67 “Ins’t she lovely”

“Ins’t she lovely”
(Stevie Wonder)
Stevie Wonder
“Songs in the Key of Life”
1976


L’altre dia vaig anar al Mercadona a comprar quatre coses. Jo sóc més de Caprabo, amb el solc, les patates “al punto de sal”, el pidolaire assegut a l’expenedor del “Bon dia” i tot aquest rotllo. Però aquest dia, ves per on, vaig anar a la competència. De fet, si he de ser sincer ja hi he anat altres cops al Mercadona. Que no es preocupi la senyora Caprabo que no la deixaré per una altra (gran superfície, en aquest cas). Calia fer aquest aclariment si vull que el relat dels fets s’entengui.


Resulta que el primer cop la caixera que em va atendre (és un dir. Tenia la vista perduda i el cap no se on mentre les mans anaven soles. De tant en tant, entre cobrament i cobrament se li escapa algun esbufeg, ves a saber si d’avorrida o fastiguejada) estava embarassada (marrida en diria el meu amic Josep Guàrdia, que no s’està de formalitats. Cosa ben normal si atenem l’harmònic fluir de la natura. Fins aquí res d’estranya. La cosa es comença a enredar quan al llarg dels següents setmanes que he freqüentat l’establiment ja no n’és una sinó tres les caixeres prenyades. Fins i tot una quarta, al cap de poc temps. I és que hi han coses que s’encomanen, com el riure. Em sembla que això de quedar-se embarassada també. Ja vaig notant alguna cosa, un no se que, un pessigolleig a l’estómac. Una flux d’instint maternal per tot el cos.
Ara les veig a totes embarassades o susceptibles de estar-ho. A la que m’apropo a una caixera de seguit li veig indicis. Em dic: la panxa encara no se li nota però aquest rosadet i lluentor a la galta, aquesta miradeta brillant (continua perduda, amb el cap en un altre lloc i les mans li van soles) no pot ser d’altra. Caixeres o no caixeres, a totes les veig plenes o per omplir. Aquesta, si no ha caigut encara, caurà a l’acte (mai millor dit) La veritat és que totes, estant en estat de bona esperança o amb l’esperança d’estar en estat, estant més maques, fan més goig. Les carns tendres, molsudes i lluentes. Com diu la meva mare, “el greix a la cara llueix”.


Ja me les imagino d’aquí uns mesos, a totes de baixa, grasses, i satisfetes voltant per l’establiment, estarrufades presumint de criatures, en tot moment sota la mirada encandilada i amb un xic d’enveja de les noves (eventuals) caixeres (al menys sabrem on tenen ficades la mirada i el cap) Les mares aniran per tot el local d’aquí cap allà, canalla amb braços, fent gresca i ballant al ritme d’aquest “Ins’t she lovely”, d’Steve Wonder, al capdavant dels clients i demés empleats que van fent corrua (tipus conga) sortejant piles d’assortits ibèrics, pans, pernils, congelats i capses de polvos (sobretot capses de polvos)


Vaig baixar al celler dissabte a la nit, com sempre, llum d’oli en mà, en busca d’una nova pesa. La meva sorpresa va ser quan vaig veure el celler completament buit i fosc. Sembla ser, i això ho vaig esbrinar després, que eren tots al “Concert per la llibertat” al Camp Nou. o sigui, que l’ensurt no me’l va treure ningú. Deurien fugir per algun conducte secret del qual no en tinc constància (per això és secret, clar) i que potser ja hi era ves a saber de quan o que han anat fent amb les pròpies mans furgant amb algun utensili punxent o amb les ungles, de tot són capaços. Sigui com sigui, a la que ja m’anava a donar per vençut i resignat vaig avistar en un racó de la cavitat una figura fosca aclofada i amb l’esma ficat sobre una taula. A la que em vaig apropar vaig veure que era l’Stevie Wonder que feia el solitari (un gest sobtat i temerós em fa sospitar que estava fent trampa) L’home, de tant absort que estava pel joc ni se’n va adonar de la moguda. Un cop d’aire, potser provinent del nou conducte va fer volar les cartes i apagar el llum d’oli. Com aquell acudit del gat, sort en vaig tenir de l’Steve per sortir d’allà dins. Mentre jo anava d’aquí cap allà a les palpentes el caminava amb una seguretat i un aplom com si haguéssim estat a plena llum del dia.


Durant el trajecte que ens va portar a les escales vaig dir-li a l’Stevie que era un gran músic i un gran admirador de tota la seva obra. Per por a que s’emprenyés i em deixés a la meva sort no vaig tindre collons a dir-li la veritat: que des dels seus inicis, per allà als anys 60, fins que va fer la cançó per la banda sonora de la pel·lícula “The woman in red” (Gene Wilder, 1984) (coneguda aquí com “La mujer de rojo”) va fer discos magnífics, frescos i creatius, sobretot aquest gloriós “Songs in the Key of Life” , fent abaixar els pantalons als directius de la prestigiosa discogràfica Motown, essent a la vegada una mina d’or per la companyia. Però a partir de que la guapíssima Kelly Lebrock se li apugés la faldilla
 

(emulant la Marilyn Monroe a la famosa escena de “La tentación vive arriba” (Billy Wilder, 1955), a l’Steve Wonder se li va abaixar l’inspiració. La volada d’aquella tela vermella va marcar el final d’aquelles composicions meravelloses. Va ser com la bandera a quadres que assenyala el final de carrera. No cal dir que el compte corrent de l’Stevie ha anat creixent i creixent. Ja ho diuen que les persones que els hi manca un sentit en desenvolupen altres. En el cas de l’Stevie deu tenir un bon nas (el color de la faldilla tant li fot…)

https://youtube.googleapis.com/v/8r92A7ndnZk&source=uds