300 “Supper’s Ready”

300.

Tres-centes entrades del Cansongs ja comencen a ser entrades (res a fer amb les quatre-centes quaranta-quatre de l’Àlbum de cançons del Josep M. Oliva, en el que aquest blog s’emmiralla) Tot i que no som de números rodons, ja que tots els números mereixen tindre el seu valor, sí que el tres-cents, com a fita, requereix ser farcit amb una cançó prou significativa o prou important dins aquest àlbum sonor personal i amb voluntat de ser transferible. Durant l’època heroica, quan els elapés els esperàvem amb candeletes. De quan no ens veiem l’hora d’anar-lo a comprar. De córrer cap a casa per seguir una veritable litúrgia. El ritual de la consagració d’aquella hòstia negra. Aquell pa d’àngel de vinil. Treure’l de la caràtula. Netejar-lo. Col·locar-lo al plat del tocadiscs. Accionar el braç activant un mantra circular. Encertar l’agulla sobre la trajectòria del solc. Sempre la mateixa il·lusionada sorpresa del primer cop. La transsubstanciació de la matèria en música. Aliment per l’ànima.

Genesis forma part d’aquell imaginari. Apareixia l’arcàngel Gabriel per anunciar-nos que “el sopar està a punt”. Supper’s Ready, obra mestra del rock simfònic. M’imagino l’estranyesa que poden sentir les noves generacions davant un tema com aquest, àvides de brevetat i urgències. Fa uns mesos, en una conferència sobre cinema es va dir que a les escoles de cinema “ja no s’estudia als Fellini, Coppola o Godard. Ja queden molt lluny. Formen part del passat”. Afirmació que em va doldre en l’ànima. Suposo que tots tenim els nostres referents. Tots hem trepitjat, conreat la terra on ha germinat el nostre cultiu cultural. La música no s’escapa d’aquest paradigma. És per això que si Supper’s Ready em sona a música celestial, per un altre pot resultar un artefacte soporífer. És el què hi ha.

En un altre ordre de coses, anunciar que Mr Pesquises, el nostre detectiu preferit de casos prescrits se’ns ha independitzat. Ara té casa pròpia. Podeu seguir les seves desventures i tribulacions en aquest enllaç:


https://pesquises.home.blog/

Cada nou lliurament també el tindrem al Cansongs, així com conservarem els anteriors tal com van ser publicats originàriament. Al blog de Mr Pesquises, en canvi, els lliuraments poden ser revisats, corregits i augmentats. Fins i tot, negats o contradits. Aquestes coses estranyes pròpies d’una ment capaç de desdoblar-se com la de Mr Pesquises. Vés que hi farem.


Aquí va un manat de versions. Steve Hackett ha anat desenvolupant la seva pròpia carrera en solitari, i al mateix temps, en un acte o bé purament nostàlgic o purament crematístic (o les dues coses a l’hora) ha anat recuperant els vells temes del seu antic grup. I ho fa reproduint fil per randa la peça original. Fins i tot el cantant guarda el timbre de veu i les ínfules teatrals del mateix Peter Gabriel. A la part final Steve Hackett es marca un solo magistral. En segon lloc una gravació històrica de l’època on podem veure al Peter Gabriel amb tot el seu repertori de disfresses. Una curiosa tercera versió, un còmic musical obra de l’il·lustrador Nathaniel Barlam, amb la traducció de les lletres. Finalment la versió que apareix al Seconds Out, doble disc en directe publicat l’any 1977. Peter Gabriel havia deixat el grup i és Phil Collins qui s’encarrega de la veu solista.

165 “The Carpet Crawlers”

(Peter Gabriel / Steve Hackett / Tony Banks / Phil Collins / Mike Rutherford)The_Lamb_Lies_Down_on_Broadway

Genesis

“The Lamb Lies Down on Broadway

1975

 

Tenim que entrar per poder sortir

Avui he tirat de repertori. Genesis va ser un grup que al seu día vaig escoltar fins a la sacietat. Ara, després de molts anys al fons de l’armari, els hi trec la pols i torno a reviure aquells moments. Lluny d’apassionaments juvenils, i amb la perspectiva que dona el temps, miro de fer-ne una avaluació serena i ponderada. La valoració no difereix de la que ja tenia llavors. La trajectòria de Genesis està partida en dos etapes: amb Peter Gabriel i sense Peter Gabriel. Aquest doble àlbum conceptual exerceix de frontissa, de punt d’inflexió que separa clarament les dues etapes. La segona etapa de Genesis, tot i contindre temes realment meritoris, en conjunt (i em dol dir-ho perquè discos com Wind & Wuthering (1976) els vaig escoltar fins a l’extenuació) és menor si la comparem a la primera etapa, amb Gabriel com a cantant i flautista i exercint com a líder del grup, molt més creativa i meritòria. Ja sabem que creativament parlant els èxits d’un grup es mesuren no sols per la qualitat i el valor artístic dels seus treballs i propostes, sinó que també compta, i molt, el moment i el context en què aquests treballs i propostes es fan. Els passos decisius, realment importants, Genesis els fa amb Gabriel. Amb la marxa d’aquest la banda es limita a repetir fórmules i esquemes, molt ben fetes, això sí, però estancats en més de lo mateix. En aquest senti, The lamb lies… sembla ser un disc amb voluntat de trencar amb tot lo anterior. El mateix disseny de la portada ja ho designa. La gravació va ser complexa, creant tensions entre els membres del grup. Va ser el punt d’inflexió que fa que Peter Gabriel deixi el grup, abandonant-lo a la seva sort, mentre ell vola cap a nous horitzons.

Si hagués de triar (això sempre és dolorós) el meu disc (doble) ideal de Genesis el conformarien la totalitat dels temes de Selling England by the pound (1973), la superba Supper’s Ready (Foxtrot, 1972) i aquest maravillós The Carpet Crawlers (1975), una mena de canon que creix i creix en espiral i que t’atrapa sense remissió.

Al primer enllaç  podem gaudir de Peter Hackett, membre de Genesis i un grapat de bons músics que reprodueixen en directe i de manera impecable els vells temes de Genesis. Fins i tot el cantant imita de manera respectuosa, gairebé reverencial, les inflexions de veu del Peter Gabriel. El segon conté la versió original d’estudi, amb subtítols en castellà.

16 "The cinema show"

                   

(Tony Banks / Phil Collins / Peter Gabriel /
Steve Hackett / Mike Rutherford)

Genesis

“Selling England by the pound”

1973

Al David Casamitjana, mag del so.

Aquesta setmana, per trencar una mica i marxar dels 70’, volia incloure algun tema més actual. Parlant amb el David Casamitjana, i sabent que ha passat pel mal tràngol de la pèrdua del seu pare, he volgut tindre una petita deferència cap a ell.
Aquest disc és un dels que més m’estimo. És un petit tresor. Recordo que el vaig comprar a Andorra, en un d’aquells viatges homèrics (vegeu l’entrada número 6 d’aquest blog) Només arribar, ja negra nit, pujo a les esgolfes, on havia reconvertit una habitació feta de nou, en el meu centre d’operacions. Tota una taula feta amb aquells angles i caragols metàl·lics arramblada a tot el voltant de la paret en forma de “u”, plena de discos, còmics, cartolines i estris per dibuixar (en aquell temps hi estava molt aficionat a dibuixar. Algun dia potser reprengui aquesta afició que ja ens ve de família…) A la part central, el plat i l’amplificador, amb els dos altaveus a cada extrem. i al mig de l’habitació, una cadira de bova, on em sentava exclusivament a escoltar música. Aquella habitació era un autèntic auditori. Malauradament aquesta activitat ja no la practico, i és estrany no escoltar música mentre faig altres coses, com ara escriure aquest article a l’ordinador. Alló sí que era escoltar de veritat, posant-hi els cinc sentits. Tal com deia, aquella nit, esgotat del viatge, no me’n vaig poder estar d’anar cap dalt a l’habitació i ficar un fragment d’aquest disc. Renoi quan sento els primers compassos, amb el Peter Gabriel cantant a cappella

“Can you tell me where my country lies?
said the unifaun to his true love’s eyes.”

(“Em pot dir on es troba el meu país?
va dir el unifaun als ulls del seu gran amor”)

… a veure, una miqueta com sona el segon tema… s’havia de tenir punteria per col·locar l’agulla al solc més fosc, que era on hi havia la pausa entre cançó i cançó…
Ostres noi, aquella introducció de piano era demolidora. Crec que ja en vaig tindre prou. Vaig anar a dormir amb la tranquil·litat que donava saber que havia fet una gran adquisició. I així va ser. És lo que sent diu un disc redó (valgui la redundància) Sobre bases de fórmules rítmiques canviants, unes harmonies i arpegis fastuosos i imaginatius, s’hi van creuant melodies que van i venen. Ple de detalls i matisos. Al tema final tot conflueix amb una naturalitat sorprenent, tot lliga. És d’aquells punts en què un grup aconsegueix el seu estat de màxima maduresa. Reconec que ha estat difícil escollir un sol tema, tots són molt bons! Però clar, no puc pas col·locar tot el disc… en tot cas espero engrescar al personal perquè l’escolti pel seu conte.

Després va vindre “The lamb lies down Broadway”, un doble Lp irregular, on ja es denoten les tensions entre els membres del grup i que van desembocar amb la sortida del grup del Peter Gabriel, que ja tenia el cap en altres coses. Malgrat haver fet algun treball de mèrit, sense ell, Genesis ja no va ser mai el mateix. Peter Gabriel era l’autèntic líder i engrescador del grup. Les regnes les va agafar el Phil Collins, que ja em perdonareu, tot i tenir un gran talent, al Peter Gabriel no li arriba ni a la sola de la sabata (algú ho havia de dir…)

Alguna vegada hem comentat amb el David que cada cop que tornes a escoltar aquestos discos tenen absoluta vigència, i és perquè grups com Genesis estaven formats per músics de veritat.