Tag Archives: música electrònica

218 “La Femme d’Argent”

(Nicolas Godin / Jean-Benoît Dunckel)Air-Moon Safari

Air                  

“Moon Safari”

1998

 

Electrònica sumptuosa

Amb que em surt vostè ara, Mr Cansongs? Electrònica sumptuosa… Mr Raons. Molt apalancat, no li sembla? Això és en plan chill-out. Estirat sobre una catifa i quatre coixins en un antro d’Eivissa… No va mal encaminat. Jo és que si no és a certes hores i amb un refrigeri als dits segons quines músiques no m’he les empasso. Ja sé que vostè és més de Pets Shop Boys… Per exemple. No pateixi, que qualsevol dia el sorprenc amb un estirabot.  A veure… S’hi ha fixat que la música d’Air té un aire modern i retro al mateix temps? Crec que és una de les característiques d’aquest duo francès. Ara que ho diu… Clar que ha plogut molt. És curiós com tota aquesta fornada de músics/alquimistes beuen de moltes fons. Per exemple, en La Femme d’Argent hi han elements més que evidents de Runnin, d’Edwin Starr

https://youtu.be/C-LjPfVv-eQ

No se’n diria plagi d’això? La cosa va més de cameo, ja m’entén. No deixa de ser un joc. De moment deixis encisar per aquesta Femme d’Agent. Relaxis… Això, Relax Ja sé per on va. Tot arribarà…

 

Anuncis

147 “‘88 Aka Come Down On Me”

(Fred Deakin / Nick Franglen

samples The Blue Garden de Masters of Reality)LemonJelly-'64-'95

Lemon Jelly

’64-’95

2005

 

Sampler de llimona.

Avui la cosa va de samplers. Com tots ja sabreu el sampler, en català, mostrejador (vaig a la Wikipedia) “és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d’una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres; els sons així emmagatzemats poden reproduir-se posteriorment, per exemple, mitjançant un teclat o un seqüenciador”.

Ens trobem amb un aparell doncs, que ens pot portar a una doble moral.  Aquests artilugis són perfectes per un copiar-pegar. Una base per aquí, uns efectes per allà… i llestos! Ja tenim la versió remix inacabable. I venga, que passi la següent. També, en el pitjor del casos darrera els samplers directament s’hi amaga el plagi. Són molts els casos que, afegint una petita variació, o una sola nota de més o de menys, i taxant! De sobte d’un gamarús n’hem fet un geni de la composició.

N’hi ha però que saben utilitzar els samplers de manera creativa, com una eina més que com una finalitat, i sempre citant les fonts, sense amagar-se de res. És el cas de Lemon Jelly, un duo londinenc de música electrònica. L’any 2005 va publicar 64-’95” , un recull de peces samplejades i inspirades en temes composats entre 1964 i 1995, període de temps al que fa referència el títol. El que fan els Lemon Jelly és reordenar i reinterpretar aquests sons donant-los-hi una nova dimensió. Paral·lelament al llançament de l’àlbum es va publica un DVD on els temes estan il·lustren amb treballs gràfics en 2D i 3D magnífics i molt estimulants (els trobareu practicament tots penjats al YouTube) Tant estimulants com les peces de Lemon Jelly, música de veritat. Comparar les peces originals amb els resultats alternatius resulta un exercici interessant.

‘88 Aka Come Down On Me, de Lemon Jelly, i la peça original, The Blue Garden de Masters of Reality de la qual s’inspira i n’extreu el sons per fer una altra cosa. Com sempre en aquest casos, es recomana uns bons bafles i un volum que ens despentini.

142 “Born Slippy (Nuxx)”

(Rick Smith, Karl Hyde, Darren Emerson)Underworld

Underworld

Second Toughest in the Infants

1996

 

Amor a primera vista.

Un no es pot refiar de l’amor a primera vista. Va haver-hi un temps, quan jo era més jove i més neòfit amb això de la música, que dubtava de les cançons que m’agradaven a la primera escolta. Pensava que no eren de fiar. Per altra banda n’hi havia de lletges i que no m’agradaven gens. A aquestes, encara que a contracor, sabia que calia donar-los-hi una segona oportunitat.

En un elepé acostumava ha haver-hi el tema més comercial. Lo que seria el single i que estava fet precisament per agradar desseguit i així promocionar el disc. En canvi, aquella cançó en la que no acabaves d’entrar pensaves: paciència. Segur que és la millor i, a base d’insistir, com la tònica, acabarà agradant-te. Com si fossin tresors enterrats que calgués descobrir. Per ficar un exemple, recordo que al seu dia Starless & Bible Black, de King Crimson em semblava un disc caòtic, estrany, sense cap ni peus. En canvi ara el trobo un treball magnífic. Un dels més elepé preferits del Fripp i companyia. Un disc per a tota la vida.

Més tard va vindre una altra temporada en que cada cap de setmana havia de conviure amb aquestes músiques… diguem-ne, vulgars. I no parlo de quan érem jovenets i més vulnerables. No parlo de quan les hormones estaven esvalotades i freqüentàvem les discoteques com qui transita un espai més dins la permanent disjuntiva que sempre resulta ser l’adolescència. No. ja érem més ganàpies i això agreujava la situació doncs no podia al·legar ignorància. No teníem quartada. Era l’època en que semblàvem estaquirots a la discoteca, fent el plan de l’orni, jugant a seduir i a ser seduïts mitjançant no sé quina mena de llenguatge no verbal de ves a saber quin carall de psicòleg es va inventar. Ara que faig memòria em sembla recordar que dins el mateix estil hi havien dues modalitats. La modalitat barra, que no consistia en altra cosa que servar la barra del local practicant aixecament de vidre i consumint tabac a punta pala (llavors es podia fumar dins els locals) L’altra modalitat era el de palplantat al llindar de la pista (la pista era el lloc habilitat per que ballés el personal) Allí s’havia de servar el vidre a pols i naturalment donar-li al cigarros. Un moment clau era quan elles es ficaven el cigarro a la boca i tu havies d’aprofitar per oferir-li foc. La veritat és que era glamurós aquell ambient fumejat dels locals. L’inconvenient era que arribaves a casa amb una pudor a fum que empestava. Si no fumaves estaves desarmat. La labia no servia de massa enmig d’aquell soroll ensordidor. A no ser que volguessis escopir les paraules a l’orella de la respectiva sofridora. N’hi havia que convidaven a beure del seu bas estant. Això jo no ho havia fet mai. Hi no és que sigui maniàtic, però ho trobava poc higiènic. I poc elegant, de passada. Ara que ho recordo penso que potser era, dins les limitacions del repertori no verbal, la manera més directa i explícita de lligar. Lligaria amb  el que va respondre el Woody Allen quan li van demanar si el sexe és brut. Va respondre que només és brut quan es fa bé.

I pel que fa al ventall de localitzacions, ja sols falta donar el pas i fotrens dins la pista. A ballar. Bé, lo que se’n diu ballar, ballar, no sé si seria la definició més adequada. Allò era moure convulsament dins un ritus xamànic-espasmòdic col·lectiu desenfrenat. Entenc que és una qüestió d’entrega. Entrar a la pista era com qui entra a la dutxa. Un cop ensabonades i esbandides les parts que toca, quedar-se sota el ratx de l’aigua és pur caprici. Malbaratament d’aigua més que res.

Encara ara intento esbrinar que collons fotíem allà i què volía dir tot allò. El que sí entenc és que ja s’hi anés ben tard, doncs així no calia estar-s’hi tantes hores (qui dies passa anys empeny…) Una manera de passar el diumenge a la tarda sol envoltat de gent. Narcotitzat pel fum, l’alcohol i els watts. També entenc lo de la consumició. Una definició força encertada i malèvola d’un catxondo. Un joc de paraules mordaç. Per que allí realment o consumies o et consumies, bàsicament de fàstic.

I ja que hi estem ficats, podríem disseccionar les discoteques per zones. Donem per suposat que pels qui no erem balladors la zona del lent o patxanguero estava descartada. Sols si podia anar a donar un vol per verificar que hi havia gent que estava pitjor que tu (pels que miraven ho dic). Se’n havia de fugir ràpidament. Dins l’entramat de les discoteques, a banda de la barra, la pista i (important) la riba de la pista (diguem-ho així), també hi havia altres zones. Els pòdiums era terreny vedat pels exhibicionistes. Normalment estaven ocupats pel John Mo i el seu col·lega de Seana. A la cabina del discjòquei sols s’hi estava el discjòquei la novia del discjòquei. Els reservats, llocs foscos normalment ocupats per gent poc reservada. Era on les parelles feien el preescalfament (de lo que després dins el cotxe consumaven) mentre els altres ens consumíem. Ser fora d’aquestes zones esmentades era ser en terra de ningú. Clar que hi havia la possibilitat de quedar-se al mig del passadís que unia lo lent amb el ràpid, però això ja era per penjats o personal molt selecte. Un fora pistes discotequero. Pur vici.

I tornant al tema que ens ocupava, al seu dia vaig caure rendit en les gargamelles de músiques vulgars i fumadores com aquest Born Slippy (Nuxx) que, he de confessar-ho, encara em té fascinat ara. Es recomana volum a tot drap i voluntari sacrificat fent pampallugues amb les llums.

140 “Opera”

(Alex Krispin / Daniel Lanois)Daniel Lanois

Daniel Lanois

Flesh & Machine

2014

 

Daniel Lanois.

El passat 22 d’abril, al Blues & Ritmes 2015 de Badalona, va actuar (per primer cop a les nostres terres) Daniel Lanois, presentant Flesh & Machine, el seu darrer treball. Daniel Lanois és un músic i productor canadenc amb una llarga i prolífera trajectòria a les seves  espatlles. Al seu currículum figuren nom amb solera. Entre les seves produccions hi han àlbums històrics com ara The Joshua Tree i Achtung Baby, de U2, Oh Mercy, de Bob Dylan, o So, de Peter Gabriel. És un explorador, un malabarista del so. Tot i ser un mestre en el terreny de l’electrònica, és també un molt bon guitarrista (es desenvolupa força bé en el maneig de la steel guitar). Al tema Opera, Daniel Lanois toca un aparell que no sé identificar. Potser els més aficionats als instruments electrònics ens en sabran donar raó de l’andròmina que maneja el senyor Lanois. L’anterior bateria, Bryan Blade, ha estat substituït per un joveníssim Kyle Crane, que defensa amb més que dignitat el seu lloc. En aquest tema sosté la tensió fins a límits extenuants. Brutal! Una bona combinació.

121 “Maroubra Bay”

(Edgar Froese)Edgar Froese-Epsilon

EDGAR FROESE

“Epsilon in Malaysian Pale”

1975

 

 

El somni del iogurt grec de mandarina

 

Avui, com qui no vol, m’he trobat amb la disjuntiva d’escollir entre retre homenatge a dos personatges il·lustres. Tots dos músics ben dispars. Al matí m’assabento per la radio que el bo del Demis Roussos havia mort aquest cap de setmana. A la tarda, via Wassap em fan saber que dimarts passat també ens havia deixat l’Edgar Froese. Si a migdia tenia coll avall dedicar-li aquest Cansongs al voluminós cantant grec, a la tarda els plans s’hem desmunten. És veritat que el Demis és l’abanderat d’alguns temes que intentava emular a la dutxa. Forever and Ever (coneguda aquí com Siempre y para siempre), My Reason (Mi Razón) i sobretot la tremenda Morir al lado de mi amor. Per refilar de valent. Em cauen les llàgrimes només de pensar-hi… Era tal la repercussió a Espanya que era d’aquells artistes que gravaven versions dels seus temes expresament en castellà.

Si alguna cosa tenen en comú l’Edgar Froese i el Demis Roussos és que aquest també va flirtejar amb la música electrònica de la mà del seu compatriota Vangelis. Però el que sempre recordarem d’ell serà la seva poderosa veu operística.

L’Edgar Froese és conegut bàsicament per ser el membre fundador de Tangerine Dream, grup longeu i prolífic, un dels pilars del Rock alemany i de la música electrònica en general, amb un so peculiar i inconfusible i que va viure la seva època daurada a la dècada dels 70 amb treballs tant rotunds com Phaedra (1974), Rubycon (1975) o Stratosfear (1976). Després el grup va patí canvis constants en la formació. Va enregistrar multitud de bandes sonores i molts àlbums però mai més va assolir l’impacte que van suposar aquells primers discos trencadors. Per la seva banda Edgar Froese alternava les gravacions de Tangerine Dream amb una carrera en solitari poc coneguda, sobretot eclipsada per l’ombra allargada del grup alemany.

Així doncs sempre que evoquem al Edgar Froese el veurem envoltat de teclats, sintetitzadors i tota classe d’artefactes i andròmines electròniques amb que va crear tot un univers sonor.

frosse

Els dos temes que conformen l’àlbum Epsilon in Malaysian Pale van ser inspirats per alguns dels llocs que Tangerine Dream van visitar durant la gira que el grup va realitzar per Australia l’any 1974.