Tag Archives: torrons

158 “Love Man”

(Jimmy Davis / Roger “Ram” Ramirez / James Sherman)Charlie Parker

Charlie Parker

“Complete Savoy & Dial Sessions (1945-1948)

2001

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

Lo còmic és una tragèdia per la qual ha passat el temps.

 

El perseguidor i altres relats

Una boira pixanera ho inunda tot. Pels carrers no hi volta ni una ànima. El poble s’ha convertit en una mena de Comala, i el meu perseguidor i jo en dues presències espectrals. Sota la gavardina i el barret intento protegir-me del fred. Tinc les pestanyes corgelades i els peus no sé de qui són. He entrat apressuradament dins l’espai que al bar de cal Pàmies tenen habilitat pels fumadors. M’he quedat immòbil i en silenci. A través del gruixut plàstic semiopac que delimita aquest espai he deixant passar de llarg la imprecisa figura escanyolida, errant i despistada del Prims. A escampar la boira, he pensat. Aquests darrers dies, fugint del miserable xantatge del Prims, he tingut que abandonar la part nord del poble per transitar pel vell mig del casc antic, en ple centre de la vila. Fa un temps que el Prims ha augmentat els seus honoraris convertint el tracte inicial en paper moll. És lo que té freqüentar segons quines amistats. No hi ha fiat.

En aquestes em va vindre a l’esment com em trobava jo una d’aquelles nits en que esperava dins el meu despatx, a les fosques i en silenci quan, creient-me sol en aquell habitacle, vaig percebre una presència oculta en la foscor. La respiració d’un altre ésser viu. No estava sol. Realment és de les sensacions més aterradores a la que un home pot estat sotmès. En un cubicle a les fosques saber-se acompanyat per un intrús invisible assetjant. El temps es va aturar. Aquell ésser infernal no anava sol. L’acompanyava la por, que em va pujar per les cames fent-les tremolar, s’instal·là a l’estómac paralitzant-lo, i amenaçava d’assaltar-me d’un moment a l’altre el cap per assestar el cop definitiu. Aquell súcubo amagat a la foscor, l’imaginava de gargamelles esgarrifoses, traient fastuosos ullals ensalivats delectat apunt de saltar sobre la seva víctima.

El mèrit d’un veritable agent no és no tenir por, sinó vèncer-la. D’una revolada em vaig poder desempallegar d’aquella paràlisis que em tenia tenallat al fons del sofà. La fogonada de llum va sobreexposar tot l’habitacle. Quan el diafragma de l’ull es va anar adaptant al nou medi vaig divisar al terra un escarabat negre que fugia  zigzaguejant de la llum com de la pesta per perdre’s sota el moble de l’estanteria. Aquí molts pensaran que vaja quin remostrer per a no res. Que no n’hi ha per tant. I jo els hi dic que en temes de fotre, i aquest pot fotre molt, la mida no importa. No hi ha enemic petit. Les formes del Mal més són inescrutables. Vaig córrer cap a l’estanteria però ja era massa tard. Vaig treure tots els llibres i vaig retirar l’estanteria de la paret. Ni rastre de l’escarabat. En una junta del sòcol hi havia una escletxa per on s’havia esmunyit la bèstia. Segurament se’n havia anat pel mateix lloc pel que havia vingut. Ves a saber si allò era una porta a l’inframón. O una entrada a la Zona negativa que compartia amb la planta 34 de l’edifici Baxter. Vaig ordir un pla de xoc. Amb un embut baix abocar en aquell forat tot un pot d’aigua bullent. Vaig flitar-hi mig pot de Cucal i un cul d’Autan caducat. Finalment vaig segellar aquell orifici amb una solució de pasta de dents i Maizena, amb un bitxo querolet esmicolat i armada amb xinxetes. El despatx presentava un aspecte de paisatge després de la batalla. L’estanteria esbiaixada i fora de lloc. Pilars desplomats de llibres escampats per tot arreu. Estris i envasos buits esbarriats pel terra. I pols. Molta pols.

 

El torrons

Un cop passat el perill aprofito l’indret per encendre’m un Lucky Strike. Després d’una primera calada victoriosa, tot sortint de l’espai plastificat, just davant meu, a l’aparador de la pastisseria de cal Pàmies, una imatge familiar em crida poderosament l’atenció. A l’aparador de la pastisseria hi han dues barres de torrons immenses. L’una de massapà. L’altra de yema. Una visió que em transporta a la infantesa, quan mirava embadalit, igual que ara, com d’aquelles dues barres de torrons anaven llescant i extraient lingots d’un material molt més valuós que l’or.  

Envaït per la nostàlgia i apurant el cigarro i llançant-lo al terra, entro al bar. Darrera la barra (la del bar, no la dels torrons) hi ha l’Anna Pàmies a qui demano un Dyc amb gel. En una taula hi seu el seu germà, el Jaume, a qui escruto amb la mirada i que, amb un gest, em convida a seure. No sabem què dir. Tots dos fiquem cara d’embadalits. A la tele, sense veu, l’home del temps pronostica bonança (sí noi. Fa un bo que enamora, penso) Les mirades enfonsades als gots o emparrant-se per les parets. L’arribada del whisky trenca el gel. Pel fred no hi ha com un whisky, dic tot fent un bon glop de Dyc. Sobretot a aquestes hores del matí, afegeix el Jaume. Ho vaig rematar amb Ja ho deien els indis: aigua de foc. Van tornar les cares embadalides, la tele muda i les mirades enfonsades o emparrades. I aquí es va acabar la conversa.

 

La Vera Creu

Recordo com, aquella mateixa nit en que l’enemic es va manifestar el despatx va quedar desembrasat. Mentre col·locava els llibres al seu lloc, d’un d’ell va caure un plec de folis doblegats per la meitat, on hi havia fotocopiat Un vestigi desconegut de Terra Santa: la Vera Creu d’Anglesola. Nikolas Jaspert (1999), un breu però dens assaig sobre els orígens de la valuosa relíquia del nostre poble. Les primeres clarors de la matinada van coincidir amb la lectura dels darrers fulls. Que aquell escrit arribés a les meves mans no era casual

[com ja sap el fidel i espavilat lector, Mr Pesquises, pels seus dots innats, està cridat a ingressar en una organització secreta (tant secreta que fins i tot ho és per qui això subscriu) que té com a missió protegir l’Univers i combatre els agents del Mal. Actualment podríem dir que Mr Pesquises es troba en període d’ensinistrament – Nota de l’editor]

 

Al sortir del bar m’aturo un cop més davant l’aparador a observar les dues barres de torrons. Les emocions fan baixar la guàrdia. No me’n adono fins que al vidre del aparador, darrera meu, s’hi reflecteix el Prims apropant-se. I la meva cara d’ensurt. Escolta Melà… Sense donar-me la volta i fent-me l’orni surto disparat d’allí. A l’aparador queda el rostre contrariat del Prims, amb la paraula a la boca. I més enllà, una figura engavardinada i barret que es perd en la boira pels carrerons estrets i foscos del casc antic.   

Quan arribo a casa hi començo a reflexionar. Aquesta troballa, nits endarrere, del treball del Jaspert i l’episodi d’avui dels torrons em fa rumiar que entre els dos fets té que haver-hi alguna connexió o altra.

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

L’endemà al matí torno a cal Pàmies. Durant el trajecte, ocults en l’espessor de la boira o darrera les pilastres de les arcades, hem trobo amb algun que altre prohom, que al creuar-nos m’ofereixen amb la mirada un lleu gest de complicitat. La Prohomia d’Anglesola és una institució antiquíssima. El seu origen es remunta a l’edat medieval (segle XI). Són homes de bé que vetllen pel benestar del poble. No és oficial, però jo sé que la seves comesa no és tant sols mundana, sinó que també són membres de l’organització secreta que lluita contra el Mal i preservar el Bé a l’Univers, i que ha tingut a bé ficar-me a prova per a que, un cop superada, ingressar a les seves files com agent secret en missions interestel·lars. Així doncs, en certa manera es podria dir que jo també sóc prohom, o ho seré, i no estic sol i em sento reconfortat i acompanyat en aquest peregrinatge terrenal, pas previ imprescindible per ser ensinistrat i ficades a prova les meves dots innates, abans de donar el salt definitiu cap a altres galàxies. Sota l’empara dels prohoms, i d’incògnit, arribo a cal Pàmies. Entro al bar test. Faig un senyal a l’Anna que porta implícitlo mateix de sempre. L’Anna no ho capta. Normal, si tenim en compte que aquí el sempre implicava només ahir. Poc bagatge per quedar registrat. Per sort el Jaume em tira un cable. Ves, Anna, que volen un Dyc amb gel. Aprofito l’ocasió per seure amb el Jaume i, sense més preàmbuls vaig al gra. Li anomeno els torrons. El Jaume es passa a la defensiva. Tots dos fiquem cara de poker. De nou el tentineig dels glaçons dins del whisky desencallen l’escena. No he vingut per la fórmula. Sols busco certa informació per un assumpte que no té cap relació amb tècniques de rebosteria. El Benjamí Pàmies (el pare del Jaume) eren vuit germans. Bàsicament una família  de mestres, sastres i pastissers. Va ser el Pepito, un oncle del Jaume, qui va començar la tradició dels torrons de cal Pàmies. Després de parlar una bona estona i comprovar algunes dades, vaig exposar les meves teories al Jaume. Coneixes a un tal Nikolas Jaspert? És un historiador alemany especialitzat en l’edat mitjana i les creuades. Va publicar un treball sobre la Santa Creu d’Anglesola. He examinat aquest treball i tinc fundades sospites que aquest tal Jaspert ja havia vingut molts anys abans, quan encara estudiava, aquí a Anglesola per poder potinejar la Santa Creu amb les seves pròpies mans. Em temo que sense èxit. Aquí és on entren els torrons. La meva hipòtesis és que el jove Jaspert va arribar a Anglesola amb aquest propòsit. Això deuria ser cap al 84 i per aquestes dates. El Jaspert, que era molt gormand, al veure les dues barres de torrons a l’aparador, doncs això, es va aturar distraient-lo de la seva veritable missió. He accedit a informes clínics del susdit que ho verifiquen. Era tal el daliri que va esgotar l’escàs temps del que disposava menjant torrons de cal Pàmies. A aquest fet s’hi van sumar tot un seguit de successos que van impedir al jove Jaspert poder veure la relíquia. I així va haver d’abandonar el poble amb les expectatives incompletes. El seu va ser un viatge frustrat. El Jaume escoltava les meves disquisicions amb atenció. Home, va puntualitzar, aquest torrons de sants n’havien de ser. A casa, mentre esquetllaven les ametlles s’aprofitava per passar el rosari. Reanimat per un segon whisky, vaig afegir més llenya al foc. Aquí ja divagava. Caldria veure si, anys més tard, al 99, va tornar realment al poble per realitzar el seu estudio, i si, davant el perill real de tornar a entrepussar en la mateixa pedra, en aquest cas amb les mateixes barres de torrons, per prescripció facultatiu, tindre que abandonar la idea de vindre a Anglesola i, que algun entès o erudit relacionat amb el tema i la parròquia elaborés un text per ser enviat al doctor Jaspert. Aquest text seria la base del seu famós estudi sobre la Santa Creu. Aquest segon apartat però només són conjectures. Les peces encaixaven. Tenia una hipòtesis ben armada. Havia entrat amb pas ferm dins l’enfangat terreny de la investigació històrica. Un mèrit més al meu expedient. Venga un tercer whisky per celebrar-ho.

Surto de cal Pàmies mig emboirat, cap a la boira, aquest cop sense mirar els torrons, pura kriptonita per enlletrats i investigadors privats. El neguit m’havia dut allí esvaït, baix de defenses. El destil·lat, més que aguditzar els meus sentits, m’ungia d’un optimisme moderat que augmentava la meva confiança d’arribar a casa sa i estalvi, sense angunies ni entrebancs. Pel camí, aturat sota la llum esmorteïda d’un fanal, confós amb la foscor i la boira, m’he creuat amb un Prohom de contorns difosos. Era una mena d’àngel de la guarda que vetllava per les meves passes.   

Quan torno a casa ja és fosc. Només obrir la porta, el lleu rectangle de llum dibuixat al terra deixa entreveure diminutes presències negres lliscant sobre l’enrajolat. Es presenta una nit dura. La lluita contra el Mal no fa concessions.

Anuncis

(Tricky / sample: "Moonchild" [Shakespears Sister])

Tricky “Maxinquaye”

1995

 

Debilitats llamineres

Fa un cap de setmana plujós i després d’uns quants mesos de sequera, quan ja tot estava perdut i, encartonats i ressecs, ens havíem de morir de set, ara sembla que també ens hem de morir, però estovats i ofegats de massa aigua. I és que som així d’exagerats. Passem d’un extrem a l’altre, sense terme mig. Sobretot pel que fa al temps. Sempre penso que seria un bon experiment enregistrar o deixar anotades en algun blog, les exclamacions, queixes, asseveracions, sentències i miracles que fa la gent respecte al temps que fa. Que on s’havia vist. Que si no s’havia vist mai. Que amb vuitanta anys era el primer cop que ho veia. Crec que per naturalesa som donats a aquestes constatacions científiques. A magnificar o minimitzar el present imperfecte envers un pretèrit perfecte. Tal com vaig sentir fa uns dies, el temps que menys fa és el que hauria de fer.

Avui, sota aquesta pluja insistent he anat al Caprabo, i el pidolaire habitual, el que seu just al costat de l’entrada, no hi era. És el de l’episodi de les patates “al punto de sal”, amb l’expenedor del “Bon dia” com a seient, i el gorra amb orelleres per bassina, que fins fa quatre dies ostentava la part del carrer, ara arraulit a la banda de dins arrecerat del fred. Ja se sap: “per Tots Sants amaga mans”. Després de tant temps ja formava part de l’entorn i la iconografia del centre comercial i de mica en mica he anat descobrint alguns detalls de la seva vida quotidiana. I la veritat és que, un cop analitzats, no destricten massa de qualsevol altra persona que va a treballar. Va a “la feina” amb cotxe propi. Deu ser matiner doncs sempre el té estacionat a primera línia, just davant de l’entrada. No en recordo la marca però per la xura és un cotxe força vell. Aquesta mena de cotxes, els utilitaris antics, es veuen petits, com si el temps els hagués encongit. Tant aviat compartia espai amb les darreres ofertes de paelles com competia amb una megapromoció de la Coca Cola, fent-se un lloc entre edificacions inflables, flanquejat per dues immenses torres amb forma de pots de llauna gegants. Es regeix per l’horari de l’establiment comercial doncs en pic tanquen ell toca el dos. Com si es tractés d’una feina normal, vaja.

Com ja he dit, aquest cap de setmana no hi era. El seu lloc, també el seu seient, l’ocupava un altre del gremi, aquest però amb barba bolxevic, a lo Rasputín, amb semblant atordit i cap cot, amb aspecte d’aixecar-se en qualsevol moment i sota aquest cel plujós i ennegrit, sermonejar al personal amb paraules bíbliques, amenaces infernals, castics eterns, amb els ulls desorbitats, escopint bilis per la boca, flagel · lat amb improperis als pobres pecadors mortals sense moral que sucumbim als plaers de la carn i del vici. Decidit i sense aturar-me he enfilat amb el carro cap als passadissos del pecat.

Amb el carro ple m’he dirigit cap a la caixa a fer el gesto. A la que estava a punt d’arribar a la rampa de llançament, la cinta transportadora on espera el escàner, m’he trobat a un matrimoni del poble, més o menys de la meva quinta, i als que feia molt temps que no veia. Després de les salutacions de rigor, i al veure aquell carro tant ple, ells, que només duien un paquet de pasta, m’han demanat si els deixaria passar davant seu. Cap problema. Mentre ella procedia, ell em comentava que de fet havien agafat una cosa per no marxar sense res, doncs lo que buscaven no ho havien trobat. Es veu que ella també li ha comentat a la caixera, i aquesta que sí que en tenien, i ha instat a la xicota que anés a tal estanteria a buscar allò que havien de menester doncs allí ho trobaria. Total,que ens hem quedat tots tres allí esperant, el xicot, la caixera i jo, a que ella portés el gènero sol · licitat.

Em omplert el temps amb convencions i bons desitjos. Jo, amb el seu permís, he anat col·locant el fato sobre la cinta transportadora, així avançava feina. Al cap d’una estona, com que la xicota trigava, la caixera ha determinat de despatxar-me a mi, doncs la caixa estava col·lapsada i ja s’havia format cua i tot. Just en aquell moment ha arribat la xicota amb les mans buides, aclarint que sí que n’hi havia amb sobres però que ells en volien en puré. A la que anava a passar però, la caixera li ha advertit que ja havia començat a comptar lo meu i que s’haurien d’esperar. Jo els hi he comentat en broma que sent ells qui duien presa, es veurien obligat a ajudar-me a carregat el fato. I així ho han fet, molt amablement i de bon grat. Amb el que no comptava era que, mentre ell aguantava la bossa i ella anava introduint els productes, se’n fent creus de les meves predileccions. Caram, ha exclamat ella en veu alta, al agafar una capsa de galetes. Com et cuides. Alça noi, al ensopegar amb una barra de torrons de praliné. Guaita nen, ficant-li una segona barra de torrons als morros del company mentre aquest assentia i servava la bossa tot resignat. Ella semblava embogir per moments. Li sortien els ulls de lloc mentre que ell gairebé no sabia on mirar. No, si ja et se nota, ja. Així estem…  Naturalment, de la meva debilitat llaminera se’n va assabentar mig Caprabo. Jo només patia per que aquell judici públic, aquelles paraules acusadores no arribessin a les orelles d’aquell profeta custodi de l’entrada. Després de pagar i acomiadar-me de la parella m’he encarat cap a la porta de sortida, amb pas ferm, sense vacil·lar, amb la vista fixada al davant, resant per que l’àngel venjador no despertés de la seva letargia i invoqués a Jahvè. Per a que no desenfundés l’espasa de foc i em tallés el coll allí mateix. O que una horda de dimonis armats amb forques femateres se m’endugues cap a l’infern, directament a bullir dins d’una caldera, hi fer-ne de mi, un suculent guisat amb reducció de praliné.

Tricky (Bristol, 1968), és un dels músics més representatius de l’anomenat Trip hop, estil musical que neix precisament a Bristol, la seva ciutat natal. De ben jovenet ja mostra les seves inquietuds musicals. Durant una temporada formarà part del grup Massive Attack però aviat aixecarà el vol per endinsar-se en una carrera en solitari, que precisament anseta amb “Maxinquaye”, aquest magnífic àlbum de debut amb el que aconsegueix un gran ressò internacional. De llavors ençà la carrera de Tricky ha estat força prolífica i un tant irregular, però sempre oferint aportacions arriscades, sense concessions, amb atmosferes fosques i tortuoses, aspres molts cops, però sempre conservant un toc d’elegància.

La música de “Maxinquaye” està basada en l’utilització del sampler. A la Wikipedia em remeto:

"El sampler (en català, mostrejador) és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d'una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres”

Sobre la base de diferents temes ja enregistrats que Tricky manipula, reinterpreta i que al final en crea un tema completament nou. “Maxinquaye” és d’aquells àlbums creatius i trencadors, que obren portes, nous camins dins el terreny musical. Qui vulgui transitar-los haurà de tenir aquest treball com a referent.

La versió en estudi i en directe de “Overcome”. Més avall, “Moonchild”, de Shakespear's Sister, el tema samplejat per l'ocasió.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=ha9dBhn9FDY&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KwGIW24CZDo&w=560&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=A3WmM-hH3Ks&w=420&h=315] 82 “Overcome”