Etiqueta: Richard Branson

254 “Tubular Bells”

(Mike Oldfield)Mike_oldfield_tubular_bells_album_cover

 

Mike Oldfield

“Tubular Bells”

1973

Campanes tubulars

L’any 1973 el panorama musical va quedar sacsejat per la publicació de Tubular Bells. El disc contenia una única peça, bàsicament instrumental, que s’entenia al llarg de les dues cares de l´elapé. Fins aquí res extraordinari si ens atenim als costums de l’època, on aquests temes mastodòntics i de llarga durada eren freqüents entre les gravacions dels grups de rock simfònic o progressiu. El que realment cridava l’atenció era que Mike Oldfield tocava pràcticament tota la llarga nòmina d’instrument emprats en el disc. L’altre punt rellevant era que Oldfield tot just tenia vint anys. Tubullar Bells és una obra molt madura per un treball de debut d’algú tant jove. Més sorprenent encara si atenem als rumors que indiquen que la peça va ser concebuda uns anys abans, quan el jove Mike era encara un adolescent. El disc va ser el primer llançament de Virgin Records. Richard Branson, el seu propietari i fundador va encertar apostant pel jove talent. Els redits d’aquest dins van assegurar l’estabilitat de la discogràfica.

Uns mesos més tard de la seva publicació va arribar la seva popularitat indiscutible. Tubular Bells va ser escollir per formar part de la banda sonora de l’Exorcista. De fet, s’associa més amb aquesta pel·lícula de terror que no pas amb el recés bucòlic que originàriament en realitat és aquesta mena de cànon in crescendo. Molt lluny de les possessions diabòliques. Particularment em sap greu aquesta dicotomia sensorial en què s’ha convertit Tubular Bells. Suposo que a Mike Oldfield també. Greuge mitigat, en part, pels moviments al conte corrent. Tal com deia Dorothy Parker, “les dues paraules més importants de la llengua anglesa són xec adjunt”.

Als qui no conegueu la peça us suggereixo no quedar-vos als primers compassos. Només hi trobareu dimonis lletjos, bruts i maleducats. Si continueu avançant descobrireu el paradís.