Etiqueta: The Edge

125 “Kashmir”

(Page / Plant / Bonham)physical-graffiti

LED ZEPPELIN

“Physical graffiti”

1975

 

Physical Graffiti. 40 aniversari.

Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)

Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).

I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.

En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.

12 “City of blinding lights”

(Música: U2 / Lletra: Bono)

U2

“How to Dismantle an Atomic Bomb”

2004

Al Carles, al que el temps no ha tret el noi
d’aquest home.

Un dia, la meva mare, lleguin les pàgines de la guia telefònic va dir “aquestes lletres del “llistín”cada cop les fan més petites”.  En aquestes que va a buscar les ulleres de la tia Pepa (que només hi quedava un vidre) i la meva mare es va quedar morta quan va veure “les lletres de metro…”. D’uns anys cap aquí però, ha tornat a poder llegir les adreces i els telèfons sense l’ajut del miraculós monocle. I no per que Telefónica s’hagui decidit a fer una tipografia més generosa, sinó per que, segons informacions que no recorda d’on les va treure, resulta que a mesura que un es va fen gran, va perdent visió. Però arriba un moment que ja no se’n pot perdre més i llavors es va recuperant fins que ja hi tornes a veure clar.

Bé, tota aquesta teoria, no se si molt científica, es podria aplicar en el terreny de la clarividència d’esperit. Em refereixo a ser àgil i perspicaç alhora de saber què és lo correcte i actuar en conseqüencia. Lo que podríem anomenar la integritat plena (que no integrisme), en el sentit ètic del terme. Amb el pas del temps, amb l’inocència definitivament perduda, i, tal com diu l’amic Joan Francesc Dalmau, “com animals sotmesos a la dictadura de l’estómac, la integritat total és impossible”.

Donc d’això és del que va més o menys la cançó d’aquesta setmana. Del desgast a que ens sotmet el pas del temps, amb la conseqüent pèrdua de la innocència. U2, grup irlandès de pop reivindicatiu, amb una gran trajectòria a les seves espatlles, ens han deixat grans temes en la memòria. Després d’uns treballs irregulars, l’any 2004 va tornar a irrompre amb força amb un bon àlbum ple de bones cançons. Jo en destacaria aquesta “City of blinding lights”, que conté tota la energia i èpica a la que ens tenien acostumats aquesta banda de Dublín. La formació és d’estructura de lo més clàssica: veu, guitarra, baix i bateria. Larry Mullen, Jr a la bateria i l’Adam Clayton al baix, personatges secundaris però fonamentals, creen una base sòlida i precisa que permet a The Edge dibuixar arpegis hipnòtics amb la guitarra, i al Bono cantar als quatre vents les seves proclames. Tot plegat forma una música compacta, que emociona i transmet una gran força.

I pel que fa al tema de l’integritat, esperem que la teoria sigui certa i, com la vista, arribi un punt que ens permeti recuperar-la del tot.


“Ciutat de llums enlluernadores”

Com més veus, menys saps
Menys saps conforme avances
Jo sabia molt més del que se ara

Cor de neó, ulls de dia radiant
Una ciutat il · luminada per lluernes
S’està anunciant en els cels
Per a gent com nosaltres

I et trobo a faltar quan no estàs a prop
M’estic preparant per despegar

Oh, et veus tan bonica aquesta nit
A la ciutat de llums enlluernadores

No miris abans de riure
Et veuràs lletja a la fotografia
Bombetes de flash, iris porpra
La càmera no pot veure…

T’he vist caminar sense por
T’he vist amb la roba que vas fer
Pots veure la bellesa dins de mi?
Què va passar amb la bellesa que tenia dins meu?

I et trobo a faltar quan no estàs a prop
M’estic preparant per despegar

Oh, et veus tan bonica aquesta nit
A la ciutat de llums enlluernadores

El temps … temps … temps … temps … el temps
No em deixarà com sóc
Però el temps no traurà el noi d’aquest home

Oh, et veus tan bonica aquesta nit
Oh, et veus tan bonica aquesta nit
Oh, et veus tan bonica aquesta nit
A la ciutat de llums enlluernadores

Com més sàpigues, menys se sent
Alguns preguen pels que altres roben
Les benediccions no són només per als que s’agenollen … per sort.