Etiqueta: valor

106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)Solomon Burke - Dont Give Up On Me

Solomon burke

Don’t Give Up on Me

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2No perdis la fe en mi

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.