242 “(On Tuesdays She Used To Do) Yoga”

(Peter Hammill)Peter_Hammill-Over

Peter Hammill                

“Over”

1977

 

Una no-carta oberta a PH

Feia molt temps que tenia aquest tema a la “nevera”. Sento tanta devoció per Peter Hammill que volia que aquesta entrada al blog fos especial. De fet vaig tindre la idea de convertir-la en una mena de carta oberta dirigida al mateix Peter Hammill. Una declaració de fan incondicional. Amb el Dani (el nostre traductor de capçalera) ja teniem un pla traçat. Un text contingut però sincer en que mostraria el meu respecte i consideració envers la seva obra, que m’ha acompanyat al llarg de tants anys. Un text degudament traduït a l’anglès i difós via xarxes. Ja estudiaríem la millor manera de fer-lo arribar a mans de Peter Hammill in person. Francament no m’hi veig en aquest paper. No el sabria fer. En el millor del casos, imaginant una hipotètica trobada amb Hammill, l’únic que l’hi podria transmetre seria una càlida abraçada de gratitud per tots els bons moments que m’ha dispensat la seva música.

Una cosa que, val a dir, no he fet mai i que sempre he qüestionat. És a dir, barrejar la vessant artística amb la personal. Que ens agradi molt l’obra d’un autor no significa que hi hagem de congeniar. Ni tant sols ens ha de caure bé. Hi ha tot un debat obert al respecte. La història n’està plena de casos en que al darrere d’obres intel·ligents s’hi amaga un veritable imbècil. No és el cas del Peter Hammill. Ans al contrari. La intuïció o el desig em fan pensar que és un bon paio. Una persona íntegra que ha sabut viure d’allò que més li agrada sense rendir-se a les exigències del mercat, passant de modes i tendències. Si és simpàtic, de tracte afable o un estirat no en tinc ni idea.

Abans d’emprendre-me-les amb l’esmentada carta oberta a PH i per tindre més coneixement de causa, vaig voler aprofundir en la seva biografia. Vaig comprar l’únic llibre que hi ha sobre ell en castellà. A les poques pàgines el meu projecte es va endur un cop mortal. Just quan vaig saber que PH detestava als grupies, fruit d’algunes males experiències durant la primera etapa de Van Der Graaf Generator, dels que PH ha estat l’alma mater i líder indiscutible. Això em va deixar tocat i desarmat. Em vaig oblidar de les pàgines biogràfiques per anar directament a les dedicades a l’obra. Concretament a les que analitzava els treballs i on es recollia algunes lletres traduïdes. M’oblidava de la vida i anava a l’obra. I abandonava definitivament la idea de la carta oberta.

Els millors discs de l’any. Els 200 millors discs de la dècada. Les 500 millors cançons de la història. Les 10.000 músiques de sempre més. Llista a llista, any darrere any anava veien com Peter Hammill no figurava en cap. Al principi m’indignava. Com podia ser que un músic de la seva talla ni tant sols se’l mencionés? Després ja m’ho prenia amb resignació. D’uns anys ençà però em sento alleugerit, content de constatar que el nom de Hammill no apareix per enlloc. Penso que és una manera de preservar la seva excepcionalitat. Fora del circuit convencional. De les jornades a temps patit. Dels convenis laborals. Del gremi. Perquè, parafrasejant al Toti Soler referint-se a la seva pròpia música, el que ell fa “és una altra cosa”. Perquè es percep que les seves cançons no són simplement el fruit del treball d’un bon artesà. Hammill s’hi deixa la pell. I l’ànima. S’hi deixa la vida. Per explicar-ho no trobo millors paraules que les de Julio Murillo:

  “Hammill es un poeta, un poeta que juega al juego de la desmitificación al intentar romper ese molde de maníaco depresivo en el que se ha visto confinado. Lo cierto es que la vida es una de sus manías favoritas y la muerte una de sus depresiones periódicas. Y con la vida y la muerte pinta cuadros que son canciones.”

live-peterhammill_26r-1

Ho vaig poder constatar la nit del 12 de novembre de 1986 a la sala Cibeles de Barcelona, l’únic cop que l’he escoltat en directe. Sol dalt l’escenari, alternant piano i acústica. I la veu. va anar desgranant tema darrera tema amb absoluta entrega. Va acabar el concert abatut i amb llàgrimes als ulls. Per parlar d’aquella nit torno a les paraules de Murillo:

 “Memorable, creedme. Al salir caminamos casi en silencio. Creo que interiormente dábamos las gracias por haber vivido aquellos lejanos tiempos, por conocer a Hammill y por haberle visto en estos turbulentos días. Hammill ha sido el faro, el destello, la referencia. Si él está ahí, nosotros también.”

La versió que fa Joan Francesc Dalmau (magnífica!) i la traducció del text al català són una adaptació lliure, no literal, però que respecta totalment l’esperit de la cançó. Sé que amb aquesta proposta al Joan Francesc el vaig ficar en un compromís doncs, per la tessitura de veu i el seu estil peculiar, Peter Hammill és inimitable. Amb ell sols valen les reinterpretacions ad libitum. Tot un repte que ha superat amb nota. Sens dubte aquestes versions que tant generosament ens dispensen la gent de per aquí és la millor aportació d’aquest blog. Mil gràcies!

241 “El Problemático Winston Smith”

(Víctor Cabezuelo / Carlos Campos / Julia Martín-Maestro / Alberto Rey / Sara Oliveira)Rufus T Firefly

Rufus T. Firefly                

“Nueve”

2014

 

Documentar-se

Si fem memòria i repassem els propòsits d’aquest blog, el principal i originari era el ja sabut d’emular l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva, on, via correu electrònic, ell comparteix amb amics i coneguts les cançons que més l’han marcat al llarg de la seva vida. Per cert, el Josep M ja va pel 344. Al ritme actual, només igualar aquesta xifra (un dels altres propòsits d’aquest blog), em comportarà més de dos anys de feina. Això suposant que un cop prejubilat (crec que està a punt de fer-ho) fent un cop de cap, no se’n vagui a les Bahames, amb sol, platja i noies exuberants, tombat en una gandula bevent pinya colada, vivint a cos de rei. I en un rampell àgraf, enviar el seu Àlbum de cançons a pastar fang. Em temo però, amb l’entusiasme i el compromís amb que continua escrivint i enviant els seus lliuraments, que tenim corda per estona, i que jo, si no vull empassar-me l’amor propi, hauré de fer mans i manigues, treure temps d’on no n’hi ha, condemnat a escriure com un posés, a engreixar la nòmina del Cansongs. Un destí nocturn, fosc i solitari. Si no fóssim amics enviaria algú a trencar-li els dits. Com que sí que ho som d’amics potser li faré arribar prospectes de les Bahames…

Seguint amb els propòsit (és molt de fi d’any això), no acompanyaria les cançons amb saberudes i analítiques ressenyes. La xanxa en va plena i qui hi estigui interessat les pot trobar amb facilitat. Tot plegar tampoc sóc cap expert en la matèria. La tria dels temes musicals és purament subjectiva i emocional. Si algun cop goso ha fer alguna valoració és perquè són molts anys i molts discos. Això ja ens dona un bagatge que permet certes llicències.

El que faria doncs, seria il·lustrar les cançons amb anècdotes relacionades amb la meva afició a la música. Els meus pelegrinatges, elapés de vinil sota el braç, buscant tocadiscs per reproduir. El hàbits d’escolta de l’època. El context. Discoteques, pubs, clubs, etc.

Un dels temes recurrents també ha estat l’autoficció, estil, gènere o tècnica mal vista per alguns ja que la relacionen amb qui realment no té res a dir. Jo tinc la meva pròpia teoria al respecte. Sigui quin sigui el tema del que vulguem escriure, per estrafolari que sigui, ens caldrà documentar (sobretot per que sigui versemblant. Per estrany que sembli, fins i tot la ciència-ficció requereix de les seves lleis i normes) Els que fem servir l’autoficció (ja m’hi auto incloc…) no és per falta de coses a dir sinó per mandra. De les coses que volem parlar en posposem el documentar-nos per més endavant. I clar, quan ens trobem amb l’obligació de fer un escrit en un mitjà amb periodicitat (un blog, un diari, una revista…) doncs tirem de lo que tenim a mà. De l’aquí i l’ara, de lo que tenim davant. Per això resulta tant autoreferencial.

Ho il·lustraré amb un cas recent. Fa temps que voldria parlar de l’ambient que havia a les discoteques dels anys 70. Un fet habitual eren les baralles, un dia sí, un altre també, entre diferents bandes, grups o grupuscles (a vegades format per una sola persona) Normalment aquestes bandes, grups o grupuscles els conformaven paios del mateix poble (els d’Anglesola, els de Bellpuig, etc) o, en molts casos, membres d’una mateixa família (nombroses, és clar) Famílies que, com en un drama shakesperià, es tenien jurat odi etern. Amb l’honor sempre en joc, suposo, o un excés de testosterona, s’organitzaven veritables batalles campals. Els caps de setmana acabaven a hòsties. Hi ha molt a escriure sobre el tema i (ara arribem allà on anàvem) voldria documentar-me al respecte. Tinc un company de feina que pertany a una d’aquestes famílies “pegadores”. Segons diu, ell no era mai de ficar-se en merdés, i no repartia si no el buscaven (en aquest cas, el trobaven…) Un dels que realment repartia de valent era el seu germà gran. Li he explicat la meva intenció d’escriure sobre aquest fenomen sociològic i que m’agradaria parlar amb el seu germà per documentar-me. Tot plegat ja ha passat molt de temps i les baralles i rancúnies són cosa del passat. El company m’adverteix que el seu germà és un paio agressiu, poc donat al diàleg i d’idees fixes. Jo continuo obstinat amb aquest tema i voldria exposar-lo en aquest blog. De moment però el deixo per més endavant. Ara mateix em fa mandra documentar-me i que em trenquin la cara.

240 “Se Me Olvidó Que Te Olvidé”

(Lolita de la Colina)Lágrimas Negras

Bebo Valdés & Diego el Cigala                 

“Lágrimas Negras”

2003

 

Mestissatge

L’any 2003 es va publicar Lágrimas Negras, un disc on entraven en comunió els ritmes caribenys i en cante. El pianista antillà Bebo Valdés i el cantaor Diego el Cigala van fer possible aquest mestissatge musical. Per materialitzar aquesta mena de “miracle musical” es van triar nou temes clàssics. Bàsicament boleros, que el seu to passional va acabar d’ajudar a aquest encontre (o retrobament…) amorós a superar barreres. Inclús un oceà.

239 “Bujaraloz by Night”

(Carles Santos)Carles Santos-Pianotrack

Carles Santos                 

“Pianotrack”

1984

 

Carles Santos

El passat 4 de desembre, va morir Carles Santos  amb 77 anys deixant un llegat extraordinari, no sols en la música, sinó també moltes altres disciplines. El primer que ens ve al cap al pensar amb l’obra de Carles Santos són paraules com transgressió, provocació, extravagància, erotisme. Sembla que a ell no li acabava d’agradar que només se’l relacionés amb aquests aspectes creatius, si bé en el camp de la performance ens en va deixar de ben sonades.

Si bé va començar la seva carrera com a pianista interpretant obres contemporànies, va ser Joan Brossa qui el va empènyer a anar més enllà i explorar terrenys no conreats. A banda de música per a piano també ha composat obres per a grans agrupacions, orquestra i cors. A la xarxa es poden veure alguns dels seus espectacles més cridaners. Jo m’he volgut centrar més en la besant més estrictament musical. He escollit una peça minimalista, moviment que va influir en gran manera a l’artista de Vinaròs i que va desenvolupar amb molt d’encert.

Un cop el Carles Santos i jo van coincidir. L’encontre va ser tant fugaç i efímer que el succés gairebé no arriba ni a la categoria d’anècdota. Però a mi sempre m’ha fet gràcia recordar-lo. Fa molts anys (deurien ser els anys 80…) a Discos Castelló, a la botiga de clàssica del carrer Tallers (que que ja ha desaparegut…) Mentre jo remenava per allí, ell va entrar i va reposar els seus discos. Jo diria que en vinil. Aquest fet sempre m’ha fet pensar el dolent i poc recolzament per part de les discogràfiques envers aquestes músiques. Suposo que el Carles Santos sempre ha estat un lluitador i fins i tot ha tingut que assumir els petits detalls. Ha estat ell el seu màxim valedor i qui més ha cregut en la seva pròpia obra.

238 “Sing, sing, sing (with a Swing)”

(Louis Prima)sing-sing-sing

Benny Goodman                 

“Sing, sing, sing (with a Swing)”

1937

 

Presències reals

El vampir abandona la penombra del bar. Venint d’on ve, quan empeny les altes vidrieres i entra al gran saló és com un esclat de llum, so i color.

El local és ple de gom a gom. La festa es troba en el seu punt àlgid. Els convidats, entregats a la causa. Tot just l’orquestra acaba de començar a tocar els primers compassos de “sing, sing, sing” un swing frenètic. Esclata la bogeria. El Ramon i l’escultural nòrdica més que ballar, volen desaforats per tota la pista. És l’hora de la disbauxa i els amics dels nuvis estan disposats a fer que aquest dia sigui inoblidable. La núvia, que del vestit només conserva el vel, no es pot desempallegar de les amigues més íntimes i és objecte de jocs i bromes d’allò més innocents. El nuvi, que no duu ni tant sols la corbata, corre perseguit per la Maite i quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos decidides a sotmetre al novici a un ardent ritus iniciàtic. Una corrua, encapçalada per l’Alfons i tot de capgrossos, seguits per tota la mainada, que esvalotats travessen de forma temerària el bosc d’enardits ballarins. Endarrerit, tanca la filera un altre Alfons, un tal López, que porta al cap unes enormes banyes de cérvol que el fan decantar ficant en seriós perill la integritat física del personal (encara traurà algun ull…) En una vora, el Dr. Soares, alt, prim, al voltant dels setanta, molt atractiu, delecta a una rotllana de públic exclusivament femení, entre elles la Imma Costa, totes embadalides per la mirada blava i entremaliada del doctor i el seu càlid accent argentí. Sherlock Holmes i la Margarida sostenen un apassionant debat sobre les similituds i diferències de les boires de Londres i l’Urgell. El Jordi li explica a Tarek “el viatger” que ell sort n’ha tingut d’un GPS anomenat Miquel per poder arribar al convit. A la zona dels refrigeris el Josep s’enfarfega de mousse de mango. Va amb camisa florida sense mànigues, pantaló curt i ulleres de sol. Un abillament més propi del Carib. El Josep Anton, que ha ensumat l’ambient tropical s’ha deixat caure per allí. L’envolta tot un seguici que es mostra interessat en el seu darrer invent. Un enginy per guardar coses que et faria cabre un armari mirall dins la butxaca (riu-te’n de la butxaca màgica del Doraemon) I al seu costat, la jove Alba, que presumeix de padrí. Un home s’entesta a prendre mides a totes les obertures argumentant que ho fa per comprovar si hi passa un tanc. L’Imma Raluy s’ho passa d’allò més bé asseguda al costat del mestre, al piano, tocant a quatre mans. En un racó, la vídua Camps i parentela, que configuren una estampa de voltors, ho critiquen tot. El domador de lleons decapitat s’excusa dient que té el cap en un altre lloc. El sotsinspector Garcia, que arrossega un avet Douglas, s’ha entestat a convèncer la Daisy-Grace a que se n’emporti un exemplar d’aquesta conífera a casa per guarnir-la. Ella però no està d’arbres. És més de pessebre i prefereix la molsa. Manel, el fuster, i la Gata and Cristi posen junts per una foto que els fa el Josep Anton. Aquest, que si una cosa li sobra és temps (potser el treu del seu enginy prodigiós), entre invent i invent aprofita per fer un reportatge fotogràfic. I ves que no el tingui acabat, imprès i enquadernat abans no s’hagi acabat la festa! El Ramon i l’escultural nòrdica passen com una exhalació emportant-se pel davant la mèdium que era al mig com els dijous.Un lleó, enjogassat, amb la pota fa rodar el cap del domador mentre aquest li diu que avui no es nota el cos massa a puesto. Passa corrents la núvia, ja sense vel, decorada com un pastís. La música retrona a tot drap. Les amigues enriolades. El Josep Anton inventor. El Dr Soares i l’Imma Costa ballant. La Margarida i Sherlock Holmes emboirats, també ballant. El Josep Anton fotògraf. L’altra Imma ballant amb el mestre sobre el piano. Al nuvi no se’l veu. El Josep menjant mousse.  El Ramon. La nòrdica. El domador. L’Alfons. El vampir…

La Montse abaixa els interruptors. Tot l’edifici queda a les fosques i en silenci. La Montse surt al carrer, just a la plaça Sant Antoni, de Tàrrega. Després de fer una última ullada a la foscor de dins tanca la porta com qui tanca un llibre. Fa fred i no volta una ànima. És tard i té ganes d’arribar a casa.

Els personatges d’aquest relat:

el vampir, el Ramon i la nòrdica, la Maite i les quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos. Els dos Alfons, el Dr Soares, les Immes i el mestre al piano. Sherlock Holmes i la Margarida. El Jordi, Tarek “el viatger” i el GPS Miquel. El Josep enfargegat de mousse de mango. El Josep Antoni viatger, el Josep Antoni inventor, l’Alba. L’home que mesura els tancs. La vídua Camps i parentela. El domador decapitat, el lleó, el sotsinspector Garcia i la Daisy-Grace. L’avet Douglas i la molsa. Manel, el fuster, la Gata and Cristi. El Josep Antoni fotògraf, la mèdium i la Montse. Tots ells presències reals. Que mentre perduri la memòria conformaran un record plaent i entranyable.

La versió radiofònica…

Sing, sing, sing (with a Swing) és un tema escrit i enregistrat en disc originariament per Louis Prima l’any 1936. Un any més tard Benny Goodman enregistraria una versió de 9 minuts! Insòlit en aquella època en un disc de 12 polsades a 78 rpm ocupant el tema les dues cares. (l’estàndard eren 3 minuts en discs de 10 polsades)

Hem inclòs una versió de 2013 amb un solo de bateria a càrrec de Daniel Glass realment espectacular pel seu treball dedicat a la història de la música americana recollit en el DVD The Century Project.

 

237 “Chasing Sheep Is Best Left to Shepherds”

(Michael Nyman)Dcsoundtrack

Michael Nyman                 

“The Draughtsman’s Contract”

1982

 

Joc de miralls-2

Vaig sortir dels lavabos fugint de la bavejant obstinació d’aquell borratxo. Vaig recórrer el passadís que donava al bar. Un espai enorme, de sostres alts, i decoració carregada i ostentosa. Com d’una altra època. La il·luminació era esmorteïda. Del fons, de darrera les vidrieres arribaven les ombres projectades dels convidats en dansa i el rumor de l’orquestra. Només trepitjar el bar vaig quedar paralitzat. Un calfred em travessar el cos. El local era buit. Només el cambrer, d’edat avançada i cara xuclada endreçava copes darrera la barra. I davant, un home que, tot i estar d’esquena, vaig reconèixer. És curiós com la genètica s’arrossega generació rere generació. Coneixia aquell posat de feia mil anys. Aquella espatlla, el gest, el deix tant característics dels Van Singhel de tota la vida. Una nissaga de caça-vampirs obstinats en esborrar-nos de la faç de la terra. Em trobava entre l’espasa i la paret. Al darrera, l’home borratxo pesat com un plom. Davant, un paio que es delia per travessar-me el cor amb una estaca de fusta. Fent una fugida cap endavant m’he col·locar al costat del caça-vampirs. Em passava ben bé dos pams. Sabia que apropar-m’hi tant era com ficar-me dins la gola del llop. Si m’atrapava amb les seves poderoses mans em trencaria l’espinada. Però també era la manera que podria tirar-me-li al coll abans que se n’adonés. “Voldrà alguna cosa el senyor?”, em va demanar el cambrer. “Prendré el mateix que aquest senyor”. El cambrer em va servir un whisky amb gel. Només la remor de la sala adjacent i el dringar dels glaçons trencava un silenci tens. “Vostè de part de qui ve?”, vaig preguntar, per trencar el gel. Parlàvem sense mirar-nos. “De la núvia. Vostè…?”. “Sí. Del nuvi”, vaig dir. “Ves per on encara resultarà que serem família…” vaig afegir sense saber si el caça-vampirs m’havia reconegut. També deuria ser conscient del perill. En tot cas no era dia per enfrontaments. Van Singhel va alçar el got.“Pels nuvis!”. “Pels nuvis!” Van xocar les copes. Del darrera va aparèixer l’home borratxo balbucejant “aquesta ronda la pago jo!” mentre es desplomava al terra.

236 “Bela Lugosi’s Dead”

(David Haskins / Kevin Haskins / Peter Murphy / Daniel Ash)Bela Lugosi's Dead

Bauhaus                 

“Bela Lugosi’s Dead”

1979

 

Joc de miralls

El vampir va entrar amb urgències al lavabos del restaurant. Alguna cosa se li havia ficat malament. Quan va empènyer la porta va topar amb un home que en sortia. “Disculpi”, va dir el vampir sense mira’l, mentre pensava, “surt del mig, imbècil”. “Tranquil, no ha estat res” va contestar l’home sense aturàs, murmurant “mira per on vas, tros d’ase”. De fet era un caçavampirs, però no es van reconèixer.

El vampir, un cop alleujat, va sortir del compartiment. Va ser llavors que es va adonar que a la paret del davant hi havia tot de piques. I un gran mirall de cap a cap. I la presència d’un home que en entrar, amb les presses, n’havia passat de llarg. El tenia d’esquena. Al vampir li entra una esglai. El lloc que ocupava, dins el mirall estava buit. Es va ficar al seu costat a rentar-se les mans. L’home intentava rentar-se la cara. Anava borratxo com una cep. Es girar cap al vampir amb la cara humida i va dibuixar un somriure, convençut que la frescor de l’aigua l’havia refet. Ara hi veia correctament. Al que tenia davant i el seu reflex. No com l’altre amb qui havia coincidit just un moment abans, a qui davant del mirall veia per quadruplicat. “Company. Jo puc llegir els teus pensaments”, li va dir tot seriós al vampir mirant-lo als ulls. “Sé exactament el que hi ha dins aquest cap”. Va haver-hi un silenci tens. El hematòfag va estar temptat de clavar-li els seus ullals a la jugular. L’home va continuar “Tu necessites una trago. Et convido a una copa”, va sentenciar trontollant, mentre pensava “tu necessites un trago. Et convido a una copa”. “No, gràcies. Jo no bec…”, es va escapolir convençut que les barreges no eren bones.

Aquesta vegada el tema tractat i l’elecció musical van de la mà. Hem triat Bela Lugosi’s Dead de Bauhaus per acompanyar aquest vampir que poca cosa conserva dels bons modals propis de la seva condició.

Una versió en directe, subtitulada, amb un Peter Murphy ficat totalment en el paper. La versió d’estudi del EP original.