Completem aquest doble lliurament dedicat a Ron Carter amb “The Eye of The Hurricane”, tema compost per Herbie Hancock per al seu disc “Maiden Voyage” de l’any 1965. Es tracta d’una composició ben diferent de la de l’anterior entrada. Si a “All Blues” el paper del contrabaix destacava pel matís i el bon gust amb el fraseig, aquí ens trobem a un Ron Carter precís, obstinat i implacable. Amb Billy Cobham a la bateria (un “monstruo” que diria el Josep M Viola) forment una autèntica maquinària de precisió. Un Herbie Hancock inspiradíssim i virtuós completa aquest trio que amb aquest devastador “The Eye of The Hurricane” ens duu fins al bell mig de l’ull de l’huracà.
Un enregistrament en viu al Palazzo dei Congressie, Lugano, el 26 de gener de 1983. La versió de l’àlbum d’estudi “Maiden Voyage” de 1965. Una versió en directe de l’any 1990 i també amb una formació de luxe (més “montruos”…): Pat Metheny a la guitarra, Jack De Johnette a la bateria, Dave Holland al contrabaix, i el mateix Herbie Hancock al piano.
“Espero que els meus companys que ja no hi són notin les vibracions del concert i que el públic senti que la música neix de l’amor per ells“
Ron Carter, durant la seva estada a Barcelona.
Aquests dies ha estat actuant a Barcelona Ron Carter, el llegendari contrabaixista nascut a Ferndale, a l’estat de Michigan. Es va iniciar com a violoncel·lista de formació clàssica. Va acabar sent un contrabaixista de jazz amb una tècnica prodigiosa. És un dels contrabaixistes més gravat de la història, junt amb Milt Hinton, Ray Brown i Leroy Vinnegar. La xifra varia força, depenent de quina sigui la font (sembla el recompte de manifestants) Segons TV3, més de 2000 discos. En algun lloc de YouTube es pot llegir més de 2500. Wikipedia puja la xifra fins al 3500. Sigui quina sigui, una autèntica barbaritat. Totes les estimacions van precedides per aquest “més” que dóna a entendre que la cosa no està clara. Una imprecisió que encara fa més gran la llegenda.
Entre tanta música un no sap quina peça triar. Finalment m’he decidit per “All Blues”, un tema de Miles Davis publicat originàriament en l’àlbum “Kind of Blue” (1959) i que Ron Carter va versionar l’any 1974. Com que la producció d’aquest home és tan basta farem un dos per u, i al proper Cansongs, el 297, també apareixerà aquest virtuós del contrabaix.
Un enregistrament en viu a Berna l’any 1986. La versió d’estudi de l’àlbum homònim de 1974. Una versió també enregistrada en viu a Milà l’any 1964, amb la formació que passaria a la història amb el nom del Segon Gran Quintet de Miles Davis: Herbie Hancock al piano, Wayne Shorter al saxo, Miles Davis a la trompeta. Tony Williams i Ron Carter al contrabaix formaven una de les seccions rítmiques més fabuloses del jazz.
Fa uns quants dies que em barallo amb l’escrit d’aquesta entrada. Després de diversos intents fallits i uns quants esborranys encapçalats amb el títol “memòria” he acabat oblidant de què volia escriure. El preocupant del cas, a banda dels lapsus neuronals, és no poder donar continuïtat al flux musical. I és que n’hi ha tanta de música per escoltar! Un altre perill és que algun dia repeteixi algun tema que ja hagi sortit publicat al blog. Repetir-se també és un tret característic de desmemoria.
Per guanyar temps un es qüestiona si cal dedicar tant d’esforç a l’escrit en detriment de la música. Una vegada em van aconsellar que tampoc era necessari elaborar tots els textos de cada lliurament. Potser algun cop seria millor enllestir-lo amb un parell de frases. O si l’ocasió ho requereix, no escriure absolutament res. Deixar-ho en blanc. Quedar-se en blanc. Així és com es diu quan un es queda sense memòria. En fi. Ja veurem cap a on deriva la cosa: si anem cap al blanc o tornem al negre…
Back To Black, el magnífic tema de la malaurada Amy Winehouse. El “negre” del títol i el del blog guarden en comú el valor simbòlic, però de signe ben diferent.
La tarda transcorria, mandrosa. Erem en aquella època de l’any en què les primeres tronades anuncien la fi de l’estiu. Els mosquits van picant fora de si veiem que se’ls hi passa l’arròs. Les tardes s’escursen i les manigues s’allarguen. Els propòsits s’amunteguen i s’hauran de guardar per un altre any. La verema i l’escolar ja són a tocar. Quan Mr Cansongs va entrar, el Foment era gairebé buit. Ningú al taulell. Sols al fons, uns homes feien el remigio. Va seure en una taula i es va quedar embadalit mirant els raigs de sol que entraven per les vidrieres. El temps semblava aturat. Fins i tot a la taula del fons la partida semblava haver entrat en un lapsus sense resolució. Al cap d’una estona sense precisar va arribar Mr Raons. Es van saludar. Al seure el temps va tornar a correr. Clients a la barra. La mestressa. Els cafès. La conversa. – Quan feia que no ens veiem? – Molt temps. Massa. – I bé, quines raons et porten aquí? – Les cançons, és clar –va dir Mr Cansongs– És lo de sempre. Amb el temps sembla que un s’hi hagi d’acostumar. Però la veritat és que cada cop és més dur. – La confiança fa fàstic… – Tot són raons… m’escridassen. Voldrien discutir. Jo, per no fer mal, callo. Però això encara ho enpitxora. Els desespera. Mr Raons va fer un gest d’aprovació mentre escoltava atentament. Mr Cansongs semblava buscar les paraules adients. – És com un combat de boxa. Ara jo defujo el combat. Si l’accepto, només encaixo els cops. Faig de sac. Ells voldríen un intercanvi de cops. Acarnissar-se. Però en un intercanvi estic perdut. Faci el que faci em toca el rebre. L’altre dia, per exemple. Es va escampar que la Billie Eilish, una nouvinguda, sortiria del celler. Clar, els més veterans em van ficar a parir. No saps com es va ficar l’Iggy… estava fora de si. Que una mocosa com aquesta els passi la mà per la cara no ho suporten. – No has de fugir –ha dit Mr Raons apurant el cafè i en to reflexiu– Només fa que ajornar el combat. I alimentar la ràbia. Has de desconcertar-los. Amb preguntes. Curtes. Que els faci reflexionar. Amb un gens de Mr Raons n’hi va haver prou perquè la mestressa servís uns xarrups de whisky. – No és fàcil… –lamentar Mr Cansongs– En el fragor de la batalla és difícil trobar les paraules adients. – Però s’han de trobar. – Això està clar. Apropar-se i no dir res és rebre segur. – Has de ser ràpid i precís. Mai alçar la veu. Ah, i una abraçada sempre dóna bon resultat. Es van adonar que a les taules del voltant hi havia tot de músics. Deuria fer estona que eren allí xerrant entre ells de manera distesa. Amb la mirada de seguida es fiquen d’acord. Començen a desgrana una melodía de cadencia parsimoniosa. Una dona entra amb pas ferm cap a la barra. Amb el seu porte i vestimenta –samarreta i texans. Frac i botes altes– no aparenta l’edat que té. Imposa. – És la Chrissie Hyde… –Ha dit de baix en baix Mr Cansongs– La cantant dels Pretenders. Acaba de treure un disc d’estàndards. Versions molt elegants. How glad I am, tot un clàssic que va popularitzar Nancy Wilson, per allà els 60′. El Foment queda sumit en un estat d’ensomni. Fins i tot els de la taula del fons aturen la partida per parar l’orella.
Em fa vergonya dir-ho: darrerament tinc descuidat l’apartat dels comentaris. I no hauria de ser així. Cada comentari que arriba al Cansongs és un bàlsam. Una llum reparadora. Un acte de psicomàgia. Aigua de maig. La paraula sanadora del profeta. El tresor més preuat. Una resposta als missatges dins d’ampolles llançats al mar. La constatació que hi ha vida allà fora.
Les grans corporacions tenen els seus protocols per tal atendre les peticions, demandes o consultes dels seus clients. No és el cas. Al Cansongs el podem qualificar de “blog familiar”. Perquè som pocs i tots som de casa. És com estar en família. Per corroborar aquesta afirmació vagi aquí un exemple pràctic. Imaginem-nos que de cop un dia marxa la llum. No una estona, sinó per molt de temps i sense intenció de tornar. Que no hi ha Internet. Que cau tot el sistema. En aquest hipotètic cas, en un món distòpic sense llum elèctrica, el departament d’atenció al client de Coca Cola, o de Perfumeries Puig ho tenen fotut. En canvi el Cansongs pot subsistir com si res. Tinc memoritzats tots i cadascun dels noms dels seguidors (i sé on viuen…). Seria qüestió d’anar casa per casa. Faríem cafè al menjador, o la cuina estant, que hi ha confiança, envoltats d’aparells inútils. Cara a cara, recitaria de memòria l’entrada del blog que pertoca. I cantaria la cançó. Tot seguit, amb el text calent i el cafè fred, faríem els comentaris i rèpliques pertinents. Així, sense adonar-nos, se’ns n’aniria la tarda sumint la casa en un clarobscur. Les sessions es podrien allargar fins al capvespre. Llums d’oli. Més cafè. Un veí vagarós s’afegiria a la tertúlia amb l’excusa que a la tele no fan res. Algú portaria una guitarra. Més veïns amb un pa sota el braç. Es proposaria sucar-lo amb tomata. Apareixerien pastes seques i ratafia. La nit acabaria en una festa improvisada. A la manera antiga. Com quan la llum encara no s’havia inventat.
Tornaríem a casa pels carrers foscos guiats pels estels.
Una vegada més el Cansongs té el privilegi de comptar amb la col·laboració del Joan Francesc Dalmau. Aquest cop amb una versió acústica en català de Message in a Bottle, el famós tema de The Police. També cal esmentar el suport que ens dóna l´Anna Casteràs, que sempre ens té les portes obertes. El vell cinema de cal Marina continua sent una fàbrica de somnis.
Cal Prim, una casa pairal al bell mig de Verdú, que deu el nom a què hi visqueren avantpassats del general Prim. Cada estiu, des de fa vuit anys, acull un cicle de concerts. L’impulsor i alma mater n’és el músic local Eduard Boleda. L’organització del cicle de concerts compta amb el suport de l’Associació Cultural Xercavins. L’entrada és a taquilla inversa, cadascú paga el que considera oportú. I com no podria ser d’una altra manera en un poble on hi ha cinc cellers, al final del concert s’obsequia als espectadors amb un vas de vi de la terra gentilesa dels productors locals”. Aquest dissabte 10 d’agost es va cloure aquesta 8a edició amb el concert “Pardal enviolat”, una proposta força atractiva. David Esterri (Lo Pardal Roquer) a la guitarra i veu interpretant temes propis amb l’acompanyament de quatre violes (Paula Roca, Jordi Roure, Marc Boleda i Eduard Boleda). Els arranjaments són tots també del mateix David Esterri.
És clar que va sonar “Sóc de l’oest”, el seu gran èxit. Un molt bon tema que s’ha convertit en tot un himne de les Terres de Ponent. Un punt a favor seu, però penso que també al seu pesar. Un hit com aquest et fa conegut a arreu, però també pot ser un destorb, una barrera que impedeixi conèixer la resta de la teva obra. Ha estat el meu cas, que “gràcies” a “Sóc de l’oest”, tenia a Lo Pardal Roquer com un autor enginyós amb un cop de sort. Al concert de dissabte vaig poder descobrir la veritable dimensió com a músic i l’abast de la seva obra. Va ser una delícia de concert. L’acompanyament de les cordes conferien als temes una pàtina de lirisme. Al llarg de la vetllada, i en ordre cronològic, van fer un repàs per tota la seva discografia. Dos temes per disc. Van obrir el concert la nostàlgia de “Reietons i ninetes” i la conscienciació de “Negra”, del primerenc “Lo Pardal Roquer, vol. 1” (2006). De l’àlbum “Ruc-a-Billy & Cat Music” (2007) una versió més solemne de lo habitual de la celebèrrima “Sóc de l’oest”, i la passional “Record infinit”. Les explicacions que precedeixen cada tema demostren que lo Pardal Roquer no era un simple addicte al rockabilly, que també, sinó que els seus referents són molt més profunds i diversos. El folk, la música popular, l’Ska, The Clash, Stray Cats, Wagner o el cinema de Buñuel per citar-ne alguns. Han seguit les iròniques “Quan et moris” i “Simó del desert” de “Vol. 3. Rocksterri” (2008). Va tancar la seva tetralogia particular amb “Sonet -1” i “Muntanyes i valls”, dos temes de l’àlbum “Röckerdämmerung” (2009), de ressons wagnerians. De “Danses primitives”(2010), amb les divertides “Dansa fàl·lica” i “Pa sec” va sortir el vessant més lúdic. Es va tancar el concert amb “Forever nyap”, una recreació del famós tema d’Alphaville inclòs al seu darrer disc “Nyapolis” (2019), editat en vinil, dedicat a la tercera edat amb molta mala bava però ple d’honestedat.
David Esterri és un paio afable i proper. Acaba l’actuació amb una versió més marxosa del “Sóc de l’oest” amb el públic entregat. Està satisfet però em sembla percebre un cert entrenyorament. Al marge del seu hit segur que li agradaria que la resta de la seva obra fos més coneguda.
“Record Infinit” a la versió del disc manté una tensió melodramàfica. Adquireix aires de western crepuscular.
“Musas (un homenaje al folclore latinoamericano en manos de Los Macorinos, vol. 1)”
2017
Teoria de la relativitat
S’han acabat les vacances i amb elles l’allau esbojarrat, inconnex de lliuraments estiuencs. L’estiu però, continua, i també la calor. La calor fica a prova, més que cap més altra cosa, la famosa teoria de la relativitat. El temps transcorre de diverses maneres. Totes relatives a les circumstàncies com ara, la principal, si treballes o no. A si pots prendre la matinada o has de ser matiner. Si estàs estirat a la platja sota un para-sol o picant com un desgraciat al mig del bat de sol. A si estan refugiat en un xiringuito badant amb els regalims en la copa de cervesa o capficat en traginar embalums i baluernes. A si fas migdiada o hi has de tornar. Al beure fresc o calent. Si bufa la marinada o no es mou ni una fulla. A si funciona l’aire o has de tirar de vano. I així fins a l’infinit. O fins als confins de l’Univers, que segons les darreres teories es veu que sí que n’hi ha (de confins vull dir) Sembla que més enllà de l’Univers en començaria un altre. No hi acabo de veure massa l’entrellat, llevat que el problema es redueixi a una qüestió de fites. Em pregunto sí, arribat a aquest punt, a l’univers veí el temps també es mesura amb els barems treball-vacances. En fi, crec que se m’ha ficat el sol al cap. Queda clar en quin espai-temps estic.
(Joshua Kiszka / Jacob Kiszka / Samuel Kiszka / Daniel Wagner)
Greta Van Fleet
“Black Smoke Rising”
2017
Dirigible en flames
Un diriglible en flames. Greta Van Fleet. Quatre marrecs (tres són germans) irrumpint com un huracà al panorama del rock. Els anomenen els nous Led Zeppelin. Les raons són obvies. El grup està integrat pels tres germans Kiszka. Joshua té una veu prodigiosa. Planta cara i brama com Robert Plant. Jacob s’atreveix amb Jimmy Page, descarregant riffs que són pura energia. Samuel es mostra ferm i segur al baix. El Daniel Wagner, el quart en discòrdia, es mostra contundent. Té nassos d’abordar solos a lo John Bonham, cosa que per aquests temps que corrent semblava desnonat. En suma, una banda ben engreixada que funciona de conya. Aquí els podem escoltar amb un tema de títol també molt ledzepelià. “Safari Song”.
En un futur veurem on són capaços d’arribar. Si es mantenen en vol rasant, com un dirigible, o s’atreveixen a travessar la barrera del so. Veurem fins on són capaços d’arribar. Joventut, dots i atreviment no els hi falten.
Mr Cansongs 