalment donar-li al cigarros. Un moment clau era quan elles es ficaven el cigarro a la boca i tu havies d’aprofitar per oferir-li foc. La veritat és que era glamurós aquell ambient fumejat dels locals. L’inconvenient era que arribaves a casa amb una pudor a fum que empestava. Si no fumaves estaves desarmat. La labia no servia de massa enmig d’aquell soroll ensordidor. A no ser que volguessis escopir les paraules a l’orella de la respectiva sofridora. N’hi havia que convidaven a beure del seu bas estant. Això jo no ho havia fet mai. Hi no és que sigui maniàtic, però ho trobava poc higiènic. I poc elegant, de passada. Ara que ho recordo penso que potser era, dins les limitacions del repertori no verbal, la manera més directa i explícita de lligar. Lligaria amb  el que va respondre el Woody Allen quan li van demanar si el sexe és brut. Va respondre que només és brut quan es fa bé.

I pel que fa al ventall de localitzacions, ja sols falta donar el pas i fotrens dins la pista. A ballar. Bé, lo que se’n diu ballar, ballar, no sé si seria la definició més adequada. Allò era moure convulsament dins un ritus xamànic-espasmòdic col·lectiu desenfrenat. Entenc que és una qüestió d’entrega. Entrar a la pista era com qui entra a la dutxa. Un cop ensabonades i esbandides les parts que toca, quedar-se sota el ratx de l’aigua és pur caprici. Malbaratament d’aigua més que res.

Encara ara intento esbrinar que collons fotíem allà i què volía dir tot allò. El que sí entenc és que ja s’hi anés ben tard, doncs així no calia estar-s’hi tantes hores (qui dies passa anys empeny…) Una manera de passar el diumenge a la tarda sol envoltat de gent. Narcotitzat pel fum, l’alcohol i els watts. També entenc lo de la consumició. Una definició força encertada i malèvola d’un catxondo. Un joc de paraules mordaç. Per que allí realment o consumies o et consumies, bàsicament de fàstic.

I ja que hi estem ficats, podríem disseccionar les discoteques per zones. Donem per suposat que pels qui no erem balladors la zona del lent o patxanguero estava descartada. Sols si podia anar a donar un vol per verificar que hi havia gent que estava pitjor que tu (pels que miraven ho dic). Se’n havia de fugir ràpidament. Dins l’entramat de les discoteques, a banda de la barra, la pista i (important) la riba de la pista (diguem-ho així), també hi havia altres zones. Els pòdiums era terreny vedat pels exhibicionistes. Normalment estaven ocupats pel John Mo i el seu col·lega de Seana. A la cabina del discjòquei sols s’hi estava el discjòquei la novia del discjòquei. Els reservats, llocs foscos normalment ocupats per gent poc reservada. Era on les parelles feien el preescalfament (de lo que després dins el cotxe consumaven) mentre els altres ens consumíem. Ser fora d’aquestes zones esmentades era ser en terra de ningú. Clar que hi havia la possibilitat de quedar-se al mig del passadís que unia lo lent amb el ràpid, però això ja era per penjats o personal molt selecte. Un fora pistes discotequero. Pur vici.

I tornant al tema que ens ocupava, al seu dia vaig caure rendit en les gargamelles de músiques vulgars i fumadores com aquest Born Slippy (Nuxx) que, he de confessar-ho, encara em té fascinat ara. Es recomana volum a tot drap i voluntari sacrificat fent pampallugues amb les llums.

140 “Opera”

(Alex Krispin / Daniel Lanois)Daniel Lanois

Daniel Lanois

Flesh & Machine

2014

 

Daniel Lanois.

El passat 22 d’abril, al Blues & Ritmes 2015 de Badalona, va actuar (per primer cop a les nostres terres) Daniel Lanois, presentant Flesh & Machine, el seu darrer treball. Daniel Lanois és un músic i productor canadenc amb una llarga i prolífera trajectòria a les seves  espatlles. Al seu currículum figuren nom amb solera. Entre les seves produccions hi han àlbums històrics com ara The Joshua Tree i Achtung Baby, de U2, Oh Mercy, de Bob Dylan, o So, de Peter Gabriel. És un explorador, un malabarista del so. Tot i ser un mestre en el terreny de l’electrònica, és també un molt bon guitarrista (es desenvolupa força bé en el maneig de la steel guitar). Al tema Opera, Daniel Lanois toca un aparell que no sé identificar. Potser els més aficionats als instruments electrònics ens en sabran donar raó de l’andròmina que maneja el senyor Lanois. L’anterior bateria, Bryan Blade, ha estat substituït per un joveníssim Kyle Crane, que defensa amb més que dignitat el seu lloc. En aquest tema sosté la tensió fins a límits extenuants. Brutal! Una bona combinació.