283 “Yesterday’s Man”

(Graham McPherson / Chris Foreman)Mad_Not_Madoriginal

Madness

“Mad Not Mad”

1985

Joc de trons

Dos lliuraments seguits del Cansongs? Després d’un mes sense cap… deu ser la calor. Una mosca no fa estiu. De moment no crec que ningú se n’adoni del meu pla. Un pla que ningú sospitarà i que no puc desvetllar per por a desfer el desig.

Un altre dia de refugis nuclears. De ciutats desertes. Només l’arribada de la marinada aboca la gent als carrers. Llegeixo a l’agenda cultural: Tàrrega: Vins i marinada a la plaça del Carme (el Pati de tota la vida) Actuació de Walking Roots. Els nostres destins semblen units aquest estiu. Avui en format trio. I en un marc més adient. Taules escampades pel Pati amb gent conversant i bevent vi. A lo Joc de Trons. Vins de la Vall del Corb. Per acabar-ho d’adobar les primeres espases dels Set Regnes de Ponent van fent una volta d’honor pels estands. Una imatge xocant, per cert. Stark’s, Lannister’s, Bolton’s, Targaryen’s (sobretot molts Targaryen’s…) tots barrejats en tenebrosa i inquietant comitiva (dagues i verins poden saltar en qualsevol moment…) Càmeres i mòbils atents per recollir el moment. Compartim taula amb l’amic Pep Benaiges i la seva xicota. Amb el Pep conversem i bevent com autèntics Lanninter’s. Enfosqueix a ritme de Walking Roots. Un veritable plaer. Avui dedico aquesta entrada al Pep a qui fa temps vaig prometre els Madness. I ja se sap: “un Lannister sempre paga els seus deutes”. Vaig retirar cap a casa com un caminant blanc.

282 “Baby Can I Hold You”

(Tracy Chapman)Tracy_Chapman_-_Tracy_Chapman

Tracy Chapman

“Tracy Chapman”

1988

Anotacions estiuenques

Sembla que avui farà calor. Quan un torna de buscar tabac, i sense tabac, poques excuses sonaran creïbles. Saps que després de mesos fora, cap argument servirà. Potser l’opció més honesta sigui fer-se l’orni i parlar del temps. Com si res. Un cop els teus t’acullen sense retrets et segueixen la veta amb qualsevol banalitat com què farem per dinar? Llavors, en secret, sense dir-ho per no espatllar-ho, decideixes redimir-te agafant-te a algun propòsit. Un acte que compensi als que t’envolten pel teu mal cap (ja ho deia el Julio Cortázar: ens agafem als propòsits com a flotadors)

Ahir a la nit els carrers, ara alleugits del batan de calor, són plens de gent i canalla desvetllada amb ganes d’esbargir-se després de passar tot el dia reclòs a casa com qui s’amaga en un refugi nuclear. Crits, sorolls i música s’escampant per carrers, places i terrasses. Després de cruspir-me una terrina mitjana de torró a la Jijonenca vaig disposar-me tornar cap a casa tot passejant. De l’Ateneu m’arribava una veu familiar. Em vaig apropar tímidament a la terrassa i em vaig quedar a poques passes de l’entrada. No és el mateix entrar amb la determinació de l’assedegat que amb la desídia del que ja està saciat. Les taules plenes de gent amb ganes de xerrar. Semblava que feia segles que no es parlaven. Un formiguer de cambrers anaven d’aquí cap allà carregats de refrigeris i combinacions. Al fons de la terrassa, entre l’enrenou i mal il·luminats vaig reconèixer les figures de la Juh i el Santi. Els Walkin’ Roots. L’oïda encara no em fallava. La situació m’ha sabut greu. Tothom anava a la seva. Una combinació que no lligava. Un destil·lat anyenc desfilat dins d’un granissat. Amb tant de gel queda aigualit. Vaig respectar que acabés el tema. Mentre enfilava cap a casa Tracy Champman es diluïa entre el bullici dels carrers.

 

281 “Sumother Song”

(Kenny Wheeler)Deer_Wan

 

Kenny Wheeler

“Deer Wan”

2014

Música enllaunada

Aquesta setmana Apple ha finiquitat iTunes, aplicació que permet descarregar, organitzar i reproduir música. Encara que aquestes tasques es podran continuar fent i estaran assignades a tres programes diferents, d’alguna manera, la desaparició d’iTunes significa un “fi de cicle”. L’adéu a les descàrregues digitals per donar pas a l’era de l’streaming. L’aparició de la famosa aplicació d’Apple, sumada als enginys suministrats per la companyia de la poma van implantar també una manera d’escoltar música. El de les cançons en front dels àlbums.

Els veterans en el sector melòman (els que ens agrada escoltar música vull dir) hem passat per molts mètodes i artilugis. Des de la cinta de cassette fins al CD, passant pel disc de vinil. Dels reproductors a piles als equips stereofonics d’alta fidelitat. Els walmans, els iPods o directament als ordinadors. La ràdio sembla un punt i a part dins el cotarro doncs, adoptant diferents formes i xures diverses, habitant diferents cossos, encara continua subsistint i sent un mitjà vigent (encara que sense l’empenta d’anys remots).

Però no deixem que els arbres no ens deixin veure el bosc. Si no ens deixem aturdir per tant d’aparell, formats i sistema de transmissió, si deixem de banda el mèdium i anem a l’essència, a l’hora de la veritat, si volem escoltar música sols hi som els músics i nosaltres. Per molt complicat que ens ho fiquin si ho desitgem de debò no hi han excuses.

Kenny Wheeler va ser un trompetista, fliscornista i compositor canadenc. En aquest disc va comptar amb col·laboracions de luxe. Va contribuir a engreixar la factoría ECM, que per aquella època no parava de treure vinils meravellosos.

 

280 “Mishima / Closing”

(Philip Glass)The Dublin Guitar Quartet

 

The Dublin Guitar Quartet

“The Dublin Guitar Quartet Performs Philip Glass”

2014

Minimalista o repetitiva?

Amb aquesta mania que tenim d’etiquetar-ho tot sempre tinc el dubte de com anomenar aquesta música: minimalista o repetitiva?

El fet és que Philip Glass voltava aquests dies per Barcelona. El passat dimarts (21 de maig) el Palau de la Música va oferir un concert del compositor de Baltimore. La música de Glass irromp en el món musical amb l’òpera Einstein on the Beach (1976) i arriba a públics més amplis als anys 80, amb obres com Koyaanisqatsi (1980), banda sonora de la pel·lícula homònima de caràcter experimental, i la publicació de Glassworks (1980), amb peces curtes de càmera que permeten ser encabides en el format de disc convencional. En aquella època Discos Castelló tenia diverses botigues al carrer Tallers. Dues, una dedicada exclusivament a la música clàssica, una altra a la música actual (“modern” en dèiem nosaltres). Aquests dos establiments estaven separats per pocs números. Aquest tipus de música (minimalista, repetitiva?) no sabies ben bé on anar-la a buscar. Així com teníem clar on adquirir una simfonia de Mahler, o el darrer disc de Talking Heads, per ficar un exemple, en el cas de Philip Glass (i altres de la seva corda: Michael Nyman, Wim Mertens…) sempre hi havia dubtes. Acostumàvem a trobar-los al “modern”, en algun apartat de new music o algun nom similar, més per la voluntat del mercat que no pas pel concepte musical. Massa pretensiós de pertànyer al grup dels escollits, Glass i companyia havien de compartir passadís amb Dire Straits, Iron Maiden, José Luis Perales o José Soto “el Sorderita”, ) Gràcies a la participació en bandes sonores de pel·lícules i documentals els noms d’aquests autors comencen a sonar entre el gran públic.

Sembla que Philip Glass definitivament s’ha guanyat el dret de ser a l’Olimp entre els immortals. Avui en dia però, ja no tenim el dubte de les botigues, senzillament perquè cap de les dues existeix. La música de Philip Glass les ha transcendit.

A la xarxa és on trobem molta de la obra de Philip Glass. Mishima, quartet de corda n. 3, banda sonora de la pel·lícula sobre la vida de l’escriptor i crític japonés Yukio Mishima. Obra escrita originalment per a quartet de corda, és d’una gran força emocional. Aquesta relectura de The Dublin Guitar Quartet em sembla d’una bellesa extraordinaria.

279 “God If I Saw Her Now”

(Anthony Phillips)ANTHONY-PHILLIPS-Geese

 

Anthony Phillips

“The Geese & The Ghost”

1977

D’oques amb mantega i fades escaldufades

Ara feia temps que no treia a la palestra un d’aquells discos adquirits a Andorra. Tresors preuats transportats en llargues, inacabables travessies en autocar. Jornades d’hivern, marcades pel calendari futbolístic. Al matí, assalt a les botigues. A la tarda un partit anodí, ple d’insults, poca història. Sempre perdíem. A la tornada, ja fosc, anxovats dins l’autocar com a sardines, amb el botí al sarró. Calia però travessar la frontera, l’últim escull fins a assolir la llibertat. Barreres, uniformes, llanternes. “¿Algo que declarar…? Tots quiets al seu seient. Muts i a la gàbia tenallats per la por. Ambient carregat. Una calefacció excessiva. Barreja de suor freda, liniment Sloan i formatge escaldufat. Hi ha una edat en què la por no té mesurador. Tampoc la culpa. Després, de més gran, ja depenent de l’amplària d’espatlles. Però en aquell moment, no. Tant era ser un pròfug de la llei com dur un paquet de més. No és fins ara però, que caic en el compte que en aquell silenci s’hi ocultaven interessos diversos. Els meus, a banda d’alguns encàrrecs làctics, bàsicament eren els discos. Potser no tot eren formatges de bola, barres de mantega, paquets de sucre o cartons de tabac. Igual duien revistes porno, pamflets subversius, consignes secretes, fàrmacs, substàncies prohibides o maletins buits.

Ja negra nit, els discos arribaven a casa llefiscosos de mantega. Però sans i estalvi. Es veu que els Pirineus sempre s’han travessen millor untats. De mantega o del que sigui.

Anthony Phillips va ser un dels membres fundadors del grup britànic Genesis. L’any 1970 va deixar la banda després de la gravació del segon disc Trespass per prescripció facultativa (por escènica i una pneumònia). The Geese & The Ghost va ser el seu primer treball en solitari on aprofundeix en els sons bucòlics i reminiscències medievals. Trets característics amb els quals ja van deixar petjada als primers treballs de Genesis.

 

277 “O Superman”

(Laurie Anderson)LaurieAnderson_BigScience

Laurie Anderson

“Big Science”

1982

 

MySpace

El olvido borra y la imaginación escribe

Luis Landero

Fa uns dies MySpace va anunciar que s’havien perdut tots els seus arxius penjants entre els anys 2003 i 2015. MySpace és una plataforma en línia on els usuaris poden establir xarxes d’amics, grups, blocs, fotos, vídeos i música. Principalment per la música es va fer molt popular durant els primers anys del present segle. Darrerament la popularitat de MySpace havia caigut molt en detriment d’altres xarxes socials en alça. La desaparició “sense remei” segons la companyia, es va produir durant una operació de “migració”. Parlant en xifres, uns 50 milions de cançons.

Aquest fet m’ha fet recordar un episodi de la meva joventut, quan tenia ínfules d’artista. Feia fotografies en blanc i negre i processava les meves pròpies còpies. Donant tombs al tupí, vaig tindre una ocurrència, si més no, peculiar. Volia muntar una exposició de fotografies. Fins aquí res d’estrany. Del que es tractava era, i aquí ve lo singular, d’alterar el procés de revelatge i conservació de les fotografies. De contaminar químicament les còpies per tal que durant la durada de l’exposició les imatges s’anessin alterant i degradant fins a la seva dissolució total. El concepte final seria que l’artista sobrevisqués a l’obra. No a l’inrevés, que l’obra sobrevisqui a l’artista, com acostuma a ser habitual. Tot i rumiar-hi força i fer alguns experiments el projecte es va quedar en no-res. En tan sols això, una ocurrència. Per recaragolar més el tema ara podem dir que més que sobreviure el que van fer aquelles còpies és no van arribar a néixer.

Tornant al cas de MySpace, imaginar tot aquest arsenal d’arxius al núvol ens pot recordar la imatge d’un cementiri digital. Un lloc que rarament visitem, i que sols hi acudim algun cop molt de tant en tant per invocar o recordar a un difunt.

També podem pensar que aquests senyors de MySpace no van seguir la norma bàsica de fer una còpia de seguretat. Això tan elemental que sempre ens recomanen i que no acostumem a fer mai. Clar que amb tal volum d’arxius, caldria una rèplica del núvol sencer. Si ho extrapolem a tot el fato que hi ha penjat potser ens caldria un univers paral·lel per encabir tot el gènero. Núvols duplicats. Clonats. Universos saturats i inservibles. Plens de llistats. Índexs. Cercadors. La memòria desafiada. Des dels inicis dels ordinadors ja es tenia clar: l’important és tenir força memòria.

Com acostuma a passar en aquest blog la cançó escollida no té res a veure amb el tema exposat. Quan O Superman es va publicar tot això del núvol, no hi era ni de broma.