Mes: Març de 2015

130 “Music for 18 musicians”

(Steve Reich)music-for-18-musicians

Steve Reich

“Music for 18 musicians”

1976

 

-Però, ¿no es muy oscuro el sótano?
-La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.

El Aleph
(Jorge Luis Borges)

El Celler

El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.

– Cafè…?

Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.

– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.

– Què hi passa? Algun amotinament?

– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.

– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…

– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.

– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!

– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.

– Ja veig que vens encebat. Enraona…

– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…

– Sí, és clar… és un nexe existencial…

– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.

-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…

Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.

– Sí, és clar… essències vives…

– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.

– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…

– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.

– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…

– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels.  Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.

 

– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.

-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…

– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.

– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…

– Vols un altre whisky?

– Sí.

Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…

– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.

-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…

– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?

– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…

El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…

– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…

Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.

Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.

– Ah… 19 si comptem al gat…

– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.

– Molt modern em sembla…

– I a les veus membres de Synergy Vocals.

– Unes bones vocalistes callen per tot…

126 “Homes i dones del cap dret”

(Quimi Portet)Quimi-Portet-Viatge-a-Montserrat

QUIMI PORTET

“viatge a montserrat”

2009

A Josep M. Giribet, in memoriam

El tiet se’n va a Mart.

Barcelona

Atenció jubilats, pastilles rejovenidores Antrax us retornaran a la joventut. Recomanem prudència doncs podríeu tenir problemes d’adaptació infantil.

El tiet Josep M. se’n va a Mart. Amb 97 anys, una mica carrincló però amb el cap ben clar. Avui he lligat caps. L’altre dia vaig llegir al diari que es buscaven viatgers per anar a Mart disposats a no tornar. Vaig pensar que per afrontar una empresa així calia ser boig o estar desesperat.

Pamplona

En la clínica Proton la senyora Bordiu ha donat a llum quintillizos. El marit analfabet ha preguntat al doctor: ja els ha comptat bé vostè?

Era d’insensat embarcar-se en un viatge com aquest sense aturar-se a pensar en les conseqüències. Un cop engegat el procés, aquest era irreversible. No hi havia volta endarrere. 

Madrid

Atenció. Vol perdre pes en vuit dies? Amb el nostre sistema Pany i clau garantim el cent per cent. Sols obrim en cas de foc. 

S’havia d’estar desesperat si el que es volia era desaparèixer d’aquest món sense deixar rastre. Un mètode asèptic i polit. Una mena de suïcidi al viu, diguem-ne. Un sistema que segurament ens abocaria a la bogeria de la primera opció. Amb això es simplifica l’equació i despeja la incògnita. Conclusió: això només ho pot fer un paio que estigui sonat.

Pedratosca

Diumenge festa Major. A les deu del matí, concurs d’aixecada de pedres. Si plou al matí es celebrarà a la tarda, i si plou a la tarda es celebrarà al matí.

L’Alcalde

Hi cap però una tercera alternativa, improbable però possible. La de l’audàcia. El tiet Josep M. mai ha mostrat símptomes de ser boix, ans al contrari. I el què es diu desesperat… doncs tampoc. Ficada a prova competitiva amb la parsimònia del tiet, La famosa flegma britànica no hi tindria res a pelar i acabaria amb els nervis destrossats. No hi ha dubte doncs que el que ha impulsat al tiet a fer aquest pas ha estat l’audàcia del valent.Marte-1

Aràbia

El xeic àrab Mohamed ben Jalat d’Abadan, per renovació del seu harem, ven hurís passades a preu de ganga.

Oficialment avui hem dipositat les seves cendres al cementiri. No ha volgut ni actes ni cerimònies. Una darrera tocada de nassos als capellans, que a desgrat, encara haguessin fet fira a la seva esquena. Sols un petit grup de familiars l’hem rebut en un matí d’hivern assolellat i fred. Prefereixo dir que plovia a bots i barrals. Un petit canvi que resulta una fotesa al costat una invenció de la magnitud de la del tiet. La pluja repicava sobre els paraigües. El terra estava negat d’aigua. Un cop destapada la pesada llosa que segellava l’entrada, l’aigua baixava a raig fet pels esglaons cap a dins del panteó subterrani. A baix els taüts han començat a surar com bucs fantasma.

Zàmbia

El savi antropòleg Sonat ha lograt desxifrar el llenguatge dels simis. Està impressionat doncs ha conegut uns antics parents de part de mare.

Les suposades cendres del tiet han arribat dins una urna. La duien en una bossa de roba amb nanses. Quan han tret l’urna m’he dit que aquest no era el tiet. Jo no m’ho empasso. La forma de l’urna recordava veladament la d’una nau espacial. Per un moment m’ha semblat que potser el tiet deixava pistes per que jo les desxifrés. Ser el seu còmplice secret.

Bilbao

Senyora masoquista busca senyor ben constituït que sàpiga pegar. Li encanten els ulls de vellut.

Ves-ne a saber les motivacions per entabanar-nos d’aquesta manera. Coneixen al tiet poden ser moltes. El seu humor negre no té fronteres. Tot i no saber-ho amb certesa, tinc les meves sospites. Un motiu, encara que sembli contradictori, pot ser que sigui per veure món. O per dur la contraria, vet aquí. Diu que és de l’Espanyol però ficaria la mà al foc que ho fa per fer la guitza. Jo no l’he pogut guanyar mai als escacs. Darrerament però, li flaqueja el mig joc i aprofita per desaparèixer del circuit amb l’estadística de victòries immaculada. També hi cap el preservar algun secret familiar sense resoldre. Amb els anys un s’estova i val més no exposar-se a trair una vella promesa de joventut.

Verdú

Noi solter busca noia pagesa que tingui tractor per casar-s’hi. Sobretot, enviar fotografia del tractor.

El tiet sempre ha estat un home il·lustrat. Amb iniciatives i pensaments avançats a la seva època. Una persona emprenedora, i fora lògic que després de tants anys volgués fer un salt interplanetari sense precedents. Potser emetre algun programa de radio d’alcans galàctic, més enllà de l’àmbit terraqüi. O trobar noves idees pels seus relats i aforismes. O aprendre una nova apertura marciana que faci miques la defensa siciliana. Deu pensar, encara farem la primera pela.

Paris

L’antropòleg francès Quatrepot assegura que dintre de deu segles l’home tornarà a caminar a quatre grapes i necessitarà dos parells de sabates.

El repte no l’espanta. Ja ho diu la meva mare: qui va sobreviure a la Guerra està curat d’ensurts. Així doncs m’imagino al tiet ordint un pla que culmina abandonant la Terra a bord d’una nau espacial. O, potser dins el seu cap cartesià, ell es queda quiet dins la nau i és la Terra la que s’allunya donant tombs desorbitats, amb la gent, cotxes, fàbriques, boscos, mars i muntanyes. Amb les seves guerres i enrenous i núvols. I la Lluna que li va al darrera encerclant-la com un gos faldiller. I es va fent tot petit. L’espai. I el tiet que espia per la finestra i riu sota el nas mentre Mart s’apropa.

Monte Palomar

La nebulosa que va descobrir l’astrònom Zaconief ha resultat ser una cagada d’ocell damunt l’objectiu del telescopi.

PD: Curiosament avui també ens ha deixat el vulcanià senyor Spock. Per realitzar aquest viatge és molt provable que el tiet Josep M. tingués tractes amb algun pilot experimentat. Se’n dur d’orella igual li fiquen traves, ha pensat. I per compensar-ho qui millor que el senyor Spock com a company de viatge? Que si d’alguna cosa pot presumir és de bona orella. No us sembla massa casual com per no ser veritat?Spock

Toledo

Pallasso jubilat s’ofereix per espantar ocells en camps de cereals. Sols la manutenció.

Els textos recollits pertanyent a la col·lecció d’anuncis i breus Estrafolari, de Josep M. Giribet. En la resta, de forma saltejada, un servidor ha fet el que bonament ha sabut i pogut.