Etiqueta: Rock alemany

268 “Soirée de Poche #25”

(Nails Frahm)nilsfrahm-creditdavidharris

Nails Frahm                

2011

 

Tradició i modernitat

Nils Frahm (Hamburg, 1982) recull la rica tradició de música electrònica alemanya dels anys 70’ per fer-ne una relectura afegint-hi elements de molts diverses fonts: minimalisme, ambient, música clàssica contemporània, techno… De tot això en surt una proposta interessant.

Nils Frahm, que és capaç de reproduir amb extrema exactitud les seves composicions, també es mostra alhora com un gran improvisador. Prova d’això és aquesta interpretació,  totalment improvisada, enregistrada a París el 16 de setembre del 2011, on ens transporta a espais molt llunyans. Sembla emular aquests aquell The Köln Concert de Keith Jarrett (Cansongs 31) que de ben segur ha influït aquest jove talent, amb molta carrera a l’esquena i molt futur per davant.

 

 

 

121 “Maroubra Bay”

(Edgar Froese)Edgar Froese-Epsilon

EDGAR FROESE

“Epsilon in Malaysian Pale”

1975

 

 

El somni del iogurt grec de mandarina

 

Avui, com qui no vol, m’he trobat amb la disjuntiva d’escollir entre retre homenatge a dos personatges il·lustres. Tots dos músics ben dispars. Al matí m’assabento per la radio que el bo del Demis Roussos havia mort aquest cap de setmana. A la tarda, via Wassap em fan saber que dimarts passat també ens havia deixat l’Edgar Froese. Si a migdia tenia coll avall dedicar-li aquest Cansongs al voluminós cantant grec, a la tarda els plans s’hem desmunten. És veritat que el Demis és l’abanderat d’alguns temes que intentava emular a la dutxa. Forever and Ever (coneguda aquí com Siempre y para siempre), My Reason (Mi Razón) i sobretot la tremenda Morir al lado de mi amor. Per refilar de valent. Em cauen les llàgrimes només de pensar-hi… Era tal la repercussió a Espanya que era d’aquells artistes que gravaven versions dels seus temes expresament en castellà.

Si alguna cosa tenen en comú l’Edgar Froese i el Demis Roussos és que aquest també va flirtejar amb la música electrònica de la mà del seu compatriota Vangelis. Però el que sempre recordarem d’ell serà la seva poderosa veu operística.

L’Edgar Froese és conegut bàsicament per ser el membre fundador de Tangerine Dream, grup longeu i prolífic, un dels pilars del Rock alemany i de la música electrònica en general, amb un so peculiar i inconfusible i que va viure la seva època daurada a la dècada dels 70 amb treballs tant rotunds com Phaedra (1974), Rubycon (1975) o Stratosfear (1976). Després el grup va patí canvis constants en la formació. Va enregistrar multitud de bandes sonores i molts àlbums però mai més va assolir l’impacte que van suposar aquells primers discos trencadors. Per la seva banda Edgar Froese alternava les gravacions de Tangerine Dream amb una carrera en solitari poc coneguda, sobretot eclipsada per l’ombra allargada del grup alemany.

Així doncs sempre que evoquem al Edgar Froese el veurem envoltat de teclats, sintetitzadors i tota classe d’artefactes i andròmines electròniques amb que va crear tot un univers sonor.

frosse

Els dos temes que conformen l’àlbum Epsilon in Malaysian Pale van ser inspirats per alguns dels llocs que Tangerine Dream van visitar durant la gira que el grup va realitzar per Australia l’any 1974.

104 “Hallogallo”

(Michael Rother/Klaus Dinger)Neu_albumcover

Neu!

“Neu!”

1972

 

 

Del Rock alemany i la guerra dels cent anys

 

Ja fa uns quants dies que em remeno per aquest projecte d’entrada. Per trencar amb les anteriors i demostrar el caràcter eclèctic i atemporal d’aquest blog m’he disposat a col·locar una peça de l’anomenat Rock alemany (també anomenat Krautrock), moviment musical sorgit a l’Alemanya Federal a finals dels anys 60. L’afany de simplificar, unificar, d’etiquetar tota una fornada de grups i col·locar-los a tots és un sol sac resulta ser sempre simplista, i segurament injust afegiria jo. Tot i així, no em salvo de la crema d’utilitzar aquestes classificacions alhora de parlar-ne o canviar impressions i tirar pel dret sense cap mania. En aquest blog ja han aparegut artistes del ram, doncs servidor n’era (n’és) un gran aficionat. Fervent i militant en el seu temps. D’una forma més esporàdica i nostàlgica en l’actualitat. He intentat documentar-me sobre el tema per mirar de ser didàctic però no se si és la calor, la mandra, o que la inspiració és a estiuejar  a Salou, o tot alhora, que la cosa costa lo seu. Igual és que l’estiu i el pensament alemany estan renyits, més habituat aquest a brumes i climatologia menys benèvola.

Ja que fa uns quants dies que estic encallat en lo que podríem anomenar el cas alemany, i no hi ha manera de d’avançar, miraré de tirar endavant aquesta entrada com sigui. És embla com si aquest blog, un cop ha superar els cent, li hagi entrat una mena de depressió post jubilació. I com que sembla que no vulgui passar per la porta, l’haurem de fer sortir la finestra, com l’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de la novel·la. I ara que parlem d’això, em ve al cap una anècdota que em va passar l’altre dia tornant de Sant Martí. Va ser quan estava arribant a Bellpuig que davant del Monestir de Sant Bartomeu, just davant de la residència un home molt gran (potser de cent anys) amb la mangala aixecada em feia senyes ostensibles per a que m’atures. Des seguit, és clar, em va vindre al cap l’avi centenari. Em vaig aturar i vaig baixar el vidre da la finestra del cotxe a veure amb quin una em sortiria aquell home. El paio, sense miraments obre la porta i em dia si li vull fer el favor d’acompanyar-lo al bar La Roda, uns tres-cents o quatre-cents metres més avall. Jo li sortia amb evasives, de si no ens renyarien a tots dos, mirant-lo de fer entrar en raó, més que res per fer temps doncs estava convençut que d’un moment a l’altre sortirien de la residència dues infermeres amb bata blanca i s’endurien, ja resignat, a l’avi escapista. Que va, home, em va contestar. Sempre hi vaig a passar una estona, mentre es trossava el cinturó de seguretat. L’aplom i determinació d’aquell home em van tombar. Quan vaig arrencar però, encara mirava de reüll pel retrovisor amb el temor de veure, aquest cop invertides, a les dues infermeres amb bata blanca, aquest cop sortien amb més pressa i més emprenyades que abans. Que carall, m’he dit. Aquest home, a la seva edat per que s’ha d’estar si vol anar una estona al bar? Per que ha d’estar sotmès a privacions? El trajecte, tot i ser curt, encara ha donat per que l’home em demanés de on era i per parlar del Barça i els nous fitxatges. Quan semblava que anàvem a abandonar la èpica del futbol per adentrar-nos en l’interessant terreny de la filosofia (alemanya?) ja havíem arribat. La visió del bar La Roda i la de dos col·legues, semblava que habituals, ha insuflant en aquell avi energies renovades i ha sortit disparat del cotxe, lleuger com un xaval de 16 anys. Gràcies, m’ha dit fervorosament mentre enfilava cap al bar tot entusiasmat. La naturalitat amb que l’han rebut els dos companys ha descartat definitivament la teoria de la fugida. Llàstima… de totes maneres si en aquell moment m’hagués trobat amb les dues infermeres, baixant desesperades i desencaixades pel mig de la carretera i m’hagessin demanat per l’home, els hi hauria indicat que l’havia deixat a l’Avenç, a l’altra punta de Bellpuig.

convent-de-sant-bartomeu_142952

On érem…? ah, sí. Al Rock alemany. Voldria afegir alguna dada rellevant. Aprofitar que m’he llegit de cap a peus el dossier que apareix sobre el Deutsch Rock a la revista Vibraciones (número 9. Juny, 1975) El Rock alemany neix en àmbits universitaris. Dels hereus d’aquella Alemanya vençuda, humiliada i avergonyida pel seu passat més pròxim. “El germen (i tradueixo directament del castellà de l’article de Ramón Gotor) s’incuba en la sentada que té lloc al Juny de 1966 davant l’Universitat Lliure de Berlín. D’aquesta actitud pre-revolucionaria sortiran les idees que donaran origen a les Comunes 1 i 2 de Berlín i per extenció al pensament predominant en la nova tendència musical (…) Serà a partir del Festival de Essen de 1969, on aquest moviment comença a agafar cos”. És el crític, productor i publicista alemany Rolf-Ulrich Kaiser qui assenta les bases del Rock-alemany, endreça el moviment, el seu ideari i en difon la música.

Faig un esforç mental però és en va. És com si la ment fos una cavitat blanca on hi vaig ordenant les paraules, afilerant-les de manera que formin alguna frase amb sentit. Però aviat les paraules comencen a trontollar. A descompondres en lletres inconnexes que xoquen entre si mentre fugen per obertures laterals i fosques fins a deixar la cavitat totalment buida. En blanc. Suposo que és lo que té la incompatibil·litat de l’estiu amb el pensament alemany.

Hi ha qui manté que els grups de Rock alemany estaven dispersos per la geografia (Berlín, Colonia, Hamburgo, Munich o Düsseldorf) i que no tenien gran cosa en comú… Només faltava això per embolicar-ho més… El que sí els uneix, al menys a un gran número d’ells, és l’experimentació amb el so, sobretot amb sintetitzadors, cintes magnètiques i altres aparells i andròmines dins els avanços en electroacústica del moment.

Neu! el formen Klaus Dinger i Michael Rother, dos membres sorgits d’una de les primers formacions de Kraftwerk (autèntic laboratori sonor), molt abans que el grup es dediques a les seves interessants i exitoses experiències cibernètiques. Finalment, malgrat tot (l’estiu, el pensament alemany…) sembla que alguna cosa s’ha dit del Rock alemany.