Etiqueta: soul

293 “Back To Black”

(Amy Winehouse / Ronson)

Amy Winehouse

Back To Black

2006

Negre sobre blanc

Fa uns quants dies que em barallo amb l’escrit d’aquesta entrada. Després de diversos intents fallits i uns quants esborranys encapçalats amb el títol “memòria” he acabat oblidant de què volia escriure. El preocupant del cas, a banda dels lapsus neuronals, és no poder donar continuïtat al flux musical. I és que n’hi ha tanta de música per escoltar! Un altre perill és que algun dia repeteixi algun tema que ja hagi sortit publicat al blog. Repetir-se també és un tret característic de desmemoria.

Per guanyar temps un es qüestiona si cal dedicar tant d’esforç a l’escrit en detriment de la música. Una vegada em van aconsellar que tampoc era necessari elaborar tots els textos de cada lliurament. Potser algun cop seria millor enllestir-lo amb un parell de frases. O si l’ocasió ho requereix, no escriure absolutament res. Deixar-ho en blanc. Quedar-se en blanc. Així és com es diu quan un es queda sense memòria. En fi. Ja veurem cap a on deriva la cosa: si anem cap al blanc o tornem al negre…

Back To Black, el magnífic tema de la malaurada Amy Winehouse. El “negre” del títol i el del blog guarden en comú el valor simbòlic, però de signe ben diferent.


261 “I Say a Little Prayer”

(Burt Bacharach / Hal David)Aretha_Franklin_-_Aretha_Now

Aretha Franklin                  

“Aretha Now”

1968

 

Adéu Lady Soul

Estava cantat que no passaríem per alt el traspàs d’Aretha Franklin al Cansongs. Ja va deixar testimoni (Cansongs 124) demanant una mica de “respecte” en aquell magnífic Restect, el tema d’Otis Redding al que Aretha va saber-li donar la volta, com un mitjó. Allà on hi havia un missatge amb clars tons masclistes, va esdevenir tota una proclama feminista.

Per dir adéu a la reina del soul un tema força conegut dels seus inicis. Una petita oració a manera de comiat.

 

135 “Hold On”

(Brittany Howard)Boys&Girls

Alabama Shakes

“Boys & Girls”

2012

Espera

Aquest és un Cansongs de supervivència. De primers auxilis. Per no deixar en silenci als soferts seguidors. Alguna cosa que dur a la dent. Per donar de beure als assedegats en aquesta travessia pel desert que acostuma a ser la vida quotidiana, farcida de disbarats i tragèdies (quant en sabien els grecs…). El mannà que cau del cel, com sempre, en forma de música. Alabama Shakes. Un descobriment recent, amb un flamant disc nou de trinca al mercat. De moment però, a falta d’una escolta més acurada, mentre esperem, aquest revitalitzant i meravellós Hold On, del seu anterior àlbum. Fa de bon esperar. Incontestable.

124 “Respect”

(Otis Redding)Aretha_Franklin

Aretha Franklin

I Never Loved a Man the Way I Love You

1967

 

Els germans Gasol

Aquest passat cap de setmana en Pau i en Marc, dos xicots alts i ferms de Sant Boi de Llobregat van ser al sostre del món basquetbolístic on, en un salt inicial històric, van tocar el cel amb la punta dels dits. Històric per que és el primer cop que dos germans formen part dels quintets titulars d’un All Stars (els cinc inicials de tots dos equips, Est i Oest, són escollits per votació popular) A més són dos jugadors europeus, que no s’han format jugant a bàsquet als carrers del Bronx, sinó en pavellons de per aquí, a casa nostra, arreu de Catalunya. El que fèiem a la cistella dels meus avis de nens ho farem al Madison. Això sí, amb molta més gent al voltant, va declarar hores avanç del partit en Marc.

No vaig veure el partit. El feien de matinada i acostumen a ser de costellada. Es converteix en un espectacle molt més del gust del públic americà que no pas del nostre. Aquí, a Europa, estem més acostumats a la competició. A la rivalitat. A l’NBA també n’hi ha de rivalitat però en general el que hi ha entre els aficionats és un gran respecte cap als grans jugadors. Es valora el que aquell jugador ha aconseguit a base de talent, esforç i sacrifici. Per això em dol veure aquí, i amb això obro un parèntesi, com en molts camps de l’ACB es menysté a una estrella de la talla del Joan Carles Navarro. El que ha fet aquest home és incommensurable. Serà una llàstima no disfrutar-lo el que li quedi de carrera i no reconèixer els mèrits fins un cop estigui retirat (algú ho havia de dir…) Els germans Gasol, sobretot en Pau, saben ben bé del què era capaç un jove Navarro plantant cara i fent estralls entre les files dels fornits i atlètics jugadors nord-americans. En Marc, quan li van demanar pel quin seria el seu cinc ideal de jugadors no nord-americans, va fer broma: Jo, ja que sóc l’entrenador, el meu germà, Navarro … La resta els pots posar tu. Tanco el parèntesi.

Aquest esdeveniment m’ha fet recordat a l’enyorat Jaume Torres. Un entusiasta i fervent seguidor dels esports en general, i molt especialment de l’NBA. Em fa pensar, sobretot, com de bé s’ho hauria passat seguint el partit i les evolucions dels Gasol. Com tenia de interioritzat aquest concepte de l’esport tant peculiar dels americans i, més enllà del pur espectacle, com copsava aquest sentit simbòlic que en definitiva tenen els All Stars. Són l’homenatge, el reconeixement a la feina ben feta.

El bàsquet europeu és molt més tàctic i es fonamenta més en el treball d’equip, mentre que a l’NBA es prioritza el talent individual. Els darrers anys però, equips com San Antonio Spurs han aconseguit guanyar el campionat gràcies a saber unir els dos conceptes. Talent individual més tasca en equip.

Els germans Gasol s’han guanyat a pols l’status d’estrelles. I aquest dret sols s’assoleix si acompleixes amb els deures. Aquests deures, a banda de vendre samarretes i espardenyes esportives, no són altres que transmetre una sèrie de valors. Una estrella esportiva és un model on molts joves s’enmirallen. Guanyar-se aquest privilegi a base de treball, esforç i superació personal sempre és un bon exemple. Assaborim doncs aquesta fita sense precedents de dos jugadors que podríem dir, han assolit el somni americà. Dos jugadors que han entrat per la porta gran (també per qüestió de mesures…) en la història del basquetball.


(i seguim amb les talles grans… ) Memphis va apostar per ells i que millor que la música d’Aretha Franklin, filla predilecta de la ciutat i a qui el riu Mississipí va veure néixer. Respect. Tema d’Otis Redding que va enregistrar Aretha Franklin amb una versió arrollador. Gran. Molt gran.

Respecte
El que tu vols, jo ho tinc
El que tu necessites tu saps que ho tinc
Tot el que demano és una mica de respecte
(sols una miqueta) quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) senyor.

No et ficaré les banyes mentre no hi ets
No et ficaré les banyes perquè no vull
Tot el que demano és una mica de respecte quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) Yeah.

Et dono tots els diners
I sols el que demano a canvi, carinyo
És que em donis els meus beneficis quan tornes a casa
(sols sols sols) Yeah, babe, quan tornes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)

Oh, els teus petons són més dolços que la mel i endevina,
Així són els meus diners
Tot el que demano és que me’l donis quan arribis a casa
(re re res pecte) Yeah baby, moute cap a mi
(sols una miqueta) quan arribes a casa (sols una miqueta)

R-E-S-P-E-C-T-E endevina el que significa per mi
R-E-S-P-E-C-T-E treu el TCP ohhh (llançame’l)

Una mica de respecte oh yeah (sols una miqueta)
Una mica de respecte (sols una miqueta)

La gravació original del disc, i dues versions enregistrades en directe. 41 anys les separen.

118 “With a Little Help From My Friends”

(John Lennon / Paul McCartney)Joe_Cocker-With_a_Little_Help_from_My_Friends_(album_cover)

joe cocker

“with a little help from my friends”

1969

 

 

Reverend Cocker

 

L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.

És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.

A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre  cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)

Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que  amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.