Tag Archives: Rock català

149 “Licors”

(Pau Riba)Licors

Pau Riba

“Licors”

1977

 

El vídeo va matar l’estrella de la ràdio

El vi(nil)

Ja he comentat alguna vegada que durant els meus temps de joventut la meva relació amb la música havia estat del tot pura. Gairebé mística. Ja l’acte d’escoltar-la era tot una litúrgia. Treure el disc, primer de la caràtula i després de la funda de plàstic o de paper (segons discogràfica). sempre amb cura de no deixar-hi ditades, servant-lo pel canto amb els palmells de les mans. Amb gamusa, raspall i líquid apropiat, netejar acuradament la superfície de vinil. S’ha de fer amb un moviment circular, en sentit invers a les agulles del rellotge i de dins cap a fora. Exposar el disc a la claror, com una hòstia en negatiu, gran i ennegrida, per tal de comprovar-ne la total pulcritud. Col·locar el disc sobre el plat del tocadiscs. Comprovar que la velocitat de gir sigui la correcta: 45 rpm pel singles, 33 rpm pels elapés. Agafar el braç del tocadiscs i en una maniobra que, de tant fer-la ja tenim interioritzada: lleuger moviment de braç, cap a la dreta primer, que activava el plat i es ficava a girar. Després desplaçar el braç cap a l’altre cantó, i amb molt de compte, fins a col·locar l’agulla dins el solc del disc (per cert, hi han tocadiscs d’esquerres? Quan anava a les segles vas descobrir de de falç n’hi havia de dretes i d’esquerres) Aprofitar el breu marge silenciós per anar a seure davant l’equip i esperar que dels dos altaveus comenci a reproduís la música. I aquí és quan es produeix el miracle. La transsubstanciació. Aquell bocí de plàstic rodó negre es transformava en cos i sang redemptora.

El cos i la sang

Cap element s’interposa entre el disc i l’oient. S’estableix aquesta comunió entre ells. Cap mena de fisicalitat (crec recordar que en algun programa de televisió que un paio es trencava un disc de vinil i se’l menjava a trossos. Naturalment es una bestiesa, amb resultats incerts, segurament indigestos, però no es tracta d’això. Que de cap de les maneres aconseguia sentir allò que en essència duu un disc) Les úniques imatges eren les que el propi oient creava dins la seva ment.

Cos & sang

El vídeo

Si ens atenem al concepte purament estricte de lo què és un videoclip, és a dir, un audiovisual, o curtmetratge, o un seguit d’imatges que ofereixen una representació visual d’un tema musical i que serveixen, bàsicament, per la seva difusió a través del mitjans (la televisió, Internet més recentment), doncs com aquell que diu tota la vida que n’hi ha hagut de videoclips (és una manera de dir-ho). És als anys 80 però quan se’n comença a fer us i abús. La cadena MTV s’alimenta d’ells com si fos un vampir. Escoltar la música separant-la de les imatges suposava deslligar-la de qualsevol prejudici previ. Una mena de tast cec. Ni pentinats, pintes, colors, actituds. Ni posats ni postures. Ni estatures, ni mides ni xures. Res de tot això influïa alhora de valorar una música. Sols la música i res més. L’arribada del videoclip, o millor dir, el seu us massiu, va fer que tots aquests elements entressin en escena, tenim un pes cabdal, i que sovint, distreuen de la pròpia música. Alguns cops ha passat aquí, al Cansongs que, alhora d’escollir entre varis temes d’un mateix artista, finalment, seduït pel magnetisme de les imatges, m’hagi decantat, no pas per la millor cançó sinó pel vídeo que millors imatges oferia.

Un (utòpic) invent nou

Això no deixa de ser una reflexió que em faig en veu alta. Acceptar aquest postulats seria com dir que la manera idònia d’escoltar música és aïllat, completamenent allunyat dels músics. Seria com renegar de la música en directe, que en realitat és la manera més pura d’escoltar la música i sempre resulta ser una experiència irrepetible. De fet les gravacions busquen imitar, reproduir i conservar aquesta experiència. Per altra banda, beneïts siguin els discs, que tanta ens han ensenyat. En definitiva, si poguéssim escollir una manera ideal d’escoltar música seria la següent: estant asseguts confortablement al nostre sofà, prémer un botó i que l’envà del davant llisqués per deixar al descobert l’orquestra Filarmònica de Chicago, Georg Solti al front, interpretant la 6a de Gustav Mahler. Un cop acabada, i amb l’envà de nou al seu lloc, extenuats encara pels tres cops del destí, trobar-nos al nostre costat la Melody Gardot xiuxiuejant Baby I’m A Fool amb l’habitació en penombra. Per demanar que no quedi.

Pau Riba és un clar exemple que si el veus et poden caure (com vulgarment es diu) els collons per terra. Personatge estrafolari i provocador. Groller alguns cops. Pel context i pel que va suposar al seu temps, el lloc d’aquesta entrada hauria d’estar reservada al seu àlbum Dioptria, considerat pel experts com el primer disc de Rock en català. Personalment però, tinc debilitat per aquest Licors, paròdia de les peces de rock simfònic de l’època, utilitzant la mateixa estructura i desarrollo d’aquestes. La versió en estudi és una delícia. La versió en directe ja és una altra cosa. Enregistrada al primer Canet Rock, Pau Riba es troba en la seva pròpia salsa.

66 “Ull per ull”

“Ull per ull”

(Adrià Puntí)

Adrià Puntí
“Pepalallarga i …”

1998

Aquí tenim al Souleymane amb l’esquena dreta guaitant l’horitzó. Ha fet una pausa dins la travessia on ell i bicicleta forment un tot, una figura menuda i esquifida, esquemàtica, feta de fines línies que, a contrallum, són negre sobre blanc de cel ennuvolat. Cap tram però, per costerut que sigui, li doblega l’esquena, herència directa de la seva procedència reial.


Per sortejar l’autovia es val de carreteres secundàries. Un cotxe que passa veloç, amb so atronador (sembla una discoteca ambulant) el fa recordar i per un moment li venent imatges de la seva infantessa. Allà al seu país, de petitet, durant les llargues nits de tempesta i febre, la mare acarona al menut Souleymane. S’ha adormit, però un malson, un presagi de futur incert i amenaçador el neguiteja. Travessa camins d’asfalt on transiten besties de ferro. Més enllà s’aixequen amenaçadors gegants d’acer i vidre. Torres immenses que escupen foc. Aus d’acer trenquen el blau solcant el cel. Tot això acompanyat de sons diabòlics sorgits de llargues ristres de tecles de marfil fetes d’ullals d’elefants abatuts. El retruny de tambors ensordidors. Onades elèctriques, gemecs provinents del fimbreix de cordes acerades. Crits emergits de gorgues trencades, barrejats amb bafarades de fum i alcohol.


Cal espantar els mals esperits. Treure del cap del petit aquesta visió tèrbola i esfereïdora. Aquesta “música para mayores”. I la mare ho prova amb “música per a nens”, feta amb xiuxiueigs amorosos, amb el vent que gronxa les branques, amb les gotes de pluja que aterrissen i llisquen per sobre les fulles. El suau brunzir dels insectes. El batec rítmic del cor als polses. Finalment el menut Souleymane s’apaivaga i dorm tranquil.


El pas ensordidor de la botzina d’un camió el fa tornar al present. El Souleymane puja a la bicicleta i reprèn el camí. Amb pas ferm s’endinsa dins aquell futur incert que ja és aquí. Haurà de combatre, com els seus avantpassats, per salvar la vida. Enlloc de fieres, davant hi tindrà bèsties i gegants imponents, i aquest turment implacable que és la “música para mayores”.



Com ja ha passat altres vegades en aquest blog, no crec que tingui massa relació la cançó escollida amb l’escrit, però això és normal si tenim en compte que el Cansongs atén abans al cor que no pas al cap. Sols puc al·legar en el meu descàrrec que em venia de gust incloure a la llista l’Adrià Puntí (Salt, 1963) i aquesta extraordinària “Ull per ull”. És bonic com juga amb el llenguatge, amb la sonoritat de les paraules i mots tant catalans, amb una pronúncia tant gironina.
Considero a l’Adrià molt bon músic i compositor, però malaguanyat. No seré jo qui el jutgi, però em fa l’afecte que el seu caràcter turmentat ens priva d’un gran artista. És el nostre Tom Waits, el Tom Waits català. Un crooner vingut a menys, pianista de tuguris de mala mort, abatut i fracassat. El que passa és que mentre en el cas del Tom Waits, sent tant bon actor com és, el paper és impostat, amb l’Adrià és de debò.


La versió del LP i una altra enregistrada al Liceu pel documental “Rock & Cat” (Jordi Roigé, 2006), amb l’Adrià “derrotat” damunt del piano, realment estremidora.

Ben pensat sí que podem trobar-ne una de connexió: tot i parlar de la infantesa, “Ull per ull” és autèntica “música para mayores”. Ah, i no podem descartar-ne de noves de connexions, les que el perspicaç lector pugi trobar pel seu compte i risc.