Tag Archives: vinil

265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)VDGG.Pawn Hearts.jpeg

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi. 

191 “One Brown Mouse”

(Ian Andreson)jethrotull-heavyhorses

Jethro Tull

“Heavy Horses”

1978

 

Cavalls pesats

Al Ramon, un cop més, bon amic i “tullià” de mena.

Estic segur que tots els aficionats a la música que hem viscut l’època del  vinil, ens hem comprat més d’un disc tant sols per la fascinació que ens ha produït la portada, sense ni tant sols haver escoltat una sola nota de la música que conté. Aquest disc que avui ens pertoca és un d’ells. Avui en dia aquest fet és impensable. Primer, perquè ha desaparegut gran part del pes específic que suposaven les portades dins lo que era un elapé, no sols com a embolcall merament decoratiu que contenia el disc com a objecte físic, sinó com a treball artístic que el complementava (al disc, a la música) estètica i conceptualment.

Aquest episodi, relatat de forma reiterada en aquest blog, és el d’un xicot de 16 any embadalit davant un aparador farcit de portades de discos, perfectament ordenats, que formen un mosaic d’imatges impactants. Cada cop que passa per davant no pot deixar d’aturar-se i delectar-se amb aquelles imatges i imaginar-se la música que sols se sent al seu cap.

Una de les portades que li va cridar l’atenció va ser aquest Heavy Horses. En aquest Cansongs, recull de cançons entre la nostàlgia i curiositat renovada, un dia o altre havia de sortit aquest disc que per aquell xicot va generar tantes expectatives (ah, i el contingut no va decebre gens…) És hora d’aviar els cavalls. Les circumstàncies així ho demanen. Va ser el meu primer disc de Jethro. Després en vindrien molts més. Però les petjades que van deixar aquests cavalls pesats són inesborrables.

Les amistats de la infantesa creen llaços afectius que perduren en el temps. Si la quotidianitat ens col·loca a distàncies insalvables al menys que puguem fer-nos abraçades telemàtiques. Abraçades tant grans com cavalls pesats.

149 “Licors”

(Pau Riba)Licors

Pau Riba

“Licors”

1977

 

El vídeo va matar l’estrella de la ràdio

El vi(nil)

Ja he comentat alguna vegada que durant els meus temps de joventut la meva relació amb la música havia estat del tot pura. Gairebé mística. Ja l’acte d’escoltar-la era tot una litúrgia. Treure el disc, primer de la caràtula i després de la funda de plàstic o de paper (segons discogràfica). sempre amb cura de no deixar-hi ditades, servant-lo pel canto amb els palmells de les mans. Amb gamusa, raspall i líquid apropiat, netejar acuradament la superfície de vinil. S’ha de fer amb un moviment circular, en sentit invers a les agulles del rellotge i de dins cap a fora. Exposar el disc a la claror, com una hòstia en negatiu, gran i ennegrida, per tal de comprovar-ne la total pulcritud. Col·locar el disc sobre el plat del tocadiscs. Comprovar que la velocitat de gir sigui la correcta: 45 rpm pel singles, 33 rpm pels elapés. Agafar el braç del tocadiscs i en una maniobra que, de tant fer-la ja tenim interioritzada: lleuger moviment de braç, cap a la dreta primer, que activava el plat i es ficava a girar. Després desplaçar el braç cap a l’altre cantó, i amb molt de compte, fins a col·locar l’agulla dins el solc del disc (per cert, hi han tocadiscs d’esquerres? Quan anava a les segles vas descobrir de de falç n’hi havia de dretes i d’esquerres) Aprofitar el breu marge silenciós per anar a seure davant l’equip i esperar que dels dos altaveus comenci a reproduís la música. I aquí és quan es produeix el miracle. La transsubstanciació. Aquell bocí de plàstic rodó negre es transformava en cos i sang redemptora.

El cos i la sang

Cap element s’interposa entre el disc i l’oient. S’estableix aquesta comunió entre ells. Cap mena de fisicalitat (crec recordar que en algun programa de televisió que un paio es trencava un disc de vinil i se’l menjava a trossos. Naturalment es una bestiesa, amb resultats incerts, segurament indigestos, però no es tracta d’això. Que de cap de les maneres aconseguia sentir allò que en essència duu un disc) Les úniques imatges eren les que el propi oient creava dins la seva ment.

Cos & sang

El vídeo

Si ens atenem al concepte purament estricte de lo què és un videoclip, és a dir, un audiovisual, o curtmetratge, o un seguit d’imatges que ofereixen una representació visual d’un tema musical i que serveixen, bàsicament, per la seva difusió a través del mitjans (la televisió, Internet més recentment), doncs com aquell que diu tota la vida que n’hi ha hagut de videoclips (és una manera de dir-ho). És als anys 80 però quan se’n comença a fer us i abús. La cadena MTV s’alimenta d’ells com si fos un vampir. Escoltar la música separant-la de les imatges suposava deslligar-la de qualsevol prejudici previ. Una mena de tast cec. Ni pentinats, pintes, colors, actituds. Ni posats ni postures. Ni estatures, ni mides ni xures. Res de tot això influïa alhora de valorar una música. Sols la música i res més. L’arribada del videoclip, o millor dir, el seu us massiu, va fer que tots aquests elements entressin en escena, tenim un pes cabdal, i que sovint, distreuen de la pròpia música. Alguns cops ha passat aquí, al Cansongs que, alhora d’escollir entre varis temes d’un mateix artista, finalment, seduït pel magnetisme de les imatges, m’hagi decantat, no pas per la millor cançó sinó pel vídeo que millors imatges oferia.

Un (utòpic) invent nou

Això no deixa de ser una reflexió que em faig en veu alta. Acceptar aquest postulats seria com dir que la manera idònia d’escoltar música és aïllat, completamenent allunyat dels músics. Seria com renegar de la música en directe, que en realitat és la manera més pura d’escoltar la música i sempre resulta ser una experiència irrepetible. De fet les gravacions busquen imitar, reproduir i conservar aquesta experiència. Per altra banda, beneïts siguin els discs, que tanta ens han ensenyat. En definitiva, si poguéssim escollir una manera ideal d’escoltar música seria la següent: estant asseguts confortablement al nostre sofà, prémer un botó i que l’envà del davant llisqués per deixar al descobert l’orquestra Filarmònica de Chicago, Georg Solti al front, interpretant la 6a de Gustav Mahler. Un cop acabada, i amb l’envà de nou al seu lloc, extenuats encara pels tres cops del destí, trobar-nos al nostre costat la Melody Gardot xiuxiuejant Baby I’m A Fool amb l’habitació en penombra. Per demanar que no quedi.

Pau Riba és un clar exemple que si el veus et poden caure (com vulgarment es diu) els collons per terra. Personatge estrafolari i provocador. Groller alguns cops. Pel context i pel que va suposar al seu temps, el lloc d’aquesta entrada hauria d’estar reservada al seu àlbum Dioptria, considerat pel experts com el primer disc de Rock en català. Personalment però, tinc debilitat per aquest Licors, paròdia de les peces de rock simfònic de l’època, utilitzant la mateixa estructura i desarrollo d’aquestes. La versió en estudi és una delícia. La versió en directe ja és una altra cosa. Enregistrada al primer Canet Rock, Pau Riba es troba en la seva pròpia salsa.