Aquest matí, a Vallbona de les Monges, al Museu del Cinema Josep M. Queraltó, ha tingut lloc la celebració dels 40 anys del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Dins dels actes el periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha impartit la conferència “El periodisme i l’opinió pública” en la que ha exposat d’una manera amena i entenedora com d’important és estudiar i entendre el passat per poder assolir el futur. També ha parlat de la indefensió del periodisme en front el món actual, que va canviant desbocat i a velocitat vertiginosa, a cavall de les noves tecnologies, les xarxes socials, el big data. Ens assetja una mena de Gran Germà orwellià, que ens vigila des de Silicon Valley. Les noves tecnologies, malgrat aportar moltes coses positives, com ara ficar el coneixement a l’abast de tothom, també té els seu perills. Sembla ser que la veritat ja no és lo important, que ara lo què es porta és la postveritat, terme que el diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit com la paraula del 2016. Ha definit postveritat com el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals, o sigui, que el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa. Tot això ens aboca, segons explica Foix, a un futur incert, governat per opinions fetes des de la invenció, la mentida, la calumnia, la por o l’odi.
Com a contrapunt a aquest aterrador presagi i treure’ns el mal rotllo de sobre (al menys una estona…) què millor que If I Ruled The World, aquest bonica cançó de Jamie Cullum. Un artistàs de cap a peus.
Per cert, moltes felicitats al Grup de Recerques per aquests 40 anys i que en puguin complir molts més!
(Richard Butler / Tim Butler) The Psychedelic Furs “Mirror Moves” 1984 Sophie Calle al bar Foment Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor Jaume Vicens Mr Cansongs El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja […]
Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.
Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.
El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.
Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.
Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.
Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.
I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p http://youtu.be/aAzR40U9SY0
Jornades de treball (en festes de precepte i de guardar)
Ahir, a la Llotja de Bellpuig va tindre lloc la “XLIII jornada de treball” que organitza, més o menys, una cada any, el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. No recordo si he explicat aquí la meva relació amb el Grup de Recerques i com el vaig descobrir, però aprofitaré per fer-ho aquí. Va ser a Barbens. Va ser l’any… vaig a l’estanteria a consultar… Sí, ja ho tinc. Era l’any 2006, i aquella jornada número 37, la cosa anava de Templers i Hospitalers. Nosaltres, els dels club de bàsquet del CEP, de Vallfogona de Balaguer, per aquells temps voltàvem força per Barbens. Hi voltàvem, bàsicament, per tres raons. La primera, per que hi teníem dins el club a l’amic Jaume Torres, que n’era fill. La segona, per que aprofitant la ben entesa, utilitzàvem el pavelló de Barbens com a camp reserva per partits i entrenaments els dies que a Vallfogona el poliesportiu no estava disponible. I la tercera, la raó més decisiva per conèixer al Grup de Recerques, és que dins al mateix marc de la “Festa de la poma” de Barbens, uns quants membres del bàsquet, junt amb aficionats i col·laboradors de la vila, fèiem unes representacions teatrals sobre fets històrics esdevinguts a la comanda templera de Barbens.
La Dolors Gabarra, aleshores alcaldessa de Barbens, i esposa del malaurat Jaume Torres, ho va saber organitzar força bé. Els guions de les representacions eren del propi Josep M. Sans i Travé (Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya i un gran erudit en el tema dels Templers). El Josep M. Salisi dirigia el cor. I la Mercè Mateu es feia càrrec de la direcció. En una altra ocasió explicaré més detalladament això de les representacions templeres doncs van donar molt de si. Va ser en aquest context que vaig sentir a parlar del Grup de Recerques i de la jornada de treball que feien habitualment, aquest cop a Barbens. A l’any següent, al 2007, al castell (on està ubicat l’Ajuntament) es va fer la presentació del recull d’aquesta jornada en forma de llibre. Un llibre de la Sèrie blava, en deien. El vaig anar a recollir i és el primer exemplar que conservo d’aquesta col·lecció (justament el que he anat a consultar fa una estona…)
No va ser fins dos anys més tard, al 2009, quan em vaig retrobar amb el Grup. Sortosament, aquest cop es va fer la “XXIX jornada de treball” a Anglesola. Aquest acte va despertar la meva curiositat, ja no sols per l’interès dels temes, sinó també per que en definitiva es parlava del meu poble i els seus orígens. La jornada va resultar magnífica. Intervencions i continguts molt interessants. L’acte es va veure amenitzat per una desfila de la comparsa dels Anglesola, de Lleida. Molt encertada la idea d’incloure en cada jornada, i per lo tant, en cada publicació, l’homenatge a un historiador o estudiós de la vila. Aquest cop es va retre un merescut i emotiu homenatge al Ramon Rovira, forner de nit, intel · lectual a jornada complerta.
Va ser en aquesta jornada de treball on em vaig adonar de qui eren el Grup de Recerques i del veritable abast de la seva tasca. Una entitat invisible que es manifesta cada cop que se’ls congrega. Un grup força heterogeni. Tant aviat pots topar-te amb un catedràtic com amb un historiador amateur. Exemplars únics tots ells, i en perill d’extinció. Estudiosos, intel·lectuals, savis, saberuts, erudits, lletraferits, rates de biblioteca, poetes, rapsodes, distrets, capficats, badocs, en el sentit de badar amb qualsevol cosa i en qualsevol racó. Un autèntic exèrcit de formigues desplegat per tot el territori. Una veritable plaga que no deixa pedra per interpretar. Que tant exploren biblioteques com esgolfes. Arxius museístics com mundos polsegosos. Temples sagrats com indrets consagrats. Remenar restes arqueològiques com calaixos enteranyinats. Tant manuscrits com incunables. Pergamins com paper cuixé. Vet aquí els trets que els caracteritza. I també que si vas a les seves cases, per entrar has d’empènyer fort amb la porta el gran munt que forment llibres, publicacions, documents, facsímils, papers, notes i rebuts del banc.
I també em vaig adonar de la importància que tenia el Miquel Torres, president del Grup de Recerques, i del pes específic que tenia dins l’entitat. Una persona amb capacitat de lideratge, engrescador incansable. L’últim supervivent directe d’una estirp ja perduda en el temps. L’home de la Fogonussa, antic poblat d’antigues civilitzacions, parents llunyans dels vilatans de Sant Martí de Maldà, actualment sepultada per camps de conreu. Rara avis que aglutina diferents trets personals, a vegades contradictoris (i amb això em recorda al meu pare), com reunir la rudesa de l’home de camp amb l’erudició. L’aspror a les mans amb un tracte delicat. Al hora seriós i de la broma. Combina la bastetat de qui va a cagar al corral amb una l’elegància innata. L’informalitat amb el protocol més refinat.
De tot això me’n vaig acabar d’adonar el següent encontre amb l’entitat (aquest cop, definitiu) quan en van convidar a col·laborar en un projecte nou, pioner a l’estat (arqueologia experimental, en deient), i que consistia ni més ni menys en l’enterrament de porcs per recrear una necròlopis i els diferents tipus d’enterraments emprats en el passat. Però bé, això ja serà una altra història. La cosa dona per molt i ara m’allargaria massa. Em reservo aquest relat i altres, com l’abans esmentat de les representacions teatrals a Barbens per una altra ocasió. També l’episodi de l’equívoc dels Torres, si la Dolors no s’ha d’enfadar i m’ho permet, doncs té relació amb el llibre de la sèrie blava que he consultat més amunt i és digne de recordar.
Les jornades de treball s’han anat fent escrupolosament i sense defallir. Així també les corresponents publicacions dins la “sèrie blava”. La d’ahir a Bellpuig va ser la 43, on es va fer una anàlisi dels moviments socials i catalanisme al final del franquisme i la transició (1960-1980) comparant-los amb els actuals (1977-2013). En aquest breu audiovisual en teniu un petit tast.
Al darrer supervivent de l’Atlàntida li van sortir escames i ara neda apaciblement per les aigües de l’Atlàntic. Estiueja a les Açores. Algunes tardes ventoses, de temps rúfol, es pot veure al Miquel voltant per les inmediacions d’on un dia havia estat l’antiga Fogonussa, buscant mostres, indicis dels seus ancestres. Buscant la saviesa.
Aquest cop he fet una concessió i he escollit un tema força conegut i que se que li agradarà al Miquel. La veritat és que es tracta d’un cançó molt maca i que el temps no ha fet desmerèixer. El solo de saxo és preciós.
Podem gaudir de tres versions: la d’estudi, una en directe, “desenxufada” (llàstima que s’escoltin més instruments dels que hi ha…) d’uns Spandau ballet ja veterans. I una darrera versió, remix hiphopera que mola.
Fa un dia gris i plou a bots i barrals. El bar Foment està abarrotat. De fet hi ha gent que s’ha quedat a fora sota la pluja aguantant impassible i estoicament tot el xàfec. Al Foment s’han esgotat tots els licors i destil·lats, començant pel whisky i acabant per la ratafia de nou (en aquest ordre) Amb la que està caient cal escalfar-se per no agafar fred als ossos. Com a cas excepcional s’ha deixat fumar a l’interior, fet que ha convertit tot el local en un gran núvol, en un d’aquells dies de boira tant espesa que no s’hi veu a un pam del nas.
Fa un parell d’hiverns la Núria Armentano (d’Antropòlegs Lab i investigadora de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona) va iniciar un projecte experimental i pioner que consisteix bàsicament i a grans trets, en fer uns enterraments de porcs seguint processos similars als habituals en humans al llarg de la història per després, passat un temps, desenterrar les restes pel seu posterior estudi. El Grup de Recerques de les Terres de Ponent va facilitat els recursos logístics i humans cedint un terreny a Sant Martí de Maldà on ubicar la necròpolis i col·laborant en les tasques dels enterraments i en la construcció i tancament de l’esmentada necròpolis.
En total van ser 26 els porcs enterrats, tots amb diferents formes i condicions. Des de colmatats amb terra, sense colmatar (cambra buida), embolcallats, sense embolcallar, etc. Un fins i tot amb una tomba feta amb peces ceràmiques a la manera de la tégula romana, digna de tot un patrici romà.
El projecte ha anat complint amb tots els requisits burocràtics, tant a nivell legal com sanitari. Tot molt correcte, però calia fer un acte litúrgic, un cerimònia en tota regla per honorar com cal als pobres difunts que han donat, sense ni com va ni com costa, el seu cos a la ciència. Ja que mai els hi podrem agrair prou aquest acte generós i altruista, que menys que dedica’ls-hi un acte d’homenatge.
Molts podran pensar “quin dia més bèstia que han anat a triar” (per lo de bèstia ja quadraria…) Però és que amb l’atapeït que està el calendari d’actes protocol·laris, entre el tricentenari de 1714, l’any Espriu, la Festa major i el 25è centenari de la petanca, no quedaven dates lliures, i donada la urgència per encetar la fase de l’exhumació dels cadàvers, doncs calia afanyar-se per no fer Pasqua abans de Rams.El gruix de la comitiva està format per un grup de músics de color (negre), tots nets i pulcres, impecablement vestits amb tratges i corbates negres sobre camises blanques immaculades. Les sabates negres primorosament enllustrades per l’ocasió. Els instruments de metall lluent amb una pàtina mate (del desgast). En un racó de barra Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) conversem en un fluït anglès amb Wynton Marsalis (el famós trompetista de Nova Orleans) i Stanley Crouch (l’influent escriptor i crític musical de Los Angeles), que mentre apuren els gots de ratafia ens expliquen que l’un portarà la batuta pel que fa al tema musical i que l’altre oficiarà la cerimònia i que s’ha preparat unes paraules.
Avui, allà al celler, no hi ha hagut cap objecció amb la tria. Davant d’un cas luctuós com el que ens ocupa tothom se’n ha fet al càrrec (fins i tot el Robert Plant…) La veritat és que amb la quantitat de nous inquilins, al celler li ha anat bé una aclarida com aquesta.
La resta de congregants està formada per autoritats civils i religioses. Personalitats i alts càrrecs de diverses entitats i estaments. Una gran representació del Grup de Recerques. La Núria Armentano amb la seva família. La Dominika N, agent doble del MI6, però que aquí ve (suposadament) com a col·laboradora de la Núria. Una nodrida delegació de la Universitat, encapçalada per la Doctora Assumpció Malgosa com a avaladora del projecte. També hi ha una petita comitiva formada per uns quants porcs adults i una garrinada en representació dels familiars dels difunts. Completa el grup veïns de la vila i les rodalies.
No para de ploure i no fa pas cara de voler canviar. A sobre s’ha aixecat un aire força fred. Ha arribat l’hora de començar l’acte. La gent resta en un respectuós silenci. Ara ve la maniobra més complicada: treure el piano del bar Foment. El mossèn s’ha enrrollat i ha deixat per l’ocasió la base del pas per ficar-hi el piano a dalt. Varis membres del Grup de Recerques s’han prestat com a voluntaris per fer de portadors. Al Guido l’han fet fora de la fila per que amb la seva alçada els feia anar de tort. Amb penes i treballs han pogut sortejar la llinda de la porta i ja tenim el pas amb el piano encarat. Tot està a punt per començar l’ofici. Els músics, una munió de negres, amb tratges, corbates i sabates negres, obre la comitiva. El redoble dels tambors marca el pas de la cofradia. Els metalls, a manera de gàrgoles, escupen música i aigua. Als músics els segueixen les autoritats. Els familiars i persones properes. Després totes les persones implicades en el projecte. Finalment la munió tanca la comitiva que avança sota la pluja i seguint el compàs de la música. Malgrat les adversitats i el mal temps el trajecte pels carrers asfaltats dins la vila s’ha fet a una bona marxa. Gairebé es podria dir que lleuger. Les cames anaven soles sens dubte insuflades pel ritme obstinat de la percussió. El personal avançava encoratjats pels sentits sons emesos per metalls i fustes. Quan s’ha trepitjat el sol de terra , el pas s’he alentit, fent-se cada cop més farragós. Aquella munió, aquell volum d’homes negres, amb tratges, corbates i sabates negres, que fins llavors la pluja li donava un aspecte afavoridor, han tingut una davallada estètica considerable. Les sabates i la part baixa dels pantalons han deixat de ser negres en detriment d’un color marró fangós. Trompetes, trombons, clarinets han passat ha ser veritables canaleres negades d’aigua. Els portadors han mostrat els primers símptomes de flaquesa. Dalt del pas, el pianista en proutes feines endevinava les notes doncs al difícil seguiment del compàs de la música hi havia de sumar una sobtada vocació pel funambulisme. Al darrera el seguici seguia a dures penes.Ja són al peu del turó on hi ha la necròpolis. Per arribar-hi però ha de superar la forta pujada que els separa del seu destí. Sens dubte queda salvar l’escull més dificultós. És un via crusis. Una veritable pujada al calvari. Tots semblaven que anessin a càmera lenta. Les sabates ja no són sabates sinó unes boles de fang. Els músics van escatxigats de dalt a baix. Tot ells són una defecio. Els portadors van de genolls per terra amb el piano i pianista d’aquí cap allà fent espectaculars ràpels per sobre del teclat. Tres cops ha caigut el piano (i el pianista) al terra. Per culminar l’últim tram de pujada sort n’han tingut del Guido que s’ha ficat a la part del darrera i ha ajudat a mantindre el pas en posició horitzontal.
Autòpsies prematures (sermó) Per fi han fet el cim. Tothom s’ha disposat en semicercle encarats a les tombes. Tot i la fatiga i el mal aspecte, tothom ha mantingut la compostura dotant de solemnitat a l’acte. Stanley Crouch enfangat fins als ulls ha agafat la paraula i en mig d’un respectuós silenci, sols trencat per l’insistent degoteig i un vent cada cop més fred, ha pronuncia les paraules que s’havia preparat. Un sermó en tota regla, amb el que ha fet una apassionada i encesa exaltació del Jazz i del suposat traspàs a una millor vida. Naturalment el discurs s’ha de llegir en clau metafòrica, sent apte per qualsevol àmbit i context.
Oh, però al tercer dia… (festot del gros)
Acabat la senzilla i sentida cerimònia la pluja semblava que remetia. El vent, cada cop més fort i més fred ha fet que sota la roba xopa i bruta notéssim els nostres pobres ossos. Allò s’ha convertit en un autèntic repicar de dent. Fins i tot els garrinets, que estaven testos el pobres. De sobte hem sentit estrany soroll que venia de l’interior del malmès piano. Algú ha aixecat la tapa i del seu interior ha sortit la gata del Foment, molla com un gat. Aquest fet ha permès descobrir que a l’interior del piano hi havia un autèntic “alijo” d’ampolles de whisky que miraculosament no s’havien trencat. Això ha enfervorit a la gent. Els músics han agafat nous brios i després de fer-se passar el fred amb un bon glop de destil·lat, s’han ficat a tocar amb un entusiasme espectacular. Ha estat un fi de festa memorable. Les autoritats s’han deixat de romanços i s’han saltat el protocol. He vist a la porcada rebolcada, sens dubte engrescada pel fervor popular. I he entès que feien visible la seva aprovació complaguts per l’homenatge.
En mig del fragor de la celebració li he comentat a Mr. Raons:
– És curiós com empastifats de fang tots som iguals davant del Senyor…
A lo que Mr. Raons m’ha contestat:
– És una bona raó per brindar.
I hem fet xocar les dues ampolles.
Wynton Marsalis (Nova Orleans, 1961), prestigiós trompetista i compositor. La seva gran proliferació i inquietut l’ha dut a col·laborar amb artistes de diferents àmbits musicals. Des d’interpretar peces clàssiques del barroc fins a tocar junt amb músics de rock o el blues com l’Eric Clapton. Es tracta d’un verdader renovador del Jazz actual, fent relectures dels estils més clàssics i genuïns del gènere.
“The New Orleans funtion” és un autèntic homenatge a la música de la seva ciutat natal. Està dividida en tres parts. A la part central, l’escriptor i crític musical Stanley Crouch va escriure el text de la segona part per fer una apologia del Jazz i rebatre la famosa frase del Miles Davis “el Jazz ha mort”.
En aquest enllaç hi trobareu el text d’aquest “sermó” tant peculiar
A Internet no he trobat tota la peça sencera. Així doncs, en un exercici de cirurgia he apedaçat i resargit les tres parts (al més pur estil Dr. Frankenstein) El muntatge del sermó, amb les fotos i tal, és d’un servidor…
