Tag Archives: Tonet

100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta

1 “Astronomy Domine”

(Syd Barrett)Review

Pink Floyd

“The piper at the gates of dawn”

1967

 

 

Nota introductòria al primer lliurament

L’origen d’aquest Àlbum està inspirat amb “Àlbum de cançons”, del Josep M. Oliva, a qui encara no conec però espero fer-ho en breu, i amb qui compartim l’amistat amb la Teresa, que ha estat qui em va donar a conèixer l’iniciativa de l’esmentat “Àlbum de cançons”. Igual que aquest, jo també intentaré complir amb el rigorós propòsit d’una entrega setmanal.
Varis són els motius que m’han portat a emprendre aquesta iniciativa.
Per una banda, que vaig trobar la idea molt bona, que obliga a ser constant i rigorós, i és un magnífic exercici de memòria i escriptura.
També per que això permet compartir amb els amics la música que ha estat important al llarg de la vida.
I finalment, és un procés d’aprenentatge. L’Àlbum del Josep M. m’ha permès conèixer i disfrutar d’autors i músiques que havia valorat poc o que, directament, desconeixia. En aquest aspecte cal destacar un fet curiós. Abans de començar el meu propi àlbum, vaig fer una preselecció de cançons (al voltant de 150) De l’Àlbum del Josep M. jo sols coneixia aproximadament les darreres 15 entregues. La resta me les va reenviar la Teresa, un cop jo havia fet la meva pròpia tria. Això vol dir que desconeixia molts dels temes que havia triat ell. Doncs el curiós és que he fet la comprovació hi, efectivament, tal com sospitava, no hem coincidit en cap tema. Això ho considero un valor afegit, i diu molt de la diversitat en gustos i maneres de disfrutar de la música.

Voldria fer un aclariment pel que fa a les traduccions de les lletres. Confesso que no se anglès. Això vol dir que la fidelitat de les traduccions potser no serà la que caldria. En molts casos ens haurem de refiar de les fonts que podem trobar a Internet, o directament del traductor de Google, amb lo que això pot suposar de pèrdua de rigor. Demano disculpes per endavant.

Per últim, fer un sincer reconeixament cap a la tasca del Josep M. No és gens fàcil ser fidel a una tasca així, sense defallir i mantenint l’entusiasme inicial. Concedir-li el privilegi de pioner, tenint en conte que sense el seu àlbum, el meu no seria possible. I admetre la meva condició d’aficionat “teòric”, davant la seva de persona que estima la música, que coneix als músics i el seu entorn, havent palpat “en directe” moltes d’aquestes cançons que jo, pobre de mi, en la majoria dels casos, sols he disfrutat (beneïts discs) en vulgars reproduccions.

 

Déu astrònom

No se m’acut millor entrada que Pink Floyd per encetar aquest àlbum. Per la il·lusió amb que esperava cada nou LP del grup, per les moltes estones que m’ha fet viure la seva música. He triat en concret “Astronomy Domine” pel que representa. Tema fundacional que obre “The Piper at the Gates of Dawn”, primer disc del grup, i un dels pioners en l’anomenat “Rock Psicodèlic”. Composada per la ment desbordada de Syd Barrett, sota els abusos del LSD. Membre fundador de Pink Floyd, tot i deixar el grup després d’aquest primer disc, la seva influència serà present al llarg de tota la carrera de la banda. El disc és inesgotable, ple d’idees i noves propostes que encara avui, 45 anys després, continuen sent vigents i fascinants per l’oient.

Vaig escoltar per primer cop “Astronomy Domine” a casa del meu bon amic Antonio Rius (Tonet de cal Ferro, pels amics) Es va comprar l’edició espanyola dels dos primers LP’s de Pink Floyd, que aquí es van editar conjuntament en un doble àlbum. Tots dos paràvem l’orella i ens deixàvem seduir per aquella música estranya, insondable, de la que no enteníem gran cosa però que ens fascinava. Alguns temes ens recordaven melodies que es podien escoltar de nit, a la radio, procedents d’alguna remota emissora àrab.

Posteriorment va aparèixer una versió de “Astronomy Domine” gravada en directe al doble àlbum “Ummagumma” (1969). Vaig voltar amb aquest disc sota el braç, amunt i avall, una bona temporada, esperant que entre els meus amics hi hagués alguna “ànima caritativa” amb tocadiscs (jo encara no en tenia) que em permetés escoltar-lo. Ara entenc lo molt que els vaig turmentar i que aquelles “ànimes” ben bé es van guanyar el cel.