307 “Mare Nostrum”

(Jan Lundgren)

Paolo Fresu – Richard Galliano – Jan Lundgren

Mare Nostrum

2007

GUIU SANFELIU I ROCHET (VERDÚ, 1937-2021)

Us comuniquem que el dia 8 de març de 2021 ens ha deixat Guiu Sanfeliu i Rochet, a l’edat de 83 anys; membre fundador del Grup de Recerques, conjuntament amb mossèn Joan Camps i Ramon Boleda Cases. 

Guiu Sanfeliu, “Guido”, sempre ha estat un home molt carismàtic dins el Grup de Recerques. Pel seu tarannà, per la seva amabilitat, pel bon fer i la seva gràcia. Hom pot pensar que era un home de la terra, de soca i arrel, però no era així. Quan era jove, aviat va tenir clar que volia ser mariner. Segurament, influenciat pel seu pare que era capità de vaixells. Va passar la joventut a Verdú, a casa del seu oncle, i quan va poder es presentà voluntari a la marina. Va fer la instrucció a la base de Porto Pi, a Palma de Mallorca; i, posteriorment, des de Sóller, en la motonau Ciudad de Sevilla, van dirigir-se a l’illa espanyola de Fernando Poo, al Golf de Guinea. Entre moltes aventures, i acabada la “mili” va dubtar entre fer-se mariner o fer de pagès a casa de l’oncle de Verdú. L’any 2015, va remoure tota aquesta història viscuda a la marina i en va fer un dossier-recordatori per a la família. Entre bromes, li dèiem que ell era el protagonista de la pel·lícula: Palmeras en la nieve

Per sort per al Grup de Recerques, va escollir la terra i el terròs; suposem que la Teresa en va tenir alguna cosa a dir. Va ser dels primers a fer-se soci del Grup i sempre des del primer moment va formar part de la Junta. Es va especialitzar en cartografia i mapes, i la seva recerca el va portar a escriure el primer llibre que edità el Grup de Recerques: Els imprecisos límits de la Segarra (1976). El tema de la Segarra històrica va ser el que li va donar prestigi en el món de la historiografia, i, durant molt temps, en va ser un referent indiscutible. Per aquest motiu, i per aquest encert, va treballar en l’actualització d’aquesta temàtica i l’amplià en l’estudi cartogràfic de les comarques: Origen Històric de les comarques catalanes (2012), llibre amb el qual iniciava el Grup de Recerques una nova col·lecció: CUM LAUDE, de la qual, ell n’era promotor, juntament amb el dissenyador i editor del Grup. 

En l’àmbit de Verdú, va participar activament amb la revista local Xercavins, amb escrits crítics i, moltes vegades, encertats. Tenia una manera d’escriure que no deixava indiferent a ningú. Fou un gran defensor dels documents de l’Arxiu Parroquial de Verdú, i del rector, Ramon Roca, amb qui va cultivar una molt bona amistat. La historiografia de Verdú de la segona meitat del segle XX ha de parlar de dues persones en concret: del Guido Sanfeliu i del Ramon Boleda; tots dos a la una, al capdavant del Grup de Recerques i en la recerca història de Verdú. Va participar en la Història Comarcal de Catalunya i la Història Gràfica de l’Urgell, així com a la Història Gràfica de Verdú. També cal recordar que va experimentar l’art de la ceràmica, amb formes molt suggeneris que s’inspiraven en cultures africanes. Aquesta activitat va tenir força ressò en la crítica comarcal i li va donar peu a donar classes a un Institut de Ceràmica de Barcelona. 

Per aquest motiu i molts altres més, quan el Grup de Recerques va complir 40 anys, li va lliurar el Premi Athanàgia, el dia 23 de desembre de 2015, perquè ell és l’únic membre del GRTP que ha estat quaranta anys seguits, ininterrompudament, com a membre de la Junta. La seva dedicació ha estat exemplar i en la segona etapa de recuperació del Grup, n’ha estat un puntal excel·lent i irrepetible. 

Que la terra i l’aigua et sigui lleu, amic i company. 

Miquel Torres i Benet 

President del Grup de Recerques de les Terres de Ponent 

290 “Record Infinit”

(David Esterri)

Lo Pardal Roquer

Vol. 2. Ruc-a-billy & Cat Music

2007

Lo Pardal Roquer

Cal Prim, una casa pairal al bell mig de Verdú, que deu el nom a què hi visqueren avantpassats del general Prim. Cada estiu, des de fa vuit anys, acull un cicle de concerts. L’impulsor i alma mater n’és el músic local Eduard Boleda. L’organització del cicle de concerts compta amb el suport de l’Associació Cultural Xercavins. L’entrada és a taquilla inversa, cadascú paga el que considera oportú. I com no podria ser d’una altra manera en un poble on hi ha cinc cellers, al final del concert s’obsequia als espectadors amb un vas de vi de la terra gentilesa dels productors locals”. Aquest dissabte 10 d’agost es va cloure aquesta 8a edició amb el concert “Pardal enviolat”, una proposta força atractiva. David Esterri (Lo Pardal Roquer) a la guitarra i veu interpretant temes propis amb l’acompanyament de quatre violes (Paula Roca, Jordi Roure, Marc Boleda i Eduard Boleda). Els arranjaments són tots també del mateix David Esterri.

És clar que va sonar “Sóc de l’oest”, el seu gran èxit. Un molt bon tema que s’ha convertit en tot un himne de les Terres de Ponent. Un punt a favor seu, però penso que també al seu pesar. Un hit com aquest et fa conegut a arreu, però també pot ser un destorb, una barrera que impedeixi conèixer la resta de la teva obra. Ha estat el meu cas, que “gràcies” a “Sóc de l’oest”, tenia a Lo Pardal Roquer com un autor enginyós amb un cop de sort. Al concert de dissabte vaig poder descobrir la veritable dimensió com a músic i l’abast de la seva obra. Va ser una delícia de concert. L’acompanyament de les cordes conferien als temes una pàtina de lirisme. Al llarg de la vetllada, i en ordre cronològic, van fer un repàs per tota la seva discografia. Dos temes per disc. Van obrir el concert la nostàlgia de “Reietons i ninetes” i la conscienciació de “Negra”, del primerenc “Lo Pardal Roquer, vol. 1” (2006). De l’àlbum “Ruc-a-Billy & Cat Music” (2007) una versió més solemne de lo habitual de la celebèrrima “Sóc de l’oest”, i la passional “Record infinit”. Les explicacions que precedeixen cada tema demostren que lo Pardal Roquer no era un simple addicte al rockabilly, que també, sinó que els seus referents són molt més profunds i diversos. El folk, la música popular, l’Ska, The Clash, Stray Cats, Wagner o el cinema de Buñuel per citar-ne alguns. Han seguit les iròniques “Quan et moris” i “Simó del desert” de “Vol. 3. Rocksterri” (2008). Va tancar la seva tetralogia particular amb “Sonet -1” i “Muntanyes i valls”, dos temes de l’àlbum “Röckerdämmerung” (2009), de ressons wagnerians. De “Danses primitives”(2010), amb les divertides “Dansa fàl·lica” i “Pa sec” va sortir el vessant més lúdic. Es va tancar el concert amb “Forever nyap”, una recreació del famós tema d’Alphaville inclòs al seu darrer disc “Nyapolis” (2019), editat en vinil, dedicat a la tercera edat amb molta mala bava però ple d’honestedat.

David Esterri és un paio afable i proper. Acaba l’actuació amb una versió més marxosa del “Sóc de l’oest” amb el públic entregat. Està satisfet però em sembla percebre un cert entrenyorament. Al marge del seu hit segur que li agradaria que la resta de la seva obra fos més coneguda.

“Record Infinit” a la versió del disc manté una tensió melodramàfica. Adquireix aires de western crepuscular. 

242 “(On Tuesdays She Used To Do) Yoga”

(Peter Hammill)Peter_Hammill-Over

Peter Hammill                

“Over”

1977

 

Una no-carta oberta a PH

Feia molt temps que tenia aquest tema a la “nevera”. Sento tanta devoció per Peter Hammill que volia que aquesta entrada al blog fos especial. De fet vaig tindre la idea de convertir-la en una mena de carta oberta dirigida al mateix Peter Hammill. Una declaració de fan incondicional. Amb el Dani (el nostre traductor de capçalera) ja teniem un pla traçat. Un text contingut però sincer en que mostraria el meu respecte i consideració envers la seva obra, que m’ha acompanyat al llarg de tants anys. Un text degudament traduït a l’anglès i difós via xarxes. Ja estudiaríem la millor manera de fer-lo arribar a mans de Peter Hammill in person. Francament no m’hi veig en aquest paper. No el sabria fer. En el millor del casos, imaginant una hipotètica trobada amb Hammill, l’únic que l’hi podria transmetre seria una càlida abraçada de gratitud per tots els bons moments que m’ha dispensat la seva música.

Una cosa que, val a dir, no he fet mai i que sempre he qüestionat. És a dir, barrejar la vessant artística amb la personal. Que ens agradi molt l’obra d’un autor no significa que hi hagem de congeniar. Ni tant sols ens ha de caure bé. Hi ha tot un debat obert al respecte. La història n’està plena de casos en que al darrere d’obres intel·ligents s’hi amaga un veritable imbècil. No és el cas del Peter Hammill. Ans al contrari. La intuïció o el desig em fan pensar que és un bon paio. Una persona íntegra que ha sabut viure d’allò que més li agrada sense rendir-se a les exigències del mercat, passant de modes i tendències. Si és simpàtic, de tracte afable o un estirat no en tinc ni idea.

Abans d’emprendre-me-les amb l’esmentada carta oberta a PH i per tindre més coneixement de causa, vaig voler aprofundir en la seva biografia. Vaig comprar l’únic llibre que hi ha sobre ell en castellà. A les poques pàgines el meu projecte es va endur un cop mortal. Just quan vaig saber que PH detestava als grupies, fruit d’algunes males experiències durant la primera etapa de Van Der Graaf Generator, dels que PH ha estat l’alma mater i líder indiscutible. Això em va deixar tocat i desarmat. Em vaig oblidar de les pàgines biogràfiques per anar directament a les dedicades a l’obra. Concretament a les que analitzava els treballs i on es recollia algunes lletres traduïdes. M’oblidava de la vida i anava a l’obra. I abandonava definitivament la idea de la carta oberta.

Els millors discs de l’any. Els 200 millors discs de la dècada. Les 500 millors cançons de la història. Les 10.000 músiques de sempre més. Llista a llista, any darrere any anava veien com Peter Hammill no figurava en cap. Al principi m’indignava. Com podia ser que un músic de la seva talla ni tant sols se’l mencionés? Després ja m’ho prenia amb resignació. D’uns anys ençà però em sento alleugerit, content de constatar que el nom de Hammill no apareix per enlloc. Penso que és una manera de preservar la seva excepcionalitat. Fora del circuit convencional. De les jornades a temps patit. Dels convenis laborals. Del gremi. Perquè, parafrasejant al Toti Soler referint-se a la seva pròpia música, el que ell fa “és una altra cosa”. Perquè es percep que les seves cançons no són simplement el fruit del treball d’un bon artesà. Hammill s’hi deixa la pell. I l’ànima. S’hi deixa la vida. Per explicar-ho no trobo millors paraules que les de Julio Murillo:

  “Hammill es un poeta, un poeta que juega al juego de la desmitificación al intentar romper ese molde de maníaco depresivo en el que se ha visto confinado. Lo cierto es que la vida es una de sus manías favoritas y la muerte una de sus depresiones periódicas. Y con la vida y la muerte pinta cuadros que son canciones.”

live-peterhammill_26r-1

Ho vaig poder constatar la nit del 12 de novembre de 1986 a la sala Cibeles de Barcelona, l’únic cop que l’he escoltat en directe. Sol dalt l’escenari, alternant piano i acústica. I la veu. va anar desgranant tema darrera tema amb absoluta entrega. Va acabar el concert abatut i amb llàgrimes als ulls. Per parlar d’aquella nit torno a les paraules de Murillo:

 “Memorable, creedme. Al salir caminamos casi en silencio. Creo que interiormente dábamos las gracias por haber vivido aquellos lejanos tiempos, por conocer a Hammill y por haberle visto en estos turbulentos días. Hammill ha sido el faro, el destello, la referencia. Si él está ahí, nosotros también.”

La versió que fa Joan Francesc Dalmau (magnífica!) i la traducció del text al català són una adaptació lliure, no literal, però que respecta totalment l’esperit de la cançó. Sé que amb aquesta proposta al Joan Francesc el vaig ficar en un compromís doncs, per la tessitura de veu i el seu estil peculiar, Peter Hammill és inimitable. Amb ell sols valen les reinterpretacions ad libitum. Tot un repte que ha superat amb nota. Sens dubte aquestes versions que tant generosament ens dispensen la gent de per aquí és la millor aportació d’aquest blog. Mil gràcies!