Etiqueta: Robert Glover

15 "Strange kind of woman"

(Ian Gillan / Ritchie Blakcmore / Robert Glover / Jon Lord / Ian Paice)

Deep Purple

“Made in Japan”

1972

Al principi de la década dels 70 hi havia la falera dels “clubs”. Ja hi era anys endarrere i també va continuant-hi sent uns quant anys més tard. Actualment penso que aquesta pràctica ja s’ha extinguit i sustituit per altres aficions i costums. Ara el jovent és més de trobar-se al carrer. Els “clubs” consistien en uns antros, a imatge i semblança de les discoteques de l’època, i que eren lloc de reunió i diversió del seu restringit grup de socis. Allí basicament s’hi realitzaven les activitats pròpies del lloc: reunir-se, xerrar, escoltar música, ballar, fumar i ingerir begudes alcohòliques (el Giró amb Coca-Cola era el cubalibre de moda). Una característica d’aquests “garitos” era l’autoconstrucció, concepte tant de moda actualment. Tots els components ajudàvem en la rehabilitació per tal de deixar-ho en condicions. Desembrassar, picar, enguixar, pintar, conectar cables, penjar focos, i un llarg seguit de tasques que enriutent dels manuals de bricolatge. La meva colla vam tindre tota una evolució en aquest sentit. Vam començar reocupant un antic galliner, que ja havia fet les funcions de club de la colla del meu germà, i vam acabar en uns baixos tipus celler.  La similitud amb una discoteca era evident. No hi faltava cap dels elements essencials: la pista, amb la bola de miralls penjada al mig, era la part central i més gran i era on es ballava. La cabina, habitacle tancat on hi havia l’equip de música i els comandaments de les llums, amb el “psicodèlic” al capdavant, aparell que sincronitzava les llums amb el ritme de la música. La barra, molt important per la degustació dels destil·lats. Els sofàs, imprescindibles per jeure. Si el lloc donava per fer-ho també hi havia el reservat, basicament una zona amb sofas però mal il·luminada, que no si veia gens, vaja. La seva funció era la de tocar calent. La resta de les parts estaven acribillades per focos de colors (bé bombetes pintades o recobertes amb celofanes de colors, i que tot sovint fumejaven) i que tampoc s’hi veia gran cosa, com deia aquell, “no s’hi veia ni per renegar”.

En aquest context, deuria córrer l’any 1974 quan vam prendre la decisió de comprar el nostre primer tocadiscos. Vam anar al Phillips de Tàrrega a veure que ens podia oferir. El senyor Phillips (així el recordo sempre que el veig. Al nostre poble també n’hi havia un…) ens va treure un flamant tocadiscos que s’ajustava a les nostres necessitats i pressupost. 7.500 de les antigues ptes. Era una inversió important i calia meditar-ho amb calma. Al sortir de la botiga algú (ho recordo com si fos ara) va preguntar “suposo que deu ser estèreo, no?”. Vam tornar a entrar per verificar-ho, i sí, era estèreo. Això va sembla que d’alguna manera ja justificava el preu que se’ns demanava. No se com va anar que per poder aconseguir els diners, uns quants, al sortir de classe a les tardes (jo llavors feia 7e d’EGB) anàvem a cal Puigfel a fer roquilles. Així doncs, durant una temporada vam compaginar els llibres d’estudi amb la rebosteria.

Va ser una bona experiència que es va veure recompensada amb la compra del preuat tocadiscos. Naturalment va presidir el lloc d’honor de la cabina. Quina inversió més bona. A fe que el vam amortitzar aquell tocadiscos! Per la seva agulla van sonar els més diversos hits de l’època. The Sweet, Slade, Gary Glitter, Status Quo, Chicago, The Silver Convention, The Rubettes, … fins i tot “el jardín prohibido”, del Sandro Giacobbe (aquesta era pels que anaven calents i volien fer cap al reservat…) Recordo que l’Antoni Macià (lo “Seco”, que ens estarà lleguint. Salutacions!) ens portava delicatessens de Barcelona com ara ELO, Boston, Steve Millers Band, Eagles i Queen. De tota aquesta tropa però, el meu disc preferit era aquest “Made in Japan”, de Deep Purple. El vaig escoltar tants cops que conto que el tocadiscos el tocava sense ficar-hi el disc. Quin talent aquests paios. Tot el disc és un portent d’energia i virtuosisme. Hi ha la famosa “Smoke on the water”, provablement la tonada de guitarra elèctrica més famosa de la història. La meravellosa “Child in time”. Finalment m’he decidit  per aquesta “Strange kind of woman” pel virtuosisme que demostraven. El Richie Blackmore, quina soltura tocant la guitarra! I l’Ian Gillan, quin xorro de veu aquest paio! (això que acabava de superar una bronquitis…). Res, que amb aquest terrabastall i aquests crits en deuria destrempar més d’un que deuria ser al reservat…

Un cop més us col·loco dues versions. L’una és l’original del disc i que em conec els gemecs “al dedillo”. L’altra és una versió reduïda, també en directe, i que també està molt bé.