Etiqueta: Solsona

119 “Caminant”

(Música: Roger Mas /Lletra: Jacint Verdaguer)roger-mas-les-cancons-tel-luriques

Roger Mas

Les Cançons Tel·lúriques

2008

 

 

Tradicions innovadores

 

Aquest oxímoron que encapçala aquesta entrada vindria a ser una mena de declaració d’intencions del que Roger Mas vol aportar a la música. Al meu parer el compositor i intèrpret de Solsona recull el testimoni que al seu dia van enarborar una serie de creadors catalans, sobretot em venen al cap Jaume Sisa o Pau Riba, per fer música clarament influenciada per la música anglosaxona imperant del moment però alhora fortament amarada de la música d’arrel de les nostres contrades. Els textos també segueixen l’estela d’aquells, recorrent tant al llenguatge literari com al més popular i recondit, amb un clar gust per lo místic i ancestral. Si a tot això hi afegim una veu poderosa, maquíssima, tenim com a resultat un gran artista buscant i regirant d’innovar des de la tradició.

Els temes de Les cançons tel·lúriques, gairebé totes les lletres són de Jacint Verdaguer, versos populars, o bé d’altres autors. Potser per això no sigui el treball més significatiu per mostrar el que a dalt s’ha dit doncs prescindim dels textos del compositor solsoní. La bellesa de la proposta però, és massa temptadora per deixar-la escapar. Aquí la veu imponent del Roger Mas s’arrauleix amb el so inconfusible de la cobla, subratllant, de fet, aquesta recerca constant capbussant-se en les arrels de la música més nostrada.

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

 

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.

Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Jacint Verdaguer