Tag Archives: Setmana Santa

131 “Les avalanches”

(Miossec / R. Mortier)Jane Birkin

Jane Birkin

À la légère

1998

 

Penitència

Aquest dies distesos de Setmana Santa (sense anar a treballar, sense horaris…) intento aprofitar el temps compaginant esbarjo, tasques domèstiques i enllestir algun vídeo pendent. També em proposo continuar el blog amb els lliuraments que pertoquin. Inclús més si cal, per tal d’avançar feina per compensar els dies que surtin inconvenients. En moments d’eufòria fins hi tot m’arribo a plantejar de fer un lliurament diari insuflat amb l’esperit de la Setmana Santa, a la manera espartana (superant adversitats) o estoica (no hi ha dolor).  Ha passat mitja setmana i em trobo que amb prou feines he pogut escriure quatre ratlles que no lliguen per enlloc. També aquestes que llegiu ara em costen. Serà que la penitència és més difícil de suportar del que sembla en un principi.

M’he dit que d’aquí no passa i sigui com sigui el blog ha de tirar endavant. Potser sí que em volia fer el xulo passejant una creu de cartró i que al final ha estat una creu de veritat i de fusta massissa. Aquí va doncs, el lliurament d’avui. Auster i famèlic. Sense floritures. Potser ha de ser així.

Agrair a la Teresa Domingo la traducció de la lletra de la cançó. Les avalanches… Jane Birkin, que més que cantar xiuxiuejava aquella la sensual Je t’aime… moi non plus que de ben segur tots recordareu. Aquí ens ofereix un registre més melancòlic, amb un regust amarg ratllant l’existencialisme.

Les allaus

Les allaus que es desencadenen
quan el diumenge un s’avorreix
i fins i tot l’avorriment  trontolla
veient caure la pluja.
Un, llavors s’arromanga les mànigues
per impregnar-se de gelosia.
On ets, amb qui menges?
Hi ha alguna dona que et somriu?
S’inclina cap a tu quan li dius
que tens tot el diumenge,
que ets lluny de París,
que entre nosaltres tot trontolla
i que tu tens necessitat
una mica de la teva vida?

El meu home es manté sempre adolescent
i això m’encanta.
Sempre veu caure les allaus
de la mateixa manera que veu caure la pluja.

Les allaus que es desencadenen
quan el diumenge un s’avorreix.
Un s’avorreix i  s’inclina
sobre dubtes acumulats
que fan desencadenar
murmuris disfressats de crits.
El cor està del tot oprimit,
les pitjors sospites són permeses.
És com la set que un satisfà
de detalls i de llapis grisos.
Llavors, un  gira, gira com un diumenge;
un no pensa més en el dilluns
Un veu caure com una revenja
les allaus de pluges.

El meu home es manté sempre adolescent
i això m’encanta.
Sempre veu caure les allaus
de la mateixa manera que veu caure la pluja.

Les allaus que es desencadenen
quan el diumenge un s’avorreix.

Quan és lluny penso
en totes aquestes intuïcions;
imagino que ell avança,
dintre un bar, un local nocturn
amb un somriure ple de connivència
igual que el dia que vaig ser seva.
Però avui és diumenge
i la pluja no para de caure
com per ofegar les meves esperances.
Aquest home forma part de la meva vida
I també a la seva mínima vehemència
tirar-me a la lona.
Voldria que mantingués la seva innocència
i no pas la depravació.

El meu home es manté sempre adolescent
i això m’encanta.
Sempre veu caure les allaus
de la mateixa manera que veu caure la pluja.

I quan el diumenge estem junts
no hi ha mai avorriment;
i quan de vegades es preocupa per mi
el dubte s’esvaeix.

58 “Hallelujah”

“Hallelujah”
(Leonard Cohen)
Jeff Buckley
“Grace”
1994

“Només quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”

                                      
 Proverbi xinès

 

La Setmana Santa marca un punt d’inflexió dins el calendari i en el decurs del nostre fer quotidià. Sempre imposa i convida a la reflexió i al recolliment. Eus ací un escèptic com jo que al seu dia va participar de les processions, de nen, perquè era el que tocava, i més tard, sota l’anonimat de les vestes, compartint el fervor d’una empresa que requereix l’esforç de tots i cadascun dels participants. Cossos suats i respiracions accelerades. No vaig arribar a dur el Sant Cristo gros però sí una de les dues forquilles que el flanquejaven i que ofereixen suport material i moral al voluntari més sofert. En el meu cas tant és que es tractés de dur al coll al fill de Déu clavat a la creu com de pujar un gran rocall dalt del Pedraforca. La tasca de Sísifo. Deixo que el guió i les circumstàncies el marquin els altres. Jo només sóc i hi soc. Sols espero com a recompensa el fet de merèixer-la, com la felicitat. Per cadascú la idea és diferent, el concepte és el mateix.

Els rigors de l’hivern s’esvaeixen. Les boires se les va endur Sant Vicenç i els vents de març. Uns vents que fan passar núvols veloços que deixen entreveure de manera intermitent els rajos d’un sol radiant. Plou i fa sol. 

Per aquests indrets, per Pasqua, els camps s’omplen de gent. Petits i grans, nens, joves, papes, oncles, padrins, fillols, gats, gossos i altres animals de companya. Colles, famílies, petits o grans munions que s’esbarrien pel territori, que s’aclofen aquí i allà, a l’empara de masies, torres i cabanes, a l’esguard d’algun arbre o pantà. Temps enrere també n’era lloc d’acollida el canal d’Urgell quan les parets eren de terra i avançava vorejat per poderosos plataners. El repertori que ofereix  l’aigua en moviment, com el del foc, no s’esgota mai. El camp és una simfonia d’olors i colors. Els verds dels sembrats i els arbres en flor. El bon temps convida al joc i la disbauxa. Algú fa estona que ha encès el foc. L’olor de la carn sobre les brases fan protestar la panxa. Un bon dinar i xerinola.

Estirats sobre l’herba, el tip, la mandra i la claror ens sumeixen en un estat endormiscat (em ve al cap “L’après-midi d’un faune”, de Debussy) Estirat a terra un descobreix tot un univers. Una allau d’insectes treuen el cap. Un revol d’abelles van cantant un acord encisador. Les marietes prenen el sol presumides en màniga curta. Les papallones dibuixen capritxosos remolins. Aranyes enjogassades es gronxen sobre delicades teranyines. Un llangosto aterra sobre l’herba per moments després enlairar-se tant amunt que se’n perd el rastre entre els rajos de sol. El cargol es d’esentela alertat per un tro llunyà o per una llauna mentidera. 

Amb aquesta cadència emmandrida va caient el sol i amb ell la tarda. La fresca a la pell esborronada ens indica que l’estiu encara trigarà a arribar. Aquest dia ha estat una petita concessió. Un auguri d’esperança. Aquesta setmana hi ha hagut una detenció. Hi ha hagut un sacrifici. Hi ha hagut una resurrecció.

 

Leonard Cohen (Mont-real, Quebec, 1934) és un cantautor canadenc amb una marcada personalitat i poderosa veu. Per la bellesa i complexitat dels seus textos també se’l pot considerar com a escriptor. De fet al marge del seu treball discogràfic també ha publicat un grapat de llibres de poemes. “Hallelujah” a l’àlbum  “Various Positions” (1984), el 8è de la seva llarga discografia, quan la seva carrera com a cantant i poeta estava consolidada. De aquest tema se’n han fet moltes versions, algunes d’artistes de renom, i realment molt bones, però potser cap ha aconseguit superar la gravetat que infon la poderosa veu del Leonard Cohen. Tal com diu Patricia Linn al seu magnífic article El “Aleluya” de Leonard Cohen (El País, 22-10-2010):

“Entre las versiones de diferentes cantantes hay mejores y peores que la de Cohen. Aunque musicalmente algunas parecen, o son, mejores que la de su creador, solo la suya es fiel a la letra. Como dice del amor en una de las estrofas, el “Aleluya” no se trata de una marcha victoriosa. La letra y la melodía señalan que la vida, aún burda y grotesca, permite la dicha, pero solo como una faceta integrada con la soledad, la humillación, la vergüenza (…)  aunque son bellísimas, no transmiten lo que Cohen llama “el frío y roto Aleluya”.

Entre les diferents versions de la cançó hi trobem artistes de la talla de John Cale, K. D. Lang o Rufus Wainwright. Permeteu-me aquest cop concedir el lloc de privilegi a una versió (en contes de l’original), la de Jeff Buckley (Anaheim, Califòrnia (EUA), 17 de novembre del 1966Memphis, Tennessee (EUA), 29 de maig de 1997), fill del també músic Tim Buckley, dotat d’una veu sense cap dubte, extraordinària. La seva prematura i tràgica pèrdua, amb tant sols 30 anys, al morir ofegat mentre nedava al riu Wolf, no ha fet més que elevar la seva figura a l’estatus de llegenda.

A banda de les que pugueu buscar pel vostre conte aquí podrem escoltar 3 versions. La primera del Jeff Buckley, realment estremidora. Una segona, interpretada en directe el 2009 pel propi Leonard Cohen. I finalment una tercera, maquíssima, interpretada per quatre cantants noruecs (Espen Lind, Askil Holm, Alejandro Fuentes y Kurt Nilsen)
 

http://youtube.googleapis.com/v/YrLk4vdY28Q&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/ZvN5e4PzZYE&source=uds