Etiqueta: The Köln Concert

268 “Soirée de Poche #25”

(Nails Frahm)nilsfrahm-creditdavidharris

Nails Frahm                

2011

 

Tradició i modernitat

Nils Frahm (Hamburg, 1982) recull la rica tradició de música electrònica alemanya dels anys 70’ per fer-ne una relectura afegint-hi elements de molts diverses fonts: minimalisme, ambient, música clàssica contemporània, techno… De tot això en surt una proposta interessant.

Nils Frahm, que és capaç de reproduir amb extrema exactitud les seves composicions, també es mostra alhora com un gran improvisador. Prova d’això és aquesta interpretació,  totalment improvisada, enregistrada a París el 16 de setembre del 2011, on ens transporta a espais molt llunyans. Sembla emular aquests aquell The Köln Concert de Keith Jarrett (Cansongs 31) que de ben segur ha influït aquest jove talent, amb molta carrera a l’esquena i molt futur per davant.

 

 

 

31 “Köln, january 24, 1975. Part I”

Köln, january 24, 1975. Part I”                     
(Keith Jarrett)
Keith Jarrett
“The Köln Concert
1975



“La realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. Lamentablemente una obra de ficción no puede permitirse las mismas libertades”.         
 
 (“Aire de Dylan”, d’Enrique Vila-Matas)

Va caient la tarda al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) ens estem cruspin uns donuts acompanyats d’uns cafès. La gata fa becaines en una cadira del costat. Al fons els habituals de sempre fan la botifarra. Els últims rajos de sol s’esvaeixen quan irromp per la porta Keith Jarrett, l’afamat pianista de Pensilvànnia. Per un moment es fa el silenci i tot s’atura davant aquella figura esquifida però determinada que sense dubtar avança cap al piano que està instal·lat per l’ocasió. Mr. Raons i jo ens hem quedat amb el donuts a mig mastegar. Un jugador s’ha quedat amb el braç alçat, amb la manilla de trumfo als dits, a punt d’arrastrar. Fins i tot la gata, pasota de mena, ha aixecat el cap a veure que passava. El Keith ha fet una breu inspecció al piano i s’ha dirigit al taulell a parlar amb la mestressa.

El temps s’ha tornat a posar en marxa. He pogut desfer la bola que s’he m’havia fet a la boca. Finalment la manilla a rodat pel tapete.

– És en Keith Jarrett. És curiós que amb el piano sempre improvisa (li he dit a Mr Raons “per lo bajini”)
– Clar, així no li cal escriure ni dur partitura…
– Ja ho diuen, el món avança gràcies als ganduls.
– Doncs ja veuràs com a aquest paio la mestressa li treu la son de les orelles…
I hem seguit amb les nostres cabòries.

De sobte un gran remostré ens ha trencat la conversa. El jugadors de botifarra estaven tots agafats al piano portant-lo a pes de braços mirant de traslladar-lo de lloc. La mestressa els anava manant, atenent les instruccions del Keith, que s’ho mirava atentament. A la poca estona, Mr. Raons i jo també hi estàvem agafats (al piano) fent de camàlics. Ens l’ha fet portar de punt a punta de local, el molt cabronàs… es veu que allí on estava no era el lloc adequat… un cop s’ho ha mirat i remirat encara ens ha fet donar un parell de tombs amunt i avall amb el piano al coll fins deixar-lo en el seu lloc d’origen.  Clar, aquell piano s’ha hagut d’afinar. Ha arribat un tècnic amb tot d’estris. A nosaltres ens ha tingut a tots firmes, atents a tot el que l’hi calgués. Ja era negra nit quan finalment semblava que tot estava en ordre. Als oients ens ha fet asseure en unes cadires escrupulosament alineades. Ah, i sense xistar. Amb el local a les fosques, al Keith encara l’hi molestava la claror que venia de l’enllumenat del carrer. Ens hem hagut d’esperar una bona estona a que algú fes les gestions pertinents per deixar tot Sant Martí a les fosques.

Per fi, tret d’un breu incident provocat pel gat, que ha sortit de dins el piano, el Keith s’ha assegut davant l’instrument. Abans de prémer cap tecla però, ha estat ben bé un quart d’hora clavant-nos una mirada inculpadora que adivinàvem a través de la foscor. Moments abans una inoportuna tos havia alertat al Keith ficant-lo de mal humor. Crec que per culpa d’una engruna de donuts que s’hauría encantat darrera d’un queixal.

I el Keith Jarrett s’ha ficat a improvisar. Per sort, capficat com estava en la música, no ha estat fins a trenc d’alba, quant la primera claror del dia il·lumina el local, que se’n adona que tots (gat inclòs) estem adormits. Quina manera més bonica d’agafar el son. I he tingut un somni meravellós.