20 "Starless"

“Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974

Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a


http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

 

 

14 “Walking in my shoes”

(Martin Gore)

Depeche Mode

“Songs of Faith and Devotion”

1993

Aquet passat divendres van tindre lloc dos actes força llustrosos i que van coincidir en el temps: la Final de la Copa del Rey de futbol entre l’Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, i el concert de presentació de les pintures murals de l’esglèsia parroquial de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, realitzades pel Josep Minguell(1). Ambdós aconteixements tenien certs valors afegits que els feien més transcendents si cap. El partit de futbol era el darrer del Pep Guardiola com entrenador del Barça. El concert de Tàrrega el feia, ni més ni menys que l’Escolania de Montserrat. Grans estaments, encapçalats pel nostre bisbe Novell, presideixen l’acte. A fora, com ja és tradició en cada partit important, a cada gol del Barça li segueix l’esclat d’un potent petard…

… i jo, basant-me en aquell vell acudit que deia “que passaria si tots els xinesos saltessin alhora…?”, doncs ja he fet una associació d’idees certament (ho he de confessar) perversa. Durant el concert, es produeix alhora la conjunció del retronar d’un petard amb un d’aquells aguts impossibles que sols saben fer aquells vailets de l’Escolania. Aquelles majestuoses cúpules, amb l’acolorit revestiment nou de trinca, que al rebre l’impacte de les ones del petard i la nota aguda en el mateix intant, per alguna estranya raó física, se’n veu afectada l’estructura. El mural s’esmicola tot en bloc, i esclata en millions de petits fragments de tots colors. Mentres cauen, es poden veure reflexos de vermell venecià, groc cobalt, siena natural i òxid de crom verd. També de violeta de cobalt, blau ceruli, porpra de Tir  i negre de fum. Ja n’hi haurà que rumiaran en la inapropiada dosificació de la calç (en definitiva, el carbó i el sofre són domini del dimoni). Ja pensaran com elevar als altars algú a costa de baixar-ne a d’altres a l’infern. No apreciaran però, el privilegi que se’ls hi ha concedit: vislumbrar en un sol instant el principi i la fi, l’alpha i l’omega, l’Aleph.
Just moments abans que es produeixi l’espetec dels fragments contra els caps, altars, bancs i el terra, una figura femenina abandona el temple per una petita porta lateral. Duu un ram de flors a la mà.

La pols torna a la pols. Un cop tot ha passat, restarà a l’aire una gran polseguera (com la que s’aixecava per Setmana Santa quan s’anava a “matar jueus”) que deixarà entreveure però, l’estructura neta i original del temple, la més pura i primitiva. No s’han hagut de lamentar danys personals. Tant sols alguns nyanyos i blaus, i quatre dits de pols a sobre. Això sí, la brigada trigarà una setmana ben bona a netejar la nau.

(1) Nota aclaridora: que quedi constància de la meva total admiració per la pintura del Josep Minguell, gran muralista i defensor d’una tècnica ancestral.

El Tecno no ha estat mai sant de la meva devoció (pianistes de dit n’hi dic jo, que toquen el teclat com jo escric aquest article), però dins d’aquest estil musical hi han cançons que m’han deixant empremta. És el cas de “Walking in my shoes”, que la seva temàtica està lligada (espero) amb l’escrit d’avui.
En aquesta versió trobada a la xarxa, uns veterants Depeche Mode, fidels a si mateixos, interpreten amb passió i de forma grandilocuent. Demostren estar en plena forma. És curiós com alguns dels seus components fan més goig ara que quan tenien 20 anys…