Tag Archives: TV3

155 “Sol d’octubre”

(Marc Miralta)Marc Miralta

Marc Miralta

“Jazz a l’estudi”

2011

 

Sol nocturn

Ja fa nits que a altes hores de la matinada, sense poder agafar el son, m’alço del llit i, com un somnàmbul impostat, rodo per una casa sense llum, ni foc, ni cendra calenta. M’arrauleixo a la butaca davant de la televisió buscant amb el seu afecte narcòtic, recobrar el son perdut. A aquella hora gairebé a tots els canals et volen vendre coberteries o hi fan música. Ja em vam parlar d’aquest tema i sembla que no es tracta de cap rampell melòman sinó més aviat d’una raó purament crematística. Amb tot aquest enrenou, el d’aixecar-me per les nit vull dir, m’he xupat un grapat de jazz a l’estudi. La veritat és que hi ha gent molt bona i a més a més molt preparada. Amb el volum baixíssim, bressat per la música, debilitat pel poc descans, la foscor de la casa i el silenci, tot just trencat per un lleu fil musical, d’uns músics que van a la seva sense atendre a oients solitaris. Per que els músics de jazz són onanistes de mena. En solitari, per parelles, trios o quartets. En grans big bands fins i tot (valgui la redundància) S’escolten i complauen entre ells. Es donen bo a ells mateixos. La resta a callar, trempar i riure. Són jutge i part. En un concert de jazz l’auditori acaba just al llindar de l’escenari. Més enllà no compta.

Habitualment, tot i que aquell enrenou de la televisió desperta el meu interès, el son m’acaba vencent. L’altra nit però, va sortir al programa un paio amb una baluerna. Es tractava d’un xilofon que tocava amb sorprenent desimboltura. El tarannà campexano d’aquell xicot va acabar d’ajudar a desvetlla’m. Escoltant-lo ja vaig empalmar amb el Telenotícies, la dutxa, la tassa de llet i així amb tota la resta del dia.

Aquell mateix matí, ja despert del tot, vaig córrer a comprovar si aquella música era tant bona com m’havia semblat des d’un bon inici o, si aquell encanteri inicial era fruit a l’estat de somieig del moment. Amb tots els sentits en ordre i amb tot el coneixement vaig corroborar que, efectivament, aquella música era molt bona. Com a mostra us deixo aquí aquest Sol d’octubre (preste en aquest temps), lluminosa peça de Marc Miralta que a mi em va enlluernar en plena nit.

Nota: en l’enllaç hi ha tot l’àlbum sencer. Veig però que es pot navegar dins la finestra. A dalt, a l’esquerra hi ha un desplegable. Escolliu el número 6-Sol d’octubre. Si voleu escoltar tot el disc també és una bona opció. Vosaltres mateixos…)

En aquest enllaç podeu veure el programa en qüestió emès a TV3
http://www.ccma.cat/video/embed/3379950

83 “My Baby Just Cares for Me”

(Walter Donaldson / Gus Kahn)Nina simone-Little girl blues

Nina Simone

“Little Girl Blue”

1958

 

Nina Simone

El passat cap de setmana vaig poder veure pel Telenotícies (a TV3, Déu ens la guardi molts anys…) que havia actuat a Barcelona Lisa Simone, la filla de Nina Simone, la llegendària cantant, compositora i pianista de jazz. També activista i defensora de les causes perdudes. En aquestes breus entrevistes dels noticiaris, un vist i no vist, la cantant va fer un al·legat a favor de la seva pròpia personalitat com artista envers la rèmora que pot suposar ser “la filla de”, un llast massa pesat d’arrossegar com pot ser en el cas d’una estrella d’aquestes dimensions. Caldrà escoltar aquesta xicota i seguir-ne la trajectòria doncs confesso que res he sentit d’ella. En aquesta fugaç aparició televisiva vaig poder comprovar el sorprenent semblant entre mare i filla. Podem afirmar per la fisonomia que és ben bé de cal Simone. Això sí, de xures i dimensions més modestes. La mare, de figura poderosa i arrodonida, amb una boca prominent, on sembla que hi dugui un teclat de 8 octaves. La Lisa, la filla, de trets més ponderats, de figura esvelta i liviana. Clar que tot això no ens diu res de la forma de cantar i de la qualitat artística. En faig referència però, per que recordant el dia que vaig descobrir a la Nina, també per televisió, concretament al programa “Àngel Casas Show”, que presentava i dirigia l’Àngel Casas. Recordo que em va impactar aquella figura gran, imponent de la Nina Simone, aquell aplom, aquell savoir faire de qui ja ha viscut moltes coses. I aquella expressivitat, aquella desimboltura cantant i tocant el piano. Aquest “My Baby Just Cares for Me” interpretat en directe em va captivar al primer moment.

Nina Simone

I ja que ha sortit a la palestra aprofitaré per dedicar-li unes línies a l’Àngel Casas (crec que en un dels primers Cansongs ja l’esmentava) és conegut com a presentadors de diferents talk show’s televisius (programes d’entrevistes) Les primeres referències que vaig tindre de l’Àngel Casas van ser com a director de la revista musical “Vibraciones” (1974-1982), una gran revista, per cert, amb bons articles, bones crítiques i bona documentació. M’agradava especialment la secció anomenada “VIBS”, en la que cada mes es repassava, de forma exhaustiva, la trajectòria d’un artista, grup o estil musical. Anys mes tard l’Àngel va entrar a TVE de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique (Wikipèdia dixit), on va presentar “Musical Express” (1980-1983), i diferents programes on sempre hi quedava reflexa’t el seu saber i bon gust musical. Està clar doncs, que donada la meva afició per la revista “Vibraciones” i lo molt que va influir en la meva educació musical, podem deduir que l’Àngel Cases ha estat una influència per a mi en aquest sentit. També ho van estar els altres dos periodistes esmentats, el Carlos Tena, va presentar una bona temporada el famós programa “Clásicos populares”(1976-2008), a Radio Nacional, (la idea i els guions neixen i després continuen amb Fernando Argenta) on es feia divulgació de la “música culta” d’una manera absolutament personal i divertida. Entre dades biogràfiques verídiques, anècdotes i acudits, es dona a conèixer les músiques del Viejo peluca (Bach), del Cura pelirrojo (Vivaldi), o del Sordo genial (Beethoven). El Carlos Tena, un personatge catxondo i que tenia molta gràcia, era una persona ideal per conduir un programa d’aquestes característiques.

El Diego A. Manrique ha tingut una dilatada carrera i que m’ha permés descobrir infinitats d’autors i grups. Des de col·laborador, entre altres, de l’esmentada “Vibraciones”, fins a presentador de programes televisius com “Popgrama” (1979-1980, junt amb Carlos Tena) o “Caja de ritmos” (1983). Ha estat crític musical del diari El País de manera assídua. El que ha fet sobretot el Diego ha estat radio. Ha fet diferents programes a Radio 3. “El Ambigú” (1992-2010) ha estat el quin ha tingut una trajectòria més extensa. Entre els anys 2008 al 2012 va ser director adjunt de l’emissora.

Així dono fe de com aquests tres periodistes que tant han contribuït a dibuixar la meva trajectòria musical. Naturalment n’hi han hagut altres, però estarien dins un altres escalafó, un altre estadi, per dir-ho d’alguna manera. Espero que en propers lliuraments en pugui fer esment.

Podeu trobar més informació sobre programes musicals i televisió en aquest enllaç

http://rollingstone.es/noticias/view/grandes-programas-musicales-de-la-television-en-espana-incluido-uno-nuevo

I tornant a la Nina Simone, dir que “My Baby Just Cares for Me” és una versió d’un tema que l’any 1930 Walter Donaldson (música) i Gus Kahn (lletra) van escriure per la banda sonora de la pel·lícula “Whoopee!”. Nine Simone en va fer aquesta versió l’any 1958 i que anys més tard es va fer popular gràcies a formar part d’un anunci pel famós perfum Channel n. 5. Per a que una versió sigui bona, normalment no l’ha de reconèixer ni sa mare. I a fe que en aquest cas la Nina Simone ho va aconseguir.

La versió original de 1930. A l’altra que podem escoltar, la de la Nina Simone, els cèlebres estudis d’animació Aardman Animations en van fer un impecable i magnífic videoclip.