(Fats Domino / Dave Bartholomew)
Fats Domino
“This Is Fats”
1957
Qui pro quo
La sala era a les fosques. Només la pàl·lida llum d’unes espelmes rebel·lava les sis figures de negre assegudes en cercle al voltant d’una taula agafades de les mans congregades allí per connectar amb el més enllà. Puc descriure l’escena perquè jo era allí. Però ells a mi no em veien.
Més concretament el que volien era invocar un difunt, que no era altre que Josep Camps, reputat empresari del sector càrnic, mort vint anys enrere, en estranyes circumstàncies, mai aclarides. Un modest negoci familiar l’havia elevat a la categoria d’imperi. Home poc donat a la vida social, es dedicava en cos i ànima al negoci. Tot i no tenir grans estudis, no se li escapava ni un cèntim. I no tenia família directa. Fins que una dona el va engatussat. Era molt més jove que ell i exuberant. I dic engatussar perquè tot i que ell li veia totes les gràcies, en realitat ella era una harpia. Una veritable femme fatale d’origens humils però d’altes ambicions. Es van casar. Ell va deixar de dur la vida abnegada i senzilla per alternar amb la jet-set i les revistes del cor. Cansat de tot aquest enrrenou, el senyor Camps aviat es centrà en les seves obligacions i deixà que ella sola satisfés les seves ínfules i capricis. Naturalment la senyora va col·locar tota la seva família dins el negoci. En llocs de privilegi. Un bon sou a canvi de no fer gran cosa. Era una dona sense escrúpols ni manies alhora d’aconseguir el que fos. Advocats, banquers, proveïdors, comptables… els tenia a tots agafats pels ous. El senyor Camps va ser l’últim en saber-ho, és clar.
Tots anaven mudats i de negre rigorós, com en un enterrament. Ara la vídua tenia vint anys més i unes quantes cirurgies de massa. Anava amb un vestit jaqueta negre per l’ocasió. Esgarrava el conjunt un escot que ressuscitaria un mort, potser pensava que ajudaria. El grup el completava la parentela. Els seus germans. Dos playboys de baixa estofa, amb poc cervell i molt nas. L’esposa del germà gran. Molts ossos i poques llums. Tancava el cercle la tieta. Feia ferum d’alcohol i també havia tastat el bisturí. Tot un conjunt pictòric i pintoresc, vaja.
Sembla ser que el senyor Camps, a esquenes de la seva dona, fart dels seus excessos, planificava divorciàs. Males llengües diuen que ell havia conegut una altra dona. Llavors va vindre aquella mort sobtada, aparentment natural, però que ningú es va empassar. Tret del jutge, és clar, que duia una vena als ulls, i algun favor de l’afligida vídua. Va córrer el rumor que el senyor Camps, temorós de perdreu tot, amassava la seva fortuna en secret lluny de l’abast dels voltors.
Però txit! Silenci, que a la sala en penombres hi passa alguna cosa. Sembla que el finat s’ha manifestat. Quatre espasmes. El semblant mudat. La mèdium ha començat a parlar. Era la veu del mateix Josep Camps la que ressonava per tota la sala davant l’esglai dels presents. L’espectre semblava voler guardar les bones formes quan la vídua l’ha tallat dient-li que es deixés de collonades i interpel·lant-lo a dir on eren els diners. Ara, amb el negoci enfonsat i una fortuna dilapidada venien a reclamar al senyor Camps el que dret a llei era seu doncs, de manera infame, havia sostret aquells diners de l’entorn familiar. Van arrancar dels llavis de la mèdium una adreça. La negra comitiva va abandonar la sala tant bon punt tenien els que havien vingut a buscar. Van deixar la mèdium i l’esperit amb la paraula a la boca i un pam de nas. Se´n van anar sense dir ni bona nit i deixant-se la porta oberta.
Era una antiga casa de tres plantes entre mitgeres, alta i estreta. Ara s’alçava esquelètica en mig d’un solar desbalandrat. No els hi va costar res forçar la porta, ara parlo d’oïdes, i enfilar-se per la fosca i estreta escala il·luminant-la amb la claror dels mòbils. Tot just havien arribat al primer replà. No van veure els fils que activaren el ressort que va fer detonar les càrregues explosives estratègicament disposades. L’edifici va caure a plom convertint-se en un munt de runa, i en un panteó.
El senyor Camps, des de la tomba, s’havia revenjat d’aquells que li havien pres tot. Així es feia justícia. L’altre dia vaig sentir dir que dies abans algú havia vist la mèdium freqüentar aquella casa, ara en runes. Però es diuen tantes coses que ves a saber quines són veritat. Nosaltres, els espectres, no ho sabem tot. Què més voldríem!
La versió radiofònica…
Aquest passat dimarts va morir Fast Domino, cantant, pianista i compositor de Nova Orleans. Va estar un dels pioners del rock & roll, sent molt influent per a molts artistes del gènere.
Mr Cansongs 