Etiqueta: soul

293 “Back To Black”

Mr. Cansongs3 comentaris

(Amy Winehouse / Ronson)

Amy Winehouse

“Back To Black”

2006

Negre sobre blanc

Fa uns quants dies que em barallo amb l’escrit d’aquesta entrada. Després de diversos intents fallits i uns quants esborranys encapçalats amb el títol “memòria” he acabat oblidant de què volia escriure. El preocupant del cas, a banda dels lapsus neuronals, és no poder donar continuïtat al flux musical. I és que n’hi ha tanta de música per escoltar! Un altre perill és que algun dia repeteixi algun tema que ja hagi sortit publicat al blog. Repetir-se també és un tret característic de desmemoria.

Per guanyar temps un es qüestiona si cal dedicar tant d’esforç a l’escrit en detriment de la música. Una vegada em van aconsellar que tampoc era necessari elaborar tots els textos de cada lliurament. Potser algun cop seria millor enllestir-lo amb un parell de frases. O si l’ocasió ho requereix, no escriure absolutament res. Deixar-ho en blanc. Quedar-se en blanc. Així és com es diu quan un es queda sense memòria. En fi. Ja veurem cap a on deriva la cosa: si anem cap al blanc o tornem al negre…

Back To Black, el magnífic tema de la malaurada Amy Winehouse. El “negre” del títol i el del blog guarden en comú el valor simbòlic, però de signe ben diferent.


261 “I Say a Little Prayer”

Mr. Cansongs1 comentari

(Burt Bacharach / Hal David)Aretha_Franklin_-_Aretha_Now

Aretha Franklin                  

“Aretha Now”

1968

 

Adéu Lady Soul

Estava cantat que no passaríem per alt el traspàs d’Aretha Franklin al Cansongs. Ja va deixar testimoni (Cansongs 124) demanant una mica de “respecte” en aquell magnífic Restect, el tema d’Otis Redding al que Aretha va saber-li donar la volta, com un mitjó. Allà on hi havia un missatge amb clars tons masclistes, va esdevenir tota una proclama feminista.

Per dir adéu a la reina del soul un tema força conegut dels seus inicis. Una petita oració a manera de comiat.

 

135 “Hold On”

Mr. Cansongs5 comentaris

(Brittany Howard)Boys&Girls

Alabama Shakes

“Boys & Girls”

2012

Espera

Aquest és un Cansongs de supervivència. De primers auxilis. Per no deixar en silenci als soferts seguidors. Alguna cosa que dur a la dent. Per donar de beure als assedegats en aquesta travessia pel desert que acostuma a ser la vida quotidiana, farcida de disbarats i tragèdies (quant en sabien els grecs…). El mannà que cau del cel, com sempre, en forma de música. Alabama Shakes. Un descobriment recent, amb un flamant disc nou de trinca al mercat. De moment però, a falta d’una escolta més acurada, mentre esperem, aquest revitalitzant i meravellós Hold On, del seu anterior àlbum. Fa de bon esperar. Incontestable.

124 “Respect”

Mr. Cansongs7 comentaris

(Otis Redding)Aretha_Franklin

Aretha Franklin

“I Never Loved a Man the Way I Love You”

1967

 

Els germans Gasol

Aquest passat cap de setmana en Pau i en Marc, dos xicots alts i ferms de Sant Boi de Llobregat van ser al sostre del món basquetbolístic on, en un salt inicial històric, van tocar el cel amb la punta dels dits. Històric per que és el primer cop que dos germans formen part dels quintets titulars d’un All Stars (els cinc inicials de tots dos equips, Est i Oest, són escollits per votació popular) A més són dos jugadors europeus, que no s’han format jugant a bàsquet als carrers del Bronx, sinó en pavellons de per aquí, a casa nostra, arreu de Catalunya. El que fèiem a la cistella dels meus avis de nens ho farem al Madison. Això sí, amb molta més gent al voltant, va declarar hores avanç del partit en Marc.

No vaig veure el partit. El feien de matinada i acostumen a ser de costellada. Es converteix en un espectacle molt més del gust del públic americà que no pas del nostre. Aquí, a Europa, estem més acostumats a la competició. A la rivalitat. A l’NBA també n’hi ha de rivalitat però en general el que hi ha entre els aficionats és un gran respecte cap als grans jugadors. Es valora el que aquell jugador ha aconseguit a base de talent, esforç i sacrifici. Per això em dol veure aquí, i amb això obro un parèntesi, com en molts camps de l’ACB es menysté a una estrella de la talla del Joan Carles Navarro. El que ha fet aquest home és incommensurable. Serà una llàstima no disfrutar-lo el que li quedi de carrera i no reconèixer els mèrits fins un cop estigui retirat (algú ho havia de dir…) Els germans Gasol, sobretot en Pau, saben ben bé del què era capaç un jove Navarro plantant cara i fent estralls entre les files dels fornits i atlètics jugadors nord-americans. En Marc, quan li van demanar pel quin seria el seu cinc ideal de jugadors no nord-americans, va fer broma: Jo, ja que sóc l’entrenador, el meu germà, Navarro … La resta els pots posar tu. Tanco el parèntesi.

Aquest esdeveniment m’ha fet recordat a l’enyorat Jaume Torres. Un entusiasta i fervent seguidor dels esports en general, i molt especialment de l’NBA. Em fa pensar, sobretot, com de bé s’ho hauria passat seguint el partit i les evolucions dels Gasol. Com tenia de interioritzat aquest concepte de l’esport tant peculiar dels americans i, més enllà del pur espectacle, com copsava aquest sentit simbòlic que en definitiva tenen els All Stars. Són l’homenatge, el reconeixement a la feina ben feta.

El bàsquet europeu és molt més tàctic i es fonamenta més en el treball d’equip, mentre que a l’NBA es prioritza el talent individual. Els darrers anys però, equips com San Antonio Spurs han aconseguit guanyar el campionat gràcies a saber unir els dos conceptes. Talent individual més tasca en equip.

Els germans Gasol s’han guanyat a pols l’status d’estrelles. I aquest dret sols s’assoleix si acompleixes amb els deures. Aquests deures, a banda de vendre samarretes i espardenyes esportives, no són altres que transmetre una sèrie de valors. Una estrella esportiva és un model on molts joves s’enmirallen. Guanyar-se aquest privilegi a base de treball, esforç i superació personal sempre és un bon exemple. Assaborim doncs aquesta fita sense precedents de dos jugadors que podríem dir, han assolit el somni americà. Dos jugadors que han entrat per la porta gran (també per qüestió de mesures…) en la història del basquetball.


(i seguim amb les talles grans… ) Memphis va apostar per ells i que millor que la música d’Aretha Franklin, filla predilecta de la ciutat i a qui el riu Mississipí va veure néixer. Respect. Tema d’Otis Redding que va enregistrar Aretha Franklin amb una versió arrollador. Gran. Molt gran.

Respecte
El que tu vols, jo ho tinc
El que tu necessites tu saps que ho tinc
Tot el que demano és una mica de respecte
(sols una miqueta) quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) senyor.

No et ficaré les banyes mentre no hi ets
No et ficaré les banyes perquè no vull
Tot el que demano és una mica de respecte quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) Yeah.

Et dono tots els diners
I sols el que demano a canvi, carinyo
És que em donis els meus beneficis quan tornes a casa
(sols sols sols) Yeah, babe, quan tornes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)

Oh, els teus petons són més dolços que la mel i endevina,
Així són els meus diners
Tot el que demano és que me’l donis quan arribis a casa
(re re res pecte) Yeah baby, moute cap a mi
(sols una miqueta) quan arribes a casa (sols una miqueta)

R-E-S-P-E-C-T-E endevina el que significa per mi
R-E-S-P-E-C-T-E treu el TCP ohhh (llançame’l)

Una mica de respecte oh yeah (sols una miqueta)
Una mica de respecte (sols una miqueta)

La gravació original del disc, i dues versions enregistrades en directe. 41 anys les separen.

118 “With a Little Help From My Friends”

Mr. Cansongs1 comentari

(John Lennon / Paul McCartney)Joe_Cocker-With_a_Little_Help_from_My_Friends_(album_cover)

joe cocker

“with a little help from my friends”

1969

 

 

Reverend Cocker

 

L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.

És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.

A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre  cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)

Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que  amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.

103 “Heaven Bells”

Mr. Cansongs10 comentaris

(Freedonia)Freedonia

fREEDONIa

FREEDONIa”

2012

 

 

De músics i altres espècies

 

Darrerament, per qüestions relacionades amb aquest blog i els seus plans de futur, m’he vist envoltat de músics i altres espècies de la faràndula. Quan estic en companyia de músics, no se per que em ve al cap Yo anduve con un zombie, la pel·lícula de Jacques Tourneur (1943). I ho dic amb tots els respectes. Són éssers aparentment normals i que d’entrada res et fa sospitar. Si t’hi fixes bé però, ja tenen un posat i un tarannà especial. Es congreguen en llocs poc il·luminats, a poder ser de nit. Que hi hagi, ves quina paradoxa, força activitat elèctrica. I sobretot música. Molta música. Sense anar més lluny, l’altre dia em van convidar a una festa a Miralcamp amb tapes i còctels a un euro, amenitzada amb una sessió de música electro swing. Ja veies que sense voler, entre la multitud, de forma natural, s’anaven arreplegant. Gente com gente que diu el refrany.

Quan dic músics em refereixo a una subespècie d’individus de la població en concret. Mamífers, per més senyes. Poden tenir formació acadèmica o no, però sempre amb uns trets característics. No hi entrarien aquells que han cursat els vint-i-set anys de violí (trenta-dos si incloem el de gamba) Aquest altres també tindrien lo seu, una altra subespècie també, però això és una altra història i que ara no toca. Els músics als que faig esment bufen, piquen i rasquen com tots els altres músics, però s’han decantat per un tipus de música en concret, i tenen tendència a abandonar la notació per seguir l’instint. Els autodidactes són els pitjors. Bufen, piquen i rasquen a la seva manera (ad libitum) Són més imprevisibles i no saps per on et sortiran. Tots acostumen a tenir a l’habitació pòsters de l’Elvis, del Jimi Hendrix, dels Stones, o AC/DC, segons l’època. Tots han frisat per posseir, ja en una edat ben primerenca, algun instrument. S’han desviscut, en un clar símptoma patològic, pel tacte del metall, la vibració d’una caixa, o les corbes d’una Fender. Tots, d’una manera o altra han provocat disturbis veïnals o desavinences conjugals (els del violí trets, directament). Incondicionals de l’analògic. Al·lèrgics al remix. Això de l’electrònica no els hi acaba de fer el pes. Lo seu seria l’electricitat. L’electrònica seria a l’electricitat el que un frankfurt a un entrecot. Allà on hi hagi una bona vàlvula que es tregui el processador.

Tesla

Nikola Tesla (1856-1943)

Aquest dia a la festa de Miralcamp va haver-hi problemes de llum (sempre n’hi han quan s’arrepleguen músics) De fet, s’alimenten de música i electricitat. Cerquen un camps magnètic i l’assimilen. Aquest dia, a Miralcamp, es van haver de mesurar. Per ells la potència elèctrica era de pa sucat amb oli i l’electro swing aigua escrita. Com aquests vampirs post-modern que se’ns presenta a la pel·lícula de Jim Jarmusch Sols els amants sobreviuen (2014), que es nodreixen de bosses de sang, quan res es pot comparar a una bona queixalada a la vena.

Com que ens hi vam presentar a les deu, quan l’hora de començar era a les vuit, doncs ens vam trobar que l’electro swing ja s’havia acabat. I les croquetes també. El nostre sèquit de músics no el van trobar a faltar l’electro swing (lo de les croquetes ja els va emprenyar més…) I tot i que la música de relleno per fer el cupo era de marca (Jethro Tull, Status Quo, Creedence…) no deixava de ser gènere embossat. Justet per aguantar la vetllada i fugir cap a casa. Una bona banda en directe els hi hauria donat energia suficient per aguantar fins la matinada. En canvi, en aquelles condicions, la llum dels primers rajos de sol haurien estat devastadors. Fer-los quedar més estona amb aquell precari estat, hagués sigut tant incòmode com s’hi jo m’hi hagués presentat amb un crucifix o un forc d’alls. I haver vist el sol, com una estaca al cul. No patiu que encara que bufin, piquin i rasquin, són del tot inofensius.

En principi volia assignar a aquesta entrada una peça de l’esmentat electro swing. No és que hagi escoltat molt però crec que hi ha un disc força bo que podria entrar dins aquest gènere i que al menys sí que és digne d’esment. Es tracta de l’àlbum Swing Swing (2004), del multi-instrumentista i productor francès Nicolas Repac. Treball gens frívol i tractat amb seriositat. Aquí va una mostra

Fent honor als veritables protagonistes d’aquesta entrada, que són els músics, crec que amb aquesta proposta musical s’haurien quedat amb gana. He cregut que seria millor alguna cosa més analògica. Més de músic de trinxera. Freedonia, encara que sigui un grup de Madrid, fa soul autèntic. Té molts temes molt potents i plens de força però m’ha semblat que és en aquest exquisit Heaven Bells, de tempo lent, on la magnífica veu d’Aurora Garcia llueix amb tots els seus matisos. És, salvant les distàncies, la Janis Joplin madrilenya (ara mateix la de Texas s’està retorçant al celler… prometo donar-li l’alternativa ben aviat), amb la gola menys castigada, verge de fum i alcohol.

Nota: he d’agrair al Jaume Casteras (fidel seguidor del blog) la descoberta d’Aurora Garcia, cantant blanca de veu negra que m’ha fet flipar en colors i captivat ipso facto. Gràcies Jaume, pel teu bon gust musical.

aurora_garcia