279 “God If I Saw Her Now”

(Anthony Phillips)ANTHONY-PHILLIPS-Geese

 

Anthony Phillips

“The Geese & The Ghost”

1977

D’oques amb mantega i fades escaldufades

Ara feia temps que no treia a la palestra un d’aquells discos adquirits a Andorra. Tresors preuats transportats en llargues, inacabables travessies en autocar. Jornades d’hivern, marcades pel calendari futbolístic. Al matí, assalt a les botigues. A la tarda un partit anodí, ple d’insults, poca història. Sempre perdíem. A la tornada, ja fosc, anxovats dins l’autocar com a sardines, amb el botí al sarró. Calia però travessar la frontera, l’últim escull fins a assolir la llibertat. Barreres, uniformes, llanternes. “¿Algo que declarar…? Tots quiets al seu seient. Muts i a la gàbia tenallats per la por. Ambient carregat. Una calefacció excessiva. Barreja de suor freda, liniment Sloan i formatge escaldufat. Hi ha una edat en què la por no té mesurador. Tampoc la culpa. Després, de més gran, ja depenent de l’amplària d’espatlles. Però en aquell moment, no. Tant era ser un pròfug de la llei com dur un paquet de més. No és fins ara però, que caic en el compte que en aquell silenci s’hi ocultaven interessos diversos. Els meus, a banda d’alguns encàrrecs làctics, bàsicament eren els discos. Potser no tot eren formatges de bola, barres de mantega, paquets de sucre o cartons de tabac. Igual duien revistes porno, pamflets subversius, consignes secretes, fàrmacs, substàncies prohibides o maletins buits.

Ja negra nit, els discos arribaven a casa llefiscosos de mantega. Però sans i estalvi. Es veu que els Pirineus sempre s’han travessen millor untats. De mantega o del que sigui.

Anthony Phillips va ser un dels membres fundadors del grup britànic Genesis. L’any 1970 va deixar la banda després de la gravació del segon disc Trespass per prescripció facultativa (por escènica i una pneumònia). The Geese & The Ghost va ser el seu primer treball en solitari on aprofundeix en els sons bucòlics i reminiscències medievals. Trets característics amb els quals ja van deixar petjada als primers treballs de Genesis.

 

141 “Lonely Women”

(Ornette Coleman)Ornette Coleman

Ornette Coleman

The Shape of Jazz to Come

1959

 

Free por.

El destí ha volgut que, no una mort sinó dues, m’hagin fet deixar per un moment les fascinants imatges de l’escala en hifi en que aquests dies em trobo sumit. Una mena de trànsit enlluernador. De manera irremissible fa que tinga aquest blog abandonat, i per tant, als seus seguidors, com aquell que diu, menyspreats. L’edat no perdona i sofà i televisió fan una combinació implacable. Així doncs, el luctuosos fets que m’han fet despertar del meu abaltit repòs han estat, la desaparició de dos personatges de pes. Per una banda, la mort de l’Ornette Coleman, magnífic saxofonista alt i gran impulsor de l’anomenat free jazz, un estil musical que, com el Red Bull, et dona ales. La seva ha estat una discografia sense concessions, plena de troballes estètiques, de propostes ossades. Com escrivia avui mateix Iker Seisdedos a El País, “las composiciones de Coleman (…) abrieron tantas puertas como cerraron las ventanas del provecho económico”.

L’altre personatge que també ens ha deixat aquests dies és Christopher Lee que va encarnar (compartint amb Bela Lugosi aquest honor) al conde Dràcula més famós de la història. Aquest senyor de perxa imponent forma part del meu imaginari més íntim. I és que Christopher Lee va ser el primer que em va fer tindre por. No parlo de la por innata. La que duem tots als nostre gens, la que tenim per instint. Aquesta pot estar provocada per un ensurt, un soroll sobtat, la foscor. Parlo d’aquella altra por, l’anhelada. La que anem a buscar amb tot el coneixement del món, per exemple, dins una sala fosca de cinema. El delit per la por col·lectiva. Com no estremir-se atrapat en aquell castell lúgubre habitat pel vampir d’ulls sangonosos? Com no esgarrifar-se sota la fiblada d’aquells ullals freds? Però sobretot tinc gravada, quan tornava sol cap a casa, la visió (imaginada) del vampir ocult en la foscor, perseguint-me pels carrers mal il·luminats, mentre jo cantava a ple pulmó per espantar la por (Qui canta el seu mal espanta. Sols conec dos motius raonables pel que algú canta: l’un és per que està molt content. L’altre, per que està cagat de por)

9-christopher_lee_theredlist

Miri com és miri, d’alguna manera la música em va salvar. Segur que en aquells moments però hauria agraït una estaca ben afilada, o una bona cabeça d’alls. L’aguerrit vampir segurament també hauria caigut seduït per les misterioses notes d’aquesta Lonely Women sumint-lo en una tristesa que hagués durat de per vida. Una versió enregistrat en directe a Viena l’any 2008. Després dues versions maquíssimes. Per caure rendit en braços d’aquesta dona solitària.