Tag Archives: versions

161 “Royals”

(Lorde / Joel Little)lorde_pure_heroine

Lorde

“Pure Heroine”

2013

 

Postmodern Jukebox-1

Obligacions més mundanes ens impedeixen complir amb la premissa inicial d’un lliurament per setmana. Aquests darreres dies al Cansongs se’ns amuntega la feina. Tenim un homenatge pendent (Glenn Frey, dels Eagles, desaparegut recenment), un munt de cançons atapeïdes esperant al celler (no sabem quan temps pot aguantar la porta), el retrobament de Mr Raons i Mr Cansongs (últimament despistats i desubicats), nous affaires de Mr Pesquises (el nostre detectiu privat especialista en casos que han prescrit), i moltes coses més.

Permeteu-me que durant aquests propers lliuraments en dediqui algun que altre a una troballa recent i que és molt suculenta. Es tracta de Postmodern Jukebox, amb un ampli repertori de versions musicals i que deixen amb la boca oberta per la qualitat de les interpretacions.

El responsable de tot aquest sarau és Scott Bradlee (Nova York, 1981) músic, pianista, compositor i arranjador. El nom de la banda també dona nom a un canal de YouTube on es poden veure i escoltar tots els vídeos, que per cert mantenen el mateix criteri estètic força acurat. La nòmina de músics està molt nodrida i és itinerant. Els interprets es van alternant segons el cas. El joc que proposen és enginyós. De temes generalment pop, en fan versions amb diferents estils musicals, bàsicament a la manera i regust antic (jazz dels anys 50’, 60’, etc). En algunes d’aquestes versions el que es fa és interpretar una determinada cançó a la manera que ho faria un altre artista. El gir que acostumen a fer, per exemple, al programa Polònia, com ara el Mas Style, l’Artur Mas cantant el Gangnam Style, o, ja fa més anys, al Força Barça, l’Alfons Arús fent de Josep Lluís Nuñez i aquest a la vegada imitant al Chiquito de la Calzada. L’exemple humorístic no és gratuït, doncs a les gravacions de Postmodern Jukebox hi ha molt d’humor. Un valor afegit més, a la meva manera de veure.

Com que la producció és tant amplia, i com el temps apressa, deixo entrada senyalitzada i pic i pala a mà. La tasca d’explorar el terreny va a càrrec de qui vulgui endinsar-se en aquesta mina musical. Els diamants estan garantits.
http://postmodernjukebox.com/

Per encetar la tongada de versions de Postmodern Jukebox, un dels seus vídeos virals. Royals, de Lorde, interpretada per Puddles the Clown (Puddles Pity Party) aquest crooner-pallasso de veu imponent. Royals és una bonica cançó carregada amb un interessant missatge de caire social. En mans i veu de Puddles the Clown agafa un to molt més irònic i molt més àcid que l’original de Lorde, que podem escoltar a continuació.

102 “Insurrección”

(Manolo Gracía / Quimi Portet)enemigos de lo ajeno

El Último de la fila

“Enemigos de lo ajeno”

1986

 

 

Prediccions

 

Seré breu. Com en el lliurament anterior insisteixo en la idea d’adequar el contingut dels escrits a l’època estiuenca en la que estem i intentar de fer una entrada curta, lleugera i de digestió fàcil. I que la música sigui la veritable protagonista. Al lliurament anterior no ho vaig aconseguir. Veurem que passa en aquest.

Queda molt bé començar un escrit amb una predicció. I millor si es contundent i dona la impressió de que un té un rumb traçat. Que té molt clar un objectiu. Cosa que, ara mateix no en tinc ni punyetera idea, valgui la franquesa.

És lo que té no revisar els textos. Lo seu seria, un cop haver-se esplaiat amb Redacció i  Cal·ligrafia, que passin les senyores Gramàtica i Suprimir.Tornar als primers paràgrafs i fer-los desaparèixer, de la mateixa manera que l’assassí torna al lloc del crim per destruir pistes, o els cowboys, en aquelles entranyables pelis de l’oeste de dissabte a la tarda, despistant als astuts indis lligant una botxa darrere del cavall i esborrant el rastre al seu pas.

A l’estiu un baixa la guàrdia i li fa mandra excedir-se en segons que (la peresa és la mare de la pobresa sempre em recorda ma mare…) Suposo que la mandra que els hi pot fer als seguidors d’aquest blog i que molts d’ells el llegeixen en una tablet o en una pantalla de mòbil. Això permet que aquest esgotat lector, refent-se del desassossec de la vida quotidiana estirat sobre la sorra de la platja o caminant enmig de la Selva Negra, li arribi el senyal auditiu anunciant el nou lliurament del Cansongs i, cosa molt humana i natural, li faci mandra ficar-s’hi. Un altre cas seria el d’aquells que el reben a l’ordinador però que no fa cap plan (l’ordinador) doncs el personal han marxat de vacances i ha desconectat del tot (fins i tot han baixat els ploms). Podríem dir que han fet un unplugged… Per això cap senyal arriba en aquell ordinador ni en aquella casa per uns dies deshabitada, les estances en penombra i en silenci. Penombra i silenci només trencats per la xaranga i correfocs de torn, que fan que la llum de la pólvora es coli per les escletxes dels finestrons projectant estranyes i amenaçadores ombres per les parets de les estances, atemorint als propis fantasmes.

 trendesombras3

Tren de sombras, José Luis Guerín (1997)

Bé, sembla ser que lo de les tablets i mòbil anirà en augment, relegant cada cop més als ordinadors a tasques exclusivament professionals. O això sembla ser lo que marquen les estadístiques actuals. Predir el que passarà en un futur és agosarat. I més si tractem temes tecnològics. Els avanços i canvis de tendències es produeixen tant ràpid que sempre hi ha qui et pot tirar-te en cara la teva predicció errònia. Que la vas espifiar del tot, vaja. Lo fàcil és fer prediccions a cinc-cents anys vista, posem pel cas. A personatges com el Nostradamus els hi era senzill fer-se el xulo. Que si passarà això, que si passarà allò. I quan arriba el fet, busca qui t’ha pegat. Arribar Nostradamus al bar, absolutament abarrotat i proclamar mentre tothom se l’escolta (Nostradamus era metge, amb lo que ja disposava d’un cert respecte), que “l’any 1999 s’acabarà el món”.  El doctor aplaca les riallades afirmant, sense tremolar-li el pols, que “serà al setè mes” (al juliol en cristià, però lo del “setè mes” queda més contundent. Fa més de profecia) tot demanant un ronda pel personal. En mig del xiuxiueig general s’alcen veus de protestes i retrets, incrèduls que gosen contradir les paraules del mestre. “Serà un divendres a la tarda”afirma el mestre aplacant les veus descregudes i empenyent-les cap als racons més ombrívols del local. Es fa el silenci. Sols queda un insensat en peu i que Nostradamus abat amb una una estocada precisa i mortal: “a un quart i mig de sis”. Davant l’oh d’estupor general el nostre malastruc personatge anuncia el convit a “una altra ronda” i al local hi esclata l’apocalipsi.

En vindran més de rondes, i en un moment donat, amb la parròquia entregada a especular amb els detalls del fatal desenllaç, Nostradamus aprofita per desaparèixer sense pagar. Passats els dies a algú o altre li carregaran el mort. Ningú gosarà a reclamar el deute al metge. Ja sabem que la figura del metge és perillosa. De fet el poder sempre ha estat perillós.

Bé, ara que això sembla que s’ha acabat qualsevol torna a dalt a verificar que coi hi ha escrit. Suposo que és la mandra que produeix l’estiu. Em sembla que deia que seria breu. Un cop més crec que no ho he aconseguit. Potser els escrits curts i lleugers vindran amb retard, com la calor d’aquest estiu. Però no fem prediccions, ni que siguin del temps. Ja sabem que els errors te’ls poden tirar en cara.

Pel que fa a la música, aquest cop sí que tenim un repertori interessant. “Insurrección”, el magnífic tema de El Último de la Fila en la versió d’estudi. Després, una versió acústica i intimista interpretada per un músic del terme. De Miralcamp més concretament. Es tracta del Magí Prats, segons el Joan Francesc (amic comú, company, conscient del perill…) i cito textualment del whatsapp que m’ha passat, es tracta d’un músic versàtil i eclèctic. Ha tocat amb Trifàsic, Sonotone, Elixir… actiu en totes kes iniciativedms culturals i festives del poble (miralcamp activat, club de lectura…, Des de jovenet interessat en ka música, son pare ja tocava… Vaig veure al Magí fer aquest mateix tema al pub Look, ja fa uns quants anys i penso que se la fet molt seu. El té molt interioritzat.

A raó d’aquesta iniciativa he pensat que seria bo de convidar a tots aquells músics de les nostres contrades per tal de interpretar una versió d’un tema plantejat en aquest blog. No se com es pot veure la proposta però penso que pel qui és músic de veritat pot arribar a ser un repte temptadora. El guant està llençat.