Tag Archives: punk

220 “London Calling”

(Joe Strummer / Mick Jones)The Clash-London Calling

The Clash                  

“London Calling”

1979

 

Clàssic del Punk

Per aquests dies mandra, ralentí i calor inclement, què millor que un clàssic incontestable. Bona música i poc text. Molt gra i poca palla. The Clash i el seu exitòs London Calling, un torpede just a la línia de flotació. El títol de la cançó fa referència a la frase amb que la BBC obria les seves emissions pels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial (“This is London calling…”es podria traduir com “Aquí Londres emetent…”)

London Calling és un manifest, tota una proclama on es fa referència a temes candents del moment relacionats amb el perill nuclear, el canvi climàtic, l’atur, el mercat musical, els conflictes racials i l’abús de drogues a la Gran Bretanya.

La portada, aparentment molt senzilla però força treballada. Des de la tipografia, un homenatge al primer àlbum d´Elvis Presley fins a la fotografia (obra de la fotògrafa Pennie Smith), tècnicament fluixa però impactant i plena de força. La revista Q la va escollir com una de les millors portades de la història, perquè “captura l’últim moment del rock and roll, la pèrdua total del control”.

La versió d’estudi, una en directe, totes dues subtitulades al castellà. I una versió catxonda amb noms il·lustres.

Anuncis

61 “Mask”

“Mask”
(Daniel Ash / David J / Kevin Haskins / Peter Murphy)
Bauhaus
“Mask”
1981

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estreta que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta:

qui collons aixecava la taula?

(to be continued…)

Bauhaus és una banda de post-punk (Northampton, Gran Bretanya) formada l’any 1978 i que s’ha disolt i tornat a reagrupar vàries vegades però van viure el seu màxim esplendor durant els primers anys de la dècada dels 80. Fan una música fosca, recaragolada i que veu de diferents estils, com el punk, la música gòtica o el Krautrock alemany. Les lletres són críptiques i enrevessades. Durant la segona meitat dels 80’ i tot els 90’, mentre la banda es manté separada, alguns membres del grup (Peter Murphy, Daniel Ash) aprofiten per emprendre les seves respectives carreres en solitari amb desigual sort i èxit comercial. Bauhaus ha composat un bon grapat de cançons dignes de destacar, entre elles aquesta “Mask”, certament inquietat i que no ens deixa indiferents. Sembla que actualment la banda torna a estar en actiu per seguir-nos turmentant i transportar-nos als nostres pitjors malsons.
Podem escoltar la versió del disc i una segona en directe.

“Màscara”


L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada

capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida

amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix



http://youtube.googleapis.com/v/7mQbFlh-Vno&source=uds