Tag Archives: pingüí

94 “Perpetuum Mobile”

(Simon Jeffes)Penguin Cafe Orchestra - Signs of Life_front

Penguin Cafe Orchestra

“Signs of Life”

1987

 

El somni dels pingüins

Ens trobem dins d’un somni. El bar Foment s’ha vestit de gala per acollir un acte excepcional. És mitja nit i al bar Foment no hi cap un ou. Està abarrotat fins dalt de gent disfressada de pingüí. Fins i tot els cambrers, els jugadors de la butifarra i la gata que volta enjogassada per damunt del taulell. Fins i tot Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs), que mantenim ferms la nostra posició estratègica a la barra, prop de la cafetera. Tots ens hem avingut a lluir aquesta indumentària blanca i negra. Tots menys el Guido, que s’ha presentat vestit de de centurió romà. Armadura que de lluenta fa mal de mirar. Sandalies troçades fins als genolls. Capa de color vermell intens. Casc coronat amb crinera de cavall (sembla idònia per passar el raspall…) Amb la seva presencia, realment imponent (ai, si al seu dia l’hagués conegut el Cecil B. DeMille…) dona la nota (de color) dins aquesta mena de tauler d’escacs desmanegat. Aquesta efígie de trets perses s’erigeix poderosa entre la munió d’aus amb maneres de caminar axarlotades. És l’únic que no ha interpretat correctament el contingut de la missiva redactada amb pulcra cal·ligrafia, negre sobre blanc, rigorosament lacrada i entregada en mà per un emissari, una mena de patge invertit, que reparteix cartes en lloc de recollir-les. El Guido, alt com és, amb el neguit sols l’ha llegit alt per alt i, és clar, s’ha saltat els detalls.

Les disfresses no són pas gens matusseres. Estan realment aconseguits i no s’hi veuen les costures ni la trampa per enlloc. Tal diria que semblem pingüins de veritat (hem de recordar que som en un somni…) Tota la sala està estranyament il·luminada per la claror, blanquíssima, de la lluna plena i que entra per uns finestrals extremadament immensos i que no s’assemblen pas als reals (són aquesta mena de detalls els que et fan adonar que ets dins un somni…) Al costat d’aquesta llum, les fràgils flames de les espelmes disposades pel local empal·lideixen fins gairebé a no gosar a fer llum. Tant sols semblen petites cuques de llum esgrogueïda. En un racó de barra, els habituals del local hi podem percebre la presencia de la Dominika N (l’agent doble del MI6), posant a prova les reserves de destil·lat de l’establiment mentre aquest petit processador (que no para mai) de doble nucli (un pel de dia i l’altre per la nit) que té per cervell ordeix plans jamesboniands. Ni l’impecable disfressa de pingüina pot dissimular el seu atractiu.

L’ambient és distés i els pingüins (la gent) fan anar el bec de valent, beuen i conversen entre ells afablement de manera natural, tal com ho faríem els pingüins, vaja. De mica en mica però, es percep que l’hora culminant de la nit està a punt d’arribar. En un joc de llums molt ben planificat, la claror que entra pels finestrals (que em continuen semblant poc reals) s’atenua. Les flames de les espelmes semblen revifar donant al local una pàtina daurada. En el seu lloc habitual pels grans esdeveniments, se’ns revela el magnífic piano de cua que, amb un impol·lut blanc i negre està prest per l’ocasió. L’habitual i tens murmuri general. Del darrera unes cortines apareixen tot una banda de músics, instruments en mà, de fustes nobles i metalls, i es disposen al voltant del piano. Aguarden, amb gest solemne l’entrada en escena del Simon Jeffes que, vestit d’smoking blanc i negre, s’asseu al piano. Després d’una breu mirada de reprovació cap als músics, amb solemnitat britànica comença a desgranar les primeres notes de “Perpetuum Mobile” que, paradoxalment ens deixa a tots immòbils, com suspesos en el temps. Només la figura monolítica del Guido i el seu casc-respall emergeix per sobre la multitud, que amb un lleuger balanceig de cap sembla seguir el compàs de la música en un moviment perpetu.

En aquest punt em desperto, amb les imatges del somni encara presents però que mica en mica s’esvaeïxen cap a foscos passadissos de la memòria. M’arraulit dins el llit intento sense èxit, retornat a aquella màgica nit al bar Foment. La matinada és fresca i l’escalfor dels llençols convida a reprendre el son. D’aquí un parell d’hores em despertaré i se que de tot això no recordaré res.

El multiinstrumentista, arranjador i compositor Simon Jeffes (Sussex, Anglaterra, 1949-1997) i la cellista Helen Liebmann van fundar l’any 1972 la Penguin Cafe Orchestra, una banda heterogènia que beu de diverses fons per oferir-nos una música realment captivadora.