213 “Werewolves of London”

(Waddy Wachtel / Marinell / Zevon)Excitable_Boy_cover

Warren Zevon

“Excitable Boy”

1978

 

Àncores

La música és una gran aliada de la memòria. Una cançó ens pot traslladar a una època de la nostra vida. Una melodia ens retorna un instant fugaç, potser perdut per sempre però que recobrem gràcies a la música. Així doncs la música actua com a desencriptador, clau que obre portes tancades. Escampem cançons pel temps i l’espai com qui escampa senyals per seguir un rastre en mig d’un desert immens, inabastable. Tirem amarres aquí i allà. Petits fils musicals, fins però resistents, fermament ancorats al temps per a què el moment no s’escapi.

Ahir precisament en vaig tirar una, des de la finestreta del cotxe, baixant la serra de Forès. Se’ns va aparèixer un home llop, sembla ser que de Londres però que ahir, ves per on, voltava entre Belltall i Ciutadilla.Una tarda esplèndida i lluminosa sota un cel de cotó fluix. Qui ho havia dit que els homes llop només sortien de nit?

I l’home llop udolant. Auuuuuuu…  

212 “Al darrer adéu”

(Pere Tapias)Si fa Sol

Pere Tapias

“Si Fa Sol…”

1985

 

Pere Tapias

Passada aquesta rauxa d’escollir cançons segons l’any de publicació ens trobem davant la trista realitat. La música popular s’ha fet gran. Els músics i cantants amb els que ens vam fer grans ja fa dies que cobren. I per llei de vida, que diuen, se’n van anant cap a l’altre barri (per dir-ho a la manera del Pere)

Pere Tapies es va anar obrint pas al món de la música el 1968, en plena efervescència de la Nova Cançó, però amb un to allunyat de la seriositat d’aquests. Musicalment les cançons del Pere Tapies eren poc ambicioses. Les lletres però, de tall humorístic, aparentment ingènues i inofensius, gastaven sornegueria de la fina. Amb menys mala llet potser que un Pi de la Serra o l’Ovidi Montllor, però igual de punyent. L’humor, molts cops poc valorat, és una cosa molt seriosa i no li hauríem de treure mèrit.

A finals dels 80 Pere Tapies va anar deixant de banda la música, que anava exercint de manera esporàdica, per dedicar-se a la televisió i la radio amb programes majoritariament gastronòmics, la seva altra gran passió.

Vilanoví compromès amb la seva ciutat, curiós de mena, bon vivant, afable i campatxano. Ens va deixar el passat dissabte (23-4-2017) als 70 anys. Tot i la pèrdua cada cop que sentim les seves cançons no podem evitar d’esbossar un somriure.

211″The Promise You Made”

(Peter Kingsbery)Cock_Robin_Album

Cock Robin

“Cock Robin”

1985

 

1985 (sopa de lletres)

Apreciat Mr Raons. En un acte insòlit aprofito aquest lliurament per resoldre tres qüestions (tres en una). Contestar el seu comentari (un…) Entregar aquesta entrada del blog (dos…) Satisfer la seva petició (i tres!)

Per facil·litar-ne la comprensió reprodueixo aquí íntegre el comentari que va fer Mr Raons a l’entrada 210 del Cansongs.

Mr. Cansongs…

Ja torno a ser aquí.

Personalment la música del Richard hawley no m’acaba de fer el “pes”. Ja veig que a l’Antoni Seres li agrada per una vivència viscuda… i aquest és el clau que reble la cabota.

Tota música ens agrada per efecte de les vivències personals, per allò que ens recorda…

Jo proposo l’any 1985… quan estava a punt d’anar a la “puta Mili” a viure les seves històries…. Abans de marchar em va flipar la música de Robin Cook: The promise you made… recomano la versió subtitulada i en B/N… eren temps on la lletra de les cansongs tenien sentit.

Mr. Raons

Però anem a pams. El que m’ha empès a fer aquest triple salt ha estat una afirmació que fa al teu darrer comentari. Diu així… “1985 (…) eren temps on la lletra de les cansongs tenien sentit”. És una frase realment pertorbadora. Passem a analitzar-ne el sentit (redundància molt escaient en aquest cas…) Què vol dir? Que ara les lletres no tenen de sentit? O que ja no tenen sentit per a vostè? Aquesta segona asseveració crec que la podem descartar doncs, de ser certa voldria dir que la vostra salut mental o anímica, Mr Raons, estaria en seriós perill. Un home de lletres i erudit com sou, un paladí de la semiòtica, doctor de l’hermenèutica, profeta de la paràbola, no pot deixar marxar les paraules buides de contingut. Podríem rebaixar el vi dient que potser es tracta del que se’n diu alienació mental transitòria, cosa que alleujaria la meva inquietud, i a hores d’ara aquest text deixaria de tenir sentit.

Anem per la segona opció (no menys preocupant) en què la frase voldria dir el que diu, és a dir, que ARA, les lletres no tenen sentit. No hi veig ni cap ni peus. Potser, Mr Raons, va caure en el disc equivocat. Jo em veig en cor d’afirmar que les lletres de les cançons sempre tenen un sentit. I per argumentar-ho presentaré com a exemple 4 cançons relativament recents en que quedarà palès que entre el que ens deien les cançons de l’any 1985 i el que ens diuen les d’ara (tret d’alguns trets estètics) no hi ha cap diferència. Ens mourem dins un mateix rang. Grup o solista amb veu femenina que fan música pop. Queden descartats lisèrgics entestats, messies fumats i trobadors urbans.

De què va la cançó de Cock Robin? El mateix títol ho diu: The Promise You Made (La promesa que van fer). Ens parla d’un compromís contret entre dues persones. Anem amb els exemples.

The XX, al tema Chained (Encadenats) la banda anglesa ens parla més o menys estretes i absorbents.

Lliures o encadenats
T’ho pregunto…
Et quedaràs?
Et vaig subjectar massa fort?
No vaig deixar entrar prou llum?

A Born To Die (Nascuts per morir) la novayorkesa Lana del Rey fa referència, amb termes més extrems, de relació i compromís

Vine i dona un passeig pel costat salvatge
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
Deixe’m estimar-te fort sota la pluja
T’agraden les teves noies dements
Escull les teves últimes paraules, aquest és l’últim cop
Perquè tu i jo, vam néixer per morir

Wasting My Young Years (Estic malbaratant la meva joventut) de London Grammar. També apunta al compromís (potser més personal en aquest cas)

Estic malbaratant els anys de la meva joventut
No importa si…
Potser…
Estem

Per acabar, Adele, amb aquesta deliciosa Someone Like You (Algú com tu) Una possible continuació (amarga) de promeses trencades del tema de The Promise… de Cock Robin.

Vaig sentir que et vas establir
Que vas trobar una noia, i que ara estàs casat
Vaig escoltar que els teus somnis es van fer realitat
(…)
Esperava que veiessis la meva cara i recordessis
que per mi no ha acabat

No importa, trobaré algú com tu
No desitjo res més que lo millor per tu també
No m’oblidis, t’ho prego
Recordo que vas dir:
“L’amor a vegades dura, altres en canvi, fa mal”

Se li entén tot… En definitiva, totes aquestes lletres ens parlen de relacions, compromís, de l’amor per ser més genèrics. Quin percentatge de cançons s’ocupa de l’Amor o la falta d’aquest? (lisèrgics, messies, trobadors a part…) Un 80%? Un 90%? Una dada a reflexionar…

Davant de tanta evidència, què li ha passat doncs a Mr Raons? Potser el record sobtat i funest de la puta mili l’han trastocat. Li ha malmès el còrtex deixant-lo inhabilitat pel sa judici.

Mr Raons, espero que els meus arguments hagin estat suficients. Us desitjo una pronta recuperació i que recobreu del tot la raó.

I per tancar aquest missal us deixo una frase que potser us ajudi a meditar. Una cita de Rafael Argullol…

El dogma ens diu que entre dos punts la línia recta és el camí més curt. El mite ens diu que a vegades el camí més curt és una corba.

Cordialment

Mr Cansongs

210″Ocean”

(Richard Hawley)Coles_Corner_cover

Richard Hawley

“Coles Corner”

2005

 

2005

En principi lo d’escollir any només havia d’afavorir únicament al primer que fes la petició. Com que de peticions sols n’he rebut dues i com que sé de manera fefaent que l’Anna Perelló és una gran seguidora del Cansongs, doncs no li podia negar aquest dret de que la seva petició fos satisfeta.

Em sembla que quan dius 2005 sospito per on vas. Si la meva malmesa memòria no em traeix 2005 va ser l’any en que vam començar a treballar plegat amb l’Anna a La Solana, de Tàrrega. Un Centre de Formació on hi hem compartit un munt de projectes, il·lusions, amistats i molts bons moments.

De l’esmentat any he escollit un tema de tall clàssic. Una balada de caire nostàlgic que, in crescendo, la veu càlida i poderosa de Richard Hawley ens embriaga i ens porta cap a un oceà de guitarres èpiques.

Anna, no sé si serà del teu gust però espero que valoris la intenció.

209 “Jumpin’ Jive”

(Cab Calloway / Frank Froeba / Jack Palmer)Jumpinjive

Joe Jackson

“Jumpin’ Jive”

1981

 

1981

Lo promès és deute. Al lliurament anterior vaig llançar la proposta de que els lectors triessin un any concret i jo escolliria un tema musical que hi coincidís. El Jaume Benet, va contestar a tot drap suggerint no sols l’any sinó fins i tot el tema. És tracta d’aquest marxós Jumpin’ Jive, tot un clàssic del swing que Joe Jackson va versionar en l’àlbum del mateix títol que el músic britànic va editar justament el 1981.

El Jaume, pel que veig un entusiasta del Joe Jackson (amb connotacions molt personals…) ja m’ha estalviat tota la feina col·locant també la versió original del Cab Calloway and the Nicholas Brothers. He de dir que no coneixia ni el tema ni l’àlbum.

Doncs moltes gràcies Jaume per la troballa i que ho disfrutis.

208 “Fisherman’s Blues”

(Mike Scott / Steve Wickham)The Waterboys

The Waterboys

“Fisherman’s Blues”

1988

 

De naps a cols

De naps a cols. Precisament aquesta dita que va esmentar el Josep M Santesmasses en un recent comentari m’ha inspirat el Cansongs d’avui. Ell es referia amb la dispersió que suposava dedicar l’entrada del blog al Chuck Berry i a la següent al Niño de Elche. Això m’ha fet pensar, què hi ha entre naps i cols? Per lo tant m’he autosotmès a un joc en que he fet números. He agafat els anys 1959 (publicació del Johnny B Goode) i el 2016 (el tema del Niño de Elche) i he buscat just el punt mig. Vindria a caure cap al 1988. Per lo tant, i seguint les regles del joc, això ha determinat que la cançó escollida per aquesta entrada hauria de ser d’aquest any, el 1988.

Quan vaig planificar de fer un blog musical (a principis del 2012) per no començar amb les mans buides vaig fer una llista de cançons. Em van sortir al voltant de 200 cançons. Aquesta llista inicial és a la que he recorregut per buscar la cançó de l’any que ha resultat del exercici lúdic. Tenia tres o quatre temes per escollir. M’he decidit per The Waterboys i aquest Fisherman’s Blues, un tema molt dylanià. Dylan és anterior però la seva ombra és molt allargada. No serà que l’ombra de Dylan va de naps a cols?

I per seguir la vena lúdica llanço una proposta. Al primer comentari que m’arribi on hi figuri un any, em comprometo a ficar un tema de l’any que el comentarista hagi proposat. Com tal hi figuri l’any n’hi ha prou. Sembla un concurs radiofònic això… A banda de tindre el privilegi d’escollir l’any no puc oferir cap obsequi (ni entrada, ni concert, ni res…) En tot cas, i s’hi s’escau, puc convidar a un refrigeri tot valorant la tria (d’any i cançó).

El tema en directe, en estudi i una versió força fidel dels Celtas Cortos cantada en castellà.

207 “Canción de Amor de San Sebastián”

(Niño de Elche)Exquirla

Exquirla (Niño de Elche & Toundra)

“Pájaro”

2016

 

Niño de Elche. El nou Morente?

Vostè va d’eclèctic però en realitat li va un sol pal. Té raó, com gairebé sempre, Mr Raons. El pal de la passió. Em deixo endur. No hi puc fer més. El Niño de Elche, un valor segur i en alça dins el camp musical. Recull el testimoni de l’Enrique Morente. Però no és limita ha seguir-ne l’estela sinó que mira d’obrir-se camí propi. Estic segur que farà grans coses. En aquest terreny la veu autoritzada és la seva. No es pensi. Responc als impulsos. No em mou el coneixement sinó la intuïció, l’instrument de mesura del cor. Ui, el veig molt tou… És que tinc uns dilemes… El 2015 Niño de Elche va publicar un disc trencador, Voces del extremo, millor àlbum nacional segons Rockdelux (346) A la crítica, signada per David Saavedra, diu (cito textualment) “Como Voces del Extremo se conoce a un movimiento relacionado con la denominada Poesía de la Conciencia (comprometida y crítica con la inercia capitalista, ejercida desde el materialismo dialéctico libertario) y que da nombre a un encuentro anual que se celebra desde 1999 en Palos de Moguer (Huelva)” Interessant… I com ho lliga tot això? És el que li deia. Lo més adient hagués estat triat algun tema d’aquest àlbum, on hi trobem al Niño de Elche més personal i transgressor. Lletres crítiques, punyents, plenes de sarcasme i mala baba, adobades amb pop electrònic, krautrock i altres estils alternatius. I un deix flamenc que ben segur que ha mamat de petit però que defugeix (com Morente) de l’ortodòxia. Temes com El comunista, o Que os follen són molt catxondos.

I doncs…? Doncs que enlloc d’això he ficat un tema en que el Niño de Elche ens recorda més que mai a Enrique Morente. Sobretot al de Omega, disc memorable on Morente compartia autoria amb Lagartija Nick, un grup de rock. Com en aquell Omega, aquí Francisco Contreras (veritable nom del Niño de Elche) uneix forces amb un altre grup de rock (Toundra) per signar plegats com Exquirla, un dels molts projectes de l’artista alicantí. Sí que sona a Morente, sí. Un tema molt místic… Ja li deia. La passió…