Tag Archives: Raimon

215 “Veles e Vents”

(Ausias March / Raimon)Raimon-Veles e Vents.jpg

Raimon

“Veles e Vents”

1970

 

Altars

Com ja s’ha dit moltes vegades l’intenció d’aquest blog era d’anar per lliure, mantenint-se al marge de l’actualitat, allunyat del soroll mundà. Voldria ser ocell de bosc. Seguir un ritme propi, sota els dictats de la intuïció, del cor o del pur caprici. Molts cops però el Cansongs s’ha doblegat davant efemèrides, esdeveniments o obituaris. Assumit això, deixarem que aquest blog flueixi pel seu curs natural. Ara per una tria de ves a saber quina conjunció astral, ara complint rigurosament amb les imposicions del moment. Aquest passat diumenge, 28 de maig, Raimon va fer al Palau de la Música un darrer concert de comiat amb el que el cantautor de Xàtiva posa fi a una trajectòria de 55 anys.

Dos dies abans, com cada divendres, rebia per correu electrònic el rigorós i puntual lliurament setmanal de “l’Àlbum de cançons” del Josep M Oliva. Ell, que com a bon periodista que és, sí que és molt d’atendre les urgències de l’actualitat, va tractar del comiat de Raimon. I ho feia justament amb Veles e Vents, cosa que em va complaure enormement perquè és una cançó que tinc en gran estima i és una de les més belles de totes les que Raimon ha composat mai. De les moltes versions que hi ha a YouTube he trobat una del senzill original i que inclou també la cara B. De nit, a casa, un tema realment misteriós i pertorbador que malgrat els anys que fa que no l’escolto, sempre he recordat.

A Raimon el vaig descobrir al pis del tiet Pere i la tieta Nuri. Deuria tindre 8 o 9 anys. El moble, amb l’equip de música i els discos del tiet, era com una mena d’altar al que m’apropava amb devoció. Les col·leccions de discos d‘una persona sempre m’han causat molt de respecte. Cal entrar-hi amb cura. Respectant-ne l’ordre i el contingut. Tota discografia està feta disc a disc, amb paciència, i al llarg de molt temps. Poca cosa n’esbrinarem de les motivacions i emocions que s’hi amaguen al darrera.

Perquè encara que no ho sembli la música empeny projectes, aixeca ànims, cura ferides. Després diran que la música no serveix per res.

Anuncis

76 “Que seas feliz”

(Consuelo Velázquez)

Imatge

Domingo Sardà

“Que seas feliz”

1955

Relativitats i arravasaments

– Compte amb la passió. Sempre ens duu a coses tèrboles.

– Com se la pot reemplaçar?

– Amb un seré entusiasme (mentre agafa una copa de vi) És més saludable.

– I més trist.

                              “The deep blue sea”, Terence Davies (2011)

A hores d’ara ja no cal dir que aquest blog es mou a batzegades. Lo que volia ser una tasca rigorosa i constant s’ha convertit en una cosa informal i imprevisible. Aquest vaixell no és pas la raó qui el governa, sinó la passió. No és el cap, sinó el cor. Són les emocions, l’afligiment o la eufòria, la tristesa, l’alegria o l’arravasament qui manejen el destí d’aquesta nau sense rom que s’obre camí entre grans onades i tempestes. Vorejant l’abisme, sempre a punt de precipitar-s’hi. Sempre a punt d’aixecar el vol.

El meu bon amic Mr. Raons (que sempre troba raons per tot) em va suggerir que, ja que havia fet una mena d’impàs en aquest blog, tornar-lo a engegar d’una manera triomfal, abordant (ni més ni menys) la situació actual, el moment, sembla que històric, en el que estem vivint. Personalment no sóc partidari de parlar de política en aquest blog, i em se fa difícil descriure tot el que està passant (o tot el que estic sentint) sense parlar de política i dels polítics. A banda d’això, la situació fa l’efecte de ser tant complexa que es fa complicat avançar esdeveniments o gosar a fer prediccions. I amb la velocitat vertiginosa en que canvia tot plegat, el que aquí quedés escrit podria ben bé tornar-se en paraules desfasades i buides de sentit. Sols reflectir els sentiments seria legítim (un altre cop la passió que s’imposa a la raó…)

A vegades va bé fullejar la premsa per agafar idees pels escrits del Cansongs. En un diari llegeixo aquest titular:

“Una discussió sobre la filosofia d’Immanuel Kant acaba a trets”

Penso, això sí que és nivell. I segueixo llegint:

“Un home va rebre un tret després de discutir amb un altre sobre les teories del filòsof alemany, Immanuel Kant, en una botiga de Rostov, al sud de Rússia. La discussió va anar pujant de to. Primer a cops de puny i malgrat que es debatia sobre filosofia, un dels tertulians va intentar acabar el debat amb una pistola de bales de goma que va disparar contra el seu oponent. La vida de la víctima no corre perill i l’agressor, de 26 anys, rau entre barrots i s’enfronta a uns càrrecs de 15 anys de presó”.

Aquí aquestes coses poden passar sempre i quan hi hagin interessos pel mig o es discuteixi de política, religió o futbol. A lo de la filosofia ja no hi arribem.

Clar que es temptador parlar de que hem fet una Via Catalana que convida a l’optimisme. Una Via, deixeu-m’ho dir, que combina seny i rauxa a parts iguals. El procés sembla no tenir aturador… però no, no vull anar per aquí. Ja hem quedat que res de política.

I no us cregueu. El sentiment independentista no l’he tingut sempre. Ja de ben jove, emprava la meva traça pel dibuix en pintar senyeres flanquejades per punys  empunyant falçs. De quan en aquell Seat 1430 una colla d’adolescents escoltàvem al Raimon, al Victor Jara i aquells cants reivindicatius, la idea d’una Catalunya lliure era una utopia (vegeu el Cansongs n 2). Més aviat un somni impossible i, un cop restablertes les llibertats a tot l’estat, un anacronisme. “Feu l’amor i no la guerra” era el lema que ens van deixar els anomenats hippies, i m’hi vaig acollir, en el sentit més innocent del terme, doncs em semblava, i encara em sembla, un argument més poderós que el de “independència”.

No se si anem bé… espero no estar parlant de política o l’haurem espifiat. Però hi han algunes coses que s’han d’esmentar, de la manera més respectuosa possible, per situar-se en el tema.

Als vint anys vam haver de passar el tràngol de la mili. Llavors ja n’hi havia de valents que es feien objectors, assumint les conseqüències. Lliurant-se de la mili i, en alguns casos, (no se com s’ho feien) lliurant-se també de les conseqüències. Els que no vam ser tant agosarats ni valents vam haver de conviure tot un any essent “polacos”. Allí van haver-hi verdaderes crisis identitàries, i algunes nits castrenses el fantasma del somni d’una Catalunya independent tornava a passejar-se entre les lliteres i passadissos de la companyia. Per sort, allí vaig fer tres bones amistats. D’aquelles que no s’obliden mai. L’Ismael, el Bernardino i el Ferran. Un basc, un gallec i un valencià. Podríem dir que dos eren de les “autonomies històriques”, i l’altre, com si fos de casa, doncs parlava i pensava com jo, en català. El Ferran, val la pena dir-ho, és filòleg i defensa i avala aquesta idea. No crec que estigui pas parlant de política… Déu mos en guard. Cal dir que tots tres eren (són) força il·lustrats. Gent de carrera, més gran que la majoria i que havien arribat allí un cop acabats els estudis i esgotades totes les “pròrrogues” possibles. Aquella voràgine, aquell sense sentit els hi anava molt gran. Gràcies a ells i a aquelles agradables tardes de tertúlies literàries als antics cafès de Madrid em van ajudar a mirar-m’ho tot amb certa perspectiva i a veure allò com un accident, un nen esgarrat que havíem de mantindre entre tots fruit d’aquella llarga nit (una nit de 40 anys) amb soroll de sabres que vam tindre que aguantar al nostre país.

I vam acabar la mili i, és clar, ja érem uns homes. I així ens hem anat fent grans campanejant la situació. Fins que arriba el recurs al Tribunal Constitucional cap a la reforma de l’Estatut. I aquí sí que no. Que ja havíem fet prou la vista grossa, tant pels d’aquí com pels d’allà, i això ja passava de taca d’oli. Vaig anar a la manifestació del 10 de juliol del 2010 per un motiu de dignitat. Hi vaig anar en condició de catalanista indignat, convençut que allò era una vexació contra Catalunya i les seves institucions. Els crits (bastants) de “in-inde-independència” els vaig interpretar com a innocents, propis de grups de joves, molt joves, fruit de la seva innocència i joventut, amb simpaties cap a Esquerra Republicana i que em recordaven a aquells altres joves, també molt joves, que escoltaven cançons de protesta ocults dins d’un Seat 1430.

L’11 de setembre de 2012, un any i escaig més tard, tornava a acudir a la segona gran manifestació, aquest cop cridant a ple pulmó i ben convençut: “in-inde-independència”. En aquell decurs relativament curt de temps alguna cosa havia canviat. Aquell vell somni s’havia despertat en mi. Però aquest cop, per quedar-se.

No tot són flors i violes. Per naturalesa acostumo a fugir de les masses (i dels telèfons) i m’allunyo per poder veure les coses amb perspectiva. Tendeixo a ficar-me al lloc de l’altre. Al lloc dels Ismaels, Bernardinos i Ferrans i rumio que en pensaran de tot això. Quan tinc dubtes o pateixo una crisi al respecte acostumo a comprar-me un llibre de cosmologia (manies que té un…) Res com allunyar-se uns quants anys llum per veure-ho des de una altra perspectiva (una alternativa serien els antics cafès de Madrid…) Per relativitzar-ho tot. Saber l’edat de l’Univers i la quantitat de galàxies que hi han et fa tornar més humil. Que una galàxia com la nostra pot contindre 100.000 milions d’estrelles. M’ha colpit especialment llegir i esbrinar coses sobre les supernoves, que són les estrelles que exploten. Els àtoms que formen el nostre cos van sortit d’una estrella que va explotat. És molt probable que, per exemple, els àtoms de la nostra mà esquerra i els de la mà dreta procedeixin de dues estrelles diferents. Com deien aquells versos, som pols d’estrelles.

Supernova

I bé, arribem al moment actual, amb aquesta Via Catalana il·lusionant i tot un futur esperançador per endavant. Sobretot, ja que vull tenir la consciència tranquil·la al respecte, amb la sensació que el què es demana és just. I que es demana d’una forma pacífica i respectuosa.

Tot aquesta situació però, em genera ansietat i desassossec. Per que això és com si fos un polvo que té tot un any de durada. I per molt que s’agafi amb entusiasme i doni bo, el “procés” es fa llarg i un es cansa d’empènyer i en pots sortir escaldat. A més, amb el perill que en canviïn les tornes i siguin els altres qui agafin la iniciativa. A sobre, les capses de profilàctics venen de tres en tres, i aquesta gent, amb les ganes que en tenen i els temps que corrent, no estan per malbaratar res. Espero no haver parlat de política.

El disc d’aquest Cansongs és, com l’escrit, un disc utòpic. Un disc que no existia però que de cop i volta s’ha fet realitat. Un disc segur que molts cops imaginat. D’un artista local. El Domingo Sardà (més conegut per lo Mingo el Carlets). Una veu prodigiosa i privilegiada que ens arriba molt endins. Sobretot cantant aquest ”Que seas feliz”, que amaga tota una història personal al darrera, i que, per pudor o per prudència, no goso explicar. De totes maneres, l’apassionada interpretació del Mingo el Carlets ens transmet tota la força i emoció del tema.

2 “T’he conegut sempre igual”

(Raimon)Raimon -Recital Madrid

Raimon

“El recital de Madrid”

1976

 

 

Lo Petit

Al Josep M. Vidal, in memoriam

Un fet casual ha fet que a última hora canviés la cançó d’aquesta segona entrega. No és que sigui massa donat a les necrològiques, i tampoc acostumo a memoritzar les efemèrides, tant si són de fets bons com de dolents. I fins i tot diría que ni tant sols sóc excessivament nostàlgic, encara que aquest àlbum em traeixi i faci pensar en tot el contrari. Voldria creure que el temps em donarà la raó, i a mesura que les cançons pretèrites i actuals es vaguin alternant quedi demostrat que no sóc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat que cada època té les seves coses bones.
El fet en qüestió és que la meva mare ha llegit a  la “Fulla Parroquial” que avui feia exactament 14 anys que havia mort el Josep M. Vidal (el Petit del Vidal), i m’he vist en l’obligació moral de retre-li aquest modest homenatge.

El Petit realment tenia dots de líder. Amb ell havíem estat companys de pupitre practicament tota la EGB. Arribà l’any 1976. Franco era mort. Deixàvem endarrere l’escola del poble, el Sr Ricardo i l’olor a tabac de pipa. Per primer cop anàvem a estudiar fora del poble. De sobte se’ns obria tot un món nou i ple d’expectatives.

El Petit, un parell de companys i jo anàvem ben de matí a agafar el tren que ens havia de dur a Mollerussa. El que recordo molt és el trajecte que va del poble a l’estació. De fet, aquest trajecte es feia molt curt, ja que hi ha 1 km i escaic i ens acompanyava el Lluís, el germà gran del Josep M. amb el seu Seat 1430, equipat amb volant esportiu, barres antibolc (tant el Lluís com el Josep M. ja n’havien xafat uns quants de cotxes…) i no se quants artefactes més. Eren lo que en se’n deia uns autèntics “fitipaldis”. A aquest petit interval de temps hi hauríem de sumar l’espera del tren, dins el cotxe. Al radio-cassette sonava Victor Jara, i sobretot aquest “El recital de Madrid”, d’en Raimon. Suposo que allí, dins aquell cotxe, es van acabar de forjar les meves conviccions idealistes. Escoltar com el propi Raimon traduïa una a una les lletres de les cançons i que a Madrid ens entenien i fèiem un front comú envers la intolerància i la injustícia. Que érem “molts més dels que ells volen i diuen”. No com ara, que sembla que ningú ens entengui, i que els antics ideals siguin causes perdudes.

“T’he conegut sempre igual” ens parla de la integritat en temps difícils. Cada cop que l’escolto recordo al Petit i la seva rialla, a aquells adolescents a l’interior del cotxe, plens d’incerteses, però amb la moral intacta.