“I tot el que acabem de deixar es converteix en un bodegó, en una natura morta que capta el moment precís en que sortim de l’escena. Aquesta és la sensació. Hi acabem d’estar. En queda encara la tebior en l’espai, com en una flassada, una llum de presència que es volatilitza”.
“Tocat i enfonsat”
–Ramon Cardona
Dissabte al matí. Amb el Jaume i el Josep M quedem a Les Pallargues per fer una ruta pel terme. El Josep M, coneixedor de la zona, ens fa de guia. Transitem pel llindar de la boira i un sol de febrer. Admirem la pleta de cal Solà, una veritable catedral d’arcs i voltes. S’alternen el paisatge agrest amb camps de conreu delimitats per marges de pedra magnífics. Caminem sobre grans lloses de pedra. Sota voltes de pedra a punt d’enfonsar. Camins argilosos, aragalls enfangats pels darrers temporals. Basses d’aigua on abeuren senglars i teixons. Veiem una de les columnes de pedra que fa el Josep M. En té cinc escampades pel terme. Una construcció que supera els dos metres que s’alça majestuosa desafiant la gravetat. Efímeres, tenen la inutilitat de l’art. Un rastre de gestos destinats a desaparèixer en el temps. Com les cabanes de volta, altra hora aixopluc del pagesos, que acabaran sepultades sota un munt de pedres.
Tornem cap a casa. Ens queda la sensació d’haver estat en un món ja extingit.
La ruta que ens va preparar el Josep M va ser un veritable regal. Espero correspondre’l amb aquest Cymbal Rush, de Thom Yorke, que tanca The Eraser, l’excel·lent primer treball en solitari del líder de Radiohead.
A la versió d’estudi li segueix una de desmelenada d’Atoms For Peace, superbanda creada pel propi Thom Yorke, amb el baixista Flea (Red Hot Chili Peppers) com a membre destacat. Tanca la llista Thom York al piano a lo Juan Palomo.
Els marges ja venen a ser tema recurrent en aquest blog. Però és que la recuperació d’un marge es produeix tant poques vegades i tant de tard en tard, tant espaiat en el temps, que és com una mena de miracle. Ja a l’entrada 56 hi ha una detallada explicació de la tasca que amb el suport d’associacions que vetllen pel territori, com són el Grup de Recerca Aladrell i els Amics de l’Arquitectura Popular, anem desenvolupant i promovent l’ensenyament de com reparar i conservar els vells marges de pedra seca. Aquesta era una tasca fonamental del pagesos per guanyar fins a l’últim pam de conreu a les empobrides terres del secà.
Enguany el “Curs d’iniciació a la construcció i reparació de marges” es durà a terme els dies 27, 28 i 29 de setembre. A més de les entitats esmentades més amunt, l’organització va a càrrec de l’associació Camins de Sikarra, amb el Jaume Moya al capdavant. El lloc escollit ha estat Florejacs, a la Segarra, més concretament a l’indret del Castell de les sitges. Aquest castell, que arrossega tot un passat ple d’història, presideix un indret estratègic, amb unes vistes espectaculars de la zona. Als voltants, unes vivendes mig enderrocades deixen testimoni d’un pretèrit més esplendorós. S’hi troba també una església del romànic tardà, de construcció austera d’una sola nau. És en aquest terreny sinuós, just al costat de l’entrada de l’església, on es troba aquest antic marge de dos metres i escaig d’alçada, ensulsiat, colmatat de terra, herbes i matolls, i que ens hem proposem reconstruir.
El divendres 27, el primer dia, va ser, tot sopant, una primera posada en contacte de tots els participants al curs. Abans el Vicent Loscos, president dels Amics de l’Arquitectura Popular, va impartir una didàctica xerrada, il·lustrada amb imatges de collita pròpia, sobre les diferents tipologies dels marges. Molt encertat i il·lustratiu. L’endemà al matí ens trobem davant del malmès marge tota la colla. Un parrell de representants de la casa Kapataz, que ja varem acudir a l’acte del dia abans, volen col·laborar aportant eines i utensilis de seguretat, com ara guants i ulleres. Fetes les presentacions i després unes breus instruccions, la gent es fica mans a l’obra. Desbrossem el terreny, i al treure la terra comencen a aparèixer les pedres que originariament formaven les parets del marge. La tasca és dura i el volum de terra i pedres a remenar és gran, però l’entusiasme de la gent pot amb tot. Aquesta primera fase de la feina, que en altres cursos havia ocupat les primeres dos o tres hores, aquí ens té capficats tot el matí i no acabem fins que són ben bé les tres tocades.
L’hora de dinar és reparadora. Asseguts davant la taula ens cruspim un bon àpat que ens ha preparat l’Olga Llabrés (a qui conec d’un curs de morter de calç on vam coincidir) i alguns ajudants, a base de brasa i verdures i fruits del propi hort de l’Olga. Sols per veure a l’Olga disfrutar veien com gaudim del dinar ja val la pena. El dia és esplèndid i la sobretaula es fa realment agradable. A la tarda comencem col·loquem les primeres pedres. Aquesta cop tenim la dificultat afegida de que ni l’Eusebi Varela ni el Jordi Martí “Natx”, dos puntals en aquests cursos, no poden ser-hi. L’un per que té el pare ingressat i l’altre per la seva imminent paternitat. Així doncs, la responsabilitat de la part pedagògica recau sobre mi. Per sort, comptem amb el Jaume Pedrós, veritable impulsor d’aquests cursos, alumne avantatjat i que ja imparteix com un autèntic mestre.
L’endemà tenim un altre dia dur. La gent ja ha perdut la por i ja refà el marge amb bon criteri. El mur de pedra puja esplendorós. Acabada la jornada i el curs, el marge ja fa patxoca, però les tasques de neteja i desenrunament han estat massa grans i ha faltat temps per acabar tot el marge. Tothom acaba esgotat però content per la feina feta. El fet de no haver-la acabada però, deixa un mal regust, com de no haver assolit els objectius marcats. En parlem sobre el terreny i després de fer una valoració de la feina pendent, s’acorda de consensuar el màxim d’assistència per tal de quedar un matí i acabar el marge.
Aquest dissabte 19 d’octubre ens hem tornat a trobar practicament tothom (detall a valorar) i els que no han pogut venir s’han excusat i els ha sabut greu no ser-hi. Hem pogut comptar amb alguna nova incorporació i l’assistència de l’Eusebi i la seva dona (el seu pare ja torna a ser a casa, sa i estalvi). El Natx no ha vingut, però sabem que ja ha és pare i que ha canviat el remenar pedres per bolqués. Així doncs, amb ànims renovats i un bon munt de pedres per triar i remenar, afrontem el coronament del marge. Ha quedat majestuós. Un mai es cansa de contemplar el mosaic de formes, cromàtiques i volumètriques, sempre canviants, d’un marge. Aquest cop la gent queda també esgotada, però satisfeta i orgullosa de la bona feina acabada. Ja tinc ganes de veure el timelapse del Josep M Santesmasses, i assistir al miracle de veure en un parell de minuts la tasca de varis dies, de com d’entre les runes s’aixeca un fastuós marge de pedra seca.
El nostre territori és ric en marges, tant diferents i variats, ja sigui per la tècnica emprada com per la diversitat del tipus de pedra. Malauradament cada dia se’n veu caure aquí i allà sense remissió possible, trets que la gent del territori en prengui consciència i li doni el seu veritable valor. Si no és així, aquests cursos no seran més que l’obra de quatre romàntics pedraferits freakys. Un petit grapat de batalles guanyades dins una guerra perduda.
El que sempre queda d’aquests cursos, i sense cap mena de dubte és lo millor de tot, és la gent. La gent, amb ganes d’aprenentage, i amb tant d’entusiasme i d’esforç no hi ha repte que l’aturi. És per això que vull agrair a tothom que ha participat la seva generositat i bon rotllo. Cada edició suposa una autèntica lliçó, de les que arriben ben endins i no s’obliden.
Un tret característic d’aquest blog és que els tema musical escollit i el contingut de l’escrit no tinguin cap mena de relació. Tant és. Tant és, doncs d’aquesta manera es prioritza l’interès musical abans que la relació temàtica, fet que faria entrar algunes cançons amb calçador. Aquest inconvenient me’l estalvio de soca-rel. En tot cas, i pel qui hi vulgui trobar-hi alguna conexió, encara que sigui remota, la cosa podria vindre per les pedres. Les pedres del marge i les de les piràmides d’aquest “Egipt” al que fa referència el títol d’aquest tema. Tuxedomoon és un grup que neix l’any 1977 a Sant Francisco, California. Fa una música molt personal, de caire experimental i de difícil paiment (alguns dels seus àlbums haurien de dur una capsa d’Almax afeguida…) Als anys 80, donada la gran popularitat que van tindre a Bèlgica i als Països Baixos, la banda es va van instal·lar a Brussel·les. Va ser aquí, durant aquesta “època europea” on es va confeccionar “Holy Wars”, disc on els temes del grup es clarifiquen i són, en serta manera, més convencionals, encara que conserven aquesta atmòsfera pertorbadora dels inicis. “Egypt” n’és una bona mostra.
La versió en estudi i l’enregistrada al mític programa “La edad de oro”, de l’enyorada Paloma Chamorro.
Es veu que ja fa anys que Ipcena (entitat ecologista de les terres de Lleida) organitza el “Camp ambiental i de treball. Montsec”, que consisteix, i cito textualment de la seva pàgina web:
“Que millor que passar 10 dies, en els paratges del Montsec, lluny del caos humà, de la telebassura, dels neguits d’arribar tard… a prop dels banys naturals, dels aromes de la vegetació, dels sorolls dels animals i vent, de la convivència, cooperació, de la producció manual i ecològica, del autoconsum, del estalvi i ús d’energies renovables, del confort amb un mateix i com a grup per la tasca per una millora social i ambiental…”
Dins les diferents activitats programades per l’edició d’enguany estava previst de rehabilitar un antic corral de bestiar per reconvertir-lo en aixopluc. Ja que s’havia de refer la teulada, que està en mal estat, i com que era una mica baixa, s’aprofitaria per allargar els pilars de pedra i així guanyar alçada i fer-ho més accessible per la gent. El Joan Vàzquez, secretaria general d’Ipcena i alma mater de l’organització, ens va convidar al Natx i a mi a executar i dirigir aquesta tasca. El Natx és un picapedrer fill d’Agramunt, que treballa a Les Ventoses i s’esbargeix a Preixens. Jo faig de monitor de paleta en un centre de formació. Així doncs, hi anem en condició de picapedrer i paleta respectivament. Amb el Natx hem coincidit en varis cursets de restauració de margues (veure l’entrada 56 del Cansongs) i la veritat és que formem un bon equip.
Així arriba el dia senyalat. Quedem amb el Natx a Agramunt a dos quarts de set del matí. Encara no s’hi veu. Mentre carreguem a la seva furgoneta les eines m’explica que a darrera hora hi ha hagut canvi de plans i que finalment no aixecarem els pilars de pedra del corral per desacord amb els propietaris. En lloc d’això refarem algun marge de la zona. D’alguna manera això simplificarà les coses i no caldrà massa infraestructura, ni bastides, ni morters ni res de tot això. Res doncs, venga els dos, amb la furgoneta i els trastets carrereta amunt. El trajecte és molt maco. Anem vorejant el Noguera Pallaresa. El pas pel congost de Terradets sempre impressiona, i més a aquelles hores en que comença a clarejar el dia. Albirem davant nostre la silueta de l’Hostal del Llac, de Cellers (de gran record, per cert) i l’embassament. Amb el Natx anem xerrant i al veure l’Hostal comentem lo bé que s’hi menja enmig d’aquest entorn magnífic.
– Ostres, t’imagines que després vinguèssim a dinar aquí? (diu el Natx, una mica innocent)
Jo, com que tinc referències del tarannà del Joan Vàzquez per part del meu germà, amb qui són molt amics, sóc una mica més escèptic. A més, ja porto el bagatge d’una altra experiència d’un dinar a peu dret i caminant i d’unes pedres on no vam seure que em fan ser prudent en aquest aspecte (però bé, això seria una altra història)
– Home, la veritat és que estaria bé (vaig contestar jo, amb l’intenció de no desil·lusionar-lo)
Abans de les vuit ja som a dins de la cafeteria de l’Hostal prenent uns cafès amb llet i unes pastes. Tots dos ens encantem mirant la pissarra amb el menú: que si mig conill a la brasa, que si una espatlla de cabrit al forn, que si caragols remenats amb all i farigola, que si… caram, la boca ja sens fa aigua només de pensar-hi.
A les vuit arriben en dos tot terrenys el Joan i un grup de nous expedicionaris abnegats i amb ganes de marxa. El Joan fa les presentacions pertinents. El grup el forment gent jove, bàsicament nois i noies de entre 20 i 35 anys i de diferents procedències i professions. Tal com resa l’anunciat de la web, són gent que busquen passar uns dies en contacte amb la natura, conèixer altra gent i fer activitats allunyats de la civilització i del mundanal soroll. El Joan fa gala d’un fi sentit de l’humor, lo qual genera en el grup un bon rotllo i un to distés. Agafem els tres vehicles i ens apropem al lloc en qüestió, Montsec endins. Després de pocs kms hi ha un tram on el camí està més malmès. Deixem la furgoneta del Natx i continuem amb els tot terrenys. A cap d’uns quants kms més hem de deixar els vehicles i continuar a peu. El Joan ens explica el pla de treball: pujarem per un seder que en diuen de les cent corbes, que duu fins a dalt del cim on hi ha el santuari de Sant Salvador de Montsec (o del Bosc). És un lloc de pelegrinatge i concorregut per molts creients que fan alguna prometença o que demanen algun desig. Segons la tradició, si fas tot el trajecte i arribes a l’ermita, el desig et se concedeix. La nostra missió consistirà en arribar més o menys a la meitat del trajecte, i mentre el Natx i jo reparem uns marges tombats, la resta del grup es dividirà en dos. Uns aniran cap a munt i els altres cap avall reparant els desaigües del sender. Es veu que el seu bon estat i conservació depèn en gran mesura d’aquests desaigües. Ens repartim les eines i amunt va, que fa pujada. Eus aquí que tots anem carregats de pics, pales, aixolets, rastells, mall. Jo duc una caixa d’eines metàl·liques, d’aquestes de tota la vida, de color blau tant característiques dels lampistes. Si ja la caixa sola pesa lo seu, imagineu-vos plena de macetes, punxons i escarpes. La caixa és l’objectiu de la major part de les bromes. Durant el trajecte anem fent parades en les que el Joan aprofita per alliçonar-nos de la flora i la fauna de la zona. Després d’una pista bastant planera i d’un petit tram de bosc molt humit a causa de les boires i de característiques força especials, enfilem les famoses Cent corbes. Renoi, això es comença a empebrar. El ferm és força irregular i el desnivell a superar, considerable. No falten el comentaris sobre el tema dels desitjos, gairebé tots orientats a l’obtenció de diners i riqueses. Cada ics corbes es troba una petita construcció de pedra amb la imatge d’un sant. A la cinquena o sisena corba trobem a sant Antoni. Unes quantes corbes més amunt, a sant Jaume. Quant sembla que les forces t’abandonen, apareix sant Sebastià amb el reguitzell de fletxes clavades. Allò és un cop psicològic. Un senyal en dirien altres. Et ve a dir: comparat amb això lo teu és no res. I no et queda més remei que enfilar cap amunt amb la caixa d’eines al coll. Per sort, amb el Joan ens anem passant la maleïda caixa i l’ascensió és fa més lleguera. El Joan es mostra com una autèntica bèstia, una força de la natura. No sols precedeix l’expedició marcant el pas, alhora que compagina erudició botànica i humor joanvazquenià. Carrega la caixa i lo que faci falta. Podrà caure més bé o més malament però no se li poden negar les dots de lideratge i una energia a proba de bomba. Els espartans estaven fets de la mateixa fusta. És d’aquells personatges que si desapareixen, les entitats desapareix amb ells.
Amb la caixa d’eines a l’esquena m’ha vingut al cap aquella anècdota que havia sentit explicar a casa: els fets van passar durant la guerra a un del poble que va combatre al bàndol roig. El front era relativament a prop del poble camp a través i va aprofitar una nit per abandonar el seu lloc i anar a veure la família i, suposo, menjar calent. Un cop refet va tornar al front carregat amb un sac ple de melons (deuria ser el temps) Quan havia caminat una estona va treure del sac un parell de melons. Al cap d’una estona més de travessia, en va treure uns quants més. I així fins arribar a lloc sense cap meló i sense res, doncs conto que va llançar el sac i tot.
Fa dues hores que caminem, després d’haver-nos repartit les eines de la caixa entre tots (una variant dels melons però menys dràstica) i vàries temptatives de tirar-la barranc avall, per fi arribem al nostre destí, al punt on hi ha el margue tombat. Allí fem una pausa, i per restablir forces tenim una poma i uns glops d’aigua. Tot refent-nos repassem les tasques encomanades i la temporalització. Són quarts d’onze i el Joan ens assegura que a les tres ja serem a baix assentats dinant amb aigua fresca (o una cervesa, qui ho prefereixi) Això encoratja el grup i ens fiquem mans a l’obra. El Natx i jo obrim el foc davant la mirada encuriosida de tots, expectants. En encarem al marge tombat i el desmuntem fins a trobar fort per tenir una base sòlida. Després comencem a refer-lo, primer amb passos dubitatius, després ja desvergonyits i amb desimboltura. Refer un marge no té secrets. El tipus de pedra és el que et mana. Sols has d’escoltar-la i deixar-te portar. Vista la cosa, sols es queda amb nosaltres el Juanma, un noi colombià, el més jove de la colla i que de seguit ha mostrar certa traça per col·locar les pedres. La resta desapareix, amunt i avall, per refer els desaigües. El marge, amb aquesta pedra tant irregular i feréstega, queda preciós. Una mica més apunt arreglem un parell de trossos de margues que estan ensulsiats. La feina de marjaire és dura però si hi estàs avesat aguantes sense cap problema. La mateix feina engresca i no notes el cansament. És ara, un cop enllestida la feina, i quan toca desfer el camí de les corbes quan un comença a notar l’esforç acumulat. El descens es fa dur i exigent. És ara també quan un se’n recorda del tema dels desitjos. En aquest moment qualsevol ve material deixa de tenir cap valor i el que un realment desitjaria és poder ser a baix en un obrir i tancar de ulls. Potser seran veritat els poders miraculosos de les corbes. Sols haver-ne transitat un tram i aquells anhels mundans i superflus es veuen substituïts per uns altres de ben modestos i senzills. Es com si amb poques hores fossi’m una altra persona, més humil i que valora allò realment important. Vet aquí la mística d’aquest lloc.
El descens es fa dur. La caixa d’eines la continuem transportant, ara l’un, ara l’altre. Les cames fan figa i el cor batega a tot drap. La promesa de la cervesa fresca fa treure les poques forces que queden. Finalment arribem on hi han els tot terreny. Poques vegades havia sentit tanta alegria al veure un vehicle. Sota un cel mig ennuvolat, la lluentor mat del metall em va semblar la d’un tresor. El Joan ens dona les darreres instruccions:
– Abans de dinar ens hem d’hidratar. Anirem a per l’aigua fresca (o la cervesa). No patiu que no ens l’acabarem.
Això promet. Com un dibuix asimètric, repetim tots els passos però a l’inrevés. Al arribar a la carretera però, en lloc de tornar cap al nord i encarar-nos a l’Hostal del Llac, ens encarem cap al sud i anem a para a la famosa Font de les Bagasses (nom poc engrescador, la veritat, en les circumstàncies en què ens trobem) És un lloc on s’atura molta gent per proveir d’aigua natural. Allí hi han tres sortidors, i jo, en to sarcàstic demano al Joan:
– De quin dels tres surt la cervesa?
I el Joan, tot irònic, fa:
– Mira, aquesta és d’aigua natural, l’altra, d’aigua amb gas, i aquesta altra és la de la cervesa.
Entès. La cosa no pinta bé, i menys quan el personal es comença a instal·lar als bancs que hi han al voltant dels sortidors. Una xicota (la Montse, crec que es diu) comença a treure entrepans de la motxilla. El Natx i jo ens afegim resignats a la cua dels entrepans i anem a seure en un dels bancs. Desembolico el tovalló de paper i a sota hi han dues llesques d’un pa negre i espès. Entre les dues llesques una truita a la francesa. De mal no ens en farà, a no ser que ens caigui als peus doncs aquell pa pesa com un plom. A cops de coll i (molts) tragos d’aigua em vaig empassant lo que serà el plat fort del dia. Mentre intento xafar aquella argamassa penso: adéu mig conill a la brasa. Adéu espatlla de cabrit al forn, caragols remenats amb all i farigola… i els veig marxar a tots, mig conill, espatlla, caragols, alls i farigola, Montsec endins.
El Natx i jo hem marxat tant aviat hem acabat de dinar. Bé, jo no me’l he pogut acabar i mig entrepà és al darrere de la furgoneta. Volta barrejat amb les eines dins la caixa metàl·lica. Ja ens hem acomiadat del Joan i del grup. Per ells el dinar ha estat estupendo i no estopenc. Encara els hi queden uns quants dies d’activitats i estan encantats (en hi ha que els hi va la marxa…) Ara mateix, a pocs kms d’allí el Natx i jo som asseguts en un bareto a peu de carretera fotent-nos dues cerveses ben fresques (amb copa gelada i tot). Mentre assaborim aquest plaer inigualable penso entre mi que potser sí que lo de les corbes és veritat. I que encara que no hagem arribat fins dalt a l’ermita d’alguna manera el tram recorregut no s’ha fet endebades. I potser no pot complir-se un gran desig però sí un de petit (també hi deu ajudar que hem fet una bona obra) Això sí, ha de ser un desig de debò. Que vingui des de l’interior del nostre cor. I deu ser així per que aquestes cerveses ens baixen del cel.
“Father and son” (Cat Stevens) Cat Stevens “Tea for the Tillerman” 1970
“Els marges són els grans temples del secà” Lluís Foix (“La marinada sempre arriba”) De fa 3 anys ençà el Grup de Recerca Aladrell, sota els auspicis dels Amics de l’Arquitectura Popular, organitza el “Curs a l’iniciació a la construcció de marges”. La primera edició va tindre lloc a la Masia de cal Monic, a Castellserà (Urgell). La segona a Puigverd d’Agramunt (Urgell). I aquesta darrera a la partida de Vilaseca, dins el terme municipal de Seròs (Segrià). L’objectiu del curs és posar en valor aquestes construccions de pedra seca que s’aixequen arreu del nostre territori, construïdes amb esforç i tenacitat per les mans dels nostres avantpassats. La funció del marge (o espona) és la de contindre la terra en un coster o desnivell per formar un bancal (segons la zona també s’anomena feixa o marjada). D’aquesta manera es guanya terreny conreable allà on era erm. La materia prima per construir-los són la pedra de la zona, apilada, entrelligada i estrebada seguint els principis més elementals de l’arquitectura. Antigament hi havia l’ofici de marger, però molts cop eren els propis pagesos els encarregats de construir, reparar i consolidar els marges. A banda de la seva funcionalitat, també cal remarcar-ne l’aspecte estètic, esdevenint construccions de gran bellesa, i dotant al territori d’un caràcter propi i genuí. La precarietat i senzillesa d’aquestes construccions fan indispensable un manteniment continuat. L’acció dels element (sobretot l’aigua), la flora i fauna del lloc fan que els marges es vagin degradant i acaben caient. Malauradament els temps moderns, amb la modernització del camp i el pracmatisme han propiciat l’abandonament dels marges a la seva sort. És habitual veure aquí i allà marges maquíssims, esbudellegats, ensulsiats o convertits en runes, reduïts a un simple munt de pedres sense ordre ni concert, desprovistos de sentit. En el pitjor dels casos en moltes finques s’han esborrat literalment del mapa.
En aquest context, davant la necessitat de sensibil·litzar la gent davant aquest fet, és on aquestos cursos pretenen donar a conèixer el valor dels marges i fomentar-ne la seva preservació. A la meva manera de veure, aquests cursos es sustenten sobre tres pilars fonamentals. El primer és que cal trobar propietaris disposats a conservar els marges, que siguin receptius i sensibles amb el tema patrimonial, i que s’estimin la història i el territori. Tant el Jaume Pedrós (també membre de l’organització i veritable impulsor de l’iniciativa), el Jordi Torra de Puigverd, com la Glòria Jové han respòs a aquest perfil. S’han util·litzat les seves fiques com a camp de treball, tant per reparar alguns bocins de marge com per aprendre a construir-ne de nou. El segon pilar rau en el personal docent, amb el Jordi Martí “Natx” (picapedrer de les Ventoses), l’Eusebi Varela (mestre de cases d’Aitona) i el que subscriu aquestes ratlles, que té el gust i l’honor de pertànyer a aquest magnífic grup professional i humà. I el Jaume Pedrós, que com a bon pedagog que és, organitza, coordina i vetlla per la bona marxa del curs. Cal destacar el suport de l’associació dels Amics de l’Arquitectura Popular que avalen i donen renom al curs. I el tercer pilar, fonamental, l’alumnat. Gent entusiasta que ve disposada a aprendre, a ensenyar, a compartir experiències i vivències de manera despresa i generosa, fins i tot apassionada. En aquestes tres edicions han vingut d’arreu de les nostres contrades. De comarques tant dispars com el Bages, el Tarragonès, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Barcelonès, la Noguera, el Vallés oriental, el Segrià o les Terres de l’Ebre. L’experiència ha estat magnífica. Per exemple, reconforta saber que el Jordi Torra, allà a Puigverd va refent marges. Potser poc a poc, però ell va fent. Els coneixaments transmesos no van caure en sac buit. O en aquesta darrera edició, recent i amb el record molt viu. L’emplaçament de la finca era amb un turó que voreja el riu Segre. És un punt estratègic i la vista es esplèndida. Allí hem refet espones molt maques, pujades emprant tots tipus de pedra que tenien a mà: carraus voluminosos, codines de riu i lloses ben primes combinades amb traça i gust. Allí mateix, durant la Guerra Civil, el bàndol republicà resistia les escomeses dels Nacionals en cruents combats. Al marge de la finca, al límit del tossal que dona al riu, una trinxera a manera de cicatriu zigzaguejant oberta al terra ens ho recorda. Oliveres joves substitueixen les que durant “la contienda” van ser devastades per les flames per aplacar el fred als ossos dels soldats. La Glòria i la seva família ens han tractat com a reis. El “padrinet” de bon matí ja ens esperava a la finca amb el fosc encès i les brases a punt. El “padrinet” va a la finca cada dia del món. S’ha emocionat al explicar-nos les històries de la guerra i al reviure com refèiem aquelles espones que amb tant d’esforç i dedicació va pujar el seu pare. En aquest marc en que les pedres parlaven hem conviscut durant dos dissabtes tot treballant, ensenyant, aprenent, compartint i fent xerinola. “Tots els que som aquí som uns romàntics”, deia l’Eusebi a tall de resum. Aquests cursos ens enriqueixen a tots. Deixen petjada, tant en el territori com en les persones.
Cat Stevens (Marylebone, Londres, 1948), cantautor força popular als anys 70. Fa uns anys es va convertir a l’Islam amb el nom de Stevens es va convertir a l’Islam al desembre de 1977 i va adoptar el nom musulmà Yusuf Islam l’any següent.L’any 1979, va subhastar totes les seves guitarres, va donar tot el benefici a ONGs, i va deixar la seva carrera musical per dedicar-se a causes filantròpiques i educatives en la comunitat musulmana.“Father and son” és una senzilla i alhora bellíssima cançó que ens explica la relació entre un pare i el seu fill i les seves desavinences generacionals. Aquest tema ha estat versionat per multitut d’artistes. Junt amb l’original del Cat Stevens, he triat un parell per il·lustrar-ho. Una versió convina la poderosa veu del Jonny Cash amb el fràgil fraseig de la Fiona Apple. L’altra versió està a càrreg del Rod Stewart, l’escocès de veu trencada per l’Scotch whisky.
Mr Cansongs 