120 “El Rescate”

(Enrique Bunbury)Bunbury

Bunbury

“EL VIAJE A NINGUNA PARTE”

2006

A Mel Mateo, bunburyà confés.

Hi han trucades que, com les bales, val més esquivar-les. 

Les Trucades perilloses

 

  • Sí? digui…
  • Bona tarda. El senyor Jordi Gabernet…?
  • Sí. Jo mateix.
  • Li parla Begonya Consol, per servir-lo. Molt bona tarda senyor Gabernet. Li explico. Miri, el trucaba d’Edicions Caparrós. Senyor Gabernet, em plau comunicar-li que des d’Edicions Caparrós ens fiquem en contacte amb vostè per anunciar-li que, a raó del 150è aniversari en què Apel·les Mestres va aprendre a caminar, la imminent publicació en exclusiva, i que ara ens plau oferir-li, com a client preferent que és, del magnífic llibre D’Apel·les Mestre al Pare Apel·les (1855-2005) 150 anys de poesia popular. Es tracta d’una edició a cura del prestigiós filòleg Joaquim Brotons. És un gran llibre relligat en pell i presentació de luxe en estoig, format del llibre: 27,5 x 38,5 cm, format amb estoig: 28 x 39,5 x 6,5 cm, consta de 870 pàgines i conté 1.200 il·lustracions, que inclouen mapes, gràfics, dibuixos i fotografies. Exclusivament per clients preferents com vostè, senyor Gabernet, i fent un esforç per recompensar la seva fidelitat i confiança, Edicions Caparrós els hi ofereix adquirir aquesta obra per tant sols 1.029 €. pensi que un cop ficada al mercat aquesta obra valdrà practicament el doble. Que? Que li sembla senyor Jordi…?
  • No, sí. Està molt bé… segur que deu ser molt maco…
  • Doncs que? Li enviem? Si vol la setmana que ve ja el pot tindre a casa.
  • Ep. No corri tant…
  • És més (no pensi que això li fem a tothom, eh…?), com que vostè és un client preferent d’Edicions Caparrós, junt amb el llibre vostè rebrà a casa seva un exemplar del diccionari Català-Lapao/Lapao-Català, edició facsímil, de forma totalment gratuïta. Naturalment vostè pot escollir de pagar de mica en mica. Li mantindríem les mateixes condicions i la mateixa quota que ha pagat fins ara. Que me’n diu senyor Jordi…?
  • Que no pot ser…
  • Ah, i no començarà a pagar fins al cap de tres mesos…
  • Som a gener… fins a l’abril vostè no comença a pagar. Ho fem…?
  • Em sap greu però no pot ser…
  • No em digui que no està bé un regal així…? Si vol no li enviem el dia de Sant Jordi? I no comença a pagar fins al juliol…
  • Em sap greu però és un mal moment…
  • No em dirà que no sigui una bona oferta…?
  • Sí, però de veritat que ara no pot ser…
  • Per que, senyor Jordi?
  • Bé, que li haig de dir. És un mal moment. Tothom sap com estan les coses. Hi han altres prioritats i s’han de descartar gastos…
  • Au va, senyor Jordi. Una persona com vostè, llegida com és. Si cada mes només són 12 € de no res . Miri, si vostè fa un cafè cada dia ja li costa més diners.
  • M’estimo més fer el cafè.
  • …aquí ens consta que al seu dia vostè va adquirir la nostra Enciclopèdia i que disposa de totes les actualitzacions. Veig, senyor Jordi que li faltaria la darrera actualització i que al seu dia no va adquirir. Això sí que ho ha de fer. Ara mateix té tota una col·lecció esgarrada. Amb un any l’haurà pagat. I un any passa de seguida.
  • Ja li he dit que no.
  • Com va d’atles?
  • Pensi que amb pocs anys el món ha canviat molt. Jo li puc oferir un atles totalment actualitzat que fins i tot preveu com serà el futur estat de Catalunya un cop acabat el procés sobiranista.
  • Vostè no pot viure sense això, senyor Jordi.
  • I la seva senyora?  Li agrada cuinar…? Precisament tenim una col·lecció, Receptes del món, de 24 volums, que ve presentada amb una caixa d’un aliatge de pedra natural i alumini fos, totalment antiadherent. És realment fabulosa…
  • Sóc solter.
  • Ja… Té fills senyor Jordi? Tenim una col·lecció preciosa que se’n diu La canalla, que…
  • Escolti…? No la sento…
  • Senyor Jordi? Que em sent? Tenim un joc de paelles…
  • Sembla que s’ha perdut la senyal…
  • Senyor Jord…
  • Tuuuuttttttt…

 

Dos anys i moltes trucades més tard…

  • Digui…?
  • Senyor Jordi no pengi si us plau.
  • Senyora Begonya, que no va quedar clar que…
  • M’ha de comprar els llibres.
  • Ja li vaig dir el darrer dia…
  • Aquest cop m’ha d’escoltar. Pensi que duc un revòlver a les mans i sóc capaç de fer un disbarat.
  • Que es pensa? Jo també he pres les meves precaucions. Jo també vaig armat i puc fer qualsevol cosa…
  • Jo li he dit primer.
  • Tant és. Aquí no hi ha normes que valguin.
  • Vostè s’ho ha buscat.
  • No, senyora Begonya, per l’amor de Déu…

Es senten dos trets, gairebé a l’uníson.

Es senten plors.

  • No he sigut capaç…
  • Jo tampoc…
  • Senyora Begonya. Em pensava…
  • Jo també…

Després d’una pausa…

  • Quina mida deia que fa el llibre…?

Les Trucades Perilloses from Jordi Giribet on Vimeo.

Mai vaig estar de Héroes del Silencio. No sé si per la impostura dels seus membres, o per la música que no m’acabava d’arribar. Sigui com sigui, sempre els vaig mantindre al marge de les meves orelles i dels meus prestatges. Amb Bunbury ja va ser una altra cosa. Un cop dissol el grup el músic aragonès es llança a una carrera en solitari plena de idees i propostes renovades. Això ja s’acostava més als meus gustos musicals i, naturalment, als meus prestatges. He de dir que darrerament li he perdut la pista i no he escoltat amb la deguda cura els seus darrers treballs. Jo diria que el darrer disc que m’he escoltat bé, estant al cas, ha estat el que va fer amb col·laboració amb el Nacho Vegas, cap allà l’any 2006.

Tot lo anterior és força interessant, i en la meva modesta opinió, potser junt amb Flamingos (2002) el seu disc més redó sigui El viaje a ninguna parte (2006), àlbum doble al que pertany precisament El rescate, el tema que ens ocupa en aquesta entrada. Tot el disc està molt bé. Aquí ens trobem a un Enrique Bunbury pletòric, fresc, inspirat. Més contingut que mai i allunyat dels excessos i amaneraments que mostra en altres treballs (i que encara arrossega de Héroes…)

Amb el temps he anat insistint i temptejant coses sueltes de Héroes de Silencio i, tot i que encara em resulten alients, he descobert alguna joia com ara La chispa adecuada, un tema rodó. És per això que no he pogut resistim a incloure aquest a cançó al Radioblog d’avui. Suposo que dir que La chispa adecuada és el tema que li agrada més de Héroes del Silencio deu ser com dir que el vinagre que més bo és el de Mòdena, que és precisament un vinagre que agrada a aquells que no els hi agrada el vinagre (jo també m’hi incloc en aquest grup…)

La tria de les cançons del Radioblog obeeix exclusivament al gust personal del que aquí suscriu. M’agradarà conèixer l’opinió del Melcior al respecte, i que en pensa de tot plegat. Serà per que és de la Franja, i que deu tenir una arrel força enfonsada que s’obre pas amb vigor cap a l’Ebre. Se del cert que aquest maño impertinent li té el cor robat.

Radioblog
(relació de temes)

Alicia (expulsada al País de las Maravillas)
Radical Sonora
1997

Canción para una discoteca
Panero
2004

No fué bueno, peró fué lo mejor
El tiempo de las cerezas
2006

Hoy no estoy para nadie
Flamingos
2006

La chispa adecuada (bendecida III)
Avalancha
1995

117 “Dress”

(PJ Harvey / Rob Ellis)PJ Harvey-Dry

PJ HARVEY

“DRY”

1992

 

 

Vull deixar-ho (tenim un pla)

 

Nota introductoria.

Igual que Rayuela, la genial i memorable novel·la de Julio Cortázar, aquest és un lliurament que es pot llegir de diferents maneres. També, com en el llibre de l’escriptor argentí, convidarem a llegir-lo de diverses maneres: l’una, llegint-lo de forma corrent, en l’ordre que està escrit, des del principi fins al final, sense entretindre’s en els interludi musicals que hi ha entre els diferents capítols. La segona, seguint l’ordre fil per randa, escoltant, després de cada capítol, l’interludi musical que pertoca. Encara hi ha una tercera manera, especialment pensada pels mandrosos. Una versió íntegra en àudio. La versió radiofònica del Vull deixar-ho (tenim un pla) que realment promet.

1

Trobaria a la Maga? Li va dir l’octogenària lectora a la Magalí, amb to de complicitat i en senyal inequívoca que ja havia començat Rayuela, tal com aquesta li havia recomanat. Recomanar la lectura és com fer una bona obra. Aquesta tarda la Magalí torna a casa satisfeta. Havia passat a buscar el Nel per la llar d’infants i l’Egon els rep remenant la cua. Just al mig de la porta de casa, a l’alçada dels ull hi ha penjat una nota on hi ha escrita una frasePost-it-1
Va carregada de bosses i amb feines i treballs obre la porta mentre l’Egon llepa el Nel de dalt baix. Encén el llum del rebedor amb el colze mentre amb un joc de cames i d’espatlla tancava la porta lliurant al Nel de la llefiscosa llengua de l’Egon. Hola! Ja som aquííííí! crida la Magalí des del rebedor cap a l’interior de la casa que està a les fosques i aparentment buida. La Magalí creua la sala d’estar-menjador per anar a deixar les bosses a la cuina. És el Nel qui encén el llum de l’estança revelant la presencia del Joan Francesc assegut al sofà, lligat i emmordassat, quiet com un sant i, és clar, en silenci. El Nel corre cap al seu pare, i després de fer-li una abraçada, s’asseu al seu costat tot encenent la tele per veure dibuixos animats. I què? Com ha anat el dia, carinyo? demana la Magalí des de la cuina mentre buida les bosses. A la porta de la nevera hi troba un post-it on hi fica: Post-it-2

A Perfect Day, Elise (Uh Huh Her, 2004)

2

La Magalí banya al Nel. Quan ha entrat a la cambra de bany ha trobat enganxat a la part superior del mirall del lavabo un post-it amb aquesta frase:Post-it-3Mentre omplia la banyera i anava rumiant sobre el significat d’aquella frase, li ha vingut com un tret. Ha sortit disparada cap a la cuina, ha omplert un got d’aigua i l’ha dut al Joan Francesc. Ostres, perdona! Que despistada que sóc. Tot abaixant-li el mocador de la boca. Magalí, escolta. Hem de parlar, diu el Joan Francesc en to desesperat. Sota el mocador, enganxat a la galta, hi ha enganxat un post-it que hi diu: Post-it-4Deslligam sispl… li fica el got a la boca. L’aigua fresca sacia la seva sed mentre ofega les paraules. Perdona, sóc un desastre… Després d’un sant Hilari i refent l’alè, ha tornat a la càrrega. Ja m’ho he repensat. De veri… La Magalí l’emmordassa.

En aquella llar la vida familiar transcorre plàcidament. La Magalí prepara el sopar mentre mentre pare i fill miren els dibuixos i juguen plegats. Les cames immòbils del Joan Francesc serveixen d’altes muntanyes per on el Nel fa transitar cotxes, trens i excavadores. Les lligades i nusos de la corda que el tenen fermat al sofà estan molt ben fets, apressos d’un tutorial al YouTube. Al Joan Francesc no se’l havia vist tant quiet des del dia que van exposar-ne un retrat a tamany real, a la biblioteca de Mollerussa. La Magalí ha anat a l’habitació a ficar-se còmoda. A la porta de l’armari ha trobat un post-it: Post-it-5 Avui han passat moltes coses! ha dit la Magalí des de la cuina, elevant la veu per sobre el borbolleig de l’olla i els escarafalls dels dibuixos animats. Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs…!

Ara la Magalí és al menjador donant-li el sopar al Nel. Des de fora, darrera la vidriera que dona al jardí, l’Egon contempla l’escena impacient esperant el seu torn. Molt bé, Nel. Així m’agrada… que t’ho acabis tot. T’has de fer gran… Ara li explicarem al papa lo que ha dit la senyoreta. Saps què, papa? Es veu que avui al cole, quan tocava relaxació, el Nel i tres nens més s’han ficat a cantar i a saltar… La Magalí gira el cap i per l’expressió dels ulls li sembla que el Joan Francesc vol dir alguna cosa. Ui, que tonta. Ja em semblava a mi que em descuidava alguna cosa… S’aixeca, va cap a el televisor, atura el vídeo dels dibuixos i deixa les notícies. Així millor, oi? I ara el Nel s’acabarà aquestes tres cullerades de no-res. Oi, Nel? Doncs, el que et deia, es veu que han armat un terrabastall… Unaaaa… I saps que m’ha dit la senyoreta? Que els nens fan el que veuen fer a casa… doosss… trobo que s’ha passat un pèl. Diu que vol parlar amb nosaltres. Em sens, Joan Francesc…? … i treesss!!! Molt bé!!!!!

To Bring You Me Love (To Bring Me Love, 1995)

3

El Nel ja és a dormir. Quan l’anat a portar al llit, al capçal hi havia un post-it. Post-it-6 La Magalí ha sentat al Joan Francesc davant la taula parada. Soparan plegats. Té un ingeniós artilugi, una mena de cadira de rodes que va la mar de bé per traslladar al Joan Francesc d’aquí cap allà. Al lavabo, al llit, a taula, sense haver-lo de deslligar. Li treu el mocador de la boca. La nota amb elPost-it-4  queda al descobert. Per l’amor de Déu, Magalí. M’has d’escolt… Amb la forquilla li fica un tros de truita a la boca i fa un remenat amb les paraules. No parlis mentre menges Joan Francesc. Ja saps el que et va passar l’altre dia… pensava que havia de trucar al Cap. Mentre mastega proba de desenganxar el post-it amb moviments de galta i ganyotes vàries.

El Joan Francesc torna a ser al sofà (lligat i emmordassat) mirant un documental de La 2 (em sembla que va de foques) La Magalí seu al seu costat. Ah, no hi pensava. Saps la senyora Conxita? Sí… aquella senyora gran que et vaig dir que va vindre un dia a la biblioteca i que em va dir que volia llegir? Doncs resulta que la tia s’ha aficionat tant que no para. Oh, uns totxos… avui m’ha dit que ha començat a llegirRayuela”. T’imagines…?

In The Dark Places (Let England Shake, 2011) 

4

La Magalí s’ha anat a dutxar. Al telefon de la dutxa hi ha un post-it plastificat que hi diu: Post-it-7Quan surt té un ensurt de mort. Merda…! El Joan Francesc no és al sofà. S’ha deslligat i sols hi resten les cordes escampades. A la Magalí li entra un atac de pànic. Va a l’habitació del Nel i tampoc hi és. Déu meu…! Va cap a la cuina i la porta de l’armari de sota la pica és obert. La galleda de la brossa es abocada al terra. No pot ser…! Veu la vidriera que dona al jardí mig oberta. A fora és fosc i fa fred. S’abriga, agafa una llanterna i surt al jardí. Uns metres més enllà, darrera uns matolls hi ha el Joan Francesc és assegut al terra amb les cames creuades. Sobre les cames hi té l’ordinador portàtil on hi escriu compulsivament. La claror de la pantalla li il·lumina la cara. El Nel i l’Egon estan distrets jugant. La Magalí i el Joan Francesc es miren. Ha estat el Nel qui m’ha deslligat. Neeel…!? I l’ordinador? Estava amagat… L’Egon m’ha ajudat. Egooooon…!? No puc deixar-ho, Magalí, diu el Joan Francesc. No tinc prou força de voluntat. Joan Francesc…!? La Magalí s’asseu al seu costat mentre comparteix l’abric i l’abraça. El Nel i l’Egon s’hi arrauleixen guarint-se del fred sota aquella nit estrellada. No tinguis por, diu la Magalí. Entre tots quatre ho superarem. L’Egon, d’una llepada s’ha endut l’etiqueta amb el Post-it-4 que encara penjava de la galta.

We Float (Stories From The City, Stories From The Sea, 2000)

Vull deixar-ho (tenim un pla) from Jordi Giribet on Vimeo.


Aquest cop el Cansongs és un festí. Una bacanal musical. Una borratxera de temes de la inigualable PJ Harvey. Al llarg de la seva dilatada carrera, la intèrpret i compositora anglesa s’ha anat amollant al pas del temps.  Ha passat de la cruesa i contundència dels primers treballs al lirisme i sofisticació dels darrers, però sempre mantenint un gran nivell. Això fa que sigui difícil escollir un sol tema. He volgut escollir aquest Dress, del seu àlbum de debut. Tema directe i desgarrat, on es mostra tota la força d’una de les grans dames de la música popular del nostre temps. En la versió en directe podem veure com la vella fórmula de banda de rock & roll, la més austera, en forma de trio, guitarra, baix i bateria, li ve com anell al dit a aquest tema.