Tag Archives: The End

72 “The End”

(Jim Morrison / Robby Krieger / Ray Manzarek / John Densmore)

The Doors

“The Doors”

1967

Fidelitats

Hi han coses, amics, animals, ideals, tabacs, equips de futbol, principis, perfums, conceptes als que un no pot deixar de ser-hi fidel. Un dia per l’altre no se’ls pot deixar a l’estacada i anar-te’n com aquell que no ha passat res. Jo sóc d’aquells que són clients de tota la vida. Aquesta postura sembla atorgar una condició de confiança mútua entre les dues parts. Que bonic que és convidar a algú a prendre alguna cosa al teu bar habitual. Allò que encara no t’has assegut i ja tens el cafè a taula (això que aquell dia tens relligament d’estómac i volies una camamilla), però pel que fa al cas t’aguantes. Que bé quedes amb el convidat quan reps un tracte de client preferencial. Aquella complicitat amb el cafeté. És impagable (“em perdonareu un moment que he d’anar a l’excusat…”) Per aquesta regla de tres a un dels que li dec fidelitat eterna és al barber. Els cabells sempre me’ls ha tallat el mateix i em miro les altres barberies com si fossin la dona del meu millor amic. O sigui, que mai em diria el cor d’entrar-hi.
A la pel·lícula “Cosmòpolis” (1) l’argument va d’un alt executiu multimilionari que ha de creuar tot Manhattan amb una enorme limusina per anar a tallar-se els cabells. Aquesta travessia, encara que llarga, aparentment banal i rutinària, es converteix en tot una odissea degut als embussos provocats per la visita a la ciutat aquell mateix dia del President dels Estats Units, la comitiva fúnebre per la mort d’un músic famós, el rodatge d’una pel·lícula i una violenta manifestació política. I tant bé, cal dir-ho, degut a la tossuderia i fidelitat del protagonista envers el seu barber. Donades les circumstàncies bé podria haver triat un altre dia o anar a una altra barberia que tingués més a prop. Doncs més o menys el mateix em va passar l’altre dia, un dilluns, més concretament el 5 d’agost, quant vaig creuar tot el mercat per anar-me’n al barber. Les darreres setmanes, capficat amb el cas de “l’esperitisme i la taula voladora” havia descuidat la meva imatge. Volia anar a veure a la Mercè a Cal Real (el lloc del crim…) i volia estar presentable. Ara portava un cap i una barba que no podia passar per més i em calia una bona xurracada. De fet anava a comprovar si eren certes les meves sospites (del barber parlo). Abans d’anar-hi sempre truco per demanar-li hora, i després d’un parell d’intens frustrats sense que m’agafés el telefon em vaig témer el pitjor: que se’n havia anat de vacances. El meu barber (després de tants anys crec que ja puc parlar amb propietat) és sistemàtic i endreçat, i sempre, cada estiu, ja sigui la segona quinzena de juliol o la primera d’agost, setmana amunt, setmana avall, se’n va a fer algun viatge organitzat per l’estranger. Un home fidel també, ves per on.


Doncs veieu-me aquí, a Tàrrega un dilluns al matí, i després de bordejar i observar el terreny i agafar aire, m’endinso dins la voràgine del mercat com aquell que s’endinsa a la selva. On allí, a la selva, em trobaria amb immensos arbres, frondosa vegetació i una autèntica plaga d’insectes, aus i rèptils, aquí, al mercat he de vorejar grans moles, extenses parades repletes de fato. Olors, colors i formes que a mesura que avançant et vas trobant disposades sense ordre ni concert: melons, síndries, pollastres a l’ast, sandàlies, abadejo, carabassons, cebes, bledes, faldilles, olives, tebeos, bates, betes, galetes, fils, pals, pels, peus, plats, pams, poms, pots, pans, pams, pipes, pins, pits, pens, ponts, punts, punys… mentre intentes processar tot aquest estímul de formes, colors i olors no et pots encantar.  Una riuada de gent de tota mena, mida i xura, sers vertebrats que es mou a un ritme i amb una pauta ben bé indesxifrable. Van, venen, s’aturen, acceleren en una cadència impossible de predir. Si t’atures t’atropellen, si acceleres, ensopegues. Has de deixar-te endur pel flux de la multitud, acceptar el ritme que t’’imposa …encenedors, ràdios, cassettes, cigrons, panses, figues, nous i olives. Formatges, carteres de pell, cinturons, kit de platja amb galleda, pala i rampill, joc de fogons i cuines en miniatura, celiandre i matafaluga. Enciams, taronges, pomelos, pebrots, préssecs, cargols, arengades, sardines, culleres, forquilles, ganivets, girapeixos, cassoles, paelles, regadores, cossis, gibrells, gibrelles, galledes… aquest pas inconexe, arrítmic, va acompanyat pel contracant de veus que criden, aquí i allà, consignes i lemes publicitaris. Reclams sonors i musicals …rams, rames, raïms, monederos, sivelles, cordons, sabates, espardenyes, aumostes, albergínies, ametlles, bledes, penques, xorissos, unguents, cansalada viada, bròquils, prunes, panses, nous, pinyons, grapats, caramels, mel i mató. Olis, alls, caps, ceps, taps, naps, cols, tomates, jerseis, bambes, mitjons, calces, cullerots, pebrots, codonys, ales, olles, hules, ulls, ous, aus, eus, vins, nius, sacs, sucs, cucs, culs…


Al mig del fregat he vislumbrat una xicota que, tallada de meló en mà, convida als transeünts a tastar tant dolça i sucosa fruita. A la que he volgut fer una maniobra felina per tal de desempellegar-me del tast, oblidant la norma més elemental que ja he esmentat, que no és altra que no pots alterar el ritme natural del mercat. El meu moviment ha resultat ser una maniobra en falç, i la cama se m’ha quedat entrebancada entremig de les rodes d’un cotxet que encara no se de on carall ha sortit. El sotrag ha espantat a la criatura que s’ha ficat a plorar. La mare, indignada, no parava de llançar-me improperis i cops de cistella. La xicota del meló, molt hàbilment, tot s’ha de dir, ha aprofitat per ficar-me el dau de meló a la boca. De sucós ja ho era, ja. Una llàstima no haver-lo tastat amb als circumstàncies. Ja sols faltava aquest incident per fer-me perdre el pas. I entre una cosa i l’altra resulta que al empassar-me el deliciós suc, m’he equivocat de forat, i el troç de meló ha quedat travessat al garganxó, amb la sensació de ofeg que això m’ha provocat. Es veu que deuria canviar de color per que aquella mare ha aturat el seu atac. Fins i tot el nen ha deixat de plorar. La xicota del meló no sabia on ficàs. Ja em veia mort quan de sobte un paio alt i ample (compto que era el més alt i ample de tot el mercat) ha agafant embranzida i amb un cop precís i contundent de sandàlia al mig de l’esquena ha fet sortir disparat el tros de meló. L’objecte estrany ha anat a parar a la parada de les joguines, més concretament ha quedat incrustat en un bateria de cuina en miniatura.


Finalment, refet del tràngol, he arribat davant la barberia. Efectivament, un cartell ben gros presidia la porta: “Tancat fins el 18 d’agost”.  Caram, tot just som a dia 5. Això vol dir que practicament acaba de marxar. Resignat, m’he deixat endur per la marea humana, mercat avall. Fins llavors hauré de vagar irremissiblement amb els meus cabells ufanosos que semblen créixer i créixer sense parar i cada cop més de pressa. Ni em se passa pel cap anar-me’n a una altra barberia. No puc imaginar-me, un cop arribada la tardor, tornar a la barberia habitual com aquell que no passa res. Només al entrar ja se’n adonaria que havia estat amb un altre (un professional com ell ho notaria a l’acte). El perruquer, que em rebria amb aquells bata blanca impol·luta i la millor de les rialles, lego un ombra recorreria el seu rostre per convertir aquella expressió cordial en un rictus d’enuig. Al seure a la butaca regulable, mentre em trossaria el coll de paper i el pentinador amb més energia de lo comú, no podria escapar de la seva mirada interrogadora, que la notaria al clatell i la veuria reflectida al gran mirall de davant. Aniria tallant amb desdeny i una vegada descobrís la prova definitiva d’un cop maldestre d’estisores estranyes, acabaria la feina amb sorprenent calma i aire acadèmic. Espolsaria el pentinador i em passaria el raspall amb to cerimoniós, amb una mà em col·locaria un mirall petit al clatell, confrontaria els dos miralls, per a que pogués donar el vist i plau a la feina feta. Una petita lluentor em fa adonar que a l’altra mà hi duu una navalla, que aixeca enlaire mentre em diu amb tot l’odi i sarcàme dels que és capaç:
 
– Què et sembla el nou tall a navalla?

I el full de la navalla fa brunzir l’aire i un glop de sang escatxiga el gran mirall, que confrontat amb l’altre, es converteix en un joc de miralls on l’escena es repeteix fins a l’infinit. La sang baixa per la butaca, regalima pel reposapeus. Al terra es forma un gran toll vermell que va corrent per sobre el blanc i negre de l’enrajolat. Surt per sota la porta del carrer i forma un rierol per la vorera. La gent (avui també és dilluns de mercat) la va trepitjant sense adonar-se’n, escampant el meu ADN per tota la comarca.


No. Definitivament no hi vull pensar. No li puc fer una cosa així. Hauré de conviure tots aquest dies amb la meva mata de pel. Quan vagui al Caprabo, patir la mirada inquisitiva del pidolaire (el de les patates…) i de veure com s’aferra al seu lloc de treball temerós que jo no sigui de la competència. Al hora de pagar amb targeta, aguantar l’ironia de la caixera suggerint-me que actualitzi la foto del DNI. Resignar-me a que em bordin els gossos. És lo que té això de la fidelitat. No us cregueu però que tot siguin desavantatges. Aquests dies amb un mínim de vestuari podré fer algun seguiment o incursió en terreny enemic sense por a ser reconegut. Cada nit per sopar, jo que sóc de cullera i de plat de calent, menjo un bon plat de pasta de cabell d’àngel sense gastar-me un duro.
Epíleg
Als miralls de la barberia infinitat de perruquers reculen encara atordits per la situació. Sense apartar la vista dels cadàvers busquen amb mans insegures draps nets per netejar les navalles. Els seus dits tremolosos topen amb les ràdios que accidentalment engegen i canvien del dial la sintonia habitual de Radio Tàrrega per una altra totalment desconeguda. Sona The End, de The Doors, donant un to dramàtic i premonitori a l’escena. A fora és mercat.


                    (to be continued…)
 
 
 
(1) “Cosmòpolis” (2012), darrera pel·lícula del director canadenc David Cronenberg inspirada en el llibre homònim de l’escriptor Don DeLillo (Nova York, 1936) (nota de l’editor)
 
Anuncis